Caplletra “P” del foli 223, molt guarnida, a base d’entrellaços, motius vegetals i caps i amb una utilització de les tintes tradicionals negra, vermella i taronja.
G. Llop
Conservat al Museu Episcopal de Vic (Ms. 26), el còdex consta de 302 folis de 55 X 38 cm, escrits en lletra carolina, conté la majoria dels Comentaris al Llibre de Job de sant Gregori, amb un breu text sobre la divisió de l’Espanya visigòtica en diòcesis eclesiàstiques(*). Els trets paleogràfics i l’ornamentació porten a creure en un origen català. Gudiol ho creu així(*), la qual cosa és abonada també per Junyent, que el considera una producció del taller de Vic del principi del segle XI.
La interessant decoració consisteix en una bona part de caplletres de mides considerables, traçades amb tinta i el típic color taronja intens dels manuscrits vigatans del segle XI. D’entre elles, dues són dignes d’un estudi més detallat, a causa de la presència de figuració humana i zoomòrfica de grans dimensions. La primera, una “Q” inclosa en el foli 171, fa 21,2 cm d’alt per 13,2 cm d’ample; un personatge masculí nimbat i una figura amb ales, amb una vara a la mà, s’arrepengen en un tercer personatge femení mig nu.
Seguint el text de Sant Gregori, som de l’opinió que l’escena prové de les representacions sobre conflictes entre els vicis i les virtuts que il·lustren els manuscrits de la Psicomàquia de Prudenci; a la caplletra, Job mateix, lliure ja de les plagues de la malaltia i ajudat per la virtut de la Paciència, que pren la imatge d’un ésser alat que empunya el que devia ser una llança, trepitgen el pecat de la Ira, que, com la resta dels vicis, sol prendre l’aparença de una dona mig nua, amb els cabells desordenats i hirsuts.
Un fragment del foli 189v, amb una bonica caplletra “Q”, en la qual hom pot veure com la figura representada ha estat distorsionada per tal d’adaptar-la millor al perfil de la lletra.
G. Llop
Fragment del foli 168, amb un quadre sinòptic sobre la divisió de l’Espanya visigòtica en diòcesis eclesiàstiques.
G. Llop
Sovint les virtuts apareixen juntament amb determinats personatges bíblics, com és el cas de Job, que esdevé la personificació d’un model de conducta moral lligat al triomf de la virtut, concretament, la Paciència. A la Bíblia de Bamberg (1001-1002) Staatliche Bibl. Còd. AII42, foli 60 sota les paraules Quid sit fratientia disce una figura femenina, la Paciència, armada amb una llança, sosté el braç de Job que encara presenta en el seu cos les empremtes de la malaltia, mentre descansen els peus sobre una figureta femenina nua i escabellada que, òbviament, és el símbol de la Ira, que jeu derrotada(*).
La tipologia, com ja hem apuntat, prové, amb força certesa, de les il·lustracions de la Psicomàquia; a l’exemplar de la Burgerbibliothek de Berna Ms. 264, foli 80 (segle IX), la Paciència mateixa abillada com un soldat amb llança, escut i casc, sosté Job, mentre lluiten a primera línia contra les forces del mal(*).
L’aspecte militar atorgat a les virtuts és comú a la majoria dels manuscrits; en els més antics semblen soldats romans, però aviat tindran l’aire de cavallers medievals, que porten armadura sobre les llargues túniques i també casc, llança, espasa i escut; amb tot, a vegades apareixen com éssers alats; en aquest cas ens trobem davant una tradició, potser no tan freqüent, però sí molt antiga, amb exemples a l’Orient, del segle V(*), tradició que s’allarga en els exemples romànics, com la caplletra del manuscrit de Vic i el reliquiari de Sant Gondulf (Museus Reials del Cinquantenari de Brussel·les, vers 1160-1170), que procedeix de St. Servaes a Maastricht(*).
Pel que fa a les qüestions estilístiques, ja fa temps que Neuss(*) cridà l’atenció sobre certes relacions existents entre l’autor de la miniatura i l’artista del vol. III de la Bíblia de Roda, parentiu que és evidenciat per les figures allargades i amb cabells arrissats i abundants, a les sanefes de les túniques, formades per un galó llis i un altre de puntejat, en els plecs, molt cal·ligràfics, en els quals alternen els traços verticals i els petits plecs paral·lels en “V”, en la disposició dels peus, i fins i tot en els traços amb què es figuren els palmells de les mans, molt expressives en el manuscrit de Vic(*).
Creiem, però, que la inicial “Q” del foli 189v (9,2 x 10’2 cm) és fet per una mà diferent, que transforma la lògica dels plecs de les vestidures en una excusa per a la simple decoració geomètrica que distorsiona violentament la figura per adaptar-la al perfil de la lletra, amb un sentit menys cal·ligràfic que l’anterior, però més ornamental; per altra banda, la introducció d’una fauna fantàstica en convivència amb la figura humana en la configuració d’aquest tipus de caplletres “gimnàstiques”, permet de situar aquest manuscrit en la producció general d’obres catalanes, especialment ripolleses, com els Ms. A.C.A. Ripoll 42 i 52 i la Bíblia de Roda mateix, obres que, en aquest aspecte, representarien a Catalunya una tradició figurativa molt més estesa, que compartiria la peculiaritat d’acudir al recurs de les formes humanes i zoomòrfiques, no com a afegitons ornamentals accessoris, sinó per aconseguir la pròpia estructura de la lletra. Temple(*) pensa que aquesta tipologia començà al continent, concretament en obres merovíngies, com el Saltiri de Corbie (~ 800), en el qual figures antropomòrfiques completes, bustos o caps són emprats per a la creació d’alfabets. Això no obstant, el tipus de caplletra anomenat “gimnàstica” en la qual el dinàmic sentit de torsió del cos humà sembla dominar la mentalitat de l’artista té, segurament, sempre segons Temple, origen anglosaxó; en tot cas, tot ens porta a suposar, si jutgem per les obres que són conservades, que els exemples catalans esmentats, i fins i tot d’altres d’hispànics paral·lels, depenen de prototips francs.
Un detall del foli 171, amb una original caplletra “Q”, obtinguda amb dues figures (Job i la Paciència), que lluiten contra la Ira, representada per una figura de dona, mig nua, i d’aspecte desordenat.
G. Llop
Caplletra del foli 117v, “P”, en la qual hom pot observar l’ús de la tècnica usual en les obres contemporànies: traçat dels contorns amb tinta negra, ús del color taronja intens per a farcir els fons, elements representats a base de tiges, fulles i caps d’animals.
G. Llop
Novament, el text de Sant Gregori dóna la clau per a identificar el contingut iconogràfic de la inicial; l’autor ofereix una imatge de Job en què, juntament a la idea de pacient sant cristià, se’l presenta com a prefiguració de Crist, que resisteix les escomeses de les bèsties monstruoses, el serpent, i el Leviatan, encarnacions del diable esmentades pel Senyor a les seves paraules.
Ambdós éssers infernals prenen la forma d’un àspid i un drac, que surten de la massa aquosa, descrita a la part inferior de l’escena; en relació amb això, també el llibre de Job al·ludeix diverses vegades a l’aspecte del monstre marí o del serpent, propi d’aquestes bèsties malignes (Job 7-12, 9-13, 26-12, 13, i 41).
El que resta de la decoració del còdex és una trentena aproximada de caplletres, a més d’uns senzills emmarcaments traçats en un intens color taronja, amb petis motius vegetals estilitzats en els angles, que serveixen per a enquadrar la divisió de les antigues províncies eclesiàstiques de la península, en el foli 168.
Si comparem aquestes caplletres amb les de la resta dels còdexs contemporanis, les caplletres es caracteritzen en general per les mides més grans; moltes sobrepassen els 10 cm d’alçada màxima i algunes van més enllà dels 15 cm, al mateix temps que es produeix un aprimament de les cintes que normalment corren paral·leles, i que ajuden a conformar el contorn de la lletra; les franges esdevenen, en alguns casos, entrellaçats molt més complexos que els que hem observat en altres manuscrits de Vic; enflocadures traçades amb una gran habilitat, atesa la primor de les cintes que s’entrecreuen i que recorden les de la Bíblia de Ripoll, fins i tot en la manera en què deriven en senzills elements vegetals de 2 o 3 lòbuls; amb tot, són els motius fitomòrfics, sempre molt estilitzats, els protagonistes més importants del repertori ornamental, omplint els buits de les lletres i, sobretot enriquint l’extrem inferior del pal; no falten tampoc les sanefes de palmetes alternades, ni els caps zoomòrfics de musell molt allargassat, obra, sembla, del mateix miniaturista de la caplletra figurada del foli 189v, ja esmentada.
Totes les caplletres segueixen una tècnica similar a la resta d’obres contemporànies: traçat de contorns amb tinta i ús del color taronja intens, emprat indistintament per a farcir els espais corresponents als motius ornamentals o, per tal de crear fons damunt els quals hom destaca els mateixos elements per als quals hom ha respectat, en aquest cas, el color del pergamí.
A part les esmentades, mereixen una atenció especial les caplletres dels folis 2v, 11v, 29v, 65v, 92v, 109v, 119v, 127, 134v, 140, 177v, 198, 209, 214v, 223, 231, 242, 249, 260, 270, 286v i 297v.