Situació
Façana de migjorn, única part de l’edifici que ha conservat l’estructura i la decoració originals.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Andreu centra el petit nucli del Puig, avui totalment abandonat.
Mapa: 34-12(291). Situació: 31TCG499573.
S’arriba al Puig per la pista que surt de Gualter i segueix el curs del Rialb. Després de la piscifactoria del Molí Nou hi ha la cruïlla que porta, a l’esquerra, a Martimà, i a la dreta, creuant el riu, al Puig, que és a uns 20 km de Ponts. (JAA)
Història
Com la propera església de Sant Martí de Tarabau, Sant Andreu del Puig presenta problemes d’identificació. La documentació reflecteix l’existència a l’edat mitjana de dues parròquies anomenades Rialb, el Rialb Sobirà i el Rialb Jussà. Aquesta darrera correspon, sense cap mena de dubtes, a Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre. La parròquia de Rialb Sobirà caldria identificar-la amb Sant Andreu del Puig. En l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu del 819, redactada segurament al final del segle X, es fa esment de les parròquies de Rialbo, seu alio Rialbo, és a dir, de Rialb Sobirà (el Puig) i de Rialb Jussà (la Torre de Rialb), i les distingeix de les parròquies de la vall de Tarabau, amb Terrassola (una referència a la parròquia de Sant Martí de Tarabau o de Terrassola, ara dita del Puig). L’any 1115, el comte d’Urgell Ermengol VI va empenyorar al prior i als monjos de Santa Maria de Gualter al terme i parroechiam de Rialb Sobirà un home de nom Gotbert, amb el seu capmàs i pertinences i els drets i els serveis que havia de satisfer. Com una de les parròquies importants del sector, Rialb Sobirà es consigna en les relacions de les dècimes del 1279 i el 1391, al costat d’altres parròquies veïnes com Sant Cristòfol o Rialb Jussà.
El topònim el Puig apareix tardanament en la documentació, a partir del segle XV. Segons el llibre de visita del 1574, en aquells moments Sant Andreu del Puig depenia de la parròquia de Sant Martí de Tarabau. Probablement, en temps del bisbe Capella (1588-1606) Sant Andreu del Puig recuperà la parroquialitat i Sant Martí de Tarabau es convertí en sufragània seva. Aquesta situació es mantingué fins al segle XX. Al Puig hi residí un rector fins el 1936. Actualment s’hi fa un aplec anual. (ABR-CPO)
Església
Planta del temple actual, amb indicació del perímetre que ocupava l’edifici romànic.
J.A. Adell
És un edifici que ha estat totalment transformat a causa de la substitució de l’absis original per un presbiteri rectangular i de la construcció de capelles afegides al costat nord. En aquest mateix cantó també hi ha les ruïnes de la casa rectoral, que acabava d’ocultar la façana nord. La transformació també comprèn un campanar de torre a l’angle sud-oest, que desfigura encara més el volum original de l’edificació.
Malgrat les transformacions sofertes, es pot reconèixer l’estructura primitiva de l’edifici. Es tracta d’una església d’una nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals, un d’ells adossat al mur oest, i suportada per arcs formers. La decoració de l’interior i la volta actual de rajol, que tapa els vestigis de la volta original, impedeixen de precisar-ne més detalls, però sabem que la nau acabava a llevant amb un absis semicircular, del qual només és visible l’angle sud-est de la seva façana, al punt d’unió amb la façana sud.
Detall de l’acurada decoració llombarda que orna el mur meridional.
ECSA - J.A. Adell
Aquesta façana és l’element més notable de l’edifici, ja que s’hi conserva la porta, resolta amb arc de mig punt, dues finestres d’una sola esqueixada, paredades i, sobretot, una interessant ornamentació mural. Aquesta decoració és formada per una elaborada combinació dels motius ornamentals llombards en un complex fris que corre sota el ràfec. És compost, de dalt a baix, per un fris de dent de serra, una motllura bisellada, un segon fris de dent de serra i un fris d’arcuacions, repartides en tres plafons de tres arcuacions entre lesenes, a l’extrem de llevant, i un quart plafó sense capçar a ponent amb vuit arcuacions malmeses. A l’extrem oest de la façana nord, s’observen restes molt malmeses d’arcuacions, que palesen que el sistema decoratiu de la façana sud tenia un paral·lel a la façana nord i també a la façana absidal, com constata la lesena extrema que es conserva a l’angle sud-est.
L’aparell constructiu és format per carreuons ben escairats, sense polir, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars. A la part superior, els dos plafons centrals del mur sud presenten tres forats quadrats i molt ben executats que s’integren plenament en el sistema ornamental de les arcuacions.
Tot i la unitat aparent que presenta la decoració de la façana sud, s’observen diferències notables en l’execució de les arcuacions. En el tram de ponent, les arcuacions tenen una senzilla mènsula triangular, mentre que als tres plafons de llevant les mènsules presenten un motlluratge més elaborat. Aquest fet, unit a la indefinició de l’extrem de ponent, palesa un procés constructiu complex i no exempt de certs dubtes. La voluntat de recàrrec ornamental, que s’allunya dels models més característics de l’ornamentació llombarda, evidencia que es tracta d’una obra del final del segle XI o potser ja del segle XII. (JAA)
Bibliografia
- Rius, 1946, vol. I, pàg. 182
- Bertran, 1979, vol. II, pàgs. 314-315
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 454-455
- Bach, 1986-87, vol VIII, doc. 13, pàgs. 232-233