Situació
Façana nord, on s’endevina una antiga porta tapiada i un canvi de nivell en el ràfec de coberta, que indica una possible represa d’obra.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Miquel és al centre de la població de Fontllonga. Per a arribar-hi cal seguir el mateix itinerari que s’ha descrit en la monografia precedent. (JAA)
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG225490.
Història
Aquesta església fou la parròquia del terme del castell de Fontllonga, funcions que encara conserva en l’actualitat. Fins a la desamortització eclesiàstica depengué del priorat de Santa Maria de Meià.
Les primeres notícies d’aquesta església són de l’any 1049, en què una persona anomenada Vuart i la seva muller Maria i el seu germà Ramon Temon donaren al monestir de Santa Maria de Meià i a l’església de Sant Miquel de Fontllonga el delme de l’anomenat lloc de Fontllonga. Indirectament se sap que aquesta església formà part de la dotació inicial del monestir de Santa Maria de Meià, que es degué fer abans de l’any 1040, però del qual no es té constància fins el 1095, quan un net del fundador, Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, donà al mateix monestir de Meià les esglésies que tenia per donació del seu pare; així, entre la relació d’esglésies donades figuren les de Fontllonga amb tots els drets i les pertinences.
Posteriorment, aquesta dependència es confirma en un capbreu del monestir, atribuït a l’any 1137, en el qual consta que el monestir de Santa Maria de Meià posseïa al castell de Fontllonga les esglésies del terme. L’exercici d’aquesta subjecció es comprova el 1205, en què el prior Bertran de Santa Maria de Meià feu una concòrdia amb Arnau, clergue, perquè aquest tingués les esglésies de Fontllonga pel temps de la seva vida. Aquesta parròquia fou visitada pel delegat del visitador de l’arquebisbe de Tarragona el 1315, el qual inspeccionà les parròquies del monestir de Santa Maria de Meià, entre les quals constava la de Sant Miquel de Fontllonga.
La dependència del monestir de Meià es feu més estreta quan el 1458 el prior Pere de Vilanova uní la rectoria de Fontllonga al priorat de Santa Maria de Meià. El fet de ser una parròquia de l’esmentat priorat feia que estigués exempta de les visites pastorals del bisbe d’Urgell, sobretot a partir del segle XVI, quan es feu més clara la vinculació a la Santa Seu; així, l’any 1633 el visitador de la catedral i el bisbat d’Urgell hagué de revocar i de cassar l’acte de visita que havia fet a l’església de Fontllonga perquè anava en perjudici de la dignitat prioral.
A mitjan segle XVII l’església encara gaudia d’un culte important, tal com afirma Roig i Jalpí dient que l’església de “Sant Miquel Archangel, en Font-llonga. Es parroquial. Y en ella hay instituidas dos Cofradias”.
Actualment, continua tenint culte i el temple es troba en bon estat de conservació. (ABC)
Església
Planta de l’església.
A.M. Vilarrúbias
És un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per arcs torals, també de perfil apuntat, i capçada a llevant per un absis semicircular; aquest és precedit per un estret arc presbiteral, quasi un simple plec que, com la volta absidal, arrenca d’una motllura bisellada. Als costats de l’absis hi ha oberts dos arcs formers, de perfil apuntat, buidats en el gruix del mur, que actuen com a capelles i corresponen a l’obra original. En canvi, els altres dos nínxols que s’obren al centre de la nau corresponen als processos de reforma i ampliació d’altars que patí l’edifici, els quals en conformen l’aspecte actual.
L’absis és colgat exteriorment en la pràctica totalitat de la seva alçada, i no s’hi observa cap finestra; on sí que hi ha una obertura de doble esqueixada és a la capella oberta al mur sud. Al mur de ponent, capçat per un campanar de torre que correspon a les reformes tardanes, s’obre una finestra d’una sola esqueixada amb arc apuntat, molt estreta i esvelta. En aquesta mateixa façana s’obre la porta d’accés actual al temple, resolta en arc apuntat, i emfasitzada per una arquivolta en degradació, amb un motlluratge molt simple de clara filiació gòtica. Al mur nord es conserva, paredada, una altra porta resolta en un arc lleugerament apuntat, de grosses dovelles, que podria correspondre a una porta primitiva, substituïda, o complementada ben aviat, per la porta de ponent. En aquesta mateixa façana nord s’observa un canvi de nivell al ràfec de la coberta, que manté el carener uniforme, la qual cosa podria indicar una interrupció o una modificació de plantejament en l’obra, però sense variacions substancials en el tipus d’aparell del parament; aquest és format per carreuons ben escairats, sense polir, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars. Les cobertes conserven el seu acabat en lloses de pedra irregulars, presumiblement originals.
Tot i la tipologia de l’aparell, certament arcaïtzant, les condicions de l’edifici assenyalen clarament una datació avançada per a la seva construcció, ja dins el segle XIII, sense que es pugui descartar que l’obra fos acabada entrat el segle XIV. (JAA)
Bibliografia
- ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. IV, (1314-1315)
- Roig i Jalpí, 1668
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàg. 597