Situació
Vista aèria del nucli antic de Camarasa, format als peus del penyal del castell.
ECSA - M. Catalán
Les ruïnes del castell es troben al cim i a la falda de la serra sota la qual s’assenta la vila actual.
Mapa: 33-13 (328). Situació: 31TCG243379.
La vila de Camarasa és situada a 8 km de Balaguer seguint la carretera C-147, més coneguda com a carretera del Doll. Des de la part alta de la vila, on hi ha l’església de Sant Miquel, surt un carrer pavimentat que porta fins a la cinglera, i d’allí, un petit caminet duu fins al cim. (CAT)
Història
El castell de Camarasa és un hisn andalusí molt important, que domina el pas del riu Segre cap a les planes de Llorenç i controla el camí cap a Cubells. El mateix topònim sembla indicar, segons P. Balañà, un origen islàmic, ja que podria venir de kum ruàsa o residència de cabdills.
No se’n coneix cap notícia directa de les fonts islàmiques; sí que coneixem, però, en detall, el seu lliurament al comte de Barcelona Ramon Berenguer I. Aquest comte es feu cedir l’any 1050 les viles i els castells de Camarasa i Cubells que pertanyien al cabdill de Lleida Yüsuf al-Muzaffar; al cap de pocs mesos, Ramon Berenguer I infeudava els dos cas’ells al noble cavaller Arnau Mir de Tost, senyor d’Àger. L’any 1056, en el document d’esponsalici de Ramon Berenguer I i la comtessa Almodis, aquest assigna a la núvia els castells de Camarasa i Cubells. El 17 d’octubre de 1059, se signà un acte de convinença entre Arnau Mir de Tost i el comte Ermengol III d’Urgell, en el qual Arnau prometia fidelitat al comte i ajut en la lluita a Hispània contra els àrabs; es comprometia a no acceptar cap castell del comte de Barcelona sense consentiment del d’Urgell, i si hi hagués discòrdies entre tots dos comtes, Arnau Mir hauria de deixar els castells de Camarasa i Cubells, prometentli el d’Urgell els de Toló i Santa Linya. El castell de Camarasa fou llegat per Arnau Mir de Tost —segons el seu testament datat l’11 d’agost de 1072—, al seu net Guerau Ponç II i a la seva filla Letgarda, especificant que els el donava amb els seus termes i les seves castlanies, tal com l’hi havia confiat el comte de Barcelona Ramon Berenguer I. Igualment apareix en el testament d’aquest darrer comte, el qual el llegà als seus fills Ramon Berenguer I i Berenguer Ramon I.
Els descendents d’aquests primers propietaris del castell de Camarasa, el vescomte d’Ager, Guerau Ponç II, i el comte Ramon Berenguer III de Barcelona, signaren el 1106 un document en què el primer reconeixia la potestat del de Barcelona sobre el castell. Aquesta relació entre els vescomtes d’Àger i els comtes de Barcelona es mantingué també durant el segle XII, com es pot veure en el document del 1196, on el vescomte Ponç Guerau III en un acte de fidelitat prometia al comte rei Alfons I el castell de Camarasa si aquest li reclamava.
L’any 1330 el rei Alfons III creà a favor del seu fill Ferran el marquesat de Camarasa. Aquest comprenia a més d’aquest castell els d’Alòs de Balaguer, Meià, Vilanova de Meià, Cubells, Santa Linya, Mèrita, Orenga, la Nou, Puig de Meià, Vernet, Ariet, Baldomà, Ivars de Noguera, Montgai i Fontllonga entre d’altres. Amb el desmembrament del territori dut a terme pel rei Ferran d’Antequera l’any 1414, el castell de Camarasa fou donat amb el de Montgai a Jofre de Barcelona. (CAT)
Castell
Del castell de Camarasa sols queden tres elements completament diferenciats i aïllats que corresponen clarament a etapes successives de la història de Camarasa. La part més antiga és al cim del tossal, concretament a la banda nord-est, i es tracta d’un tram de muralla amb torre que s’adapta a la topografia i a l’orientació de la corba de nivell. Són aproximadament uns 22, 50 m, amb una torre de planta rectangular la cara frontal de la qual és de 8, 70 m, mentre que les laterals són irregulars i oscil·len entre 1, 95 i 2, 90 m. Tol aquest tram és construït a base de maçoneria irregular de calcària farcida interiorment a base de tàpia i reble. Podria tractar-se de les restes de l’antic castell d’època islàmica.
L’estructura situada a la part alta del cim, d’una sola nau i de planta rectangular capçada amb absis semicircular, pensem que és obra bastant tardana, potser aprofitant alguna edificació anterior de la qual es canvià tota l’estructura i que devia estar relacionada amb la situació estratègica que ocupa l’indret com a lloc de guàrdia i control del pas del Segre.
El segon element és una torre de planta rectangular situada a 30 m a l’oest de l’església de Sant Miquel i seguint el carrer que en fort pendent va cap al castell. Les mides són 7, 80 × 6, 20 m i l’alçada conservada a la cara nord és d’uns 3-4 m, mentre que a la banda sud fa uns 7 m. Pràcticament no es conserva en cap de les quatre cares ni el parament exterior (sols una o dues filades a la cara nord) ni l’interior, que devia estar realitzat a base de carreus rectangulars petits ben escairats, ja que han estat saquejats actualment. El que es pot veure és la infraestructura de la torre feta a base d’encofrats de maçoneria irregular de pedra calcària i forta argamassa de calç. El gruix dels murs conservats és d’aproximadament 0, 90 m, però cal suposar que amb l’obra original aquests devien tenir una amplada propera a 1, 30 m.
Pel fet que és immersa en una illa de cases no es pot apreciar si aquesta torre formava part del clos murat (nosaltres pensem que sí), o bé si es tractava d’una albarrana. Sembla que les solucions constructives estan en consonància amb les adoptades a la propera església de Sant Miquel.
Porta d’accés al primer pis de l’albarrana de l’angle sud-oest.
ECSA - J. Giralt
Albarrana de l’angle sud-oest, una de les més ben conservades.
ECSA - J. Giralt
El tercer element és una albarrana situada a l’extrem oest del carrer del castell. De planta pràcticament quadrada (6 × 5, 80 m) i orientada nord-sud, pot considerar-se en un bon estat de conservació, llevat de la cara oest i part de la sud, que van caure. La torre té una alçària total d’uns 12 m aproximadament, i encara conserva tres nivells, la part baixa amb funcions de magatzem i dos pisos superiors. El gruix de les seves parets és d’1,50 m. El primer pis disposa de porta a la cara nord i obertura —potser finestra— a la cara sud, ambdues coincidint amb l’eix central de la torre. Presenten totes dues arc de mig punt adovellat, però la porta té, a més, llinda horitzontal sota l’arc. Aquesta fa uns 2, 10 m d’alçada per 1 m d’amplada i conserva a l’interior les dues pollegueres de la porta i les marques del forrellat a les parets verticals. La finestra també conserva una polleguera. Tres espitlleres senceres, esbiaixades (dues a la cara est i una a la sud), i una de seccionada a la cara oest s’obren en el primer pis. Aquest devia tenir una coberta plana sostinguda per un arc apuntat, orientat nord-sud, que descarrega directament en els murs verticals i és fet amb carreus grans ben escairats de pedra sorrenca.
El segon pis presenta també una obertura a la cara nord amb arc de mig punt adovellat, pollegueres de porta i marques del forrellat a les parets verticals. Aquesta, però, no està en el mateix eix central de la torre, sinó desplaçada cap a l’oest coincidint amb l’angle interior de la torre. Conserva dues espitlleres senceres i esbiaixades a la cara est i una de seccionada a l’oest.
Tot l’aparell constructiu presenta una unitat de talla excepte l’arc de descàrrega del primer pis. Tant la cara exterior com la interior, i també els elements defensius, portes i espitlleres, estan fets a base de carreus de pedra calcària, rectangulars, petits i molt ben escairats, mentre que la infraestructura és de maçoneria irregular encofrada amb una forta argamassa de calç.
Sembla que cal considerar aquesta torre com una obra del segle XIII, que segueix la mateixa tècnica constructiva que l’altra torre i l’església de Sant Miquel, però que ja incorpora elements nous com és l’arc apuntat de descàrrega i la multiplicitat d’obertures exteriors. (JGB)
Bibliografia
- Monfar, 1853, vol. I, pàg. 325
- Sanahuja, 1965, pàg. 20
- Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàg. 97
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 324-336
- Bonnassie, 1979-81, vol. I, pàgs. 105-313
- Fité, 1985, pàgs. 149, 150, 172, 223, 249
- Balañà, 1990, pàg. 93