Les corticiàcies

Aquesta família, presa aquí en sentit ampli, a l’expectativa de més estabilitat en la seva divisió en famílies més petites i homogènies, comprèn sobretot fongs en crosta (resupinats), o en ocasions efuso-reflexos (amb el marge alçat) i fins i tot pileats o estereoides (formant barrets d’inserció lateral sobre el substrat). L’himeni, sovint sobre una superfície llisa, també pot presentar plecs, dents, agulletes, alvèols o tubs curts (però amb el marge fèrtil). El sistema d’hifes, normalment monomític, també pot ésser dimític o trimític. Tant a l’himeni com a la trama, hi sol haver cistidis o diverses menes d’hifidis. Els basidis són generalment claviformes, però n’hi pot haver d’urniformes, utriformes o cilíndrics. Les espores són gairebé sempre hialines, dextrinoides i cianòfiles. Són espècies que viuen sapròbies sobre tota mena de restes llenyoses, sobretot branques caigudes, troncs ajaguts i pinyes, si bé n’hi ha alguna de paràsita.

Aleurodiscus forma crostes que poden fer fins a 3 mm de gruix, llises, d’estructura monomítica. L’himeni comprèn una gran quantitat d’elements estèrils, acantofisis, gleocistidis, dendrohifidis, hifidis, etc. Les espores són el·líptiques o subgloboses, amiloides, en alguns casos molt grosses. A. cerussatus, de color blanc grisós, té abundants gleocistidis d’àpex moniliforme (amb constriccions) i acantohifidis himenials, fortament dextrinoides. Les espores són oblongo-el·lipsoïdals (10-11 × 5-6 µm). Creix sobre fusta morta d’arbustos, en llocs secs i assolellats. A. disciformis, del mateix color, forma gleocistidis tubulars (70 µm). Les espores són subgloboses, verrucoses (16-18 × 12-14 µm). Viu sobre troncs d’alzines vives (Quercus ilex) d’orientació sud.

Pulcherricium caeruleum és una de les corticiàcies més fàcils de reconèixer, amb cossos resupinats confluents, llisos o tuberculats, de color blau de Prússia, molt viu, més fosc o violaci en els exemplars vells. L’estructura és monomítica, integrada per hifes fibulades, de paret gruixuda, de color blau. L’himeni presenta dendrohifidis. Viu sobre troncs i branques d’arbres caducifolis i d’arbustos.

Vuilleminia presenta fructificacions resupinades de consistència cèria, amb estructura monomítica. Els basidis són molt llargs i les espores hialines, cilíndriques, amb les parets poc amiloides o gens. V. comedens desenvolupa fructificacions de color blanquinós o carni, lilací o grisós, sobre fusta morta, en general de roures (Quercus), verns (Alnus) i avellaners (Corylus).

Cerocorticium té fructificacions resupinades, de marge efús o reflex, membranoses o de consistència lleugerament cèria, amb l’himeni llis, tubercular o hidnoide. L’estructura és monomítica. Els basidis són estretament claviformes i les espores, de paret prima i llisa, són no amiloides. C. confluens, que prefereix la fusta morta de faig (Fagus), presenta un color crem o gris ocraci i una superfície tuberculato-verrucosa, una mica fissurada quan és seca. Les espores són el·líptiques (7-11 × 6-8,5 µm). C. notabile se’n diferencia per les espores, també el·líptiques, però més petites (8-9 × 5-6 µm); creix sobre fusta de planifolis. C. molare, que viu sobre branques corticades, generalment de roures i alzines (Quercus), té una superfície hidnoide, amb agulletes d’entre 2 i 4 mm, d’àpex esfilagarsat, de color ocre clar, i un subicle relativament carnós; les espores són ovals (9-11 × 5-7 µm).

Amphinema byssoides forma, sobre restes llenyoses o herbàcies, cossos fructífers laxament tomentosos, formats per hifes groguenques entreteixides. L’himeni té color ocraci o groc de sofre, amb rizomorfes més o menys desenvolupades al marge. Hi ha cistidis septats, cilíndrics, que fan fins a 130 × 6 µm, amb aspecte de terminacions d’hifa que sobresurten de l’himeni. Les espores són petites (3,5-5 × 2-3 µm), el·líptiques, llises, de paret una mica engruixida i no amiloide.

El gènere Grandinia forma cossos fructífers resupinats o efusos, fibrosos, de superfície himenial blanquinosa o ocràcia, llisa, tuberculada o odontioide, amb agulletes de morfologia i mida variable. La carn és monomítica. Sovint hi ha cistidis, cistidíols i terminacions hifals. Les espores, subgloboses, el·líptiques o al·lantoides, tenen la paret prima, llisa i no amiloide. Viuen sobre fusta morta, tant de planifolis com de coníferes. G. arguta té una fructificació blanquinosa, de superfície entre papil·losa i fortament odontioide (amb dents de 0,5 a 1 mm, generalment còniques) i marge flocós. Hi ha lagenocistídis (25-35 × 2-3,5 µm), d’àpex incrustat, i leptocistidis (35-60 × 3-4 µm), capitats, d’àpex recobert per una substància amorfa. G. crustosa forma cossos de color blanc ocraci, amb l’himeni llis al principi, després verrucós, amb dents curtes, i marge ben delimitat i esfilagarsat. Hi ha leptocistidis afuats i emergents, de vegades amb constriccions vora l’àpex. En G. granulosa, la fructificació és blanc crem, una mica més fosca en envellir, de superfície primer llisa i després amb papil·les disperses que acaben convertides en dents curtes, d’àpex agut i esfilagarsat. A l’himeni, s’hi observen terminacions hifals capitades (30-45 × 2,5-4,5 µm).

El gènere Hyphoderma es caracteritza perquè forma cossos generalment ben delimitats, de consistència més o menys cèria, amb l’himeni llis, tuberculat o odontioide, blanquinós o groguenc. L’estructura és monomítica. Presenta cistidis de morfologia diversa, emergents o immersos a l’himeni. Les espores són al·lantoides o el·líptiques, de paret prima i no amiloide. H. praetermissum apareix sobre fusta i escorça de coníferes i de planifolis. La superfície és llisa, dèbilment tuberculada, de color gris blanquinós a ocre pàl·lid. Hi ha gleocistidis cilíndricofusiformes (60-90 × 8-14 µm), cistidis himenials (30-70 × 6-9 µm), a vegades amb l’àpex incrustat i típics estefanocistidis piriformes (uns 1 µm de diàmetre) i parcialment envoltats per un anell equatorial denticulat en forma de coroneta, immersos a l’himeni. H. radula, que viu sobre fusta de planifolis, més rarament de coníferes, forma cossos fructífers primer irregularment tuberculatoverrucosos, després odontioides, amb dents irregulars i obtuses (fis a 5 mm). L’himeni és blanquinós o ocraci groguenc i porta leptocistidis (20-30 × 5-6 µm) sinuosos o amb constriccions.

Hyphodermella corrugata forma basidiocarps mal delimitats, ceris, de superfície irregularment tuberculada, verrucosa o odontioide, de color blanquinós o crem, que es fa ocraci amb l’edat, i amb el marge fimbriat. El caràcter més típic consisteix en el fet que les hifes que formen l’àpex de les dents estan incrustades i aglutinades en feixos cònics; per això, vist amb la lupa, l’àpex de les dents es veu esfilagarsat.

Un dels gèneres més abundants és Peniophora, caracteritzat pels cossos fructífers resupinats o efuso-reflexos, amb consistència cèria o membranosa i superfície himenial llisa, tuberculada o raduloide. L’estructura és monomítica, amb hifes primer hialines i de paret prima i després brunes i de paret gruixuda. Poden presentar lamprocistidis, gleocistidis i dendrohifidis a l’himeni. Les espores són cilíndriques el·líptiques o al·lantoides, de paret llisa i no amiloide. Diverses espècies són força freqüents al nostre país. P. cinerea forma, sobre fusta de planifolis, especialment de faig (Fagus sylvatica) i avellaner (Corylus avellana), cossos fructífers de superfície hímenial llisa o lleument verrucosa, de color gris violaci, que presenta lamprocistidis cilíndrics, d’àpex arrodonit o cònic. P. incarnata és freqüent sobretot en la fusta morta de planifolis, on presenta fructificacions de color taronja o vermellós, amb lamprocistidis d’àpex fusiforme i gleocistidis (100 × 8-12 µm). Les espores (7,5-9,5 × 3,5-4,5 µm) són cilíndrico-el·líptiques. P. lycii és molt freqüent als nostres boscos tèrmics i a les brolles de substitució, sobre tota mena de fusta d’arbres i arbustos, on forma crostes llises, allargades de color gris perla, més o menys lilací. Presenta dendrohifes hialines, molt ramificades i finament incrustades, gleocistidis oblongs (35-40 × 7-9 µm) i lamprocistidis d’una forma característica més o menys globulosa (28-35 × 18-22 µm), de paret bruna. Les espores (8-11,5 × 3-4,5 µm) són al·lantoides. P. pini creix sobre branques mortes, corticades, de pi (Pinus) i forma cossos de superfície llisa o tuberculada, de color bru vinós, amb el marge blanquinós, que tenen lamprocistidis de paret prima, gleocistidis (30-60 × 5-20 µm) i espores cilíndrico-al·lantoides (7,5-9 × 2,5-3 µm). P. quercina apareix sobre fusta de planifolis, preferentment de roures i alzines (Quercus) i faigs (Fagus). Forma basidiocarps de color rosa gris o gris lilací, amb el marge reflex. Hi ha lamprocistidis claviformes o cònics, i les espores (9-12 × 3-4 µm) són cilíndrico-al·lantoides.

Meruliopsis corium forma cossos fructífers membranosos, aplicats al substrat o de marge reflex. L’estructura és monomítica i la superfície himenial, que al principi és llisa, es torna merulioide (amb alvèols poc profunds). El color és blanc o bru ocraci, amb el marge finament fimbriat. Les espores (5-6 × 2,5-3,5 µm) són cilíndrico-el·líptiques, hialines i no amiloides. Viu sobre fusta morta de planifolis.

El gènere Phanerochaete forma basidiocarps ben visibles, de consistència cèria, membranosa en herbari, fàcilment separables del substrat. La superfície himenial és llisa o tuberculada. A vegades presenten rizomorfes al marge, que constitueixen una prolongació del subicle. L’estructura és monomítica, d’hifes generalment no fibulades, les subhimenials molt ramificades, les subiculars amb la paret engruixida, i septes fibulats i verticil·lats ocasionals. Hi acostuma a haver cistidis, normalment nombrosos, visibles amb lupa. Les espores són al·lantoides o estretament el·líptiques, de paret prima, llisa, no amiloide. P. sordida, de fusta de planifolis i de coníferes, forma cossos resupinats, d’himeni llis, vellutat, blanquinós o crem, amb el marge fibrós i sense rizomorfes. Hi ha cistidis de paret prima, llisos o més o menys incrustats. P. tuberculata, de fusta de planifolis, té l’himeni llis o una mica verrucós de color blanc o crem ocraci, amb el marge blanc, sovint amb rizomorfes. P. velutina, que prefereix la fusta de planifolis, té l’himeni llis, gris ocraci, amb el marge fibrós, de tant en tant dotat de rizomorfes.

En Phlebiopsis, el cos fructífer és resupinat o efús, amb l’himeni, de color blanquinós, grisós, crem o ocraci. Hi ha lamprocistidis i basidis estretament claviformes, amb espores el·líptiques, llises i no amiloides. P. gigantea, que viu sobre fusta morta de coníferes, forma fructificacions membranoses, el marge de les quals s’aixeca del substrat en assecar-se. L’himeni, gris blanquinós, és llis o verrucoso-tuberculat, i presenta lamprocistidis afuats (70-100 × 12-20 µm). P. roumeguerii, que colonitza fusta de planifolis, forma basidiocarps llisos, de color crem o ocraci, amb lamprocistidis cònics (60-120 × 10-20 µm).

Sistotrema forma cossos fructífers molt diversos, normalment resupinats, però algun cop amb barret i fins i tot amb peu. La superfície himenial, de color blanquinós, crem o grisós, pot ésser llisa, grandinioide o porioide. Els basidis, agrupats en raïms, són urniformes, i tenen de 2 a 8 esterigmes, amb espores subgloboses o cilíndriques, hialines, llises i no amiloides. S. confluens té les fructificacions des d’efuso-reflexes fins amb peu i barret, sovint soldades entre elles, d’himeni grandinioide o porioide. Apareix en boscos de coníferes, entre l’humus. S. muscicola forma cossos membranosos, de superfície hidnoide o porioide, primer blanquinosos i després groguencs. Creix entre molses, en boscos de coníferes o de planifolis.

Les Trechispora presenten la superfície llisa, hidnoide o porioide, de color blanquinós o lleument groguenc, a vegades amb rizomorfes al marge. T. farinacea té l’himenòfor granulós en exemplars joves i hidnoide després. Les espores (3-4 × 2,5-3 µm) són ovoïdals i verrucoses; viu sobre fusta morta, restes vegetals i molses. T. microspora és granulosa, a vegades aracnoide o porada. Les espores són arrodonides, amb berrugues obtuses i disposades irregularment (3-4 × 2,5-3 µm).

Auriculariopsis ampla era antigament inclosa entre les cifel·làcies, perquè presenta cossos fructífers en forma de cassoleta (fins a 1 cm de diàmetre); tenen la superfície externa estèril i tomentosa, amb hifes de paret molt gruixuda i l’himeni gelatinós, llis o lleument plegat, de color ocraci o brunenc, amb el marge més clar. Viu en grups, sobre fusta morta de caducifolis, sobretot d’arbres de ribera.

Merulius tremellosus, que creix sobre fusta en descomposició de planifolis i coníferes, produint-hi un podriment blanc, forma cossos resupinats o reflexos, concrescents entre ells i reunits en grups. La carn és tova, gelatinosa i elàstica, d’estructura monomítica, amb el marge sinuós i blanc, i l’himeni, merulioide, plicato-reticulat, amb costelles radials, groc taronja o salmó, més fosc en envellir. La superfície estèril presenta pèls septats, amb fíbules.

Phlebia té les fructificacions entre resupinades i efusoreflexes, de consistència generalment cèria, a vegades membranosa, amb la superfície himenial llisa, tuberculada, merulioide, hidnoide o porioide. L’estructura és monomítica, amb hifes de parets llises o incrustades, generalment immerses en un mucilag. P. lívida forma fructificacions resupinades, de superfície verrucosa o tuberculada, ocràcia o bru vermellosa, amb el marge més o menys fibrós, sobre fusta morta de caducifolis, especialment de faig (Fagus). Té leptocistidis (40-50 × 3-3,5 µm) llisos, més o menys fusiformes, i espores (4,5-5 × 2-2,5 µm) lleument al·lantoides. P. rufa, també resupinat, té la superfície undulato-merulioide o irregularment porada, de color ocre clar o bru vermellós, amb el marge blanc, esfilagarsat, i creix sobre fusta de caducifolis, especialment roures (Quercus).

Mycoacia forma cossos resupinats, amb un subicle prim que porta al damunt l’himenòfor, constituït per agulletes d’1 a 3 mm de llargada. Hi pot haver cistidíols de parets primes, amb incrustacions cristal·lines. Els basidis, estretament claviformes, formen espores hialines, subcilíndriques o al·lantoides, de paret llisa. M. aurea creix sobre fusta morta de caducifolis. Presenta fructificacions de subicle ceri, prim, i agulletes denses, fines i agudes, de color crem o groc pàl·lid. Les espores són el·líptico-cilíndriques (4-5,5 × 1,5-2 µm). Molt semblant és M. uda, que se’n diferencia pels cistidis fusiformes, les espores ovals (5-6 × 2-3 µm), més grosses, i la coloració vermellosa que pren amb KOH.

Les espècies del gènere Steccherinum formen un cos fructífer resupinat o amb el marge reflex (aixecat) de color blanc, crem o més o menys ataronjat. Hi ha cistidis de paret també gruixuda, amb l’àpex incrustat. Les espores són petites, llises i no amiloides. S. fimbriatum, que prefereix fusta de planifolis, dona fructificacions de color gris rosat o gris lilací, de superfície desigual, tuberculada o amb berrugues, l’àpex de les quals es veu fimbriat pels cistidis emergents. El marge, més clar, porta sovint rizomorfes. S. ochraceum, que també colonitza amb preferència la fusta de planifolis, forma cossos fructífers resupinats o amb el marge aixecat formant un començament de barret, de superfície vellutada, de color ocre grisós. L’himeni recobreix una gespa d’agulletes fines (1-2,5 mm d’alt), de color taronja o salmó.