Es denominen dermatoglifs els patrons o tipus de distribució dels solcs de la pell del palmell i els dits de la mà i de la planta del peu. L’estudi dels dermatoglifs consisteix a analitzar els dibuixos característics que resulten de la impressió d’aquests solcs sobre una superfície, segons la disposició de les crestes cutànies i els solcs de flexió de la pell. Aquests trets es desenvolupen cap al tercer mes de vida intrauterina i són determinats per factors genètics que segueixen un patró d’herència poligènica. Els dermatoglifs són irrepetibles i específics de cada individu, per la qual cosa el seu estudi presenta diverses finalitats.
Hi ha diversos tipus de dermatoglifs. Els més emprats són les empremtes digitals o dactilars, l’estudi de les quals es basa en la impressió que deixen els palpissos dels dits entintats sobre una superfície. Els dibuixos formats per les empremtes dactilars tenen formes diverses, habitualment espirals, bucles i arcs, i cada individu en posseeix en quantitat i distribució específiques; l’estudi d’aquestes empremtes s’utilitza sobretot en procediments policials, ja que permet la identificació ràpida i precisa d’una persona. Altres dermatoglifs emprats són les empremtes palmars, deixades per les crestes cutànies i pels solcs de flexió: aquesta mena de dermatoglif s’utilitza especialment en la diagnosi de les anomalies cromosòmiques. Finalment, les empremtes plantars són àmpliament utilitzades com a mètode d’identificació dels nadons, i en una proporció inferior per a l’estudi de les alteracions cromosòmiques.
Quan encara no es disposava de mètodes més precisos —com els estudis cromosòmics—, hi havia un gran interès per l’estudi dels dermatoglifs per a la diagnosi de diverses alteracions cromosòmiques. Així, hom arribà a identificar gran quantitat de patrons en moltes persones que patien la mateixa alteració cromosòmica, especialment la més comuna, la síndrome de Down, o trisomia 21. Tanmateix, aquest procediment és cada vegada menys emprat.