Les estereàcies formen una família de basidiomicets lignícoles, que sovint tenen una consistència coriàcia i moltes vegades tenen la superfície dorsal dels cossos fructífers hirsuta. L’espècie de la fotografia, Stereum hirsutum, és un dels bolets de soca més freqüents sobre fusta morta d’alzina i d’altres planifolis, on origina un podriment blanc. Quan creix sobre un substrat vertical, els barrets se’n separen (efuso-reflexos). Noteu també que l’himeni és llis.
Manuel Tabarés / SCM.
Aquesta família de fongs lignícoles, propera de l’anterior, és de difícil delimitació. Les seves espècies presenten fructificacions resupinades, efuso-reflexes o dimidiades, de consistència sovint coriàcia o suberosa. La superfície és generalment zonada i l’himenòfor és llis o tuberculat. El sistema d’hifes és dimític, amb hifes generatives i esquelètiques. Els basidis són estretament claviformes, amb 2 o 3 esterigmes, i les espores són hialines, llises, entre el·líptiques i cilíndriques, i generalment amiloides.
El gènere Stereum presenta cossos fructífers de consistència membranosa o coriàcia (tenaç com el cuir), resupinats quan són joves, reflexos o de mig barret en els exemplars adults. L’himeni és llis, a vegades més o menys rugós o tuberculat, de color bru groguenc fins a crem, si bé en diverses espècies, a les zones fregades o ferides pren tonalitats vermelloses (en els exemplars frescos). Les espores són el·líptiques o subal·lantoides, amb parets primes, llises i amiloides. La fusta atacada sofreix un podriment blanc. Un primer grup d’espècies es caracteritzen per la coloració vermellosa als llocs ferits o fregats. En mencionarem tres. S. gausapatum creix sobre fusta morta, preferentment de Quercus, però també d’altres planifolis. La part superior del barret és feltrada o llisa, bruna, i la superfície himenial intacta té un color bru vermellós; el marge és blanquinós o ocraci, ondulat i sinuós; presenta moltes hifes terminals secretores de làtex, de paret prima i contingut bru vermellós; les espores (6,5-9 × 3-4 µm) són cilíndrico-el·líptiques. S. rugosum forma, sobre planifolis, cossos fructífers resupinats, rarament reflexos, amb l’himeni llis o irregular, blanquinós, ocraci o grisós, i presenta hifes conductores (laticíferes) fusiformes, de contingut bru vermellós i acantohifidis de paret prima; les seves espores són el·líptiques (6,5-9 × 3,5-4,5 µm), aplanades unilateralment. S. sanguinolentum, forma, sobre fusta de coníferes, crostes o barrets laterals amb la superfície superior feltrada, ondulada, amb zones concèntriques de color bru vermellós; l’himeni és groguenc, grisós o bru ocraci, amb el marge blanquinós. Hi ha hifes conductores de paret gruixuda, fusiformes i de contingut bru vermellós, i acantohifidis de paret prima. Les espores són el·líptico-cilíndriques i més estretes (6,5-7,5 × 2,5-3 µm). Una de les espècies més freqüents és S. hirsutum, que viu sobre fusta de planifolis. Desenvolupa cossos fructífers resupinats o efuso-reflexos, de superfície fibrosa, feltrada, zonada concèntricament, i l’himeni de color entre groc i bru ataronjat. Les espores (5,5-6,5 × 2-3 µm) són entre el·líptiques i cilíndriques.
Base d’un arbre fruiter atacat pel mal del plom, una afecció típica dels fruiterars de pinyol, produïda per Chondrostereum purpureum. Aquest nom es deu a la coloració porpra violàcia dels basidiocarps, que tenen l’himeni llis. Les fulles dels arbres atacats adquireixen un aspecte gris de plom. L’arbre de la fotografia degué morir a causa de la malaltia i fou tallat, però el bolet continua fructificant a la base de la soca. S’arriba a veure la presència de grups densos de basidiocarps, de color violaci, a nivell del terra.
Joaquim Carbó / SCM.
Chondrostereum purpureum viu amb preferència sobre fusta de planifolis, i, de vegades, sobre arbres vius debilitats. Té un cos fructífer semblant al dels Stereum (entre els quals era inclòs abans), resupinat o efuso-reflex, relativament gruixut (1,5-2 mm), de color blanc grisós a la part superior, amb el marge una mica més clar. L’himeni, llis, ondulat o tuberculat, és de color rosa violaci, que esdevé més fosc amb l’edat. Quan ataca els fruiters de pinyol (sobretot pruneres i presseguers), les branques creixen lentament, acaben morint i les fulles agafen un to gris metàl·lic. Per això, la malaltia s’anomena mal del plom.
Lopharia spadicea fa cossos fructífers resupinats o amb el marge reflex, formant un començament de barrets, amb la superfície superior tomentosa, de color bru grisós, i l’himeni llis, ondulat o tuberculat, de color bru olivaci, amb el marge blanquinós o ocraci, ben delimitat però a vegades esfilagarsat. Hi ha cistidis fusiformes, de paret gruixuda, brunenca, fortament incrustada. Les espores (5,5-7 × 3,5-4,5 µm) són llises i no amiloides. Viu sobre fusta en descomposició de planifolis, especialment de faig (Fagus sylvatica).