La regularitat és inexorable, ja que si no els diferents sistemes de l’organisme, particularment els aparells cardiovascular, respiratori i musculoesquelètic, no experimenten les modificacions estructurals i funcionals perseguides.
La periodicitat amb què es realitzin els entrenaments pot ésser variable segons que siguin els objectius concrets que es desitgin. Així, per exemple, en els esportistes professionals les sessions d’entrenament es realitzen, en general, de 3 a 6 vegades per setmana. Tanmateix, en els individus corrents, que volen millorar llur estat físic, incrementar llur resistència, força i elasticitat, o que simplement pretenen rebaixar uns quants quilograms de pes corporal o incrementar llur musculatura, basten unes 2 o 3 sessions d’entrenament a la setmana. Tot i així, cal esmentar que la periodicitat també depèn de la intensitat de l’exercici físic que es realitzi. Concretament, quan l’exercici físic és lleuger, com és ara caminar uns 60 minuts, és convenient que l’entrenament s’efectuï pràcticament de manera quotidiana. En canvi, quan l’exercici físic és moderadament intens, o bé relativament intens però prolongat, com és ara nedar durant uns 30 minuts o passejar en bicicleta durant 60 minuts, basten 2 o 3 sessions d’entrenament setmanals. Això sí, en tots els casos les sessions d’entrenament s’han de repartir homogèniament al llarg de la setmana, procurant que mai no passin més de 3 dies seguits sense entrenar.
La moderació també és imprescindible, ja que un esforç físic excessiu pot provocar diversos trastorns cardiovasculars, com és ara modificacions sobtades i intenses de la pressió arterial o del reg sanguini d’òrgans vitals, o diversos tipus de lesions en l’aparell locomotor, com ara esquinços o contractures musculars.
Més enllà, però, de l’eventual desenvolupament d’aquests trastorns, un esforç físic excessiu pot conduir a la fatiga muscular, una sensació dolorosa d’esgotament dels músculs esquelètics que es produeix quan, a causa d’una aportació insuficient de sang oxigenada, el teixit muscular ha d’obtenir l’energia a partir de mecanismes anaeròbics, amb la qual cosa es genera una acumulació d’àcid làctic. Fins a un cert punt, el treball muscular anaeròbic és adequat per a incrementar la força i el volum de les masses musculars. Tanmateix, més enllà d’aquest límit, que varia precisament segons la força muscular de cada persona, i també segons la capacitat individual que té el sistema cardiorespiratori per a aportar quantitats suficients de sang oxigenada i drenar les restes metabòliques que genera el treball muscular, l’àcid làctic no pot ésser adequadament transportat des del teixit muscular cap a la sang i, per consegüent, s’acumula progressivament, fins a provocar irritació i esgotament.
L’acumulació d’àcid làctic en els teixits musculars no solament provoca fatiga i adoloriment muscular sinó que és responsable de la sensació de "cruiximent" que se sol percebre després d’unes 24 a 48 hores d’haver realitzat un treball muscular excessivament intens. Tanmateix, des d’un punt de vista estrictament orgànic, no sol tenir més repercussions que les esmentades. Les persones físicament entrenades estan acostumades a percebre la sensació de fatiga muscular, així com el cruiximent consegüent a esforços inhabituals, i fins i tot, molts subjectes cerquen intencionadament aquesta sensació perquè la seva presència indica que efectivament els seus músculs han estat sotmesos a un esforç intens, i en conseqüència incrementaran llur força i volum. Això no obstant, quan l’esforç muscular és desmesurat, i no es deixa un període de temps mínim perquè els músculs es refacin, a la qual cosa hom dóna el nom de sobreentrenament, l’efecte és el contrari: els músculs esgoten llurs reserves energètiques i necessiten alguns dies de repòs per a recuperar-se. D’altra banda, en les persones no entrenades físicament, la fatiga muscular condueix sovint a l’abandó dels entrenaments i, per tant, és convenient de prevenir-la. En definitiva, la moderació és una constant que cal adequar a les capacitats físiques i objectives de cada individu.
La progressió és una altra de les regles bàsiques de l’entrenament físic, ja que és indispensable perquè es potenciïn gradualment les capacitats físiques. Tanmateix, un cop superades les primeres fases de l’entrenament, és a dir, quan s’aconsegueixen els objectius desitjats, la regularitat i la moderació resulten suficients per a mantenir un estat físic adequat: això és el que s’anomena entrenament de manteniment.
Des d’un punt de vista rigorosament orgànic, la regularitat i la moderació són les normes més constants en qualsevol pla d’exercicis físics. Tanmateix, la progressió, més enllà de permetre, també des d’un punt de vista estrictament orgànic, un increment gradual de les capacitats físiques, és un al·licient psicològic molt valuós, sobretot durant les primeres fases de l’entrenament, quan un subjecte pot passar, per exemple, de córrer 220 m a córrer-ne 2.000, o de fer 4 llargs de piscina a fer-ne 20. Per això, en qualsevol pla d’entrenament cal insistir a efectuar i verificar, periòdicament, un increment de la intensitat, de la velocitat i/o de la durada del treball físic.