Les poliporàcies

En el sentit ampli en què la prenem, aquesta família comprèn fongs amb cos fructífer anual o perenne, d’aspecte molt variable, ja que poden tenir un barret típic, dimidiat o ungulat, en forma de ventall, amb peu central o lateral, ben diferenciat o no. La consistència pot ésser coriàcia, suberosa o llenyosa i, més rarament, carnosa. En general, l’himenòfor és tubular, amb porus a vegades trametoides (estirats radialment), dedaleoides, irpicoides o algun cop laminars. Els tubs, d’aresta estèril, mai no són lliures i es poden disposar en estrats. La carn és blanca, bruna o a vegades vermellosa. L’estructura pot ésser monomítica, dimítica o trimítica. Hi pot haver cistidis o gleocistidis, però mai sedes. En general, comprèn espècies lignícoles, però també n’hi ha de terrestres, humícoles i paràsites.

El gènere Albatrellus forma carpòfors anuals, amb barret i amb peu central, excèntric o lateral, amb l’himeni amb tubs. L’estructura és monomítica, amb hifes a vegades ampul·loses. La sabatera (A. pes-caprae), que viu en boscos humits de coníferes i planifolis, i és un bon comestible, presenta un barret (5-12 cm) carnós, convex i finament esquamós, de color bru vermellós o bru negrós, i un peu excèntric. Són característics els porus, de color crem groguenc, grans, irregulars, angulosos, una mica decurrents pel peu, i que es taquen de groc en tocar-los. A. cristatus forma barrets (3-10 cm) arrodonits o en forma de ventall, més o menys feltrats, una mica areolats a la part central, esquamosos en envellir, de color verd olivaci pàl·lid a bru olivaci. El peu és curt, feltrat i blanquinós, i els porus, blanquinosos o de color groc brunenc, arrodonits o angulosos, baixen una mica pel peu. La carn es tenyeix de color vermell violaci viu en contacte amb àcid sulfúric. Viu en boscos de caducifolis. A. confluens, té el barret de color crem, d’albercoc o taronja, i el peu més o menys central. Viu en boscos de coníferes i en pastures, a les muntanyes. És comestible.

El robust bolet de noguera (Polyporus squamosus) és un fong molt destructor de caducifolis, que forma grans barrets d’inserció lateral, sovint nombrosos i superposats, amb peu curt, coberts d’esquames característiques.

Josep Ribot.

El gènere Polyporus forma basidiocarps anuals amb barret i amb peu més o menys central. La consistència és blana quan és fresc i dura en assecar-se. L’himeni presenta tubs que poden ésser arrodonits, estirats radialment o angulosos, petits o grossos, de color blanc o crem. L’estructura és dimítica. Viuen sobre fusta, i hi produeixen un podriment blanc. P. arcularius creix sobre fusta de planifolis i d’arbustos. El barret (2-7 cm) és discoïdal, plano-convex, a vegades deprimit a la part central, no zonat, lleument vellutat, amb petites esquames, de color bru groguenc o ocre brunenc, prim, suberós amb el marge una mica acanalat. L’himeni presenta porus de color blanc crem, poligonals (1-2,5 × 0,5-1 mm), típicament allargats radialment, més petits en apropar-se al marge. P. brumalis creix sobre fusta morta de planifolis durant el semestre hivernal. Forma barrets (1-12 cm) convexos, plans o lleument deprimits, finament feltrats, coberts d’esquames de color bru groguenc, gris o ferruginós. El peu, feltrat o esquamós, és més o menys central. Els tubs són curts, blancs, amb els porus (2 o 3 per mm) més o menys arrodonits, una mica angulosos, una mica decurrents, de color crem ocraci. El bolet de noguera (P. squamosus) és una robusta espècie que viu com a paràsita o com a sapròbia sobre planifolis. El barret pot atènyer de 10 a 60 cm de diàmetre, si bé en ocasions només arriba a fer entre 1 i 3 cm. És entre arrodonit i ovalat, en forma de ventall, ocre, bru groguenc, amb esquames disposades concèntricament, de color bru clar o bru fosc. El peu, de color crem, amb la base bru fosc, és lateral o excèntric, curt i robust. Els porus, de color entre crem i groc pàl·lid, són angulosos ovals, de 0,5 a 1 per mm. Força semblant és P. tuberaster, amb el barret més petit, que viu sobre roures (Quercus) i faigs (Fagus). Una altra espècie, P. varius, creix sobre planifolis, preferentment sobre faig. Té el barret (3-10 cm) en forma de ventall. La part inferior del peu és negra. Per aquesta raó, es podrien confondre amb espècies properes, però més petites, com P. badius, amb hifes no fibulades, i P. mela nopus, de peu totalment negre, amb solcs longitudinals. Una espècie interessant és el socarrell (P. tunetanus), que fa un barret irregular, convex o centralment deprimit, de color blanc brut, esquamós, amb porus poligonals petits i groguencs. És conegut popularment de l’Alt Empordà al Gironès com a excel·lent comestible. Normalment apareix a la primavera, sobre soques cremades d’arboç (Arbutus unedo).

Scenidium nitidum (= Apoxona nitida), és un altre bolet de soca força original pels seus porus amples (1-3 mm), brunencs, hexagonals, amb aspecte de bresca d’abella. El cos fructífer (fins a 10 cm) és anual o perenne, dimidiat, de superfície més o menys llisa, lluent, negra, amb solcs concèntrics irregulars. Creix sobre fusta morta de Quercus, sobretot d’alzina, a tota l’àrea mediterrània, des del Marroc i Espanya fins a Xipre.

El bolet d’esca del bedoll (Piptoporus betulinus) viu sobre els troncs morts de bedoll (Betula), on produeix grans barrets (5-25 cm), en forma de petxina o consola, de superfície llisa, com lacada, de color ocre brunenc, amb porus blancs i carn també blanca, d’estructura dimítica. La gírgola groc de sofre (Laetiporus sulphureus) apareix a la primavera i a l’estiu, especialment sobre fusta de planifolis, sovint sobre arbres vius i a una certa alçada del sòl. El cos fructífer és un agregat, a vegades molt gros (per exemple, d’uns 40 cm), de barrets en forma de ventall que per sobre són vellutats, de color groc de sofre fins a taronjat, sovint zonats, i per sota tenen porus irregularment arrodonits (3-5 per mm), d’un bell color groc de sofre. Ceriporia bresadolae forma belles crostes porades, de marge blanquinós, amb porus de color rosa salmó, porpra o vinós en tocar-los, sobre les branques mortes, de fusta encara dura però descorticada, de pi blanc de (Pinus halepensis) a les pinedes tèrmiques, des de Mora d’Ebre fins al Baix Segura, on és molt freqüent.

El gamarús (Meripilus giganteus), que apareix principalment sobre faigs (Fagus sylvatica) i altres planifolis, més rarament sobre avets (Abies), a l’estiu i a la tardor, forma grans gírgoles o flotes, integrades per molts barrets imbricats, dimidiats o en forma de ventall, que neixen d’una base ampla més o menys ondulada i flexuosa. La superfície dels barrets és zonada, de color groc brunenc, i els porus són blancs o crem (3-5 per mm) i es tornen de color bru negrós en tocar-los.

Abortiporus biennis forma grups de cossos fructífers irregulars o en roseta que, per sobre són vellutats, de blanquinosos a brunencs, i amb el marge més clar. L’aspecte és força variable, però criden l’atenció els porus, bastant grossos, dedaleiformes (més o menys laberíntics), que prenen un color bru vermellós en tocar-los. Altres originalitats són l’estructura doble de la carn, formada per una capa interna blana i cotonosa i una d’externa dura i fibrosa, i la presència de clamidòspores, arrodonides i de paret gruixuda, i de gleocistidis. Viu sobre fusta, sovint soterrada, de planifolis, rarament de coníferes. Phaeolus schweinitzii, que viu sobre soques i rels mortes, rarament com a paràsit, presenta barrets (8-30 cm) arrodonits o dimidiats, sovint concrescents, de superfície vellutada, zonada concèntricament, de color bru fosc, amb el marge més clar, fins a groc sofre, en els exemplars joves. El peu és irregular. L’himeni és format per porus laberíntics de color verd groguenc, que es tornen de color bru al tacte. La carn és bruna i amargant. Provoca una podridura bruna. Postia caesia (= Tyromyces caesius), una espècie anual que apareix sobre fusta de coníferes, rarament sobre planifolis, forma barrets dimidiats o en forma de ventall (1-5 cm) estretament fixats pel centre, de superfície vellutada, típicament reticulada quan és seca, al principi blanca, després de color blau ocraci i bruna en envellir, amb el marge sinuós o blanc. El gènere Bjerkandera es caracteritza pels cossos fructífers anuals, resupinats, efusos o pileats, més o menys imbricats, amb la superfície finament vellutada i amb porus d’un color des de negrós fins a brunenc. L’espècie més coneguda i freqüent és B. adusta, de carn bastant prima i porus i tubs d’un color gris negrós que contrasta amb la coloració blanquinosa de la carn. B. fumosa, menys freqüent, té porus i tubs de color bru, ben separats de la carn, que és gruixuda, per una línia negra.

Schizopora paradoxa, que creix sobre restes en descomposició tant de coníferes —sovint pinyes de pi blanc (Pinas halepensis), en llocs baixos— com de planifolis, en els quals provoca un podriment blanc, forma cossos resupinats d’aspecte molt variable, amb típics porus angulosos, laberíntics o irpicoides (d’1 a 3 per mm), de color crem o ocraci groguenc, amb un marge blanc. El sistema d’hifes és dimític, amb hifes generatives i esquelètiques.

En el gènere Dichomitus, el cos fructífer, sovint anual, resupinat o pileat, té els porus de color blanc o crem. L’estructura és dimítica, amb hifes generatives i connectives dendroides. D. campestris creix sobre fusta de planifolis, preferentment d’avellaner (Corylus avellana), formant cossos resupinats (3-5 cm), de marge aviat negre, amb 1 o 2 porus per mm. D. squalens apareix sobre gimnospermes, en general sobre fusta amb escorça.

En Funalia, el cos fructífer és anual, amb barret vellutat o hirsut, de color crem fins a groguenc, a vegades grisós, sèssil o curtament estipitat. L’estructura és trimítica. F. trogii (= Trametes trogii) apareix sobre fusta morta de pollancres (Populus) i, més rarament, sobre altres planifolis com el faig (Fagus). El barret és a penes zonat, cobert de pèls llargs i hirsuts, de color bru vermellós. La carn és pàl·lida, insensible al KOH, i l’himeni presenta porus, primer blancs i després grocs. Totes les hifes de la carn són hialines. És fàcil de confondre amb Trametes hirsuta, que se’n diferencia pel fet de tenir el barret ben zonat. F. gallica (=Trametes extenuata) es distingeix de l’espècie anterior pel seu marge prim i el carpòfor hispid, de color bru, més o menys zonat, amb carn fibrosa, bruna, que es torna negra en contacte amb KOH. Presenta hifes esquelètiques i connectives de color brunenc.

Lenzites betulina (= L. flaccida), de cos fructífer anual, amb barret (3-10 cm), en forma de ventall o de roseta, de carn blanca, trimítica, amb les hifes hialines, es caracteritza principalment per tenir l’himeni recobrint el que semblen làmines, de color clar (l’altre afil·loforat amb làmines freqüent, Gloeophyllum, té la carn i les làmines brunes). La superfície del barret, vellutada, presenta zones concèntriques on alternen l’ocre grisós i el brunenc. Viu sobre fusta morta de diferents caducifolis, sobretot roures (Quercus), bedolls (Betula) i faigs (Fagus), on produeix un podriment blanc.

Pycnoporus cinnabarinus (= Trametes cinnabarina) és notable pels seus barrets (2-10 cm), dimidiats, d’un color vermell taronja, que vira a negre amb KOH; els porus també presenten el mateix color. Viu sobre fusta morta, preferentment de planifolis, on produeix un podriment blanc.

Dues poliporàcies també molt destructores de la fusta morta dels planifolis: el bolet de soca geperut (1 Trametes gibbosa), que es torna gibós a mesura que creix (1a exemplar jove. 1b exemplar adult), i té els porus (1c) lleument estirats radialment; i el bolet de soca zonat (2 Trametes versicolor), de carn més prima i de superfície marcada per característiques zones concèntriques de colors diversos, molt freqüent als alzinars.

Josep Ribot.

Trametes forma carpòfors anuals, dimidiats, amb barrets generalment imbricats, de superfície vellutada, sovint zonada. La carn és de color clar, generalment suberosa, d’estructura trimítica. Una espècie molt freqüent i popular és el bolet de soca zonat (T. versicolor [=Coriolus versicolor]) que colonitza amb freqüència la fusta morta, corticada o no, preferentment de caducifoli, si bé, algun cop pot actuar com a paràsit de debilitat. Els barrets, en forma de ventall, presenten la superfície amb zones concèntriques, on alternen el color gris brunenc, el blau fosc i fins el negre, i es reuneixen en grups nombrosos imbricats, que es recobreixen parcialment entre ells. La carn és blanca, coriàcia i prima. Els porus són també blancs. Les hifes són hialines i les espores fan 6-7 × 1,5-2 μm. Provoca un podrimet blanc. El bolet de soca hirsut (T. hirsuta [=Coriolus hirsutus]) viu sobre fusta morta de planifolis i d’arbustos. És notable per la superfície del barret, zonada, amb pèls rígids i abundants de color blanc grisós, groguenc o ocraci. La carn és blanca i més gruixuda. Els porus són també blancs. El bolet de soca geperut (T. gibbosa) creix sobre fusta morta de caducifolis, sobretot soques tallades de faig (Fagus sylvatica), si bé pot actuar com a paràsit de debilitat. El carpòfor (fins a 20 cm) alterna zones glabres i zones pubescents de color blanc, groguenc, a vegades verdós per la presència d’algues. Vora el punt d’inserció al substrat hi observem un bony o gep (al qual al·ludeix el nom). La carn és blanca, prima i coriàcia i els porus, també blancs, són típicament estirats radialment i algun cop són laberíntics. Aquesta espècie produeix un podriment blanc.

El gènere Trichaptum forma cossos resupinats, efuso-reflexos, o en forma de barret, amb aspecte de Trametes, vistos per sobre, però amb els porus irregularment dilacerats (irpicoides) i amb una bella coloració violeta, sobretot quan són frescos; presenten estructura dimítica amb hifes generatives i esquelètiques i provoquen un podriment blanc. El més freqüent és T. fusco-violaceum, d’himenòfor irpicoide o hidnoide, que viu sobre troncs morts i soques tallades de pi, sobretot de pi blanc (Pinus halepensis); molt proper és T. abietinum, de porus més sencers, dentats, també propi de coníferes. T. biforme viu sobre planifolis, per exemple alzines sureres (Quercus suber).

Skeletocutis percandida (= Poria percandida) forma cossos resupinats, porats, de color blanc pur, sobre branques mortes d’alzina (Quercus ilex) i d’arbustos mediterranis, al País Valencià i a les Balears. L’estructura és dimítica, amb hifes generatives hialines, fibulades i sovint incrustades, i fibres esquelètiques, també hialines.

Daedalea quercina, que creix amb preferència sobre fusta morta de roures i alzines (Quercus) i castanyers (Castaned), de vegades com a paràsit de debilitat, forma cossos fructífers (10-20 cm) gruixuts (3-7 cm), en forma de consola, de superfície ondulada concèntricament, glabra, i carn suberosa, de color bru clar i estructura trimítica. La superfície himenial és de color bru clar, fortament dedaliforme (amb porus sinuosos, laberíntics). Presenta catahimeni (és a dir, amb basidis situats en diferents nivells). Produeix un podriment bru.

El bolet d’esca (Fomes fomentarius) és un dels bolets de soca més coneguts. Emprat des de temps molt antic, la seva carn, prèviament torrada, constituïa l’esca, indispensable per a encendre foc, abans de la invenció dels llumins. Presenta grans carpòfors (10-30 cm), perennes, ungulats, sèssils, coberts per una cutícula que al principi és blanca o grisa, i al final es torna negrosa i lluent. Formen una capa de tubs, i una de carn, de color canyella, cada any. La consistencia és suberosa, tenaç, i l’estructura és trimítica. Les espores són grosses (18-19 × 5,5-6 μm), el·líptico-cilíndriques, i no amiloides. Viu, saprofític o paràsit, sobre faigs (Fagus) i altres caducifolis de muntanya, més rarament sobre coníferes, i produeix un podriment blanc.

El bolet d’esca marginat (Fomitopsis pinicola [=Fomes marginatus]), forma fructificacions (5-20 cm) dimidiades, en forma de consola, de superfície convexa o umbonada, coberta per una cutícula llisa, de color gris fosc, llevat de la zona de creixement, que apareix com un marge de color blanc a la part més recent, però que esdevé groguenc o vermellós o vernissat, més enrere. La cara, trimítica, és suberosa, de color crem o rosat. L’himeni, finament porat, és groc pàl·lid i desprèn una olor metàl·lica característica. Viu preferentment sobre soques de pi (Pinus), però també pot atacar fusta d’altres arbres. A tots, els produeix un podriment bru.

El gènere Gloeophyllum forma cossos fructífers amb un barret, de superfície tomentosa o híspida, que recorda el dels Lenzites per la presència d’himenòfor amb làmines radials, però se’n distingeix per la carn de color bru. L’estructura és dimítica o trimítica, amb hifes generatives hialines, esquelètiques i connectives brunes. G. sepiarium presenta un cos fructífer de dimidiat a circular, que apareix d’una manera isolada o en grups imbricats, amb la superfície bruna, bru vermellosa o negrosa, i la carn de color bru fosc, amb dues zones, una de més densa, propera als tubs, i l’altra, més laxa i cotonosa. Les làmines (15-20 per cm) es presenten anastomitzades i prenen un aspecte laberíntic o dedaleiforme. Té cistidis hialins, de parets primes i àpex incrustat. Viu sobre fusta morta de coníferes, a les quals produeix un podriment bru. G. abietinum apareix en el mateix hàbitat que l’anterior i se’n diferencia per la menor densitat de làmines (8-13 per cm) i pels cistidis de parets gruixudes, bruns i d’àpex rarament incrustat. També produeix un podriment bru.

La gírgola de castanyer (Grifola frondosa) forma grans fructificacions (20-50 cm) integrades per un feix de barrets que surten d’una base comuna de color blanc crem. Presenten forma de ventall, de superfície fibrosa, glabra, de color ocraci brunenc. A sota hi ha els porus, de color crem, que baixen una mica pel peu. La carn, monomítica, és blanca, fibrosa, dura un cop seca. Creix a la base dels troncs, soques tallades i rels de caducifolis, als quals produeix un podriment blanc. És un bon comestible, quan és tendra, encara que no és gaire freqüent. És força fidel als troncs atacats, on apareix durant molts anys.

Heterobasidion annosum, que viu sobre fusta viva o morta de coníferes, sovint sobre la base del tronc o sobre les rels, és un paràsit forestal perillós, causant d’un actiu podriment blanc. Les fructificacions, perennes, resupinades, reflexes o formant barret dimidiat, de superfície superior irregularment nodulosa, amb zones concèntriques, de color bru clar o bru fosc fins a negrós, tenen el marge agut, sinuós, bru vermellós, amb una zona de creixement blanquinosa, i la carn, també blanquinosa, dimítica. Les espores són arrodonides, i es presenten ornamentades per petites berrugues.

Les gírgoles i afins

Hom inclou, a manera d’apèndix de les poliporàces, el grup de les gírgoles i gèneres afins que, malgrat que presenten làmines i que tenen una consistència sovint carnosa, són en realitat bolets de soca.

El gènere Pleurotus, el més característic, té el carpòfor carnós, de color blanc, gris, brunenc o blavós, amb el peu lateral o excèntric. L’estructura és monomítica o dimítica i la trama de les làmines és irregular (amb hifes irregularment entreteixides). Hi ha queilocistidis, i les espores són hialines, més o menys cilíndriques i no amiloides. Viuen sobre fusta diversa o sobre rels d’umbel·líferes. L’orellana o orellana de pollancre (P. ostreatus) creix sobre fusta de planifolis, especialment pollancres (Populus), rarament sobre coníferes. El carpòfor (4-15 cm) és de color gris, a vegades amb tonalitats lilacines, brunes, negroses o blavoses. Té forma més o menys de petxina i és sostingut per un peu lateral o excèntric, poc estriat. Les làmines són decurrents (baixen una mica pel peu). Darrerament, hom en conrea, sobre bales d’encenalls o de palla, diverses varietats pàl·lides, que han envaït els mercats i també els restaurants, on sovint hom les fa passar per gírgoles de panical. Sobre fusta de coníferes o de planifolis, especialment de salzes (Salix), pollancres (Populus) i bedolls (Betula), hi creix l’orellana o gírgola de salze (P. salignus), de barret (2,5-12 cm) d’un color que va del gris brunenc clar al bru ocraci.

Si bé no gaire freqüent als Països Catalans, un dels bolets més apreciats a Castella és la gírgola de panical (Pleurotus eryngii), de peu lleument excèntric, que es forma sobre la part subterrània d’umbel·líferes, com ara el panical (Eryngium campestre). El dibuix mostra diversos aspectes de llur variabilitat: un exemplar jove (1a), un de madur i un de petit connats (1b) i un de plenament desenvolupat (1c), amb el típic peu excèntric.

Josep Ribot.

La gírgola de panical (P. eryngii) apareix sobre les rels d’umbel·líferes, sobretot de panical (Eryngium campestre); presenta barrets convexos o deprimits, (3-7 cm), de color blanquinós, grisenc o bru, amb un peu (3-10 × 1-3 cm) excèntric o central. Sobre rels d’altres umbel·líferes, sobretot de canyaferla (Ferula communis), s’hi fa una varietat (var. ferulae) de barret més gros (4-15 cm) i convex, anomenada gírgola de canyaferla o de massota, ben coneguda i apreciada a les Balears. La gírgola de figuera de moro (P. opuntiae), de barret blanquinós, gros (4-15 cm), i peu lateral, que fa espores més curtes (8-11 × 4-4,5 μm), viu sobretot al peu de les figueres de moro (Opuntia). Totes les espècies d’aquest grup són excel·lents comestibles, per bé que no gaire freqüents al nostre país. L’anomenat alzinoia o orellana de suro (P. dryinus), que viu sobre fusta de Quercus i de faig (Fagus), se separa de la resta de les espècies estudiades per la presència d’un vel blanc, les restes del qual romanen penjant al marge. El barret (5-12 cm) blanquinós o bru pàl·lid, de superfície fibrosa o esquamosa, té forma de petxina, i el peu és curt i excèntric, feltrat o esquamós.

En Panus trobem carpòfors amb peu lateral curt i carn dura. Les làmines tenen trama irregular, el subhimeni no diferenciat i el marge no denticulat. P. tigrinus forma un barret (3-7 cm) blanc, convex, cobert de petites esquames negres, que li donen un aspecte tigrat; igual passa amb el peu. Les làmines, al principi blanques, es tornen ocràcies. Apareix sobre fusta de planifolis, sobretot de salzes (Salix). P. rudis té el barret (4-8 cm) finament feltrat, de color ocraci groguenc, a vegades en forma d’embut o de petxina, amb el marge lobulat. El peu és curt i gris olivaci. Les làmines, de color groc ocraci, presenten cistidis cilíndrics, amb tota la paret molt gruixuda. Viu sobre fusta de planifolis.

Lentinus forma carpòfors durs, amb peu central o lateral. L’aresta de les làmines és finament serrada i la trama és regular (amb hifes paral·leles) quan és jove i, amb el temps, esdevé una mica irregular; llavors el subhimeni apareix ben diferenciat. Les espores són amiloides. L. lepideus, presenta un barret (5-12 cm) de color blanc groguenc, cobert de grans esquames de color bru grisenc. El peu és blanc i també esquamós. Les làmines són blanquinoses, després ocràcies. La carn desprèn una lleugera olor d’anís. Al nostre país és freqüent a l’estatge subalpí, sobre soques de pi negre (Pinus uncinata), a l’estiu, però pot viure sobre altres menes de fusta i en altres llocs, per exemple sobre les travesses de ferrocarril. Origina un podriment roig molt destructor.

Geopetalum carbonarium, l’única espècie del seu gènere, viu en llocs on hi ha hagut foc, sòls cremats, etc. Té el barret (1-6 cm) de color negre o bru fosc, convex o umbilicat, ondulat, feltrat o lleugerament esquamós quan és sec. Les làmines, disposades densament, tenen gairebé forma de plec, en gran part bifurcades, de color gris i decurrents. El peu (1-5 × 1-4 cm) és gris o bru grisós, i pot presentar rizoides a la base. Té cistidis de paret gruixuda, fortament incrustats. Altres gèneres antigament inclosos en la desapareguda família de les pleurotàcies han anat a parar en d’altres famílies: Schizophyllum (esquizofil·làcies), Lentinellus (auriscalpiàcies), Leptoglossum, Panellus i Hohembuehelia (tricolomatàcies) i Crepidotus (crepidotàcies).