Conservades al Museu Episcopal de Vic (Ms. 60) es tracta d’un homiliari, llibre litúrgic d’ús freqüent a les catedrals i parròquies, compost, en aquest cas, per 100 folis de 25×15 cm, escrits en lletra Carolina, amb tinta negra amb rúbriques en vermell i sense divisió en columnes(*).
Aquest manuscrit, datat per Gudiol de la primera meitat del segle XI, fou decorat de manera modesta amb una part de capitals “I” que en la seva majoria tenen una ornamentació semblant, composta per sanefes de nusos o senzills entrellaçats, estrictament inclosos en els rígids perfils exteriors de les lletres; l’absència d’elements zoomòrfics és total i només algunes mitges palmetes o formes bulboses, l’estilització de les quals assoleix gairebé la solidesa de la geometria, mantenen la permanència de les formes vegetals. Les caplletres més característiques i d’elaboració més hàbil, malgrat la seva simplicitat, les podem veure als folis 24v, 40 i 62v; traçades amb tinta i realçades en taronja i vermell.
La procedència osonenca d’aquesta obra no és gaire clara. Gudiol creu que és possible que el taller de Vic fos el seu lloc d’origen, però Neuss, per raons de tipus paleogràfic, no considera oportú atribuir-la a Vic, ni tampoc a Ripoll, ambdós focus estretament lligats, sinó a algun altre escriptori català.
La decoració, modesta, no és gaire esclaridora; hem de reconèixer, però, que el model de “I”, de configuració estrictament geomètrica, amb el pal cobert de nusos o d’entrellaçats i amb terminacions laterals i inferiors amb rígides estilitzacions vegetals polilobulades, que poden perllongar-se en traços llargs linealistes, convertits en simple cal·ligrafia, és estrany no només a les obres de Vic, sinó, potser, fins i tot a les catalanes en general, i s’acosta molt més a una altra obra conservada a Vic, però afectada per trets que podríem qualificar d’“estrangers”, com el Ms. Vic 166, o fins i tot a altres models precedents, clarament originaris de l’interior de la península, com els que ha estudiat Guilmain, que recull diversos tipus de capitals, propis d’obres mossàrabs, especialment en els inicis del que ell anomena segons període d’evolució de l’estil, és a dir, l’etapa que s’estén de l’any 935 al 960 aproximadament; en aquestes caplletres el perfil exterior sol ésser rotund, la geometria dels entrellaçats senzilla, a penes composta per dues o tres cintes o complementades per motius més o menys vegetals, en forma de mitges palmetes, bulbs, fulles o circells, que es perllonguen en senzills traços cal·ligràfics.
Hungtington(*) publicà també alguns exemples més de manuscrits originaris del monestir de Silos, en els quals l’eixutesa de la geometria en la decoració de les capitals permet la comparació i, fins i tot, l’aproximació a les del Ms. 60 de Vic; altrament, l’absència de típiques tiges fitomòrfiques i el corresponent fullam, així com dels caps de gos inevitables a les obres del taller osonenc del segle XI, fa dubtar de la certesa d’un origen local per a aquest còdex. És clar, però, que sempre podem pensar en la possibilitat d’un il·luminador vigatà molt influït per la necessitat de copiar un model importat; cas que fos així, potser hauríem d’avançar la data d’elaboració als primers anys del segle XI.