Situació
Vista aèria del conjunt de Sant Oïsme que palesa l’estratègica situació d’aquest castell i antic poblat, ara pràcticament envoltat per la cua del pantà de Camarasa.
ECSA - M. Catalán
Aquest castell és situat al cim d’una roca, al costat de l’església i del poble de la Baronia de Sant Oïsme —que en aquest cas ha perdurat fins a l’actualitat—, damunt de la confluència de la vall de la Noguera Pallaresa amb la vall d’Àger, sobre l’embassament de Camarasa.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG216520.
La carretera del Doll que va de Balaguer a Camarasa i a Tremp hi passa pel costat. (JBM)
Història
El topònim Sant Oïsme, com es comprova per la documentació conservada, és una corrupció del de Santa Eufèmia, que era el topònim primitiu.
La primera notícia del lloc de Santa Eufèmia correspon a l’any 1095, quan Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, confirmà al monestir de Santa Maria de Meià les esglésies que formaven part de la dotació inicial del monestir feta pel seu avi, Guillem I de Meià en una data anterior a l’any 1040; entre les esglésies confirmades figurava la de Santa Hismia o Santuymia, segons els resums que s’han conservat del document. El nom en la forma original es troba en un document de l’any 1099, quan Guillem Guitard de Meià amb la seva muller Guilla i el seu fill Ramon Guillem de Meià donaren a Santa Maria d’Urgell un molí, les rendes del qual havien de servir per a il·luminar l’altar de Santa Maria; aquest molí es trobava dintre dels termes del castell de Sancte Eufemie, al lloc de Pontvedre.
Encara que tot permeti creure que el castell de Santa Eufèmia formava part del patrimoni de la família Meià, molt aviat degué passar a una branca lateral, i fins i tot sortí de la família Meià. El que sembla segur és que l’any 1193 ja no formava part de la branca principal, ja que en el testament de Guillem III de Meià redactat en aquesta data, no hi consta per cap motiu, i tampoc no es troba entre els béns de la família Cervera-Meià.
Cal esperar l’any 1379 per trobar alguna referència sobre el castell de Sant Oïsme, ja que en aquesta data el rei Pere III concedí llicència al seu fidel Jaspert d’Alsamora, donzell, senyor del lloc de Sent Ohismia, situat a la baronia de Meià, perquè construís un pont en el gual prop de l’esmentat lloc, perquè en el moment de travessar-lo havien mort diverses persones. Així mateix, li concedí la imposició d’un pontatge.
No sembla pas que el castell de Sant Oïsme seguís les vicissituds de la majoria dels castells de la conca de Meià que foren inclosos en el marquesat de Camarasa, ja que no apareix en cap dels documents referents al marquesat. Només ho fa l’any 1426, moment que el rei Alfons IV vengué a Nicolau de Gralla diversos castells i jurisdiccions, entre les quals hi havia la de Santa Sosimia, que cal identificar amb la de Sant Oïsme. El castell de Sant Oïsme seguí unes vicissituds totalment separades de les de la resta dels castells de la conca de Meià. En el moment de la desaparició dels senyorius jurisdiccionals es trobava en possessió del noble Sobies.
Sobre l’edifici del castell només es disposa de la referència que a mitjan segle XVII feu Roig i Jalpí: “En Santa Hisma un Castillo fuerte, sito sobre una gran peña, el qual es habitable”. El castell de Sant Oïsme ha estat restaurat recentment per la Generalitat de Catalunya. (ABC)
Castell
Planta general del castell (a dalt) i dues plantes a diferent nivell i la secció de la torre (a baix).
J. Bolòs
J. Bolòs
Castell format per una torre i algunes altres dependències. La torre és de planta circular. Té, a peu pla, un diàmetre intern de 270 cm i el seu mur fa 150 cm; el gruix del mur al nivell de la coberta superior es redueix a 113 cm. La seva alçada total és de 14 m; a l’interior, fins al nivell del terra, són 12 m. A uns 2 m d’aquest terra hi ha un relleix que devia coincidir amb l’embigat del trespol del primer pis. La porta és situada a 4 m —amb relació al terra de dins— i orientada vers el sud. A uns 8 m, amb una orientació sud-oest, hi ha una altra porteta. A la banda nord, hi ha dues espitlleres, als 5 i als 8 m. Això fa pensar que cap als 4, 8 i 11 m hi devia haver diversos trespols de fusta.
En aquest cas, d’una manera semblant a algunes altres torres circulars d’aquesta època, per exemple a la de Puigcercós, al Pallars, o a la de Girbeta, a la Ribagorça, no hi havia cap cúpula que separés els diversos nivells. Després de la restauració hi ha una escala metàl·lica que permet d’accedir fins al cim.
Bonica estampa de la torre del castell, fa pocs anys restaurada, que es dreça sobre un ferreny penyal.
ECSA - J.A. Adell
La porta situada a 4 m devia ésser coberta amb un arc de mig punt, tal com veiem actualment; tanmateix, abans de la restauració només s’hi veien els dos muntants. La porteta superior, bastant petita (uns 70 cm d’ample × 160 cm d’alt), és acabada també amb un arc de mig punt, que no fou arrencat mai; l’arc és format per 14 dovelles estretes. Les espitlleres són força grans (100 cm per 80 cm a dins) i acabades a la part de dalt amb una graonada.
En aquest cas, l’existència de dues portes ens planteja la utilitat de la segona, la superior. En principi cal pensar que devia permetre d’accedir a una plataforma o una galeria de fusta que hi havia en aquest nivell, però només a la seva banda meridional (atès que al costat nord hi havia l’espitllera). És una solució semblant a la que trobem a la torre d’Alsamora (Pallars Jussà), on, al nivell superior, al cim de tot, hi ha diverses portetes destinades a poder accedir segurament a sengles plataformes de fusta.
Els murs són fets amb uns carreus rectangulars de mida mitjana (20 cm × 40 cm), no gaire treballats, ben arrenglerats en filades i units amb morter de calç. A l’interior, els carreus són més petits i menys treballats.
A més de la torre, es construïren altres edificis en el reduït espai que hi ha al cim de la roca. A la banda sud hi havia un recinte que feia uns 4 m per 3, 5. El gruix del mur era d’uns 70 cm. Abans de la restauració encara es veia, en una alçada d’uns 3 m, al mur de la torre, l’arrencada de la paret d’aquest recinte exterior, la planta del qual encara es pot endevinar damunt la penya. Això fa pensar que degué ésser fet al mateix moment que es feia la torre.
A la banda oposada, cap al nord, es devia construir una altra dependència. A uns 15, 5 m de la torre hi ha una paret transversal, amb una amplada de 5, 4 m, un gruix de 100 cm i una alçada d’uns 9 m. A banda i banda, ran de l’espadat, entre aquesta paret i la torre circular, hi ha restes de murs laterals. En aquesta paret hi ha una porta a peu pla i restes d’una finestreta tapiada. Més amunt, a uns 4 m, hi ha una porta molt més gran. Aquesta construcció, excepte la part més baixa, és feta amb un aparell molt irregular; les pedres molt poc regulars i força petites són poc o molt arrenglerades.
Hom pot suposar que la torre i la nau meridional són coetànies i fetes al segle XI. Potser en aquesta mateixa època ja es feren algunes construccions a la banda septentrional, tot i que la major part del que s’ha conservat sembla ja dels darrers segles medievals. (JBM)
Bibliografia
- Roig iI Jalpí, 1668, pàg. 131
- Roig, 1923, pàg. 210
- Lladonosa, 1974
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 363-367
- Fité, 1986a, pàgs. 36-39
- Fité, 1993, pàgs. 73 i 82