El monitoratge del part és un mètode que consisteix a controlar de manera continuada les funcions vitals del fetus i l’activitat de l’úter. S’efectua amb l’objectiu de diagnosticar immediatament qualsevol alteració que es produeixi en el desenvolupament del part, per a poder actuar en conseqüència amb els procediments adequats, abans que es produeixin trastorns irreversibles.
Principalment, el monitoratge del part permet de detectar si el fetus experimenta una manca accentuada i prolongada d’aportació de l’oxigen, la qual cosa seria molt perillosa, ja que pot comportar trastorns neurològics fetals que fins i tot poden ésser irreversibles. Així, el monitoratge del part se centra a controlar indicadors fetals i uterins que siguin útils per a valorar el grau d’oxigenació fetal.
En aquest sentit cal tenir en compte que cada vegada que l’úter es contreu, la musculatura de les seves parets comprimeix els vasos sanguinis que circulen pel seu interior i el fetus rep menys oxigen del que hauria de rebre. Per tant, es produeix una alteració transitòria d’algunes de les seves funcions, com ara una reducció temporal de l’activitat cardíaca. Aquesta alteració normalment no té importància perquè es recupera completament quan cedeix la contracció, però quan es produeix un dèficit d’oxigenació fetal perillós, la modificació de l’activitat cardíaca resulta més pronunciada i persistent del que és habitual, i constitueix també un indicador de l’evolució del part. Per aquesta raó es consideren com un signe de sofriment fetal les davallades de la freqüència cardíaca excessivament profundes o persistents, esdevingudes no solament en el transcurs de la contracció sinó també en els moments posteriors, que poden ésser detectades per diversos procediments.
D’altra banda, les contraccions uterines, de la intensitat i la durada de les quals depèn el grau d’oxigenació del fetus, es poden detectar amb la palpació de l’abdomen comprovant com les seves parets s’endureixen cada vegada que es produeix una contracció. Els efectes que tenen sobre l’activitat cardíaca fetal es poden valorar superficialment amb l’auscultació efectuada amb l’estetoscopi, com es descriu en l’article que tracta del control mèdic de l’embaràs. Tanmateix, però, aquest mètode de control no és gaire precís, i per motius pràctics no es pot efectuar en totes i cada una de les contraccions que tenen lloc durant el part.
D’aquesta manera, per a poder controlar de manera contínua i precisa tant la contractilitat uterina com l’activitat cardíaca fetal, en la majoria dels centres sanitaris es van instaurant cada vegada més les tècniques de monitoratge a través de la connexió de la dona gestant a aparells de registre durant tot el part. Aquestes tècniques es reservaven anteriorment en els casos en què ja s’havia detectat algun risc de complicacions i s’efectuaven especialment durant el període expulsiu. Actualment, en canvi, tendeixen a ésser utilitzades en tots els casos i des del període de dilatació per tal de reduir al mínim el risc que es presentin complicacions imprevistes.
El mètode de monitoratge més emprat és la càrdio-tocografia externa, que s’efectua col·locant sobre l’abdomen matern dos transductors, un dels quals capta la freqüència cardíaca fetal, a través de diverses tècniques, com ara ultrasons o electrocardiografia, mentre que l’altre capta les contraccions uterines. L’activitat captada per cada un dels transductors és registrada de manera continuada i simultània sobre paper, i d’aquesta manera es poden relacionar els canvis en la freqüència cardíaca fetal amb les contraccions uterines; en l’article que tracta del control mèdic de l’embaràs hom descriu aquesta tècnica, que se sol efectuar durant la gestació per a avaluar la reserva respiratòria fetal. Aquest mètode és relativament senzill i es pot aplicar en tots els parts, per bé que no registra amb precisió la intensitat de les contraccions uterines i és possible també que els transductors externs detectin interferències externes que distorsionin el resultat. A més, té l’inconvenient que la dona ha d’estar ajaguda per a poder estar connectada a l’aparell de registre, ja que si s’aixeca n’altera els resultats. De tota manera, per a permetre que la dona es pugui estar dreta durant la fase de dilatació, mentre no es registrin alteracions el control es pot efectuar intermitentment, per exemple, un quart d’hora cada hora.
Per a poder practicar el monitoratge amb més precisió es pot efectuar la càrdio-tocografia interna. Es diferencia de l’anterior en el fet que la contractilitat uterina es controla amb un catèter introduït a la cavitat uterina, capaç de registrar els canvis de pressió produïts per les contraccions, i l’activitat cardíaca fetal amb un elèctrode que es col·loca a través de la vagina directament sobre el cap del fetus. Aquest mètode, més precís que l’anterior, solament es pot practicar quan ja s’ha esquinçat la bossa de les aigües.
També es pot emprar, d’altra banda, l’anomenat registre telemètric, caracteritzat pel fet que comunica els sensors col·locats al fetus i la mare amb l’aparell de registre a través d’un dispositiu transmissor d’ones de ràdio. Presenta l’avantatge que evita la connexió amb cables, i permet que la dona s’alci i camini quan vulgui. Aquest mètode requereix la col·locació d’un elèctrode directament sobre el fetus, de manera que tampoc no es pot efectuar abans que s’hagi trencat la bossa de les aigües.
Els mètodes físics de monitoratge descrits es poden complementar amb l’anomenat monitoratge bioquímic, que consisteix a extreure regularment sang del fetus per a analitzar-la, la qual cosa es duu a terme especialment si es presenten anomalies als registres càrdiotocogràfics. Es realitza efectuant una punció al cap del fetus a través del canal vaginal. Amb la sang obtinguda es poden efectuar diverses determinacions, com la concentració d’oxigen o el grau d’acidesa o de pH, que informen sobre l’oxigenació del fetus i permeten de detectar si es produeix sofriment fetal.
L’aplicació de qualsevol dels mètodes de monitoratge fetal, en síntesi, permet de detectar qualsevol anormalitat que pugui repercutir desfavorablement en el fetus i d’actuar en cada cas de la manera més adequada, per exemple accelerant el part o bé decidint de practicar de manera immediata una cesària.