Situació
Vista aèria d’aquesta important parròquia, que depengué fins al segle passat del priorat de Santa Maria de Meià. A baix, la magnífica capçalera de l’església amb una notable decoració amb motius llombards, que també es fa extensible als murs laterals.
ECSA - M. Catalán; ECSA - E. Pablo
L’església de Santa Maria de Palau és situada al caire d’un serrat, en una posició eminent i a uns 200 m de la carretera de Gualter a Folquer.
Mapa: 34-12(291). Situació: 31TCG482531.
S’hi arriba per la carretera de Gualter a Folquer o per la d’Artesa a Folquer i a Tremp, i per un camí carreter que s’inicia a l’esmentada carretera. (JAA-ABR)
Història
És possible que el topònim que identifica el lloc sigui un record d’alguna residència o castell construït pels comtes d’Urgell o algun magnat de la rodalia que reconquerí i fortificà aquesta zona. En tot cas, no es té cap referència documental d’aquest possible palau.
L’església i la parròquia de Santa Maria de Palau de Rialb pertanyien al priorat de Santa Maria de Meià des del segle XI per una donació que féu a aquest monestir l’any 1068 Garsenda, muller de Guillem de Meià, fundador del priorat. L’any 1080, en el seu testament, Garsenda ratificà aquesta donació. En el testament del prevere Ramon, del 1121, consta que aquest hi tenia alguna possessió, però la parròquia i gran part del terme eren de Meià; per això no consta en els fogatjaments del Rialb. La provisió del rector i les rendes de Palau de Rialb van dependre del priorat de Meià fins al segle passat.
Roig i Jalpí escriu a mitjan segle XVII que aquesta església, en aquell temps parroquial, havia estat antigament un monasterio de religiosos templarios, afirmació sense cap base històrica.
Fa poc, l’església de Santa Maria de Palau ha estat restaurada i en l’actualitat es troba molt ben conservada. S’hi celebra culte algunes vegades l’any i en té cura el rector de Ponts. (ABR-CPO)
Església
Planta de l’església abans de la seva restauració.
J.A. Corbella
És un edifici que ha estat recentment restaurat i dig- nificat, especialment el sector de ponent, on hi havia adossada la casa rectoral, cosa que havia produït importants alteracions en aquesta façana. L’estructura respon a una planta basilical de tres naus, dividides en tres trams, separades per arcs formers que arrenquen de dos parells de pilars cruciformes, els quals també reben els arcs torals que reforcen les voltes de canó de perfil semicircular que cobreixen les naus. Al mur de ponent hi ha adossats uns semipilars que reben els arcs formers i suporten un arc de poc relleu, que resol la unió de les voltes amb el mur. Als murs laterals, els arcs torals arrenquen de sengles pilastres rectangulars. La volta de la nau central va caure en un moment indeterminat, però possiblement abans del segle XV (potser a causa dels terratrèmols d’aquesta època) i va ésser substituïda per una coberta d’embigat sobre encavallades. És molt probable que la caiguda de la volta, de la qual es conserven parts de la seva arrencada, es produís abans de la construcció del cor, situat a l’extrem de ponent de la nau central i suportat per un embigat decorat, de clara tradició gòtica.
Les naus tenen a llevant tres absis semicirculars —el corresponent a la nau central més ample i alt—, que s’obren directament a les naus respectives. Als murs laterals, prop de les absidioles, s’obren sengles nínxols semicirculars buidats en el gruix del mur.
La porta principal, d’arc de mig punt extradossat per un fris de dent de serra similar al que hi ha a l’església de Santa Coloma d’Andorra, s’obre a la façana de ponent i ha estat descoberta i restaurada recentment, ja que era amagada per les estructures de la rectoria. Mentre aquesta existia, l’accés al temple s’efectuava per una altra porta, també resolta en arc de mig punt, a la façana sud, que semblava ser el resultat d’una reforma tardana, però la seva restauració ha permès verificar que correspon a l’obra original.
A la façana sud hi ha dues finestres de doble esqueixada, una a la façana de ponent i una, del mateix tipus, en cada absidiola, mentre que a l’absis central hi ha tres finestres, totes de doble esqueixada. Les finestres de l’absis central tenen les dovelles extradossades per una filada de llosetes planes.
La façana de ponent és totalment òrfena d’ornamentació, llevat de la porta ja esmentada i de dos contraforts, com amples lesenes, que corresponen a les naus interiors. Aquesta façana té un campanar d’espadanya de dos ulls, en el tram de la nau central, que sobresurt clarament per sobre les cobertes de les naus laterals. L’angle nord-oest presenta signes evidents d’haver estat totalment reconstruït, probablement arran del mateix procés en què s’ensulsià la volta de la nau central.
En canvi, les façanes absidals i les laterals del nord i el sud són totalment ornamentades amb els motius llombards d’arcuacions sota el ràfec en sèrie contínua en els ràfecs de la nau central, i en sèries de quatre entre lesenes a les façanes de les naus laterals. A les absidioles, la decoració és formada per una única arcuació entre lesenes, que defineixen tres plafons. Aquesta solució d’aplicació del tipus ornamental es retroba a l’església del monestir de Sant Ponç de Corbera o a la propera església de Sant Serni de Bellfort, que deuria prendre el model de l’església de Palau.
L’absis central, el més elaborat ornamentalment, presenta un fris d’arcuacions en sèries de dues entre lesenes, que emmarquen sengles finestres cegues, corresponents a cada arcuació, i la part superior de les quals acaba amb un fris continu de peces disposades en dent de serra. Un altre fris del mateix tipus a la base de les finestres és interromput verticalment per les lesenes.
La decoració de les façanes és resolta amb un gran rigor com-positiu, que només és alterat a l’absis principal, on la finestra central interromp una lesena, resultat d’un error en la distribució dels plafons i la seva relació amb les finestres.
Secció transversal de l’església, amb les restes de la torre campanar a l’esquerra.
J.A. Corbella
A l’angle nord-est de l’edifici hi ha un recinte de planta quadrada, que arriba a l’alçada de la nau lateral, clarament contemporani del conjunt de la construcció. Sembla que correspon a la base d’un campanar de torre, del qual al principi de segle es conservava aquesta base i el primer pis, on hi havia finestres d’esqueixada recta, almenys a les façanes nord i est, i eren visibles les lesenes angulars. Això posa en evidència que les façanes d’aquest campanar foren concebudes dins les fórmules ornamentals pròpies de l’arquitectura llombarda. Per les restes conservades sembla clar que a l’origen el campanar devia disposar de la base i de dos o tres nivells superiors de finestres.
L’aparell, molt uniforme en tot l’edifici, llevat de les parts reformades ja esmentades, és format per carreuó ben escairat, disposat molt ordenadament en filades irregulars.
L’església de Santa Maria de Palau és un edifici que s’inscriu plenament en les formes de l’arquitectura llombarda del segle XI. Va ésser inclosa per Puig i Cadafalch en el grup de basíliques cobertes amb voltes i reforçades per arcs torals, juntament amb altres edificis com Sant Julià de Coaner, amb el qual presenta un estret parentiu tipològic l’església de Palau. Però mentre que a Coaner hi ha una clara manca de domini dels recursos expressius de les formes decoratives llombardes en la decoració de les façanes, l’església de Palau presenta ja una gran maduresa expressiva, que evidencia que la seva construcció correspon a una data ja avançada dins el segle XI.
D’altra banda, cal destacar l’ús de l’arcuació única entre lesenes que apareix en els absis laterals i que remet a models molt primerencs de les decoracions de façanes, com la basílica de Santa Sabina a Roma, o monuments més antics, com la basílica de Trèveris. Aquest tipus de decoració, que hom troba com a base de les formes decoratives llombardes, perdurà, en models més evolucionats, en les esglésies aragoneses del Serrablo o en la Trinitat de Bellpuig, al Rosselló, de ple segle XII. (JAA)
Talla
Talla d’un calvari en fusta policromada, probablement destruïda.
Arxiu Mas
Segons constata R. Bastardes (1978, pàgs. 41-43) a Palau de Rialb es conservava la talla d’un calvari en fusta policromada que, pel que sembla, va ser destruïda. Hom en té constància per mitjà d’una fotografia molt defectuosa que reprodueix l’autor esmentat (clixé Gudiol G/E-317). És a partir d’aquesta fotografia que donem notícia de la imatge.
La creu duia, igual que la considerada procedent de Tragó de Noguera (MNAC/MAC núm. 15 887), grops que la contornejaven. Els braços transversals acabaven en formes trilobades mentre que l’extrem inferior de la creu acabava en un pal d’encaix.
Al mig de la creu apareixia representada la figura de Crist, flanquejada per les imatges dretes de la Mare de Déu i de sant Joan. Aquest tipus de realització escultòrica segueix el model iconogràfic de les representacions pintades i de les obres d’orfebreria i degué ser utilitzat com a imatge processional. El mateix model iconogràfic es dóna al Calvari Espona (MNAC/MAC núm. 65 505) i al dit de Tragó de Noguera, però existeixen variants formals entre aquests dos i el destruït de Palau de Rialb. En aquest, el Crist es representa viu, tal com també apareix en la creu d’orfebreria procedent de Sant Miquel del Fai i conservada al Museu Diocesà de Barcelona (núm. 100). El Crist de Palau de Rialb portava corona i vestia tan sols el perizoni, indumentària aquesta que també porten les altres imatges de Crist dels esmentats Calvaris. Era un Crist barbat i els peus, a diferència dels altres calvaris de talla de fusta, recolzaven sobre un supedani, fórmula més emprada en les peces d’orfebreria; l’esmentada imatge del Crist de Sant Miquel del Fai (Vallès Oriental) és un dels exemples que es conserven: les creus MNAC/MAC núms. 65 559, 65 558 i 12 101, entre d’altres, també són representacions del Calvari, amb la figura de Crist recolzant els peus sobre un supedani, i obres d’orfebreria.
Pel que fa a la talla de Palau de Rialb, cal destacar que sota la imatge de Crist, a l’extrem inferior del braç longitudinal de la creu, apareix una imatge que per comparació amb altres peces del mateix model iconogràfic es podria identificar amb Adam, tot establint-se així la relació entre el primer pecador (Adam) i el redemptor (Crist). La figura d’Adam ha estat també identificada amb el Calvari dit de Tragó de Noguera i amb el conegut Calvari Espona (MNAC/MAC 15 887 i 65 505, respectivament). Una altra possible lectura, molt improbable per a la nostra peça, seria la identificació del personatge inferior amb Abraham, tal com ho plantejà N. de Dalmases per a la creu de Sant Miquel del Fai (Dalmases-José, 1985, pàg. 59).
L’escassa qualitat de la fotografia que hom conserva del Calvari de Palau no permet més especulacions sobre aquesta qüestió, com tampoc no permet d’establir possibles paral·lelismes formals amb altres peces de talla. No obstant això, sí que és possible parlar de la qualitat de factura de la peça, la qual considerem mediocre i datable al mateix període que la dita de Tragó de Noguera; entre ambdues peces, però, són visibles certes diferències formals. Per tot plegat, la primera meitat del segle XIII seria la més adient per a datar aquesta peça. (CLIU)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Roig i Jalpí, 1668, pàg. 112
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 189-190
- Parramon, 1972, XXXIII, pàgs. 53-86
Bibliografia sobre la talla
- Bastardes, 1978a, pàgs. 41-43