El 14 de juliol de 1428 foren elegits els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Domènec Ram (Alcanyís? segle XIV – Roma 1445), bisbe de Lleida; diputat militar: Berenguer Arnau II de Cervelló i de Queralt, cavaller i senyor de la baronia de la Llacuna i dels llocs de Vilademàger i Pontils; diputat reial: Joan del Bosc, ciutadà de Lleida; oïdor eclesiàstic: Ramon Despujol, canonge de la seu de Vic; oïdor militar: Arnau de Biure, donzell de la sotsvegueria de Besalú; oïdor reial: Bernat Pinyol, ciutadà de Tortosa.
Domènec Ram procedia d’una família de generosos d’Alcanyís, probablement la seva localitat natal, entre els ancestres de la qual hi havia Pero Ram, justícia d’Aragó durant el regnat d’Alfons I el Bataller. Com s’esdevenia amb altres individus destinats a la carrera eclesiàstica, la formació intel·lectual de Domènec Ram culminà a la facultat de dret, que en el seu cas fou la de la Universitat de Lleida. Tot i que es desconeixen les dates exactes de la seva graduació, el 1394 signava documents com a llicenciat i dotze anys més tard, el 1406, ho feia com a doctor. Paral·lelament, el 1394 era prior de la col·legiata d’Alcanyís, i l’any següent, de l’església de Sant Salvador de Saragossa, el Capítol de la qual representà en les Corts Aragoneses d’aquell mateix any, on fou comissionat per a rebre els ambaixadors del llavors represaliat comte de Foix.
Armes de Benet XIII, castell de Peníscola.
ECSA / J.G.
Per aquells anys, mentre a Roma regnava un altre papa, els cardenals d’Avinyó elegiren (1394) com a successor de Climent VII l’home que havia de ser decisiu en la vida i la carrera de Domènec Ram i del qual fou un addicte servidor: Pero Martines de Luna, aragonès com ell, que prengué el nom de Benet XIII. Almenys des del 1405, Ram era col·lector de la Cambra Apostòlica a l’arquebisbat de Saragossa i, com a tal, percebia els diners i altres béns que eren destinats a la cúria pontifícia avinyonesa. Exercí aquest càrrec fins a la confiscació reial de les rendes papals procedents de la Corona d’Aragó arran de la sostracció d’obediència a Be-net XIII decretada per Ferran I a la primeria del 1416. Els anys següents, escalà posicions al servei del papa Luna. El 1406, essent obrer major de la seu de Saragossa, el pontífex el nomenà referendari de la seva Cancelleria. El 1407 era prior de la seu de Saragossa però es trobava al servei continuat de Benet XIII, que l’envià com a nunci davant el rei Martí l’Humà. Les gestions de Ram prop del monarca catalanoaragonès donaren un fruit importantíssim per al papa Luna: el concili de Perpinyà del 1408, on el pontífex avinyonès aconseguí veure proclamada la seva legitimitat per part dels eclesiàstics i les potències que li eren fidels gràcies al suport del rei Martí. El 1409, un grup de cardenals avinyonesos i romans decidiren de reunir-se a Pisa en concili per a resoldre el conflicte. Aquesta vegada, la missió de Ram es clogué amb un enorme fracàs: el concili decidí deposar tant el papa de Roma, Gregori XII, com Benet XIII, els quals es negaren a admetre aquesta resolució, i tot seguit procedí a elegir un nou pontífex, Alexandre V. El Cisma no tan sols no s’havia resolt, sinó que havia empitjorat: ara la cristiandat tenia tres papes. En terres catalanoaragoneses, el papa Luna s’esforçà per assegurar-se la fidelitat de seus episcopats i monestirs, i així Domènec Ram accedí a l’episcopat d’Osca, una de les principals diòcesis del seu Aragó natal (5 de maig de 1410).
El bisbe Ram tingué una important participació en les discussions del compromís de Casp, on fou el personatge més destacat després de Vicent Ferrer —el seu segell personal fou utilitzat per a l’expedició de nombrosos documents—. Ram fou qui consagrà i ungí el nou monarca durant la cerimònia de coronació, que oficià a la catedral de Saragossa (15 de gener de 1414).
Al principi de l’any 1415, Domènec Ram presidí una ambaixada a Nàpols en nom del rei Ferran per a intentar modificar les abusives clàusules del contracte matrimonial sig-nat (València, 1414) entre la reina Joana II i l’infant Joan d’Aragó, fill segon del monarca catalanoaragonès. Malgrat el suport de l’emperador aconseguit per Ferran, l’ambaixada fracassà, i amb ella aquell matrimoni, que pretenia posar el Regne de Nàpols a disposició dels Trastàmara. Ram romangué a Itàlia, i quan Ferran I féu tornar el seu fill als regnes ibèrics conegué la gratitud del monarca, que el nomenà virrei de Sicília juntament amb Anton de Cardona (1415-19). Benet XIII aprofità l’estada a Itàlia del seu fidel Ram per a estendre-li la nunciatura als regnes de Nàpols, Sicília, Còrsega i Sardenya (15 de gener de 1415), i al final del mateix any en disposà el trasllat de diòcesi d’Osca a Lleida (13 de novembre de 1415). Ram acceptà el nou nomenament, però de Sicília estant es mantingué a l’expectativa de l’irreversible ocàs de l’estrella del seu gran protector. Ferran I s’adherí a la via conciliar després d’intentar convèncer Benet XIII perquè renunciés, i consumà la seva decisió decretant la sostracció dels seus regnes de la Corona d’Aragó a l’obediència de l’inflexible papa avinyonès. Com tants altres eclesiàstics, Ram hagué de prendre la decisió d’abandonar el papa Luna. Tan sols un mes més tard, el nou papa el confirmà com a bisbe de Lleida (15 de desembre de 1417). Així, de ser el principal negociador de Benet XIII passà a encapçalar l’acceptació de la nova situació per part del clergat catalanoaragonès. La recompensa al nou compromís del bisbe de Lleida fou important: el capel cardenalici. Martí V el féu cardenal in pectore el 1423 i reiterà la seva decisió el 1426, si bé el nomenament no fou publicat de forma oficial fins el 1430, amb el títol presbiteral de Sant Joan i Sant Pau.
La dedicació de Domènec Ram al bisbat de Lleida, malgrat les sovintejades absències com a conseqüència de la intensa activitat política, li suposà la instal·lació al Principat durant un llarg període de la seva vida. En aquesta època fou elegit diputat de la Generalitat pel Braç Eclesiàstic per al trienni 1428-31. La seva gestió al capdavant de la Diputació estigué dominada pels esforços esmerçats en la liquidació definitiva del Cisma, que culminaren en el concili de Tortosa, en el qual la institució s’implicà molt econòmicament, i per l’afer de la infeudació de Cervera, que havia esclatat durant el trienni anterior. Paral·lelament, assistí a les Corts Catalanes celebrades els anys 1416, 1419, 1421, 1429, 1431, 1436, 1438, 1440 i 1442. La Cort del 1429 decidí enviar-lo a Castella juntament amb altres ambaixadors per a pactar amb Álvaro de Luna les treves de Majano (16 de juliol de 1430), que conduïren al final de la intervenció política i militar dels Trastàmara catalanoaragonesos al país veí. Pocs anys més tard, Alfons IV tornà a servir-se’n com a ambaixador, per a sol·licitar al papa la investidura del Regne de Nàpols.
Tot i les sovintejades absències de Lleida, hi dugué a terme una bona tasca administrativa. Incorporà al bisbat la casa de canonges regulars de Sant Ruf (1418); ordenà la compilació de totes les constitucions episcopals de la diòcesi, eliminant-ne les obsoletes (1425), i en promulgà de noves sobre diverses qüestions litúrgiques i canòniques (1428); i celebrà un sínode per a obligar certs rectors a respectar-les, en particular les relatives al redreç de costums (1429). Igualment, no dubtà a enfrontar-se al rei, que l’amenaçà amb intervenir-li els dominis temporals, en defensa dels seus clergues valencians, predominants al bisbat durant el seu episcopat.
Les bandositats nobiliàries que llavors infestaven el país afectaven tant la feudalitat laica com l’eclesiàstica. Com a bisbe de Lleida, Domènec Ram es veié involucrat en aquestes lluites, però sabé trobar el suport reial per a protegir-se’n. Així, quan al gener del 1428 el cerverí Miquel Vidal irrompé a la catedral tocant la trompeta i desafiant el bisbe en nom del cavaller Guillem d’Altarriba i el seu germà Berenguer, canonge de la seu de Girona i rector d’Anglesola, el rei féu tancar amb cadenes i grillons els responsables i els multà amb 5 000 florins d’or.
L’activitat de Domènec Ram a Lleida cessà quan el papa en decidí el trasllat a la seu metropolitana de Tarragona (22 d’agost de 1434). Com a cap de l’arquebisbat tarragoní tingué una actuació molt limitada a causa de les reiterades absències. Instigat pel monarca, pressionà els bisbes perquè s’admetés l’aquiescència reial prèvia al compliment de les butlles papals (equator regium). Els anys immediatament següents, les absències i els problemes polítics minvaren la seva incidència a Tarragona, on, no obstant això, amplià els dominis territorials de l’arquebisbat amb la compra de la jurisdicció d’Alcover a Joan Ramon Folc de Cardona, comte de Cardona i de Prades (1443). El 1443, Eugeni IV el cridà a la cúria romana, tot nomenant-lo cardenal bisbe de Porto (Portus Romanus) i Selva Candida o Santa Rufina, un dels bisbats suburbicaris de Roma, el titular del qual tradicionalment fa les funcions de sotsdegà del Col·legi cardenalici. Des d’aleshores residí continuadament a Roma, també per interès d’Alfons el Magnànim, que se’n serví per als seus tractes amb el pontífex, cosa que no li impedí de requerir-lo perquè fes d’àrbitre en les diferències sorgides entre el rei de Castella i el seu germà Joan de Navarra (1444). Domènec Ram morí a Roma el 25 d’abril de 1445 i fou soterrat a la basílica de Sant Joan del Laterà.
Berenguer Arnau II de Cervelló i de Queralt, senyor de la baronia de la Llacuna i dels llocs de Vilademàger i Pontils, fou el diputat del Braç Militar del trienni 1428-31. Membre d’una línia secundària del llinatge dels Cervelló, era fill de Guillem Ramon I de Cervelló i Elisenda de Queralt, i hereu del seu germà, Guerau VIII de Cervelló (1392). Durant els últims anys del regnat de Pere III i en el de Joan I, ocupà diversos càrrecs a la cort de l’infant Martí, i participà en les empreses militars que aquest dirigí. A Sicília féu d’ambaixador entre Martí i Joan I (1392-93), i combatent a les ordres de Martí el Jove fou fet presoner pels nobles sicilians rebels (1394). Alliberat, el 1397 retornà a Catalunya amb el seguici de Martí, ja esdevingut rei, i fou el seu conseller i camarlenc. De temperament bel·licós, intervingué en diferents combats cavallerescos i desafià altres nobles per raons familiars. Prengué part en les bandositats valencianes amb els Soler i contra els Centelles, i participà en la batalla de Llombai, on aquests darrers resultaren derrotats (1404). Fou castellà i procurador general de la Vall d’Aran pel rei Martí (1404). El 1409 prengué part en l’expedició catalana que s’uní a Sardenya amb les forces de Martí el Jove i combaté en la batalla de Sanluri. Durant l’Interregne, assistí al Parlament català i el 1412, en substitució del jurista Guillem de Vallseca, fou un dels representants que, reunits amb els aragonesos, establiren les normes per a l’elecció del nou monarca en l’anomenat compromís de Casp. Contrari a la candidatura de Jaume d’Urgell, aconsellà a Ferran I la repressió armada de la seva rebel·lió, participà en el setge de Balaguer i assistí a la proclamació de la sentència que el condemnà (Lleida, 1413). Durant la seva vellesa conservà un gran prestigi, que el portà a participar en la Diputació de 1428-31 i ser un dels garants de les treves de Majano amb Castella (1430), que havien estat negociades per Domènec Ram. Es casà, successivament, amb Teresa de Boixadors-Carròs (1387), Beatriu de Rajadell (1419) i Joana de Vilanova. Morí l’any 1433.
Joan del Bosc, ciutadà de Lleida, fou el diputat del Braç Reial durant aquest trienni. Era fill de Francesc del Bosc, que havia estat paer en cap de Lleida i síndic de la ciutat en la Cort del 1416. Per la seva banda, Joan fou síndic de Lleida en la Cort del 1431 i novament diputat pel Braç Reial durant el trienni 1446-49. El seu fill, Francesc, fou també síndic de la capital de la Terra Ferma i la representà en les corts del 1454 i el 1460.
L’oïdor de comptes pel Braç Eclesiàstic fou Ramon Despujol, canonge de la seu de Vic i precentor del bisbat. Actuà com a procurador del bisbe de Tortosa Ot de Montcada en les corts del 1421 i el 1431. Era fill de Pere Despujol, donzell d’Orís, i Blanca de Palmerola. El seu germà, Pere, fou donzell de Voltregà i senyor del Pujol de Voltregà. Els Despujol són documentats als termes dels castells de Voltregà, on hi ha una domus de Despujol, construïda durant la segona meitat del segle XV, i d’Orís (Osona) des del segle XII.
L’oïdor de comptes pel Braç Militar fou Arnau de Biure, donzell de Queixàs, membre d’una família de la petita noblesa de l’Empordà. Un Arnau de Biure fou senyor del castell de Bellver, dit de Biure, una de les forces del conjunt fortificat de Llers (Alt Empordà). El seu fill Andreu fou cavaller i diputat pel Braç Militar durant el trienni 1440-43. Al servei del rei, fou veguer de Camprodon (1408), de Vic (1413) i de Barcelona (1431). Assistí a la Cort del 1431. Conseller i camarlenc d’Alfons el Magnànim (1452), encapçalà una ambaixada a l’emperador Segimon. Adquirí del rei la jurisdicció de Sant Jordi Desvalls (1424). L’hereu d’Andreu, Ponç, fou castlà de Figueres i assistí a la Cort del 1438.
Finalment, l’oïdor de comptes pel Braç Reial fou Bernat Pinyol, dit el Menor, membre d’una família de ciutadans honrats de Tortosa, senyors de Cardó i de Sellent. Era fill de Bernat Pinyol el Major, que fou conseller i veguer de Tortosa i de Ribera d’Ebre. Bernat Pinyol el Menor fou així mateix conseller i jurat de la ciutat de Tortosa, que representà com a síndic en les corts dels anys 1416, 1419, 1421 i 1442. Les sepultures de la família Pinyol es trobaven a l’església de Santa Maria de Benifallet, antiga parròquia d’aquest poble del Baix Ebre; se’n conserven algunes làpides actualment encastades al mur de l’església, en les quals es pot veure l’escut d’armes de la família, d’atzur, amb set pinyes d’or (tres, tres i una).
Ambicions dinàstiques
El fracàs a Nàpols, tot i la compensació del saqueig de la ciutat i de Marsella, la capital del seu rival, obligà Alfons el Magnànim a tornar a començar si volia aconseguir el tron napolità, objectiu al qual no estava disposat a renunciar malgrat el desinterès d’una part dels seus súbdits i les dificultats que li causaven les desavinences dels seus germans en una cort castellana que també desitjava dominar. Aquests dos afers, la recomposició de l’estratègia de penetració a Itàlia —acompanyada de la febril preparació d’una nova expedició militar— i la intervenció a Castella —que degenerà en guerra oberta—, dominaren l’activitat del monarca i, doncs, la de totes les institucions catalanoaragoneses, durant els anys previs a la seva partida cap a Itàlia el 29 de maig de 1432.
Si alguna cosa havia après Alfons del vesper polític italià era que els vents podien canviar amb extrema facilitat si es tenia l’habilitat de maniobrar entre els poders, les famílies i fins i tot les persones que en formaven l’entramat, i servir-se’n adequadament d’afinitats i odis. La personalitat del Magnànim no podia ser més pertinent tant per a una cosa com per a l’altra.
Durant la primera expedició a Itàlia, Alfons veié com els enemics tradicionals de la Corona d’Aragó, els Anjou i els Gènova, s’unien per a impedir els seus designis, ben secundats per França, el papa, algunes senyories italianes i, fins i tot, per l’Imperi i la Castella dels seus parents Trastàmara. Es tractava, doncs, d’intentar neutralitzar tots aquests oponents.
Aquells anys aconseguí de teixir una xarxa d’aliances alternativa dintre d’Itàlia, entrant en contacte amb els Campofregosi, el partit dels quals havia estat expulsat de Gèno-va arran de la intervenció dels milanesos —el temor de l’expansió milanesa també decantà Florència a favor d’Alfons—. Alhora, féu tractes amb el mateix duc de Milà, Filippo Maria Visconti, del qual aconseguí en garantia les bases navals de Portovenere i Lerici. Al Regne de Nàpols també trobà suports decisius, com ara el del príncep de Tàrent, cap de la poderosa nissaga dels Orsini, i aprofità al seu favor els moviments que tenien lloc dintre mateix de la cort napolitana, atraient-se el gran senescal de la reina Joana, Giovanni Caracciolo, i fins i tot alguns dels condottieri. L’any 1429 signà tractats d’amistat amb Enric VI d’Anglaterra i amb Felip el Bo, duc de Borgonya, amb els quals, en plena guerra dels Cent Anys, amenaçava França i els Anjou. No obstant això, aconseguí arribar a un pacte amb Carles VII de França, a qui prometé ajut contra els anglesos en canvi de les senescalies de Carcassona i de Bellcaire i de la senyoria de Montpeller.
Paral·lelament, Alfons el Magnànim treballà per bastir una tenalla al voltant del pontífex. Disposava de dues cartes importants: els cismàtics de Peníscola i els conciliaristes de Basilea. Amenaçà Martí V de donar suport a Climent VIII, el successor de Benet XIII (m. 1424), mentre Martí ho feia amb l’interdicte i l’excomunicació, fins que el 1429 s’arribà a un pacte: Alfons forçava l’abdicació de Climent i el reconeixement de Martí V per part dels cardenals de Peníscola, i en canvi Martí comprometia un considerable subsidi econòmic per part del Braç Eclesiàstic de la Corona d’Aragó i li donava suport en la qüestió napolitana. Climent VIII abdicà sense condicions el 1429 i reconegué Martí, fet confirmat pel concili provincial de Tortosa, presidit pel llegat de Martí, que procedí a votar el subsidi. La mort de Martí V i l’elecció d’Eugeni IV (1431), hostil a Alfons, suposaren un contratemps que el monarca encarà tal com havia fet amb el primer, però ara amenaçant el papa amb un suport obert als cardenals reunits en concili a Basilea, que pretenien imposar la supremacia conciliar sobre el pontífex i que amenaçaven de deposar-lo i obrir un nou cisma.
Amb una incansable insistència, el rei aconseguí mobilitzar els recursos necessaris per a una nova expedició, però la malatia que patí durant la primavera del 1428 obligà a ajornar el viatge a Itàlia. Alfons dedicà el temps a neutralitzar el papa, a preparar noves aliances i a afrontar la qüestió castellana, cada vegada més perillosa.
A l’estiu del 1428, el Magnànim rebé una visita important: l’infant Dom Pedro, duc de Coïmbra, fill segon del rei de Portugal, que tornava d’un llarg viatge per Europa i duia instruccions de concloure una aliança. Aquesta fou sege-llada amb un projecte de matrimoni entre Elisabet d’Urgell, filla del comte Jaume, amb el príncep portuguès, matrimo-ni (efectiu abans d’acabar aquell any) destinat a acomplir la venjança de Jaume d’Urgell sobre els Trastàmara, per tal com en nasqué el conestable Pere de Portugal, rei dels catalans (1463-66) durant la guerra civil. L’aliança portuguesa anava destinada a neutralitzar Castella, però per a assolir aquest objectiu Alfons disposava d’un altre recurs més important: els seus germans, els anomenats a Castella infants d’Aragó (Joan, rei de Navarra, Enric, mestre de Santiago, i Pere), hereus de les grans prebendes i els enormes béns territorials castellans dels seus pares, Ferran d’Antequera i Elionor d’Alburquerque, la Ricahembra. Les dificultats del seu cosí, Joan II de Castella, per a imposar-se a la noblesa, fo-ren aprofitades a fons per a bastir un partit nobiliari addicte als infants, malgrat l’oposició del conestable de Castella Álvaro de Luna, que n’encapçalava un altre. L’acció dels infants apartà Álvaro de Luna del poder el 1427, però el desgovern produït pels enfrontaments entre aquells facilità un capgirament de la situació (1429), i marcà el camí d’un enfrontament obert —en el que ja era una guerra civil encoberta—, aquesta vegada amb intervenció d’Alfons i els seus regnes. Alfons declarà la guerra al seu cosí Joan II el 1429, mentre els seus germans es revoltaven a Castella. Els castellans aprofitaren la situació per a confiscar tots els béns dels infants d’Aragó i per a intentar una idèntica política de desestabilització interna a la Corona d’Aragó: Frederic d’Aragó, comte de Luna, el bord de Martí el Jove que el rei Martí havia preferit com a hereu, pressionat per la justícia reial a causa d’una vida matrimonial cada vegada més desordenada, es passà als castellans i Alfons ho aprofità per a confiscar tots els seus béns i allunyar dels seus regnes un personatge perillós per a la dinastia; per altra banda, les Corts Catalanes reunides a Tortosa (1429), reticents a atorgar el subsidi al Magnànim, feien el joc al rei de Castella, que proposava una solució negociada del conflicte. Aquests fets, la inviabilitat d’un triomf militar, la situació dels infants d’Aragó i les urgències italianes d’Alfons forçaren el camí de la pau, confirmat amb les treves per cinc anys que foren signades a Majano el 1430. La influència dels infants d’Aragó a Castella havia quedat tocada però no liquidada, i hi continuaren intervenint fins que el partit d’Álvaro de Luna aconseguí derrotar-los en la primera batalla d’Olmedo (1445) i expulsar-los del regne.