Dues teleforàcies estipitades, d’aspecte prou diferent: 1 el mariner (Boletopsis leucomelaena), amb porus curts i carn gruixuda, visible en la secció transversal (1a); i 2 Hydnellum aurantiacum, amb agulletes. Els brins d’herba i la pinassa han estat englobats a mesura que es produïa el creixement, obert, del basidiocarp.
Josep Ribot.
Constitueixen una família de fongs terrestres i, en menor proporció, lignícoles, de cos fructífer resupinat, efuso-reflex o pileat, freqüentment també estipitat, amb peu central, excèntric o lateral. La carn és sovint membranosa o feltrada, normalment bastant tova, i sota l’acció dels àlcalis (per exemple, KOH al 10%) es torna fosca o de color verdós. La superfície fèrtil és molt diversa: llisa, verrucosa, dentada, porada i fins i tot amb làmines. L’estructura és monomítica, amb hifes generalment fibulades, brunes i de paret amb gruix variable. Les espores són globoses, de forma el·líptica o irregularment angulosa, de paret prima o una mica gruixuda, típicament verrucoses o equinulades, amb un apicle ben visible, de color groguenc o brunenc, i generalment no amiloides.
Començarem explicant 4 gèneres de fongs terrestres (Bankera, Phellodon, Hydnellum i Sarcodon) amb agulletes i amb peu més o menys central, que havien estat inclosos pels micòlegs clàssics a la família de les hidnàcies, al costat dels bolets d’ovella. El gènere Bankera presenta un himeni de color clar, suportat per una trama carnosa i no zonada, amb hifes no fibulades. Les espores són subgloboses, lleugerament verrucoses i hialines. Destaquen, d’una banda, B. fuligineoalba, de barret (4 cm) tomentos i després llis, bru groguenc, la carn no gaire gruixuda, ocràcia, que viu en boscos de pícea (Picea), i, de Paltra B. violascens, de barret feltrat i esquamós, groc grisós, matisat de porpra, amb carn lilacina, que viu en boscos de coníferes, preferentment en llocs humits, sota pícees i pins.
Les teleforàcies terrestres majoritàriament tenen l’aspecte típic dels bolets, amb un barret i un peu ben conformats. Les espècies del gènere Phellodon tenen agulletes a l’himeni i una consistència coriàcia; a més, un cop seques, fan olor de curry o de brou en pastilles. La fotografia mostra un exemplar de Phellodon niger, una espècie freqüent a les pinedes càlides del nostre país. Els peus i els barrets sovint són confluents.
Josep M. Vidal / SCM.
Phellodon comprèn fongs amb peu i barret coberts per un toment que forma, sobre el barret, fibretes radials més o menys evidents. Les agulletes de l’himeni són grises en els exemplars adults. La carn és zonada, amb les hifes no fibulades. Les espores són el·líptiques o subgloboses, equinulades i hialines. L’espècie més freqüent és P. niger, que surt sobretot en boscos de coníferes, on forma grups més o menys concrescents. El barret (3-7 cm) té un color blau brunenc, fosc, i el peu, concolor, és tomentós, sobretot a la base. Hi ha dos tipus de carn, ben diferenciales, sobretot al peu: la part externa és grisa brunenca, feltrada i esponjosa, i la part interna, de color blau, gairebé negre, és dura i subllenyosa. P. confluens, una espècie molt semblant, pot tenir el barret des de blanc crem fins a bru grisós, i el peu és poc diferenciat, sovint dilatat vers la base. La carn presenta una estructura doble difícil de diferenciar, i una consistència relativament tova. Apareix en boscos de planifolis.
Els cossos fructífers d’Hydnellum ferrugineum, amb un peu excèntric i carn coriàcia i esponjosa, sovint es veuen travessats per restes vegetals (tronquets, agulles de pi, etc.). Les gotes de líquid vermellós que exsuda el barret, que taca els dits de color rovellat, són un caràcter molt típic dels exemplars joves i ben hidratats d’aquesta espècie. A l’esquerra, un basidiocarp seccionat, mostrant la carn brunenca. És una espècie molt freqüent en els boscos mediterranis.
Josep M. Vidal / SCM.
Un dels gèneres de la família més rics en espècies és Hydnellum, de cossos fructífers amb peu i barret, de carn brunenca o de colors vius, gairebé sempre clarament zonada, coriàcia, molt sovint travessada per restes vegetals. Les espores són globoses, brunes i verrucoses. L’espècie més corrent és H. ferrugineum, que apareix, isolada o en grups, amb els barrets (3-10 cm) sovint soldats entre ells, primer blanquinosos o rosats amb petites gotes d’un exsudat transparent vermellós (més freqüent en temps humit o que flueix en prémer la carn), i després aplanats, irregulars i de color bru vermellós. El peu té el mateix color i és massís. L’himeni, primer blanquinós i després bru vermellós, presenta agulletes de fins 5 mm i espores de 5-6 × 3,5-5 µm. H. scrobiculatum forma fructificacions en grups, rarament isolades, amb el barret (6 cm) profundament deprimit des del començament, costulat, amb esquames gruixudes i erectes, sobretot a la part central. El color és blanquinós o bru rosat, més fosc i una mica zonat en madurar. El marge, esfilagarsat i a vegades lobulat, es taca de fosc en fregar-lo. El peu, més ample vers la base, és feltrat i bru vermellós. Amb un aspecte macroscòpic semblant tenim H. concrescens, que forma barrets més fortament zonats i menys esquamosos. H. compactum creix isolat o en grups i forma fructificacions arrodonides o en fora de coixí (fins a 12 cm) amb el barret convex o pla, feltrat i no zonat, blanquinós groguenc i bru fosc o negre en envellir. El peu és cònic i poc diferenciat, bru vermellós. Citem també H. aurantiacum, d’un bell color taronja.
Els Sarcodon constitueixen les sabateres d’agulles, grans bolets de barret carnós i peu més o menys central, no comestibles. La superfície del barret al principi és glabra o tomentosa i després areolada o esquamosa, en general brunenca o groguenca. La trama, tova, és blanca o acolorida i a vegades canvia de color en contacte amb l’aire. Les espores són globoses, brunes, de contorn irregular i verrucoses. La sabatera d’esquames (S. imbricatum) forma barrets convexos (10-20 cm) de color bru grisós, poc deprimits, recoberts de grans esquames disposades concèntricament, alçades i de color bru fosc, gairebé negre; el peu (4-7 × 2-4 cm), central o una mica excèntric, té un color brunenc. Les agulletes, de color bru grisós, poden fer fins a 17 mm. La carn és zonada, compacta, blanquinosa i bastant fràgil. Les espores fan 6,5-8 × 5,6 µm. S. glaucopus, també de boscos de coníferes, té el barret (entre 4 i 12 cm) llis o només areolat, esquamós al centre, amb esquames molt primes; a la base del peu, la carn presenta una coloració grisa verdosa; les espores són més petites (5,5-6 × 4,5-5 µm). S. leucopus, de boscos de coníferes, forma barrets (8-20 cm) llisos o areolats o amb esquames fines, de color bru o bru porpra; la carn és zonada i es taca de gris lilací en els llocs tallats, sobretot a la base del peu, que és blanquinós.
El mariner (Boleíopsis leucomelaena) imita l’aspecte d’un Boletus, pel fet que és molt carnós, amb barret (de 6 a 12 cm) i un peu més o menys central, i presenta l’himeni en tubs, més o menys decurrents, blancs, de 2 a 6 mm de llargada. En conjunt, tant el barret com el peu presenten un color gris brunenc. Les espores, més o menys globuloses (4,5-5 µm), són anguloses i brunes.
Aspecte dels cossos fructífers de dues espècies de Thelephora: A secció d’un carpòfor de T. terrestris (A’ detall ampliat d’una secció del cos fructífer, amb l’himeni, per a mostrar l’estructura monomítica de les hifes; A" detall de dues espores), i B carpòfors de T. caryophyllea.
Biopunt, a partir de E. J. H. Corner i J. Webster.
El gènere Thelephora forma cossos fructífers erectes, clavarioides i ramificats o amb aspecte de ventall, de carn normalment bruna, fibrosa i seca. La superfície estèril és bruna, hirsuta o glabra. L’estructura és monomítica, amb hifes hialines o brunes, de vegades inflades, sovint fibulades, i en ocasions amb incrustacions de color bru groguenc, que es tornen de color blau verdós amb KOH. Les espores són subgloboses o el·lipsoïdals, irregularment lobulades, de superfície verrucosa o equinulada i color groc o brunenc. Totes són terrícoles. T. anthocephala, que creix a terra, entre molses i herbes, preferentment sota faigs (Fagus) i roures (Quercus), té fructificacions coral·loides o en forma de roseta, de color bru olivaci o bru porpra. Quan són coral·loides (fins a 6 cm d’alçada), les rames, més o menys aplanades, presenten àpexs aguts i blanquinosos, mentre que quan tenen forma de roseta, aquesta presenta lòbuls fortament esfilagarsats, amb el marge blanc. La carn és bruna, elàstica i fibrosa. Les espores, irregularment ovals, brunes, tenen espines agudes d’1,5 µm (7-9,5 × 5-7,5 µm). T. caryophyllea creix en sòls arenosos, en boscos de coníferes, i presenta carpòfors (1,5-4 cm), en forma d’embut portat per un peu llis, mat o subtomentós, de color castany pàl·lid. El marge superior del barret és més o menys dilacerat, amb la superfície radialment fibrosa o rugosa, més o menys zonada, de color bru porpra. L’himeni és llis, decurrent, bru o bru violaci, més pàl·lid vers el marge. La carn és prima, coriàcia i bruna. T. terrestris apareix en petits grups o en grans colònies, en boscos de coníferes, més rarament en boscos mixtos o de planifolis; presenta carpòfors de marges alçats, amb peu curt o sense peu, formats per lòbuls imbricats radialment, en forma de ventall o de roseta, de superfície radialment hirsuto-fibrosa, amb zones concèntriques, de color gris bru, amb el marge més clar. L’himeni és irregularment verrucós. La carn és coriàcia, fibrosa i gruixuda. Les espores són més llargues que les de l’espècie anterior (8-12 µm en comptes de 6,5-8,5 µm). T. palmata, que podem trobar isolada o, més rarament, en grups, en boscos de coníferes, té aspecte coral·loide, arborescent, de 4 a 7 cm d’alt, amb un peu curt i amb ramificacions aplanades o espatulades, de color gris fosc o brunenc, que sovint apareixen denticulades i solcades verticalment, amb l’àpex gairebé blanquinós. La carn és suberosa, tenaç, bruna, i desprèn una olor forta i desagradable que recorda la dels fems.
Les crostes membranoses del gènere Tomentella poden créixer damunt escorces o també sobre el sòl nu i fins i tot sobre roca. N’hi ha una gran riquesa d’espècies, poc conegudes fins ara. Una capa d’hifes acolorides suporta l’himeni, on es fabriquen espores acolorides i verrucoses o espinoses. En la fotografia veiem T. subtestacea, fotografiada a Requesens.
Josep M. Vidal / SCM.
Tomentella és un gènere molt diversificat (més de 70 espècies) que forma crostes tomentoses, membranoses o més o menys aracnoides, amb hifes de paret generalment acolorida, laxament entreteixides, i les de la zona basal, a vegades agrupades en cordons. Rarament hi ha cistidis. Les espores són acolorides, amb parets irregulars, verrucoses o espinoses. Podem trobar-les no solament sobre restes vegetals de tota mena, sinó sobre altres fongs afil·loforats, sobre sòl nu i, fins i tot, sobre parets i pedres amuntegades. T. bourdotii forma cossos de superfície himenial granulosa, bruna, amb el subicle aracnoide, de color bru fosc, gairebé negre. Aquesta diferència és deguda al fet que les hifes que hi ha sota l’himeni són hialines i de paret prima i les que hi ha més avall són brunes, de paret gruixuda i fortament incrustada. T. bryophila forma fructificacions flocoses, laxament aplicades al substrat, de color primer gris violaci i després bru vermellós. Les hifes que hi ha sota l’himeni tenen paret pri ma i són de color bru groguenc i les del subicle tenen paret gruixuda, color bru violaci i formen cordons. Ha estat trobada en suredes. Als Països Catalans també han estat registrades T. crinalis, sobre faig (Fagus), T. ferruginea, freqüent sobre branques i fulles de roures i alzines (Quercus), T. neobourdotii i T. ramosissima, sobre escorça, branques i fulles de surera (Quercus suber) i T. rubiginosa, sobre alzines i roures (Quercus), però segur que n’hi ha moltes més espècies.