El dia 22 de juliol de 1422 foren nomenats els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Dalmau de Cartellà (Cartellà?, Gironès segle XIV – Ripoll?, 1439), abat de Santa Maria de Ripoll; diputat militar: Ramon I de Sagarriga de Palou i de Pau, cavaller, senyor de Creixell, Pontós i Borrassà; diputat reial: Joan Ros, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Francesc Desplà, canonge i ardiaca major de la seu de Vic; oïdor militar: Jofre de Sentmenat, donzell de la sotsvegueria del Vallès, senyor de Sant Fost de Campsentelles; oïdor reial: Martí Gavella, burgès de Perpinyà.
Els Samasó i els Cartellà al segle XV. Font: Ll. Cifuentes i Comamala.
El diputat eclesiàstic electe per al trienni 1422-25 era membre d’una de les nissagues més destacades de la petita noblesa de la regió de Girona, oriünda del castell de Cartellà (a l’actual municipi de Sant Gregori). Dalmau de Cartellà fou un dels fills de Pere Galceran II de Cartellà, senyor de la baronia de Granollers de Rocacorba i de Falgons, Castelló, Joanetes (fins el 1363) i mas Collell, que féu testament l’any 1404, i de Blanca Despou, senyora de la baronia de Rocacorba i de la Sala de Sant Martí. Els béns paterns foren heretats pel fill primogènit d’aquest matrimoni, Pere Galceran III de Cartellà, pare del canonge de Girona Roger de Cartellà, oïdor de comptes de la Diputació durant el trienni 1434-37. Els béns materns passaren a un altre fill, probablement menor que Dalmau, també anomenat Roger de Cartellà, que fou igualment oïdor del General, però pel Braç Militar, els triennis 1431-34 i 1449-52. Dalmau, com era habitual en els fills secundogènits de les famílies nobles, fou destinat a la carrera eclesiàstica, i ingressà de ben jove en un monestir. En el seu cas fou, molt probablement, el de Santa Maria d’Amer, pròxim al seu lloc de naixença i als dominis familiars, al govern del qual accedí, com a abat, l’any 1403. Al petit monestir d’Amer romangué pocs anys, perquè el 1409 fou promogut a l’abadiat d’un dels grans cenobis catalans, Sant Cugat del Vallès. Però el seu pas pel monestir santcugatenc fou encara més fugaç, perquè el darrer dia d’octubre de 1410 el capítol dels monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll l’elegí abat d’aquella encara prestigiosa comunitat benedictina. El moment era molt difícil per a Ripoll, perquè a les disputes internes arran del Cisma s’afegia la independització d’una de les seves principals possessions, el priorat de Montserrat, que, en mans de Marc de Vilalba (diputat eclesiàstic durant els triennis 1413-16 i 1434-37), havia esdevingut una abadia autònoma per decret de Benet XIII (1409). Dalmau intentà de renunciar, al·legant la seva dèbil salut, però els monjos no ho admeteren, i el papa Luna confirmà tot seguit l’elecció. Al capdavant de la prestigiosa abadia ripollesa, Cartellà concentrà els seus esforços a afrontar la situació d’estancament que patia. El desgovern del període anterior havia afluixat els vincles feudals no únicament amb Montserrat, sinó també amb els dominis més pròxims. Aconseguí de Ferran d’Antequera i d’Alfons el Magnànim la confirmació dels privilegis antics del monestir, i imposà els seus drets jurisdiccionals a Olot (1413) i a la mateixa vila de Ripoll (1415). D’altra banda, la seva empenta no pogué impedir la tendència al fraccionament creixent del patrimoni monàstic, amb una autonomia cada vegada més marcada de les antigues pabordies (Palau d’Osona, Age de Cerdanya, Berga) i la repartició dels béns entre els càrrecs monàstics (cambrer, infermer, cellerer), els quals s’instal·laren en cases annexes al vell edifici monacal i hi vivien més com a canonges que com a monjos.
Però, sens dubte, el problema més punyent al qual va haver de fer front durant el seu abadiat fou la ruïna del mateix edifici monàstic, esdevinguda arran del terratrèmol del 1428. El sisme féu caure l’antiga volta romànica de la nau central de la basílica, una part del claustre i un dels campanars de la façana, i afectà més o menys seriosament diverses cases monacals i de la vila. Entre les ruïnes aparegué un tresor amagat amb gran quantitat de florins d’or, troballa que fou atribuïda llegendàriament a un miracle de la Mare de Déu i que permeté començar a afrontar les obres de reconstrucció, que absorbiren Dalmau de Cartellà durant la resta del seu govern. Al tresor miraculós s’afegí, segurament de forma més efectiva, la col·laboració econòmica dels dominis jurisdiccionals, entre els quals hi havia l’abadia de Montserrat (que no aconseguí la independència definitiva de Ri-poll fins el 1431), la qual hi aportà 2 000 florins d’or. Tot i les tensions entre ambdues cases, l’abat montserratí donàgenerosament 500 florins suplementaris dels seus propis béns per a les obres de reconstrucció (1430).
Amb el suport de la comunitat, i malgrat la poc falaguera situació de la hisenda de l’abadia, llavors només amb 22 monjos, Cartellà féu reedificar l’església amb noves voltes gòtiques, d’acord amb el gust del seu temps (destruïdes el 1835). Tal com era costum, les claus de volta ostentaven les armes familiars del constructor, Dalmau de Cartellà (de gules, tres cartells d’argent en dos i un, amb la llegenda total, en lletres d’atzur: Ave Maria – Gratia plena – Dominus tecum), però en reconeixement per la generosa col·laboració de Montserrat i el seu abat, alternaven amb les d’aquestdarrer, Marc de Vilalba.
A banda de la gestió al capdavant de la Diputació durant el trienni 1422-25, Cartellà representà el cenobi ripollès a les Corts Catalanes i als parlaments convocats durant el seu abadiat. L’amor de Dalmau de Cartellà per la cultura i els llibres és palès ja durant el període d’Amer (el 1408, en una missió a Gènova, copià personalment alguns llibres). Reuní una selecta biblioteca, que llegà al monestir de Ripoll quan morí, el primer de desembre de 1439. Fins a la destrucció del monestir (1835), el seu sepulcre es conservava al costat de les escales que comunicaven la basílica amb el claustre.
Ramon I de Sagarriga de Palou i de Pau fou el diputat militar del trienni. Aquest cavaller empordanès era fill primogènit de Francesc I de Sagarriga i de Vilarig, que havia estat governador del regne de Mallorca i adquirí del rei els llocs de Pontós (1381), Creixell i Borrassà (1392), i de Clara de Pau, membre d’un altre llinatge nobiliari empordanès. Mentre el seu germà Pere emprenia amb gran èxit la carrera eclesiàstica (fou bisbe de Lleida i arquebisbe de Tarragona, amb un paper molt destacat durant l’Interregne, compromissari a Casp pel Principat i canceller de Ferran I), ell heretà els béns paterns (els llocs esmentats i el castell de la Garriga, al terme de Roses, d’on era originari el llinatge, pròxim als Fortià) i materns (Palau-saverdera). Seguint les traces del seu pare, Ramon entrà al servei del monarca, i el 1387 l’almirall Gilabert de Cruïlles i de Mallorca, governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya, el nomenà el seu vicegovernador. Com a tal féu front a la invasió del comte d’Armanyac (1388). Ja mort Cruïlles, el rei Martí el nomenàgovernador d’aquells comtats pirinencs (1397), on fou igualment castlà dels castells d’Òpol i Corbera. Durant l’Interregne hagué de defensar novament la Catalunya del Nord contra les incursions de tropes franceses, ara amb la intenció de coaccionar l’elecció reial a Casp a favor del candidat angeví (1411-12). Entre altres accions de la seva governació, suprimí la tafureria de Perpinyà l’any 1417. Ramon de Sagarriga dimití el càrrec de governador el 1420, en desacord amb les ordres del rei de coaccionar les viles del Rosselló que s’havien negat a pagar el maridatge que Alfons el Magnànim pretengué imposar pel casament de la seva filla Maria amb Joan II de Castella i que era una imposició extraordinària limitada a les persones reials. Conseller de Martí l’Humà i camarlenc de la reina Violant de Bar, vídua de Joan I (1401), passà a Sardenya amb l’expedició que des de Catalunya havia d’engrossir les forces que Martí el Jove hi encapçalava, i que foren protagonistes de la batalla de Sanluri (1409). Prengué part, com a membre destacat del Braç Militar, en les Corts Catalanes del 1405-06 i 1422. L’any 1411 hagué de fer front a un greu conflicte, quan el seu cosí Joan de Vilamarí s’emparà per la força del castell de Palau-saverdera (que Ramon havia heretat de la seva mare). Les grans desavinences familiars que aquest fet comportà, i que el seu germà Pere intentà de moderar, desembocaren en una alteració de la pau pública que motivà la intervenció violenta del «procurador dels castells e llochs que·l General de Cathalunya posseeix en el comtat d’Empúries» (aquells llocs empordanesos, com Roses, Cadaqués, Llançà i altres, eren feus de la Generalitat), Pere de Santcliment, contra Vilamarí. Ramon de Sagarrigà es casà amb la seva cosina germana, Bartomeua de Sagarriga i de Vilarig, amb la qual tingué tres filles: Bartomeua, maridada amb Roger Alemany de Bellpuig, senyor de Bellpuig, Tortellà, Biure i Sales de Llierca, a la descendència del qual aportà el gros del patrimoni familiar en canvi d’imposar-los el cognom i les armes dels Sagarriga; Clara, que fou dotada amb el castell de la Garriga en el seu matrimoni amb Ramon de Perellós (fill menor de l’homònim que fou diputat militar durant el trienni 1416-19), senyor d’Algerri i successor de Ramon de Sagarriga al capdavant de la governació dels comtats de Rosselló i Cerdanya, i Elionor, esposa de Guillem de So, vescomte d’Évol. Ramon féu testament l’any 1430.
El ciutadà de Barcelona Joan Ros, que ja havia estat diputat pel Braç Reial durant el trienni 1413-16 (vegeu les dades biogràfiques), tornà a representar el seu Braç entre els diputats del trienni 1422-25.
L’oïdor representant del Braç Eclesiàstic fou Francesc Desplà, canonge i ardiaca major de la seu de Vic. Francesc era membre d’una família originària d’Alella (Maresme), amb branques tant a l’estament militar com entre la burgesia, que ocupà destacats llocs al govern municipal de Barcelona i a la Diputació, a l’Església i al servei reial. Fou fill de Ramon Desplà, senyor de la Casa d’Alella i de la Torre de Sant Gervasi i ciutadà de Barcelona, i de Felipona Cavaller. El seu germà Ramon (m. 1443) i el seu probable cosí Joan (m. a 1441) encapçalaven les branques burgesa i militar de la família. Francesc assistí, com a procurador de Domènec Ram, bisbe de Lleida i després arquebisbe de Tarragona (diputat eclesiàstic durant el trienni 1428-31), a diverses reunions de les Corts Catalanes entre el 1416 i el 1438.
Jofre I de Sentmenat, senyor de Sant Fost de Campsentelles, fou elegit oïdor de comptes del Braç Militar. Membre d’una branca menor dels Sentmenat, fou fill de Ramon de Sentmenat, senyor de Sant Fost (m. ~1404), i d’Antònia d’Horta. Es casà amb Constança de Vilafranca, amb la qual tingué un fill homònim. Mort ja el seu pare, aquest Jofre II de Sentmenat adquirí el castell cartoixa de Vallparadís(Terrassa) a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona i a l’orde del Carme (1432), i alhora vengué Sant Fost a la cartoixa de Montalegre. La possessió de Vallparadís enfrontà aquesta branca dels Sentmenat amb els Muntanyans, castlans del castell palau de Terrassa, en contínues bandositats, durant les quals Jofre II trobà la mort (1456) en esclatar-li una espingarda que disparava des del casal fortificat contra els seus enemics.
Finalment, fou oïdor de comptes en representació del Braç Reial Martí Gavella, burgès honrat de la vila de Perpinyà, fill del Guillem Gavella, igualment burgès honrat de Perpinyà, que havia estat síndic de la vila a les Corts Catalanes del 1414.
La voluble reina napolitana i les ‘drapades’
Un cop pacificada definitivament Sardenya (1420), i durant un infructuós intent de conquerir Còrsega (setge de Bonifacio, 1420-21), Alfons el Magnànim rebé una ambaixada de la reina Joana II de Nàpols per la qual sol·licitava el seu ajut contra les faccions que li discutien el poder al regne, encapçalades pels seus favorits i amants. Si anys abans la reina napolitana ja intentà aconseguir l’ajuda catalanoaragonesa per la via matrimonial (tractes de matrimoni amb l’infant Joan, germà d’Alfons, 1414), ara intentà la via maternal: proposava, en canvi de l’ajut, adoptar el Magnànim com a fill i hereu, tot proclamant-lo duc de Calàbria. Alfons acceptài, una vegada clos el pacte (agost del 1420), entrà a Nàpols (1421) i vencé els seus rivals. Però, després d’haver-ne rebut el servei, la reina, espantada de la posició que havien pres Alfons i els catalans al regne, s’uní als seus antics enemics, que, després d’una lluita sagnant pels carrers de la ciutat, forçaren el rei a refugiar-se a les fortaleses del port de Nàpols, el Castel dell’Ovo i el Castel Nuovo (juny del 1423).
Des dels regnes ibèrics de la Corona d’Aragó i des de Sicília es trameteren al monarca gran quantitat de reforços en homes i diners per a l’èxit d’una empresa que combinava els interessos dinàstics i els mercantils, almenys per a una part de la burgesia. Així, per l’octubre del 1422 salpà deBarcelona un estol de galeres comandat per l’infant Pere, germà del rei, i finançat per les institucions catalanes. Els Dietaris de la Generalitat recullen com poc abans «assejaren XVI bombardes de coure al speró de Sent Daniel e romperen-se’n V» —testimoni de la puixança de l’artilleria en la guerra—, destinades molt probablement a l’armament d’aquest estol. Al novembre, una delegació de les Corts i de la Diputació catalanes, presidida per Dalmau de Mur, arquebisbe de Tarragona, portà a Nàpols una ajuda de 70 000 florins d’or, i l’oferta d’una nova i molt més potent armada. Aquest estol fou tramès a Nàpols a la primavera del 1423, amb una nova delegació de les institucions del Principat a bord amb el propòsit declarat de repatriar el rei. Aquesta armada, integrada per 20 galeres i 8 naus finançades igualment per la Diputació, i comandada per Joan Ramon Folc I, comte de Cardona i almirall d’Aragó (conegut, a causa del seu físic, amb els renoms de Cap de Sant Joan Baptista,el Gambacoberta i el comte Camacurt), fou providencial pera Alfons, perquè li permeté sortir dels castells del port de Nàpols i, sobretot, prendre venjança. Tan bon punt les galeres arribaren a Nàpols, «prengueren la dita ciutat per assalt, e aquella corragueren e materen a sacomano e la cremaren», forçant bona part de la població a fugir i arrossegant dones i nenes fins als vaixells (11-VI-1423).
Quan la notícia de la presa i el saqueig de Nàpols arribà a Barcelona, fou celebrat un tedèum solemne a la catedral (presidit per Andreu Bertran, llavors bisbe de Girona, diputat eclesiàstic durant el trienni 1416-19) seguit d’una processó d’acció de gràcies fins a Santa Maria del Mar, encapçalada per la reina Maria i altres autoritats, «per retra gràcies a Nostre Senyor Déu de la victòria que nostro senyor lo rey Alfonç obtench en la ciutat de Nàpols» (11-VII-1423).
Però la «destrucció o barreig fet de Nàpols per lo senyor rey ab lo hostoll de Cathalunya», tal com es complauen a dir els Dietaris del General, només assegurà momentàniament la posició d’Alfons, que s’enfrontava a massa enemics alhora. La reina Joana aconseguí fugir, revocà l’adopció del Magnànim (14-IX-1423) i, amb el suport del papa Martí V, adoptà Lluís d’Anjou, comte de Provença, antic pretendent a la Corona d’Aragó, al qual ja havia reconegut com a hereu abans que ho fos Alfons. El Magnànim concentrà els esforços a aconseguir el suport de Florència, recelosa amb la puixança milanesa, i a neutralitzar l’actitud del papa, el qual fou amenaçat amb un renovat suport a Benet XIII (mort al seu refugi de Peníscola el 30-V-1423) o al seu successor, i amb altres contundents disposicions.
La crítica situació, i també la insistència amb què erareclamat des dels seus regnes ibèrics —des d’on fins i totli recordaven que descurava les seves obligacions matrimonials—, l’ajuda financera i militar dels quals necessitava mo-bilitzar, decidí Alfons a marxar de Nàpols i tornar a Catalunya. Abans de partir, va voler assegurar el control de la badia napolitana amb la conquesta de l’illa d’Ischia (22-VIII-1423) amb la qual completava el domini que ja es tenia de la costa (Capri, Sorrento, Gaeta). Però el mateix dia que s’allunyava mar enllà amb l’armada (15-X-1423), Alfons pogué veure com les forces fidels a la reina Joana obligaven les del seu germà i lloctinent, l’infant Pere, a retirar-se novament de la capital i refugiar-se dins dels castells del port.
Durant el viatge de tornada, l’estol reial s’adreçà a una confiada Marsella, capital de Lluís d’Anjou, n’expugnà el port, i després calà foc a la ciutat i la saquejà a plaer durant dos dies (18/20-XI-1423). Aquesta vegada Alfons ordenà que les dones fossin respectades, però s’endugué com a trofeus, a més d’un gran botí, dos dels més valorats símbols de la ciutat: les cadenes que tancaven el port i les relíquies de sant Lluís, bisbe de Tolosa, més tard cedides a la catedral de València, on encara avui poden contemplar-se.
A Barcelona, un nou tedèum a la catedral i lluminàries als campanars i a la ciutat celebraren la notícia. Quan el rei hi arribà (9-XII-1423), les autoritats municipals li havien preparat una solemne entrada triomfal que, tot i l’hora nocturna, recorregué els carrers estrets ricament engalanats des de la Ribera fins a la catedral i, finalment, el Palau Reial Major. Tant el desembarcament del monarca com la mateixa corrua foren acompanyats per diversos entremesos (retaules teatrals preparats pels gremis per a les grans celebracions reials i urbanes), que representaven al·legòricament el triomf del monarca (El paradís i L’infern, amb sant Miquel vencent el dimoni, El basilisc, El fènix i L’àliga). Incorporats a la processó del Corpus per a remarcar-ne la solemnitat, els entremesos tingueren ja un paper notable en la presidida a Barcelona pel mateix Alfons l’any 1424, i a la primeria d’agost d’aquell any acompanyaren igualment la «taula de junyir» que el rei tingué «en la plaça del Born», durant la qual «lo senyor rey deliurà deu aventures e féu vint-e-una carrera».
La fastuositat de la recepció i de la seva estada a la ciutat, tanmateix, no ocultava la submissió del rei als dictats deles institucions de la terra. Immediatament, Alfons posà en marxà la seva capacitat de maniobra, tant a l’interior com a l’exterior, al servei d’un únic objectiu: tornar a Nàpols i conquerir el regne. La col·laboració del país, en particular la del Principat, només era possible amb el sacrifici de l’autoritat reial davant les institucions catalanes i els estaments i els clans que les controlaven. La concessió de fons per a una nova armada, efectiva tant a Aragó i València —aquí amb la contrapartida dels trofeus marsellesos— com a Catalunya, permeté trametre 24 galeres, ara comandades per Frederic de Luna, el bord de Martí el Jove, als qui resistien als caps de pont de la costa napolitana (21-VI-1424), i que, tot i veure’s progressivament reduïts a la capital, amb les altres ajudes que reberen aconseguiren resistir fins a la tornada d’Alfons el 1432, un cop l’intervencionisme a Castella quedà saldat amb un fracàs definitiu.
Més enllà d’aquests compromisos financers i militars en els quals la Diputació va implicar-se durant el trienni 1422-25, les Ordinacions fetes e ordenades sobre les drapades que·s fan en lo Principat de Cathalunya constitueixen una contribució important de la institució a la promoció de la riquesa del país, en aquest cas pel que fa al comerç dels teixits. Les Corts Catalanes celebrades al Capítol de la seu de Barcelona l’any 1422 sota presidència de la reina Maria com a lloctinent del rei Alfons decidiren encomanar als diputats i oïdors de la Generalitat la promulgació d’unes ordinacions adreçades a garantir la qualitat («bonesa e finesa») dels draps de llana elaborats al Principat i evitar-hi els fraus. Els dirigents de la Generalitat efectuaren una ronda de consultes entre els oficis i els individus implicats (teixidors, paraires i tintorers, mercaders, etc.), tant de Barcelona com d’altres llocs de Catalunya, abans de la publicació d’aquestes ordinacions amb valor d’acte de cort (8-VIII-1424). El seu text inclou diversos capítols reguladors del procés d’elaboració de les llanes, l’ordiment de la filassa, la preparació de la llana, el teixit i el tint dels draps. Aquestes ordinacions foren complementades amb algunes puntualitzacions dictades (12-XII-1424) a instància d’alguns mercaders, oficis i ciutats pels dubtes sorgits arran de la seva aplicació.
A banda de la promoció del comerç intern, la Diputació participava també del comerç marítim de llarga distància amb galeres mercants pròpies («galeres de la mercaderia»), l’explotació de les quals concedia a tercers. Durant el trienni 1422-25, els dietaris de la institució recullen l’activitat de dues d’aquestes galeres: la «grossa», amb el nom de “Sentmenat”, llavors patronejada per Lluís Sirvent i amb destinació no indicada, segurament el Llevant mediterrani (1424), i la “Sant Guillem i Sant Narcís”, comandada per Bartomeu de Llobera, que anà a Flandes (1425). Durant el primer any del trienni següent (1425-1428), la “Sentmenat” anà al Llevant i després a Flandes, la “Sant Guillem i Sant Narcís” al Llevant (Rodes), i encara una altra, la “Sant Pere”, a Sicília (Siracusa).