Situació
Capçalera de l’església amb els absis de disposició trevolada i el petit campanar de torre que s’alça en la seva unió amb la nau.
M. Anglada
L’església de Sant Bartomeu, del petit nucli de la Baronia de Sant Oïsme, és al centre d’aquesta població, arrecerada al penyal on hi ha les ruïnes del castell, al costat de l’embassament de Camarasa i de la carretera d’Àger a Tremp, per Fontllonga i el pas de Terradets. (JAA)
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG215520.
Història
Inicialment, aquesta església degué ser una capella castellera, i més tard assumí les funcions parroquials que tenia la propera església de Santa Eufèmia, fins al moment que perdé aquesta categoria. Depengué, com la de Santa Eufèmia, del priorat de Meià.
Encara que no consti explícitament, aquesta capella formà part de la dotació del monestir de Santa Maria de Meià, ja que en la relació de les esglésies que l’any 1095 donava un net del fundador, Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, entre moltes altres hi consten les de Santuymia amb tots els drets i les pertinences. El fet de citar-les en plural permet creure que es tracta de la de Santa Eufèmia, que era la parroquial, i de la de Sant Bartomeu, que era la capella del castell. Més endavant, la de Santa Eufèmia perdé la categoria de parròquia i Sant Bartomeu es convertí en parròquia del terme; el 1637 el prior de Meià, Jalpí, uní aquesta església a la vicaria perpètua de Figuerola. Aquesta pèrdua de categoria, la confirmava Roig i Jalpí a mitjan segle XVII en afirmar que l’església de “Sant Bartomeu Apostol, en Santa Hismia. Era parroquial”; també esmentava el fet que fou consagrada el mateix dia del sant titular i que era molt celebrada al terme.
Actualment, no té culte permanent i es troba en molt bon estat després d’una acurada restauració, duta a terme per la Generalitat de Catalunya. (ABC)
Església
Planta de l’edifici, on es fa evident la poca traça dels constructors en l’execució i la disposició dels absis.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, suportada per dos arcs formers adossats als murs laterals, i reforçada per dos arcs torals, també semicirculars, que arrenquen de pilastres rectangulars adossades als murs. Aquestes pilastres formen uns pilars en semicreu en rebre també els arcs formers.
La capçalera, que corona la nau per llevant, és formada per tres absis en trèvol, en principi de planta semicircular, però molt deformes, especialment els laterals. L’absis lateral sud és quasi rectangular i el del nord és tallat al biaix per un mur que sembla fruit d’una reforma o bé d’una refecció resultat de les restauracions que ha tingut l’edifici. Aquest absis nord s’obre a la nau mitjançant un estrafet arc triomfal, mentre que els altres absis s’obren directament a l’espai de la nau, que s’allarga per tot l’àmbit presbiteral fins a l’absis central sense solució de continuïtat, llevat d’un estret relleu que defineix un tímid arc presbiteral, que no arriba a trencar la continuïtat de la volta. En aquest punt, coincidint amb els brancals de l’arc presbiteral, s’observa una clara junta de discontinuïtat al parament, que coincideix amb un cert canvi d’aparell. Aquest fet fa pensar que es tracta d’una obra construïda en dues fases, a la primera de les quals correspondria la part de la capçalera, de la qual no s’hauria construït la nau; i si ho fou, hauria estat substituïda per la nau actual, no gaire allunyada en el temps de l’estructura de la capçalera.
La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre al mur nord, únic lloc per on és accessible l’església, atès que els murs sud i oest són construïts ran del penyal, en un fort desnivell amb relació al nivell interior del temple.
A cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada i al mur de ponent una finestra cruciforme.
Les façanes són totalment llises i les cobertes, de llosa, presenten una curiosa configuració al sector absidal, que té una única coberta que cobreix els absis, sense solució de continuïtat amb la coberta de la nau. Al punt on devia situar-se la unió entre el volum de la nau i el cos de la capçalera es dreça un petit campanar prismàtic, amb una finestra geminada a cada façana, totalment construït amb carreus de pedra tosca, que contrasten amb els paraments de l’església, construïts amb carreuó irregular, simplement desbastat, disposat irregularment, amb tendència a formar filades. A l’interior es conserven fragments de l’arrebossat que originàriament devia cobrir els paraments, on encara hi ha vestigis de decoració pictòrica.
Tot i les seves irregularitats i deformacions, l’església de Sant Bartomeu s’inscriu plenament en les formes constructives i tipològiques de l’arquitectura llombarda. És datable vers mitjan segle XI, fins i tot en el supòsit de les dues fases constructives esmentades: la nau es podria situar cap a la meitat de segle, mentre que la capçalera correspondria a una fase més primerenca i executada de manera més rudimentària, amb una menor seguretat en l’ús dels elements compositius i constructius. El campanar correspondria a una reforma del segle XII. (JAA)
Bibliografia
- ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. IV (1314-1315)
- Roig i Jalpí, 1668, pàg. 109
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 478-481