Castell de Figuerola de Meià (Camarasa)

Situació

Façana de llevant d’aquest castell que havia pertangut al priorat de Meià, amb la porta d’accés a l’altura del primer pis.

J. Giralt

El castell de Figuerola de Meià, del qual resta una torre, domina aquest petit nucli rural situat als peus de la pista que comunica la carretera del Doll (C-147) amb la vall de Meià.

Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG251496.

Per a arribar-hi cal prendre la carretera C-147 de Balaguer-Camarasa-Tremp fins a trobar la cruïlla a la dreta que indica el poble de Figuerola de Meià, just a la part alta del port que duu aquest mateix nom. Hi ha uns 3, 4 km fins al poble. (JGB)

Història

Les primeres notícies de Figuerola corresponen a l’any 1040, en què Company i la seva muller Guilla donaren al monestir de Santa Maria de Meià els delmes de diversos llocs, entre els quals hi havia els de Figuerola. Per fets posteriors es dedueix que el terme de Figuerola era una possessió de la família Meià. A partir del 1094 el monestir de Santa Maria de Meià començà a adquirir drets al terme; aquest mateix any es jurà el testament sacramental de Guitard Guillem de Meià, en el qual deixava la quadra de Figuerola, sense cap reserva, al monestir de Santa Maria de Meià. Al cap d’uns anys, el 1100, un altre membre de la família Meià, Ermengol, ardiaca de Barcelona, fill de Guitard Guillem de Meià, manà redactar el seu testament i ordenà que es donés al cenobi de Santa Maria de Meià la quadra de Figuerola tal com el seu pare Guitard Guillem de Meià li havia donat en el seu testament. El castell es trobava infeudat a Ramon Berenguer d’Àger, el qual el 1141 feu una convinença amb Pere Arnau de Puig, a qui encomanava el castell de Figuerola.

Posteriorment, el monestir de Meià començà a adquirir els drets que hi tenien els castlans; així, l’any 1243 adquirí —en virtut de la venda que feren Berenguera de Fontllonga i el seu fill Guillem d’Oliola a Bertran, prior de Santa Maria de Meià— tots els drets que aquests tenien a la vila de Figuerola, per cent vuit morabatins d’or. Després, l’any 1264, Ròmia, en remei dels mals que havia ocasionat el seu pare, Ramon de Fontllonga i tots els seus avantpassats, donà a Guillem de Tous, prior del monestir de Santa Maria de Meià, tots els drets i les pertinences que tenia a la vila i el castell de Figuerola, tal com els posseïa el seu pare, Ramon de Fontllonga, la qual cosa fou confirmada pel senyor de Meià, Jaume de Cervera. Així, pràcticament, el monestir fou el senyor eminent del castell i la vila de Figuerola. La dependència del monestir de Santa Maria de Meià feu que el castell de Figuerola no fos incorporat al marquesat de Camarasa com la major part dels castells de la conca de Meià.

La corona encara conservava alguns drets sobre la jurisdicció del terme de Figuerola, els quals foren venuts l’any 1426 pel rei Alfons IV a Nicolau de Gralla. No obstant això, el priorat de Meià continuà exercint el domini del terme de Figuerola amb tota la jurisdicció.

De l’edifici del castell només consta la referència escrita que a mitjan segle XVII féu Roig i Jalpí: “En la Villa de Figuerola de Meyà en medio de ella, hay una Torre alta quadrada de piedra labrada, habitable.” (ABC)

Castell

Planta i secció del castell.

J. Giralt i secció: C. Alòs, C. Carreño i J. Giralt

Del castell de Figuerola roman una torre de planta rectangular, lleugerament irregular, de 7,40 per 4,80 m i 7,30 per 4,87 m, en sentit invers a les busques del rellotge, amb els braços llargs mirant a est i oest i els curts a nord i sud. Es conserva fins una alçària d’uns 13 m, dividits en quatre pisos, el superior amb restes del pas de guàrdia que oscil·la entre 0,80 m i 1,10 m.

La torre s’assenta directament sobre la terrassa natural i té l’accés per la cara est a nivell del primer pis. La porta té doble arc de mig punt adovellat tant a l’interior com a l’exterior; aquest arc disposa d’una llinda de fusta a l’interior on es troben les pollegueres superiors dels batents de la porta. L’arc interior, amb dovelles disposades de cantó i, per tant, molt més estretes, disposa d’un sol brancal, mentre que l’altre no hi és; aquest arc recolza directament sobre el mur vertical de la torre.

La planta baixa, avui esbotzada i convertida en paller i trull, té volta apuntada amb carreus rectangulars, col·locats de cantó, i dos orificis de comunicació amb la primera planta. Tan sols es conserva el paviment que separa la planta baixa i el primer pis; els altres han desaparegut, malgrat que resten les marques i els repeus on recolzaven. Aquests devien ser fets amb morter de guix, sostinguts per bigues de fusta. La comunicació entre la planta primera i la segona s’efectuava mitjançant l’escala adossada entre les parets est i nord, de la qual encara resta l’arrencada i la marca d’alguns graons. Cal suposar que entre la segona i la tercera planta la comunicació es devia fer per mitjà d’una escala mòbil.

La torre presenta una porta rectangular amb llinda, oberta a la cara sud en època moderna. Quant a les espitlleres, n’hi ha dues a la cara est, una al tercer pis i l’altra al segon, tapiada a l’interior, però perfectament visible des de l’exterior. A la cara nord se’n conserva una al segon nivell, mentre que a la del costat de ponent n’hi ha una al tercer pis. Totes tenen les mateixes característiques: emmarcades per carreus rectangulars allargats i d’esqueixada a l’interior.

L’aparell constructiu té pràcticament una unitat de talla, excepte en alguns punts on hi ha refeccions o bé restes de parament en opus spicatum: carreus rectangulars allargats no gaire grans amb combinació d’alguns quadrats més petits. El quart pis mostra clares refeccions, sobretot la part alta, amb carreus petits irregulars i l’obertura tant a la cara est com a l’oest de dues finestres quadrades no gaire grans i amb llindes a manera d’espitlleres amples. Sembla que aquesta refecció pot tenir relació amb la conversió d’aquesta torre en un habitacle amb coberta de dues aigües. Excepte a la cara principal o d’entrada (est), la resta presenta parament en opus spicatum millor o pitjor executat, però de característiques similars; a la cara nord es conserven tres filades en la separació del tercer i el quart pis, amb la incorporació de carreus rectangulars allargats com a separació de cada filada; a la cara oest sols disposa d’una filada d’opus spicatum en la divisió del segon i el tercer pis. Finalment, la cara sud té una filada diferenciada de carreus rectangulars amb dues filades en espina de peix, com a elements de separació entre el tercer i el quart pis.

Totes aquestes característiques apunten a una datació del final del segle XII i la primera meitat del segle XIII. (JGB)

Bibliografia

  • Roig i Jalpí, 1668
  • Miret, 1918, pàg. 164
  • Roig, 1923, pàgs. 166-222
  • Parramon, 1972, pàg. 75