Lletra capital del foli 131, decorada amb el típic entrellaçat-graella, a base d’una xarxa regular de franges diagonals i equidistants, entrecreuades a intervals regulars.
G. Llop
El volum núm. 166 del catàleg de Gudiol(*) i LXXII de l’inventari de Villanueva és compost per 191 folis de 30×21 cm, escrits en lletra carolina, en els quals s’inclouen fonamentalment una Història ecclesiastica tripartita sobre textos de Sozòmenos, Sócrates i Teodoret, i les obres de sant Joan Crisòstom De lapso i fragments dels Comentaris sobre els salms.
Es tracta d’un còdex que encara que a vegades ha estat atribuït a l’scriptorium de Vic i d’una data propera a les darreres dècades del segle X o les primeres de l’XI, té una interessant ornamentació que continua plantejant problemes relatius al seu taller d’origen. Gudiol és partidari de concedir una procedència no catalana a aquesta obra, pel tipus de capitals decorades que hi apareixen, no usuals a Catalunya i que més aviat fan pensar en els tallers hispànics del nord de la península.
Bohigas(*) sembla que no troba en aquest manuscrit res que el distingeixi dels catalans i fins i tot acosta les caplletres ornamentades a les de la Bíblia de Roda, en les quals s’unifiquen els motius d’entrellaçats amb els naturalistes vegetals o zoomòrfics. Junyent(*) pensa que és oportú situar-lo en el darrer quart del segle X, juntament amb un Martirologi i un Homiliari, tots nascuts en el mateix taller osonenc, que ja era actiu en aquest temps.
La grandària de les tretze caplletres, que oscil·len entre els 5 i els 19 cm d’alt com a màxim, fa contrast amb les mides, generalment reduïdes, de la majoria de les inicials que surten de mans dels il·luminadors locals; al costat del típic disseny amb tinta, colors com el marró clar i fosc, rosa, verd, taronja; els primers no gaire freqüents en la posterior tradició osonenca, ocupen els motius ornamentals, mentre que es reserva el to natural del pergamí generalment per a les enflocadures.
Les sanefes de nusos o d’entrellaçats són alguns dels recursos emprats per a adornar els pals o els perfils corbats de les lletres (folis 21, 43v, 123 i 185); alguns són presents en exemplars ripollesos del segle X, com l’A.C.A. Ms. Ripoll 59 (foli 3 i 280v) i més endavant a la Bíblia de Ripoll (foli 106). En canvi, però, és molt poc freqüent a Catalunya el motiu més comunament emprat per a ocupar els brancals i els perfils de les caplletres del Ms. Vic 166; és l’anomenat entrellaçat-graella compost, com hem comentat abans, per una xarxa regular de franges diagonals, paral·leles i equidistants, que s’entrecreuen a intervals regulars (folis 88, 104v, 131, 150, 161, 167, 171v, i 185).
Foli 88 amb la lletra capital “N”, decorada a base de franges en graella, motius vegetals i caps d’animals.
G. Llop
Guilmain(*) no té cap dubte que aquest esquema, aplicat a motius terminals o convertit en sanefa, s’estengué amb un especial arrelament en els tallers franco-insulars des d’on, segons la seva opinió, es tralladà als scriptoria hispànics i s’incorporà a la decoració de manuscrits mossàrabs; l’“entrellaçat-graella” d’obres com el còdex Vigilanus o Albedense (Biblioteca de l’Escorial d.1.2), acabat al monestir d’Albeda l’any 976, deriva de models insulars, encara que la comunicació no hagués estat directa, sinó que arribà, potser, per mitjà d’intermediaris franco-saxons.
A vegades, en el Ms. Vic 166, aquest tipus d’entrellaçats acaba en unes perllongacions bulboses, situades a banda i banda de l’esquema central, que esdevenen perfils fitomòrfics estrictament esquematitzats, que s’allarguen sense mesura i d’una manera arbitrària.
Aquest peculiar tractament de l’“entrellaçat-graella” ens sembla extremament estrany en la producció catalana del segle X i, en canvi, més proper als exemples mossàrabs com el còdex Vigilanus, o als seus possibles precedents franco-insulars.
Al costat de la geometria de l’entrellaçat, l’element zoomòrfic intervé també en la decoració del Vic 166. En aquest sentit convé observar la sorprenent tenacitat amb què l’esperit merovingi sembla reviure en alguns centres arcaïtzants en els segles X i àdhuc l’XI, sense deixar que l’afectin les pautes procedents dels tallers carolingis, en la mateixa mesura en què els entrellaçats insulars perviuen tot al llarg de l’etapa carolíngia fins a arribar al romànic. Un exemple pertinaç d’aquest conservadurisme és el Ms. Vic 166, en el qual algunes caplletres com la “B” del foli 60 o la “Q” del foli 171v, converteixen els motius animalístics en un recurs ornamental, amb el cos sotmès a un alveolat amb els colors verd, taronja i marró que recorden de prop els emprats en el Sagramentari de Gellone, per exemple en el foli 122, amb el qual coincideix fins i tot en l’adaptació de l’animal al perfil sinuós de la lletra(*).
Per tot el que hem apuntat, a l’hora de determinar l’origen català o estranger del Ms. 166 de Vic ens demanem si no fora més correcte relacionar-lo amb els tallers del sud de França, on al final del segle X i al començament de l’XI es desenvolupà un estil revelador de la manera com els vells sistemes decoratius de tradició merovíngia i insular es transmetran de manera més o menys alterada al romànic(*).
Un detall del foli 1 amb una bonica caplletra “P”, decorada amb els típics elements de l’scriptorium de Vic: cintes, entrellaços, motius vegetals i caps de gos.
G. Llop
Un detall del foli 1 amb una bonica caplletra “P”, decorada amb els típics elements de l’scriptorium de Vic: cintes, entrellaços, motius vegetals i caps de gos.
G. Llop
Efectivament, la simbiosi entre el virtuosisme de l’entrellaçat irlandès, traçat ara amb més o menys habilitat, i les formes animalístiques, d’una linealitat estricta, de les quals algunes pertanyen al repertori franco-insular, però moltes d’altres són fruit d’una tradició merovíngia, es produeix sense gairebé cap desgast en els tallers meridionals francesos, tallers que, per altra banda, tenen estretes relacions amb els de l’altre vertent del Pirineu, com Lleó, San Millán de la Cogolla, etc.; Ripoll fou també un dels receptors d’aquestes fórmules; això no obstant, mentre que els entrellaçats o enflocadures d’origen insular, més o menys llunyà, es repeteixen amb molta freqüència en els manuscrits ripollesos del final del segle X o del principi de l’XI, les formes animalístiques no sofreixen processos de geometrització o de compartimentació interior tan estrictes com els que es donen en l’exemple de Vic, i conserven, en canvi, un naturalisme molt més acusat; en segon lloc, com ja hem vist, el model d’entrellaçat més repetit en el còdex vigatà és el del tipus graella, molt escassament emprat a Ripoll, però que, en canvi, forma part de la caplletra “I” del foli 1 del fragment de Bíblia inclòs en el Ms. Vic 255, comentat anteriorment, i que considerem probablement una còpia local, encara inexperta, d’un còdex importat del sud de França.
Aquestes circumstàncies ens porten a apuntar la possibilitat que en aquest cas ens trobem davant una obra sorgida en un centre meridional franc, d’estil afectat per un conservadorisme del tipus assenyalat abans i regalada a la biblioteca osonenca o adquirida per compra, en una data no gaire posterior a la seva elaboració en el segle X.