Definició
Els mètodes basats en la continència periòdica, o mètodes del ritme, són un grup de procediments anticonceptius dels anomenats "naturals", basats a evitar el coit vaginal durant els dies del cicle menstrual femení en què se suposa que es pot produir una fecundació a conseqüència de la qual es desenvolupi un embaràs.
Fonaments: el període fèrtil
La base del funcionament d’aquests mètodes és la determinació de les dates durant les quals es pot produir una fecundació.
La fecundació solament pot tenir lloc durant les vint-i-quatre hores següents al moment en què l’òvul es desprèn de l’ovari, ja que passat aquest període de temps la cèl·lula mor. D’altra banda, els espermatozoides solament poden sobreviure fins a setanta-dues hores a l’interior de l’aparell genital femení. Per tant, la fecundació solament és possible si el coit té lloc des d’uns tres dies abans fins un dia després de l’ovulació.
Així, doncs, tenint en compte el temps de supervivència dels espermatozoides i els òvuls, hom pot considerar que, en total, en cada cicle menstrual hi ha generalment un període fèrtil d’uns quatre dies de durada. Els espermatozoides que atenyin l’interior de l’aparell genital femení abans d’aquest període ja haurien mort en produir-se l’ovulació, i els que l’atenyin després no es trobarien amb cap òvul viu. El conjunt de dies en què no es podria produir una fecundació és anomenat període no fèrtil.
Si es coneix el moment en què s’ha de produir l’ovulació, es pot evitar la concepció abstenint-se de mantenir relacions sexuals durant el període fèrtil. Tot i que aquest període és teòricament de només quatre dies, per estar-ne més segur es consideren fèrtils un o dos dies més per davant i un altre després, de manera que el període d’abstinència recomanat és de com a mínim 6 o 7 dies en cada cicle menstrual.
El període fèrtil es podria calcular amb exactitud si es conegués prèviament el dia de l’ovulació, que, en teoria, es produeix el dia catorzè d’un cicle de vint-i-vuit dies. Tanmateix, però, és difícil de preveure la data de l’ovulació perquè la durada dels cicles pot ésser irregular, varia d’una dona a una altra, i fins i tot en una mateixa dona. En aquest sentit, s’han concebut diversos mètodes.
Mètodes per a determinar el període de continència
Per a preveure amb una precisió aproximada el dia en què probablement es produirà l’ovulació i determinar, per tant, el període durant el qual s’ha de mantenir la continència, es poden emprar diverses modalitats del mètode del ritme.
La modalitat més emprada és l’anomenat mètode del calendari, o mètode d’Ogino, que prediu la data de l’ovulació basant-se en la durada dels cicles precedents. Per a aplicar-lo, la dona ha de comptar la durada exacta de cada cicle durant almenys dotze cicles seguits, considerant el primer dia de la menstruació com el primer dia del cicle. D’aquesta sèrie de cicles s’extreuen el més curt i el més llarg. Per a determinar les dates en què es pot produir el període fèrtil es resta divuit al nombre de dies que ha durat el cicle més curt i onze al nombre de dies que ha durat el cicle més llarg. D’aquesta manera s’obtenen dues xifres que indiquen el primer i el darrer dia del cicle en què cal mantenir l’abstinència per a tenir més probabilitats d’evitar el període fèrtil.
Aplicant aquest mètode es podria calcular, per exemple, el període fèrtil d’una dona després d’haver comptat la durada de dotze cicles seguits, el més curt dels quals hagués estat de 26 dies i el més llarg de 32. En aquest cas, hom calcularia: 26 - 18 = 8, i 32 - 11 = 21, de manera que el període d’abstinència aniria des del vuitè dia fins al que en fa vint-i-un després del primer de la menstruació.
El mètode de Knaus és una variació de l’anterior, amb l’única diferència de la forma de calcular el període fèrtil. En aquest cas, el càlcul es fa de la manera següent: de la durada del cicle més llarg es treuen 15 dies i se’n sumen 2 al resultat, i de la durada del cicle més curt es resten 15 dies i se’n resta 2 al resultat. Així, en l’exemple anterior, el període d’abstinència calculat inclouria des del dia 9 al 19 del cicle.
Una altra modalitat de mètode rítmic que es pot complementar amb l’anterior és el mètode de la temperatura basal. Es basa en el mesurament de la temperatura corporal basal, és a dir, de la temperatura del cos en repòs. Això permet de determinar la fase fèrtil del cicle, perquè s’ha comprovat que la temperatura corporal basal s’incrementa de 0,2 a 0,4 °C en el moment de l’ovulació i es manté així durant tota la segona part del cicle.
Perquè el mètode de la temperatura basal sigui fiable, el mesurament de la temperatura corporal s’ha d’efectuar en repòs i en condicions basals, com ara al matí abans d’aixecar-se. És preferible de col·locar el termòmetre al recte, tot i que també es pot posar a la vagina, però en qualsevol cas sempre al mateix lloc.
Els mesuraments de la temperatura s’anoten cada dia en un gràfic mil·limetrat especial que sol subministrar el metge a la dona. D’aquesta manera es pot apreciar clarament quin és el moment en què es produeix el canvi de temperatura, que indica que en el curs de les vint-i-quatre hores anteriors s’ha produït l’ovulació. Si s’eviten les relacions sexuals completes durant les setanta-dues hores posteriors no és probable que es produeixi una fecundació.
L’inconvenient més important d’aquest mètode és que no permet de preveure quin serà el moment de l’ovulació i, per tant, no proporciona seguretat sobre quins són els dies de la primera part del cicle en què es poden mantenir relacions sexuals. A més, el mesurament de temperatura no és vàlid si la dona pateix d’alguna malaltia que pot causar febre, o si per alguna raó s’aixeca molt durant la nit. Per aquests motius se sol utilitzar sobretot com a complement del mètode del calendari per a comprovar si l’ovulació es produeix en el moment esperat o s’endarrereix, la qual cosa obligaria a allargar el període d’abstinència.
Un altre mètode rítmic emprat és el mètode de Billings, o mètode de la fluïdesa del moc cervical, ideat pels esposos Billings, ambdós metges australians. Es basa en l’observació de les modificacions que experimenta al llarg del cicle menstrual el moc cervical, constituït per les secrecions que hi ha a la vagina procedents de les glàndules del coll uterí. S’ha comprovat que en els dies immediats a la regla gairebé no hi ha secreció; posteriorment comença a aparèixer una secreció enganxosa i blanquinosa que esdevé cada vegada més abundant i fluida fins al moment de l’ovulació, en què és màxima i molt fluida, i a partir d’aleshores es torna espessa novament i se’n redueix la quantitat.
Amb l’observació de les característiques del moc es pot establir aproximadament la data de l’ovulació. Tanmateix, però, per tal de disposar d’un marge de seguretat prou ampli, el coit complet s’ha d’evitar des del primer dia després d’acabar la menstruació fins al quart després del moment de la màxima secreció. Així i tot, l’eficàcia del mètode és molt variable perquè les secrecions vaginals poden ésser modificades per diverses circumstàncies, com ara infeccions o alteracions hormonals.
Per a incrementar l’eficàcia de les diverses modalitats de mètodes rítmics s’ha ideat el mètode sintotèrmic, que és una combinació d’alguns d’aquests mètodes. En aquest cas, el moment de l’ovulació s’estableix a partir de diversos paràmetres com ara les característiques del moc cervical, les variacions de temperatura i l’aparició de diversos símptomes, com per exemple modificacions mamàries o abdominals. Aquest mètode ha d’ésser dirigit per un especialista, ja que els paràmetres valorats varien molt segons la persona.
Avantatges i inconvenients
El mètode de la continència periòdica presenta alguns avantatges, raó per la qual és utilitzat per moltes parelles en alguna de les seves modalitats. El principal avantatge està en el fet que no interfereix per res el mecanisme natural del cicle menstrual femení. A més, com que no requereix cap dispositiu especial, és molt econòmic. Un dels principals motius pels quals és emprat és que es tracta de l’únic mètode de planificació familiar acceptat per l’Església catòlica, la qual cosa és important per a les parelles practicants d’aquesta religió.
Tanmateix, però, aquest mètode és en general poc eficaç per a evitar amb seguretat la possibilitat d’un embaràs no desitjat. Les dades de la proporció d’errors que es presenten no coincideixen exactament en els diversos estudis realitzats, però en general són relativament elevats. Així, l’índex de fracassos del mètode d’Ogino se situa entre un 14 i un 33%, la qual cosa significa que queden embarassades anualment entre 14 i 33 dones de cada 100 que practiquen aquest mètode. En el cas del mètode de la temperatura, l’índex d’errors és del 3 al 19%, i en el mètode de Billings varia de l’I,5% al 25%.
La gran variació dels índexs d’errors esmentats és deguda al fet que l’eficàcia del mètode depèn en gran manera de la capacitat de les dones per a avaluar adequadament els paràmetres utilitzats, i del rigor amb què s’observin els períodes d’abstinència. En general, requereixen un període d’aprenentatge llarg, i la màxima eficàcia s’obté observant escrupolosament els períodes calculats amb el marge de seguretat més ampli. Tanmateix, però, això presenta l’inconvenient que obliga a evitar les relacions sexuals o almenys el coit vaginal durant llargs períodes de temps. Per tant, es poden generar conflictes emocionals derivats d’una insatisfacció sexual que poden alterar la relació de la parella.