Aquesta església inicialment fou la parròquia del terme de la baronia de Sant Oïsme, fins que perdé aquesta categoria en favor de la de Sant Bartomeu, situada al costat del castell; després deixà de tenir culte i es convertí en una casa. Depengué del priorat de Meià des de la seva fundació.
L’església de Santa Eufèmia donà nom al terme de Sant Oïsme a través de l’evolució popular d’aquesta advocació, molt escassa a Catalunya, si no única. El nom del terme de manera clara es documenta a partir de l’any 1099, quan Guillem Guitard de Meià, amb la seva muller Guilla i llur fill Ramon Guillem, donaren a Santa Maria de Meià un molí situat en el terme del castell de Santa Eufèmia, al lloc de Pontvedre.
Les esglésies del terme, la de Santa Eufèmia i la de Sant Bartomeu, formaren part de la dotació del monestir de Santa Maria de Meià, realitzada amb anterioritat a l’any 1040, ja que en una relació d’esglésies de l’any 1095 feta amb motiu de la donació que féu Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, al monestir de Santa Maria de Meià de les esglésies que havia rebut del seu pare, figuraven les de Santuymia amb tots els drets i pertinences. Aquesta vinculació persistí, encara que aquestes esglésies no es trobin citades en un capbreu atribuït a l’any 1137 on se n’esmenten moltes de les que posseïa el monestir, però no les del terme de Santa Eufèmia, si bé el text que es coneix és fragmentari perquè hi ha parts il·legibles.
Aquesta dependència es confirma, com també el caràcter de parròquia que tenia, en la visita que l’any 1315 féu un delegat del visitador de l’arquebisbe de Tarragona, el qual inspeccionà el monestir de Meià i les esglésies parroquials que hi estaven subjectes, i entre aquestes figurava l’església de Santa Eufèmia. Sense que se’n conegui el motiu ni exactament el moment, les funcions parroquials passaren a l’església castellera de Sant Bartomeu, i Santa Eufèmia esdevingué simple capella. A mitjan segle XVII, Roig i Jalpí féu una breu descripció de les seves vicissituds dient que l’església de: “Santa Euphemia, en dicho Termino de Santa Hisma. Hubo en aquel puesto antiguamente un Monasterio de Monjas de San Benito, segun oy se conoce por los vestigios, y consta de algunos instrumentos muy antiguos en el Archivo Prioral de Meyà.” No queda clar si aquests “instrumentos antiguos” corroboraven l’existència d’un monestir benedictí femení o simplement la seva antiguitat, ja que la documentació conservada del monestir de Meià no ho confirma, i per altra banda se sap que fou l’església parroquial. És possible que sigui una confusió, segurament a causa de l’existència de dones que es donaven a la capella i hi vivien com a ermitanes. No es tractaria, doncs, d’un veritable monestir benedictí.
Després de perdre les seves funcions parroquials encara devia subsistir com a capella eremítica, fins que s’enrunà i s’aprofitaren part dels seus murs per a construir-hi una casa. Ara, també la casa és enderrocada i només subsisteixen uns vestigis dels murs de l’antic temple.