Definició
Són anomenats anticonceptius hormonals diversos medicaments constituïts per hormones o substàncies sintètiques d’efectes similars que impedeixen la concepció o el desenvolupament de l’embaràs.
Fonaments i tipus
Els anticonceptius hormonals es componen de substàncies sintetitzades artificialment, amb uns efectes anàlegs als de les hormones secretades pels ovaris. Administrades adequadament, aquestes substàncies hormonals, a través de diversos mecanismes, interfereixen els processos hormonals naturals necessaris per a la concepció i el desenvolupament de l’embaràs. Actualment es poden emprar diversos tipus de substàncies que incideixen en diverses fases d’aquest procés.
Els anticonceptius hormonals més emprats són els anomenats anovulatoris, el mecanisme d’acció dels quals consisteix a impedir el procés de maduració i expulsió de l’òvul que es produeix normalment en cada cicle menstrual. Aquest tipus d’anticonceptius actua, bàsicament, alterant la secreció a la hipòfisi de les hormones que regulen el cicle ovàric.
En condicions naturals, el cicle ovàric s’inicia amb un increment progressiu de la secreció hipofítica d’una de les gonadotrofines, l’hormona estimulant dels fol·licles o FSH, que estimula la maduració de diversos fol·licles ovàrics. A mesura que el fol·licle va creixent, va produint quantitats cada vegada més elevades d’hormones ovàriques del tipus estrògens, que al seu torn modulen la secreció d’hormones hipofítiques. Així, la hipòfisi secreta FSH principalment quan els nivells sanguinis d’estrògens són baixos, i en canvi la seva secreció s’inhibeix quan aquests nivells són elevats, de manera que actuen com un mecanisme de retroalimentació negatiu. D’altra banda, quan els nivells d’estrògens comencen a ésser elevats, la hipòfisi anterior inicia la secreció d’una altra gonadotrofina, l’hormona luteïnitzant o LH, la qual estimula el despreniment de l’òvul, és a dir, provoca l’ovulació. Després que s’ha produït l’ovulació, la LH indueix la transformació del fol·licle en cos luti o groc, que elabora l’hormona progesterona, la missió de la qual és de preparar les estructures uterines per a rebre un eventual òvul fecundat. Si no es produeix la fecundació, el cos groc perd activitat i s’interromp sobtadament la secreció de progesterona i d’estrògens. Aquesta brusca reducció dels nivells hormonals fa que els vasos sanguinis de la mucosa uterina s’esquincin, i l’epiteli que la cobreix es desprèn, de manera que es produeix la menstruació. Alhora, la reducció dels nivells d’estrògens induirà novament a un augment de la secreció de FSH i la posada en funcionament d’un nou cicle. La successió d’aquests cicles s’interromp solament per l’eventual fecundació d’algun òvul i el conseqüent procés de desenvolupament embrionari. En aquest cas, l’embrió en desenvolupament produeix l’hormona gonadòtropa coriònica o HGC, que actua sobre el cos luti fent que s’engrosseixi i mantingui la secreció de progesterona. Així, els nivells elevats d’hormones ovàriques inhibeixen la secreció de FSH i LH, de manera que s’interrompen els cicles ovàrics.
Els anovulatoris es componen de substàncies d’efectes similars als estrògens i progestàgens secretats per l’ovari. Si s’administren adequadament, aquestes substàncies atenyen nivells elevats que arriben a inhibir la secreció hipofisària de FSH i LH. Per tant, s’interromp l’alliberament de FSH i LH i no es produeixen els cicles ovàrics, dins els quals té Hoc l’ovulació. Així, doncs, mentre s’utilitzin no es produiran òvuls madurs, de manera que és impossible que es produeixi un embaràs.
A més d’inhibir l’ovulació, els anovulatoris poden tenir altres efectes anticonceptius —de manera que la seva acció resultaria també eficaç encara que es produís una ovulació—, que varien segons la composició que presenten. Així, poden modificar la quantitat i les característiques de les secrecions del coll uterí, el moc cervical, fent-lo inhòspit i dificultant la penetració de l’esperma. També poden reduir el gruix del teixit que cobreix interiorment l’úter, l’endometri, dificultant d’aquesta manera la implantació d’una eventual cèl·lula ou. Un altre efecte que poden causar és la reducció de la motilitat de les trompes uterines, la qual alentiria el transport de l’òvul des de l’ovari fins a l’interior de l’úter.
Per tal de no alterar completament la fisiologia de l’organisme femení, els anovulatoris s’administren de forma cíclica, variant les dosis dels fàrmacs i les combinacions que se’n fan, de manera que els nivells en la sang que els corresponen fluctuen. Quan els nivells són baixos es produeix una descamació de la mucosa uterina amb pèrdua de sang, similar a la menstruació natural, anomenada pèrdua per deprivació. Aquesta circumstància no és estrictament necessària, almenys durant períodes bastant més prolongats que el que dura un cicle menstrual, però es recorre a aquest mètode per a simular el funcionament natural de l’aparell genital femení, de manera que les dones que utilitzen aquests fàrmacs presenten les regles periòdicament, tal i com s’esdevindria si no els prenguessin.
Hom disposa de diversos tipus d’anovulatoris que es diferencien per la composició i la forma d’administració.
Els anovulatoris més emprats són els anticonceptius orals o ACO, anomenats així per la via d’administració, i que popularment són coneguts com a "pastilles" o "píndola", consistents en anticonceptius hormonals presentats en forma de comprimits o dragees. Es presenten en dues formes d’administració: diària o unimensual.
Els ACO diaris, dels quals la dona ha de prendre una pastilla diària durant la major part del cicle —uns vint-i-un dies—, són amb molta diferència els més emprats. Segons la composició que els correspon, hom en diferencia dos tipus: els combinats i els seqüencials. Els ACO diaris combinats es caracteritzen perquè els comprimits que s’han d’administrar al llarg del cicle contenen estrògens i progestàgens. En l’actualitat hi ha tres varietats d’ACO combinats: els monofàsics, en què tots els comprimits tenen exactament la mateixa dosi d’estrògens i progestàgens; els bifàsics, en els quals els comprimits que s’administren durant la primera part del cicle contenen menys progestàgens que la resta; i els trifàsics, en què la dosi d’estrògens i de progestàgens varia en cada una de les tres parts en què es divideix el cicle. Els ACO diaris seqüencials es caracteritzen perquè els comprimits que s’administren durant els deu primers dies del cicle contenen solament estrògens, mentre que els restants contenen estrògens i progestàgens.
Els ACO unimensuals, que s’administren tan sols una vegada al mes, són molt poc emprats. Contenen un estrogen sintètic que té la propietat d’emmagatzemar-se en el teixit gras de l’organisme, des d’on es va distribuint lentament a la sang. Solen contenir a més un progestagen els nivells del qual pugen i més tard davallen ràpidament ocasionant una pèrdua per deprivació. La primera administració d’aquest tipus de medicaments s’efectua uns dies abans de la data prevista de menstruació i a partir d’aleshores cada vint-i-vuit dies.
Una altra forma d’anovulatoris, poc emprada, és la dels anticonceptius hormonals injectables, caracteritzats perquè les hormones sintètiques es presenten dissoltes en unes substàncies olioses que fan que, després d’ésser injectades per via intramuscular, es vagin distribuint lentament a la sang. Hi ha dos tipus d’anticonceptius injectables: unimensuals i plurimen-suals. Els unimensuals contenen estrògens i progestàgens, i s’administren una vegada al mes, després de la menstruació. Els plurimensuals contenen solament progestàgens, i s’administren a intervals variables, segons la dosi emprada, durant els quals no se solen presentar menstruacions; en general, el seu lapse d’acció és d’uns tres mesos.
Hi ha d’altres tipus d’anovulatoris que gairebé no s’utilitzen al nostre país. Un d’aquests tipus és l’anomenada implantació subcutània, que consisteix en la implantació a sota de la pell, a través d’una petita incisió, d’unes càpsules de progestagen que es van alliberant cada dia durant sis anys. Un altre tipus és l’anell vaginal, consistent en la col·locació al fons de la vagina d’un anell de material plàstic que conté un progestagen que es va alliberant gradualment durant sis mesos, i s’absorbeix a través de la mucosa vaginal. Mentre dura el seu efecte no es produeixen pròpiament menstruacions, per bé que es donen pèrdues hemàtiques irregulars.
A més dels anovulatoris, hom disposa d’altres tipus d’anticonceptius hormonals que no actuen inhibint l’ovulació sinó per d’altres mecanismes. Els més emprats són els progestàgens continuats a dosis baixes, anomenats minipíndoles. Aquest mètode consisteix en l’administració diària, fins i tot durant la menstruació, de comprimits que contenen solament una petita dosi de progestagen. La seva acció fonamental consisteix a modificar les característiques del moc cervical i dificultar l’ascens dels espermatozoides, de manera que s’evita la possibilitat de la fecundació de l’òvul a nivell de les trompes.
Un altre mètode hormonal és l’anticoncepció postcoïtal anomenat també "píndola de l’endemà", que consisteix en l’administració de substàncies hormonals després d’haver realitzat el coit, amb finalitats anticonceptives. Es recorre a aquest mètode solament com a mesura d’urgència, quan eventualment s’ha efectuat el coit sense mesures anticonceptives o bé quan s’ha produït una fallada en el sistema emprat, com ara que s’hagués foradat un condom. Com a anticonceptius postcoïtals es poden emprar diverses combinacions d’hormones, però el mètode més emprat en l’actualitat al nostre país consisteix a administrar durant cinc dies determinades dosis dels comprimits comercialitzats com ACO diaris. Aquest mètode solament és eficaç si s’efectua dins de les setanta-dues hores següents al coit, i preferiblement s’ha d’iniciar abans de passades vint-i-quatre hores. Amb aquest sistema, a més de reduir la mobilitat de les trompes de Fal·lopi, s’alteren les característiques de l’endometri, de manera que resulta impossible l’eventual implantació d’un òvul fecundat. Com a efecte secundari, l’alta dosi d’estroprogestàgens utilitzats pot causar algunes nàusees i vòmits. En general, als pocs dies que s’han administrat es presenta una pèrdua hemorràgica per deprivació.
Actualment es continua investigant sobre nous mètodes hormonals anticonceptius que probablement s’implantaran els propers anys. Un d’aquests mètodes és l’anticoncepció peptídica, que es basa en l’administració de substàncies amb efectes semblants al factor estimulador de les gonadotrofines o LH/ FSH-RH, que és la substància produïda a l’hipotàlem per a estimular la secreció de les hormones FSH i LH en la hipòfisi. S’ha comprovat que l’administració prolongada d’aquestes substàncies fa que, bàsicament, la hipòfisi esdevingui insensible a l’acció de la LH-RH natural, i interromp l’alliberament de LH. Per tant, l’administració d’aquestes substàncies en la dona produiria una inhibició de l’ovulació. En l’home, aquestes substàncies també serien aplicables, ja que redueixen la producció d’espermatozoides, que depèn de l’acció de les gonadotrofines, de manera que llur disminució reduiria l’espermatogènesi. L’aplicació d’aquest tipus de fàrmacs presenta l’avantatge que són molt fàcils i còmodes d’administrar ja que s’absorbeixen bé per via nasal. Tanmateix, però, presenten l’inconvenient que ocasionen una reducció de la producció d’hormones sexuals, la qual cosa ara per ara no s’ha pogut solucionar amb cap recurs senzill.
A més de l’anticoncepció peptídica, s’estan experimentant d’altres mètodes d’anticoncepció hormonal masculina. Un d’aquests mètodes consisteix en l’administració d’una substància sintètica d’efectes anàlegs a la testosterona produïda al testicle. S’ha comprovat que els nivells elevats d’aquesta substància inhibeixen la secreció de gonadotrofines a la hipòfisi, i per tant s’interromp l’elaboració d’espermatozoides. Aquest mètode no s’ha aplicat encara perquè els productes experimentats tenen importants efectes tòxics, especialment sobre el fetge, i solament es poden administrar per via intramuscular. Un altre tipus de substància emprada com a anticonceptiu hormonal masculí és el Gossypol, un derivat de la planta del cotó que altera el metabolisme dels teixits testiculars i inhibeix la producció d’espermatozoides. Es continua investigant sobre aquest producte, que ara per ara presenta l’inconvenient que pot ocasionar trastorns metabòlics generals importants i els efectes del qual no s’han demostrat reversibles.
Una altra línia d’investigació actual en anticoncepció se centra en el vaccí antiembaràs, que té el fonament similar al dels vaccins antiinfecciosos. Ambdós es basen en l’administració de petites quantitats d’una substància determinada amb la finalitat
que el sistema immunitari desenvolupi defenses en contra. Així s’aconsegueix que la posterior presència d’aquesta substància en l’organisme desencadeni una reacció immunitària contrària que la destrueixi o inactivi. Un dels mètodes que s’estan experimentant per a crear el vaccí antiembaràs és la utilització d’un derivat de l’hormona gonadòtropa coriònica o HGC a la qual s’afegeix una proteïna derivada d’un microorganisme. L’administració de petites dosis de HGC modificada fa que el sistema immunitari elabori anticossos contra la HGC, que es produeix en el cas d’embaràs. Així, si s’arriba a produir una fecundació, la HGC que es comença a produir una setmana després és inactivada pel sistema immunitari. Per tant no es formaria el cos luti de l’embaràs, no es produiria progesterona i l’embaràs no es desenvoluparia.
Controls mèdics i contraindicacions
L’ús de qualsevol mètode d’anticoncepció hormonal requereix una sèrie de controls mèdics que s’han d’efectuar tant prèviament a l’inici de la seva administració, per a descartar que la dona presenti algun trastorn que els pugui contraindicar, com també durant el transcurs de la seva utilització prolongada per a comprovar que no ocasionen efectes secundaris perjudicials. Aquests controls consisteixen fonamentalment en un examen mèdic general, mesurament de la pressió arterial, examen ginecològic complet i anàlisi de sang. La periodicitat dels controls pot variar segons l’estat general de la dona, l’edat i el mètode triat, però en general se n’efectua, a part el previ a la indicació del mètode, un cada any. Segons el resultat d’aquests controls, hom selecciona el tipus d’anticonceptiu hormonal més adequat per a cada dona, o bé es descarta l’ús d’aquest mètode si es troben causes que el contraindiquin.
Hom considera que hi ha diverses circumstàncies que contraindiquen en general la utilització d’anticonceptius hormonals. Així, no es consideren adequats en dones de més de trenta-cinc anys i fumadores, perquè la seva administració en aquestes circumstàncies incrementa el risc que tenen, aquestes dones de patir d’una malaltia càrdio-vascular, com un accident vascular cerebral o un infart de miocardi. També es contraindica l’ús d’anticonceptius hormonals en les dones que han patit ja alguna d’aquestes malalties, o d’altres que poden ésser agreujades per aquests medicaments, com ara tromboflebitis, malalties hepàtiques actives, hipertensió arterial, diabetis mellitus, o malalties cardíaques greus. Igualment, abans d’iniciar la utilització d’aquests medicaments cal descartar que la dona estigui embarassada, perquè l’administració d’aquests fàrmacs podria alterar el desenvolupament embrionari. Hi ha també d’altres circumstàncies en què la utilització d’anticonceptius hormonals no es considera contraindicada de manera absoluta, però que requereixen controls especials perquè representen un risc que es produeixin efectes secundaris. Aquest és el cas de les dones que són fumadores o que tenen més de trenta-cinc anys, però no ambdues coses, i de les que pateixen o han patit de determinats trastorns, com ara obesitat, migranyes, varices, litiasi biliar, diabetis gestacional, depressió, fibromes uterins o malaltia fibroquística.
En alguns casos cal de vegades suspendre temporalment el tractament hormonal. Així, s’aconsella de fer-ho quan es preveu una intervenció quirúrgica o una immobilització prolongada, ja que en aquests casos es poden presentar trastorns circulatoris que serien agreujats per les hormones.
Utilització dels anticonceptius orals diaris
En la gran majoria dels casos, el mètode hormonal que se selecciona després del control mèdic previ és l’administració d’anticonceptius orals o ACO, habitualment del tipus diari. Perquè aquest mètode sigui eficaç és fonamental que la dona que l’utilitza observi una sèrie de normes.
El dia d’inici del tractament amb ACO varia segons el tipus de fàrmac que s’utilitza, però sempre és indicat en el prospecte. En qualsevol cas, s’administra una pastilla diària durant vint-i-un dies consecutius, i després es deixa de prendre durant una setmana, dins de la qual s’esdevé habitualment una pèrdua hemorràgica per deprivació. Després d’aquesta setmana s’inicia una nova sèrie de vint-i-una pastilles començant el mateix dia de la setmana en què s’inicià la primera. Per a facilitar l’administració, les pastilles es presenten en un envàs preparat per a cada cicle de vint-i-un dies, amb un compartiment per a cada pastilla en què se sol indicar a més el dia de la setmana corresponent.
L’eficàcia d’aquest mètode solament es pot garantir després que s’ha completat un cicle. Per aquesta raó, s’aconsella la utilització complementària d’un altre mètode durant els primers vint-i-un dies. Durant la setmana de repòs, el mètode continua essent eficaç encara que no s’administrin pastilles, ja que les característiques de la mucosa uterina en aquesta fase no permeten l’embaràs.
Si bé s’aconsella de prendre la píndola anticonceptiva en anar-se’n a dormir, per a evitar un oblit és millor que cada dona triï el moment que li sembli més adequat, cada dia a la mateixa hora. Si malgrat tot se n’oblida una, el tractament pràcticament no perd eficàcia si la pastilla següent s’administra abans que hagin passat dotze hores de l’hora habitual. Després que han passat aquestes dotze hores, ja no és útil administrar la pastilla oblidada, de manera que es continua amb la següent a l’hora habitual. En aquest darrer cas, l’eficàcia del mètode es pot reduir, i per això mateix hom recomana que s’utilitzi complementàriament un altre anticonceptiu durant la resta dels dies del cicle.
Les dones que prenen ACO poden presentar petites pèrdues hemorràgiques fora de la setmana de repòs, especialment durant els primers cicles i quan s’obliden d’alguna pastilla, però aquestes pèrdues no solen tenir cap importància ni obliguen a modificar el tractament. Solament si són força abundants, com una menstruació normal, el tractament s’ha de suspendre durant una setmana i reiniciar-lo després com si es comencés una altra vegada. Si això es repeteix sovint cal efectuar un control mèdic per a comprovar que la dona no pateix de cap trastorn que causi les hemorràgies i estudiar la possibilitat de canviar el tipus d’ACO que empra.
Les pèrdues per deprivació que es presenten durant la setmana de repòs solen ésser menys abundants que les menstruacions normals. La data de l’hemorràgia pot ésser modificada ocasionalment per la mateixa dona, si la vol avançar o endarrerir per alguna raó. Així, n’hi ha prou que escurci o prolongui la durada del cicle. Tanmateix, però, no és recomanable de recórrer constantment a aquesta estratagema per a tenir la menstruació a voluntat.
En determinats casos, especialment quan s’utilitzen preparacions amb dosis hormonals baixes, és possible que en algun cicle no es presenti la pèrdua hemorràgica. Si es comprova que això no és degut a un embaràs el tractament pot continuar. Tanmateix, però, si es repeteix sovint és aconsellable d’utilitzar algun altre tipus d’ACO.
L’eficàcia del tractament pot ésser afectada per diverses circumstàncies en què caldrà adoptar determinades precaucions. Així, els trastorns digestius com ara vòmits o diarrees poden alterar l’absorció de les pastilles. Si es presenta un vòmit abans de passades quatre hores després de l’administració, és aconsellable que la dona prengui una altra pastilla. En el cas de diarrea molt abundant o prolongada cal adoptar d’altres mètodes anticonceptius durant la resta del cicle sense suspendre l’administració dels ACO.
També pot afectar l’eficàcia dels ACO l’administració simultània d’altres medicaments que n’interfereixin l’absorció o el metabolisme. Per aquesta raó, cal adoptar d’altres mètodes anticonceptius quan s’efectuï un tractament amb determinats medicaments, com ara ampicil·lina, tetraciclines, rifampicina, barbitúrics o antiepilèptics.
El tractament amb ACO es pot mantenir ininterrompudament mentre en els controls mèdics no es trobi cap trastorn que obligui a suspendre’ls de manera temporal o definitiva. No hi ha evidència que tingui cap utilitat la suspensió rutinària del tractament durant un o dos mesos l’any, encara que hom ho continua aconsellant per tal que la hipòfisi recuperi periòdicament la funció que li correspon.
Quan la dona ho vulgui pot suspendre el tractament amb ACO per a canviar aquest mètode per un altre, o per a quedar embarassada. En suspendre el tractament, en alguns casos pot passar que l’organisme trigui un temps a recuperar el funcionament hormonal normal, i per tant, que la primera ovulació i menstruació no es presentin fins al cap d’algunes setmanes o mesos. En qualsevol cas, els primers cicles solen ésser irregulars, de manera que l’eficàcia dels mètodes basats en la continència periòdica és molt reduïda. Tanmateix, però, no té cap fonament la idea segons la qual en suspendre el tractament amb ACO s’incrementa la fertilitat o es produeixen més embarassos múltiples. Si es produeix un embaràs no cal adoptar cap mena de precaució especial, ja que no s’ha demostrat que el tractament previ amb ACO ocasioni cap alteració en el seu desenvolupament. Tanmateix, però, atès el possible trastorn hormonal ja esmentat, hom aconsella habitualment d’evitar la gestació durant el cicle següent a la interrupció de la medicació anticonceptiva.
Efectes no desitjats i complicacions dels anticonceptius orals
L’administració regular de substàncies hormonals, a més de tenir efectes anticonceptius, pot causar alteracions en l’equilibri hormonal de l’organisme i, per tant, pot modificar algunes funcions en què intervenen les hormones. Per tant, els ACO poden ocasionar efectes secundaris de diversa importància.
Així, durant el primer cicle de tractament, és relativament habitual que es presentin algunes molèsties digestives, com ara nàusees i fins i tot vòmits. Són especialment freqüents al matí, però solen anar desapareixent sense necessitat de prendre cap mesura específica.
Hi ha dones que diuen que quan prenen ACO presenten alteracions psíquiques, com ara nerviosisme, irritabilitat o depressió. D’altres, en canvi, associen l’administració d’ACO amb una disminució del desig sexual i fins i tot amb la frigidesa. No s’ha demostrat, però, que realment les substàncies hormonals administrades puguin causar aquests efectes. És probable que aquests trastorns siguin deguts a un rebuig inconscient del mètode, per motius ideològics i d’altres causes.
Un altre efecte secundari que es pot presentar és un augment de pes, que pot ésser originat per diversos factors. D’una banda, els trastorns psíquics que algunes dones presenten quan prenen ACO els pot ocasionar un estat d’ansietat que els indueix a menjar més. D’altra banda, alguns preparats poden ocasionar retenció d’aigua a l’organisme en un grau variable en cada persona. En aquests casos, és possible que un canvi en el producte que s’utilitza resolgui el problema.
En alguns casos es pot presentar mal de cap, especialment si les dones ja patien de migranya prèviament. Si són molt intensos o freqüents s’aconsella de deixar el tractament, perquè aquests símptomes podrien ésser els primers d’altres complicacions cerebrals més greus.
Menys sovint es manifesten altres efectes no desitjats, com ara excés de pèl o hirsutisme, acne, pèrdua de cabell o alopècia i taques a la cara semblants a les que poden tenir lloc durant l’embaràs o el cloasma. En aquests casos s’ha de canviar el producte i triar un preparat que contingui acetat de ciproterona. En algunes ocasions es pot modificar la curvatura de la còrnia, la qual cosa dificulta la utilització de lents de contacte, especialment de les del tipus rígid. L’efecte secundari més greu que tenen els ACO és que, en determinades circumstàncies, incrementen la probabilitat que la dona que els pren pateixi de determinades malalties. S’ha comprovat en diversos estudis que els ACO poden afavorir la presentació de malalties càrdio-vasculars, per bé que aquest risc varia segons les característiques individuals de la dona que els pren. Les malalties que es poden presentar més sovint són la tromboflebitis, la malaltia coronària, que es manifesta amb angina de pit o infart de miocardi, i els accidents vasculars cerebrals. Els ACO no poden causar per si mateixos aquestes malalties, però de fet hi ha la possibilitat que potenciïn l’acció dels altres factors implicats en el seu desenvolupament. Això significa que no totes les dones que prenen ACO estan predisposades a patir d’aquestes malalties, sinó solament les que ja pateixen de determinats trastorns o es troben en unes circumstàncies concretes. Així, s’ha comprovat que aquestes complicacions es presenten especialment en les dones de més de trenta-cinc anys i en les fumadores de més de vint cigarrets diaris. D’altres factors predisposants són l’obesitat, la hipertensió arterial i la diabetis. A més, l’administració d’ACO pot ocasionar un increment de la pressió arterial.
És molt menys freqüent que apareguin altres complicacions, com ara alteracions hepàtiques, litiasi biliar o descompensació de la diabetis. S’han efectuat diversos estudis sobre la relació que hi podria haver entre ACO i malalties canceroses de diversos tipus, i per ara no s’ha demostrat que aquests medicaments augmentin en general la probabilitat de patir d’aquest tipus d’afeccions.
Eficàcia, avantatges i inconvenients dels anticonceptius orals
L’administració d’ACO és en l’actualitat un dels mètodes anticonceptius més emprats perquè és altament eficaç, presenta nombrosos avantatges i pocs inconvenients.
Un dels principals avantatges del mètode és que no interfereix en absolut amb les relacions sexuals espontànies, ja que el coit es pot practicar en qualsevol moment i sense necessitat de cap preparació especial. A més, és del tot reversible, ja que no altera en absolut la fertilitat de la dóna quan se suspèn el tractament.
Un inconvenient menor dels ACO és que cal recordar l’administració diària de la pastilla.
L’únic inconvenient important del mètode és que pot causar efectes secundaris, però la majoria són lleus o passatgers. Les complicacions greus són molt poc freqüents, i es poden evitar si se suprimeixen els ACO quan es dóna alguna de les circumstàncies predisposants indicades. A més, la investigació farmacèutica continua desenvolupant-se amb nous productes per tal de reduir la probabilitat que es presentin aquests efectes.
L’eficàcia dels ACO és una de les més elevades entre tots els mètodes anticonceptius, ja que l’índex anual de fracassos registrat per diversos estudis oscil·la entre el 0 i el 2,5%, és a dir que, en un any, entre 0 i 2,5 dones de cada 100 que utilitzen aquest mètode presentaran un embaràs no desitjat. En teoria, la seva eficàcia hauria d’ésser sempre del 100%, ja que correctament administrats eviten sempre l’embaràs. Els errors que es presenten són deguts a oblits en l’administració de les pastilles, o bé al fet que no es tenen en compte diverses circumstàncies en què se’n pot reduir l’eficàcia, com ara la presentació de vòmits o diarrees, o bé l’administració simultània de determinats medicaments. Per tant, malgrat les xifres estadístiques esmentades, si una dona utilitza aquest mètode de manera adequada es pot assegurar completament que no tindrà cap embaràs no desitjat.