Situació
Torre de planta quadrada que s’alça al centre del sector est del recinte.
J. Giralt
El castell de la Maçana és situat al terme homònim, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa. La fortificació es dreça dalt d’un cim prop del poble vell de la Maçana, conegut popularment com “el Vilot”.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG249443.
Per a accedir-hi cal prendre la carretera C-147 de Balaguer-Camarasa-Tremp, més coneguda com a carretera del Doll, i a 10, 6 km del nucli de Camarasa, havent passat la presa de l’embassament, hi ha la desviació a mà dreta senyalitzada amb el rètol “La Maçana”. Per aquesta pista, i a 2 km, trobem una esplanada que es correspon amb la sortida d’un torrent. A partir d’aquí, i sense camí marcat, haurem d’anar salvant el desnivell en direcció oest fins a arribar a la cota 570, des d’on agafarem el nivell pla que ens portarà fins al castell de la Maçana i l’església de Santa Maria. (JGB)
Història
La primera notícia documental que es coneix del terme del castell de la Maçana correspon a l’any 1157, en què Arnau Company, amb el consell de la seva muller Guilla i de llurs fills, donà a Santa Maria de Meià uns alous que tenia al terme del castell de la Maçana. El domini del castell resta un xic confús, ja que no apareix entre els castells que Guillem de Meià disposà en el seu testament de l’any 1193; no serà fins el 1311 que el castell de la Maçana consta com a possessió de la família Cervera-Meià, ja que aquest any Dolça de Cervera donà perpètuament al seu fill Pere d’Ayerbe els castells del seu patrimoni entre els quals figura el de la Maçana. L’any següent el mateix Pere d’Ayerbe permutà al rei Jaume II els castells rebuts de la seva mare per altres situats a Aragó, i tot seguit el rei els uní a la corona. L’any 1328, el rei Alfons III rebé l’homenatge de Ramon de Castelló, fill i procurador de Ròmia de Castelló, muller de Ramon de Castelló pel feu i la castlania del lloc de la Maçana, que tenia en feu del rei.
Encara que no se l’esmenti explícitament, el castell de la Maçana seguí les vicissituds de la major part dels castells de la conca de Meià que foren units al marquesat de Camarasa, si bé només apareix citat l’any 1374 quan el rei Pere III, després de recuperar el marquesat, prometé no separar els béns i honors del marquesat de Camarasa, entre els quals s’esmenta explícitament el de la Maçana. Més endavant, el castell de la Maçana seguí el mateix procés en la nova alienació que feu el rei Pere III l’any 1386, que donà el marquesat de Camarasa a l’infant Martí. Quan finalment el rei Alfons IV recuperà el marquesat de Camarasa, per a pagar una part del preu de compra, l’any 1426, feu una venda-permuta a Guillem Joan, ciutadà de Lleida, de diversos castells, entre els quals hi havia el de la Maçana. Però els homes de la Maçana degueren protestar per aquesta alienació que anava contra el privilegi que s’havia concedit als homes del marquesat de Camarasa, per la qual cosa l’any 1451 aconseguirien redimir-se i que la reina Maria, muller del rei Alfons IV, els concedís una salvaguarda per haver-se reincorporat a la corona.
Sobre l’edifici del castell únicament es coneix la referència que en donà a mitjan segle XVII Roig i Jalpí: “En el termino de Massana hay un Castillo muy derruydo.” (ABC)
Castell
Planta del castell, a escala 1:800, que evidencia la importància que havia tingut aquesta fortalesa.
C. Alòs i J. Giralt
El castell de la Maçana ocupa un ampli sector d’uns 60 per 35 m a ponent de l’església de Santa Maria, i s’adequa perfectament a la topografia existent a partir de la cota 570. Com que tant la banda de ponent com la meridional tenen un pronunciat espadat, el conjunt fortificat no presenta restes importants de muralles en aquests indrets. La cara nord, amb fort pendent, però d’accés factible, ha estat reforçada per una muralla que, almenys, tenia dues torres de planta quadrada. Malauradament, la vegetació existent en aquesta cara solana no deixa veure amb facilitat el seu traçat ni tampoc les característiques constructives. Sabem, però, que és feta de carreus petits rectangulars.
La cara est, la més feble des del punt de vista defensiu, és la que conserva un sistema de protecció més complex a base de fossat, muralla i torres. El fossat és excavat a la mateixa terrassa natural, formada per una potent capa de graves compactades anomenada cervell de gat, orientat nord-sud, i amb una amplada variable fins al pany vertical de muralla que oscil·la entre els 10 i els 13 m i amb una fondària màxima de 3 m. La muralla és formada per dues torres, l’una a l’angle nord i l’altra central, i un pany vertical de muralla. Podríem distingir dues etapes constructives clares i separades per aquest sector. La primera correspon al sector septentrional i és formada per una torre de planta quadrada (4 × 4 m) disposada a l’extrem angular i un pany vertical de muralla (13 × 0, 90 m d’amplada) que uneix les dues torres. A la cara nord de la torre es conserva la màxima alçada, 3, 20 m, que corresponen a 12 filades d’aparell constructiu rectangular gran ben escairat, que s’alternen amb lloses primes i allargades, tot de pedra sorrenca i cervell de gat, col·locat en sec. La torre central, de planta rectangular irregular (4, 20 × 2, 50 m), és retallada a la terrassa natural que li fa de fonamentació i té un aparell constructiu mixt, petit i gran, que sembla indicar que correspon a la fortificació primitiva i refeta en segona etapa. De tota manera, l’espessa vegetació amaga considerablement la torre.
La segona etapa correspon al tram de muralla que des de la torre central va en direcció sud fins a l’espadat, amb una longitud d’11 m i un angle semicircular que carrega sobre la torre. L’aparell constructiu és estret i allargat sense gaire cura a l’hora de fer coincidir les filades.
Segurament vinculat a aquesta segona etapa és l’altre element que s’alça en aquest sector oriental de la fortificació. Es tracta d’una torre de planta rectangular (4, 10 × 3, 67 m) situada al mateix eix de la torre central, però reculada a continuació del pany de muralla que unia les dues torres de la muralla principal. De la torre es conserva la planta baixa, completament farcida i que devia complir funcions de magatzem. S’hi accedia des del primer pis per una obertura rectangular que encara resta sencera. L’arrencada dels murs del primer pis donen el gruix de les parets superiors de la torre: 0, 82 m; aquestes només han restat fins a una alçada de 0, 60 m a les cares nord i est. L’aparell exterior és format per carreus majoritàriament rectangulars i petits col·locats en filades més o menys regulars. La infraestructura és de pedres irregulars i reble. Per la cara est, i just després de la filada que marca la divisòria entre pisos, hi ha una filada de pedres col·locades amb inclinació de seixanta graus, potser com a element decoratiu.
A l’interior de la fortificació sols ha estat possible documentar (cal tenir en compte que la vegetació és densa) l’existència d’una estructura rectangular (2, 10 × 2, 70 m) construïda amb carreus petits ben escairats i que disposa d’una mena d’escala estreta per a baixar. Es tracta segurament d’una cisterna d’aigua sense coberta. L’existència de trinxeres de la guerra civil de 1936-39 fa pensar en una destrucció més o menys forta del sector occidental de la construcció.
El tipus de solucions arquitectòniques adoptades fa avançar la hipòtesi d’un origen islàmic, potser al segle X, per a la fortificació de la primera etapa, que compliria funcions de control del pas cap a Alòs de Balaguer i de comunicació amb les fortificacions del marge dret de la Noguera Pallaresa, castells de Privà i Santa Linya.
La segona etapa, contemporània de l’església de Santa Maria, s’hauria de datar a partir del segon terç del segle XI, potser entre la conquesta d’Alòs (abans del 1024) i la conquesta definitiva de Santa Linya (pels volts del 1050). (CAT-JGB)
Bibliografia
- Roig i Jalpí, 1668
- Barraquer, 1906, vol. I, pàgs. 146-149
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 250 i 330
- Tarragó, 1984, pàgs. 20-22
- Fité, 1985