Al juliol del 1434 foren elegits els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Pere de Palou (Vilanova del Vallès? segle XIV – Barcelona? d 1440), canonge i precentor de la seu de Barcelona; diputat militar: Ramon Galceran de Pinós i de Milany, cavaller, senyor de la baronia de Milany, de Vallfogona i dels castells de Tudela i de Cartellà; diputat reial: Llorenç Rodon, burgès de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Roger de Cartellà, canonge i paborde de la seu de Girona; oïdor militar: Joan de Vilalba, donzell de la sotsvegueria del Vallès, senyor de la Casa de Vilalba, de Vilalba Sasserra i de la quadra de Vallgorguina; oïdor reial: Guillem Bosquets, ciutadà de Barcelona.
El diputat eclesiàstic del trienni 1434-37 fou Pere de Palou, canonge de la catedral de Barcelona, natural de Vilanova del Vallès. Pertanyia a una família de la petita noblesa del Vallès que escalà posicions al servei del rei i de l’Església. El seu pare, Guerau de Palou el Jove (m. 1415), fou un donzell de la sotsvegueria del Vallès, senyor de la força de Torrelles i de la quadra de Vilanova i de Puigdàlber i castlà de Calafell i de Lavit, que havia estat diputat pel Braç Militar el 1389 i, com a ciutadà de Barcelona, conseller de la ciutat (1390, 1396, 1401) i mostassaf (1404). Al servei de Joan I, Martí l’Humà i Ferran I, fou conseller reial, procurador general del Regne de Sardenya i vicealmirall de Catalunya (1397), càrrec aquest darrer que infructuosament intentà disputar per les armes, a Barcelona mateix, a Galceran Marquet, el qual n’havia estat nomenat vitalíciament per Joan I. El seu avi, Guerau de Palou el Vell (m. a 1387), també donzell i senyor d’aquells llocs, tenia el grau de llicenciat en lleis i havia estat membre del consell de Pere III durant l’expedició reial a Sardenya (1354-55) i durant la guerra de Castella, ocasió en la qual actuà d’ambaixador (1363). Els dominis familiars foren heretats pel seu germà Guerau, donzell de Barcelona. Pere de Palou ja era canonge de la seu barcelonina el 1412. Figura com a tal, aquell any, en l’acta de provisió del lectorat de teologia de les escoles de la catedral, juntament amb Felip de Malla —que fou diputat eclesiàstic durant el trienni 1425-28— i els altres membres del Capítol, a favor del mestre en teologia Joan Sanxo, vacant per mort de Pere de Vallverd, ambdós dominicans. El 1413 actuà com a síndic o procurador del Capítol catedral, tasca que tornà a exercir en les Corts Catalanes dels anys 1431, 1436, 1438 i 1440. El 1424 ja n’era el precentor, és a dir, el cantor que presidia el cor i que era responsable d’entonar el cant en els oficis religiosos. Així apareix aquell any en la permuta d’una casa amb el també canonge Pere Peret, situada davant del portal nou de la catedral, al costat de la casa de l’ardiaca major. El 1432 és documentat també com a rector de Santa Maria del Mar, i com a tal percebé un llegat testamentari de Felip de Malla per a la celebració d’aniversaris. Les darreres notícies que se’n tenen daten del 1440, quan exercia com a ecònom del Capítol (administrador dels béns), a més de precentor. Sembla que no estigué mancat d’amor pels llibres: el 1431 comprà una Summa aurea de viciis i una Summa de virtuts, ambdues de Guillem d’Auxerre (Altissidoriensis), i un Quart de les Sentències, de Tomàs d’Aquino, a l’encant dels béns del difunt Felip de Malla.
Ramon Galceran de Pinós i de Milany, cavaller, senyor de la baronia de Milany, de Vallfogona i dels castells de Tudela i de Cartellà, fou el diputat militar durant el trienni. Aquest cavaller gironí, nascut cap al 1389, fou fill de Bernat Galceran I de Pinós i de Fenollet, senyor de les baronies de Pinós, Mataplana i la Portella, i de la seva tercera esposa, Sança de Milany, senyora de la baronia de Milany, amb Vallfogona, i dels castells de Tudela i de Cartellà, amb la qual s’havia casat el 1386. Ramon Galceran, essent un dels darrers fills del pare, heretà els béns que la mare havia aportat al matrimoni. Com a tal, fou l’iniciador de la línia dita dels Pinós-Milany de la Casa de Pinós, i, per això, anomenat també Ramon Galceran de Milany. Participà en la primera expedició italiana d’Alfons el Magnànim (1420). El 1431 fou un dels notables que assistiren a les solemnes exèquies de la reina vídua de Joan I, Violant de Bar, celebrades a la catedral de Barcelona. El 1434 el seu germà consanguini, Bernat Galceran II de Pinós-Fenollet, senyor de les baronies de Pinós i de Mataplana i vescomte d’Illa i de Canet, diputat militar de la Generalitat durant el trienni 1431-34, l’elegí com a successor seu en el càrrec per al trienni subsegüent. Aquest exercici d’endogàmia no fou obstacle, però, per a algunes desavinences arran dels béns familiars. Així, Ramon Galceran es titulà senyor de la baronia de la Portella per hipoteques que hi tenia, si bé formava part de l’herència de Bernat Galceran. Amb tot, a la mort de Ramon, esdevinguda pocs dies després de finalitzar el seu mandat al capdavant de la Diputació (8 d’agost de 1437), Bernat Galceran fou designat tutor dels seus fills menors, haguts d’Isabel Ballester, filla d’un ciutadà de Barcelona: Pere Galceran (mort sense fills vers el 1447), Aldonça (m. d 1460) i la primogènita i hereva, Beatriu (m. 1485). Aquesta darrera fou una figura important en la història del lul·lisme. Intentà deixar hereu dels seus béns el municipi de Mallorca per a l’establiment d’estudis lul·lians a l’illa, però la seva filla i hereva, Joana Estefania (amb la qual s’extingí la línia dels Pinós-Milany), ho impugnà i el llegat es limità finalment a un benefici fundat a l’església de Monti-sion de Ciutat de Mallorca, que és a l’origen de l’Estudi General Lul·lià.
Galeres mercants a port, Taula de Sant Jordi, 1468.
ECSA / G.S.
Un destacat burgès de la vila de Perpinyà, Llorenç Rodon, fou el diputat reial. Rodon no era un nouvingut a la Diputació, ja que n’havia estat oïdor en representació del mateix Braç el trienni 1419-22. Era fill de Pere Rodon, burgès de Perpinyà que fou rebedor dels ingressos del Reial Patrimoni per béns alienats a tercers. Llorenç, amb importants interessos mercantils, tragué profit de la seva vinculació a la Diputació: al final del 1437, acabades les seves tasques del trienni, obtingué la concessió temporal de la ferrera per a la construcció d’una galera mercant a Cotlliure. El segle XV marcà l’ascens a la noblesa de la família Rodon (també escrit Redon o Redó en els documents de l’època), ja consumat el 1473, quan l’última sessió de la Cort celebrada a Perpinyà durant aquell any es reuní a la casa de la família, perquè Joan II, indisposat, no pogué traslladar-se fins al convent del Carme. El protagonista d’aquest fet fou un Llorenç Rodon que segurament cal identificar amb un fill homònim del diputat del 1434 i que —com la seva germana Hipòlita, casada amb Pere Galceran II de Cruïlles, senyor de les baronies de Calonge i de Llagostera— va veure confiscats els seus béns rossellonesos (1478) en negar obediència a Lluís XI de França quan aquest s’emparà del Rosselló. Aquest Llorenç Rodon morí el 1496, a temps encara per veure com els francesos eran foragitats del Rosselló (1494), i fou enterrat al sepulcre familiar de l’església dels framenors de Perpinyà.
L’oïdor de comptes representant del Braç Eclesiàstic, el canonge Roger de Cartellà (Maçanet de la Selva ~1397 — Saragossa 1467), fou una figura molt destacada de l’Església de Girona del segle XV. Membre d’un important llinatge noble de les comarques gironines, era el tercer fill de Pere Galceran III de Cartellà, un donzell de Girona que fou senyor de la baronia de Granollers de Rocacorba, de la Sala de Sant Martí, de Montpalau, Falgons, Bestracà, Ribes i Tudela, i de la seva segona esposa, Constança Sarriera, filla dels senyors de Vulpellac i membre d’un altre llinatge gironí ben destacat que assolí la noblesa des de la pràctica medicoquirúrgica al servei de la reialesa. Li foren oncles paterns Dalmau de Cartellà, abat de Santa Maria de Ripoll i diputat eclesiàstic de la Generalitat durant el trienni 1422-25, i el donzell Roger de Cartellà, senyor de la baronia de Rocacorba i oïdor de comptes pel Braç Militar durant els triennis 1431-34 i 1449-52. Mentre el seu germà Galceran heretava els béns familiars, Roger emprengué la carrera eclesiàstica, estudià teologia i dret canònic (1416-18), obtingué una canongia a la seu de Girona, i fou paborde d’Aro a la mateixa catedral —la qual representà en les Corts Catalanes del 1429— i vicari general del bisbat, llavors el més ric del Principat. Quan morí el bisbe Bernat de Pau (1457), els jurats de Girona sol·licitaren a Alfons el Magnànim que promogués a bisbe Jaume de Cardona, llavors bisbe de Vic, persona de confiança del rei i germà del comte de Cardona, cap del Braç Militar en les Corts Catalanes, les quals discutien llavors un important subsidi per al monarca. Però, per nepotisme i per oposar-se a Alfons, el papa Calixt III (el valencià Alfons de Borja) de seguida nomenà bisbe de Girona el seu nebot Roderic, que amb 27 anys ja era cardenal i vicecanceller papal, ben poc disposat a moure’s de Roma. Alfons es negà a acceptar el nomenament i ordenà als jurats de Girona que impedissin a persones que no comptessin amb el seu reial acord prendre possessió del bisbat, i que mentrestant nomenessin dos administradors per a la diòcesi. Fou aleshores que el Capítol dels canonges de la catedral decidí prendre la iniciativa, i elegí bisbe Roger de Cartellà. Tot i comptar amb les simpaties de les autoritats locals, Roger, llavors d’una edat ja avançada, preveient un enfrontament amb el papa i previsiblement també amb el rei, decidí no acceptar la designació i conformar-se amb la pabordia de la vall d’Aro. La situació de la diòcesi de Girona no es regularitzà fins després de la mort del Magnànim (1458), encara en vida del canonge Cartellà, quan Calixt III la lliurà al que havia estat el seu datari, Cosme de Montserrat, mentre posava la de València —la més rica de la Tarraconense— a les mans del seu nebot Roderic, el qual, d’altra banda, mai no posà els peus a Girona ni hi fou reconegut. Roger testà el 27 de setembre de 1466 a favor de la Pia Almoina dels pobres de la catedral de Girona, amb l’excepció de la seva notable biblioteca de no menys de 68 volums, sobretot relatius al dret canònic, que llegà a les catedrals de Girona i de Saragossa, a la col·legiata de Sant Feliu de Girona i a les parròquies aragoneses de Burbáguena i Cosuenda, a banda d’alguns particulars. Morí a Saragossa, on havia anat com a àrbitre en una qüestió de dret eclesiàstic l’11 de febrer de 1467, i posteriorment fou sebollit al claustre de la seva catedral. Quant al seu pas per la Diputació durant el trienni 1434-37, cal dir que, seguint la tradició endogàmica de la institució, nomenà successor al càrrec per al trienni següent el nebot de la seva tia Segimona —muller del donzell Roger de Cartellà—, Bernat Guillem Samasó, llavors canonge i prior de la seu de Tarragona.
El segon oïdor, representant del Braç Militar, també pertanyia a una nissaga familiaritzada amb la institució. Joan de Vilalba, dit el Major, donzell de la sotsvegueria del Vallès, domiciliat a Cardedeu i senyor de la Casa de Vilalba, de Vilalba Sasserra i de la Quadra de Vallgorguina, era germà de Marc de Vilalba, abat de Montserrat i diputat pel Braç Eclesiàstic el trienni 1413-16. El seu fill i hereu homònim, Joan el Menor, ocupà el mateix càrrec que el seu progenitor durant el trienni 1452-55.
El ciutadà honrat de Barcelona Guillem de Bosquets fou oïdor de comptes pel Braç Reial durant el trienni 1434-37. Membre d’una família de mercaders que formava part del patriciat de la ciutat des del segle XIV, era fill d’un personatge homònim que fou racional del municipi de Barcelona. A banda del seu càrrec a la Diputació, Bosquets, membre de la Biga, fou guardià de les monedes, conseller (1443) i síndic de la ciutat en les Corts Catalanes del 1449. Es casà amb Isabel Destorrent, pertanyent a una altra acabalada nissaga de la burgesia de Barcelona. Un segell del mateix Guillem de Bosquets del 1450 mostra les armes de la família: d’or, un arbre arrencat de sinople, acostat de dos bosquets del mateix color, mirant-se. Morí l’any 1452.
Segrest i rescat d’un rei astut i intrigant
Des del 1432, Alfons el Magnànim era a Sicília, esperant l’oportunitat d’aconseguir el domini del Regne de Nàpols, que perseguia des de feia una dècada en interès propi, dinàstic, i d’una part qualitativament important de l’estament mercantil català, beneficiari d’algunes disposicions dictades pel monarca, com ara la facultat atorgada a Barcelona per a la construcció d’un moll (8 de desembre de 1434) que, tanmateix, no s’inicià fins el 1439. Per segona vegada, i a contracor, la vel·leitosa reina Joana II de Nàpols el nomenà hereu per la pressió dels partidaris d’Alfons dins del seu regne (1433). Immediatament es formà una gran coalició per oposar-s’hi, suscitada pel papa Eugeni IV, amb l’emperador i els principals estats italians del nord (Venècia, Florència, Milà i Gènova), i dirigida pel duc de Milà, Filippo Maria Visconti. Irritat amb el papa, Alfons encoratjà de sotamà els cardenals del concili de Basilea, rebels al pontífex, i els esperonà a destituir-lo. Pensà a tornar als seus dominis ibèrics, però arran de la mort de Joana II, el 2 de febrer de 1435, la qual finalment deixà el tron a Renat d’Anjou —comte de Provença i futur rei dels catalans durant la guerra civil—, que llavors era presoner del duc de Borgonya, el convencé de la necessitat d’aprofitar l’ocasió que es presentava. Fou així com decidí prendre la Corona napolitana per les armes; assetjà Gaeta i, molt segur de la pròpia força, amb un estol de galeres farcit dels membres més granats de la noblesa catalanoaragonesa i d’altra de procedència siciliana, napolitana i castellana sortí a l’encontre d’una esquadra genovesa.
La batalla, en aigües de l’illa de Ponça (5 d’agost de 1435), tingué un resultat inesperat i desastrós per a Alfons. Era un nou fracàs en l’aventura napolitana, però ara de grans proporcions: «E plagué a Déus que los genovesos obtingueren la victòria, e se’n menaren pres lo dit senyor rey e dos frares seus, ço és, lo rey de Navarra e l’infant don Enrich, mestre de Sentyago, e molts barons e cavallers», a banda de «molts altres de pocha condició», segons testimoni dels mateixos Dietaris de la Generalitat i del Llibre de jornades de l’escrivà de la Diputació Jaume Safont. Els presos notables, més d’un centenar, foren traslladats a Gènova i més tard a Milà, a l’espera d’aconseguir-ne un quantiós rescat, principalment per les persones del rei i els infants Joan i Enric.
La «cruel e dolorosa nova» causà una gran consternació a tot el país i la reina convocà Corts Generals a la vila aragonesa de Montsó per tal de fer front a l’enorme rescat que es demanava: 30 000 ducats. La reina Maria hi llegí la proposició reial (5 de desembre de 1435) i els diputats del General hi feren portar els seus segells. El ressò de l’esdeveniment —la primera derrota d’una armada catalana— no fou solament polític, sinó també popular, i fins i tot literari —La comedieta de Ponza és una de les obres més impor-tants d’Íñigo López de Mendoza, marquès de Santillana—. Mentre les institucions del país —Corts i Diputació— s’afanyaven a procurar el fabulós rescat, les maquinacions del monarca pres aconseguien de portar el duc de Milà a una aliança secreta per la qual ells dos es repartien l’hegemonia a Itàlia. Així la situació política es capgirava, mentre el pagament del rescat alliberava Alfons i els seus immediats (febrer del 1436), i al mateix temps les seves forces militars iniciaven la conquesta del Regne de Nàpols amb la presa de Gaeta. Paral·lelament, Joan de Navarra, també alliberat, havia arribat a Barcelona a bord de la galera genovesa “Della Guardia” escortada per dues de catalanes, i abans d’unir-se a la Cort de Montsó presidí els funerals celebrats el 25 de gener de 1436 a la ciutat en honor de la reina mare, Elionor d’Alburquerque, morta a Castella al cap de poc de saber els fets de Ponça.
La conquesta del Regne de Nàpols contra els valedors de Renat d’Anjou —ja alliberat—, tant al mateix regne com fora d’aquest, fou llarga i onerosa. No culminà fins a l’entrada triomfal d’Alfons a la ciutat de Nàpols el 26 de febrer de 1443. Durant aquests anys, la reina Maria i l’infant Joan, rei de Navarra, com a lloctinents d’Alfons als territoris ibèrics de la Corona d’Aragó, van haver de fer front a les contínues demandes econòmiques i militars d’aquest darrer. Durant el trienni 1434-37 les Corts Catalanes foren convocades encara una vegada més, al maig de l’any 1436, reunides, sota presidència de la reina Maria, al Capítol de la seu de Barcelona. Foren unes corts que s’allargaren uns quants anys, durant els quals s’esdevingueren alguns fets d’interès, relacionats o no amb les negociacions que les acompanyaven. Així, al final d’agost del 1436 salpà de Barcelona un estol de galeres finançades pel Principat per anar contra els genovesos, aliats de Renat d’Anjou. La delegació de les Corts, la Diputació del General, obtingué algunes compensacions, entre les quals una provisió reial «ab la qual és dada facultat als deputats d’anar ab porters denant», amb maces d’argent o altre material, tant si era per a servei del General com per a altres qüestions, i sempre dins del territori del Principat.
Per altra banda, la pugna dels germans d’Alfons —els infants d’Aragó, Enric i, en particular, Joan de Navarra—, per dominar Castella, es veié reforçada amb l’elevació d’aquest a la lloctinència d’Aragó i de València (1436), des d’on intervingué novament al país veí. El tractat de Toledo (12 de setembre de 1436), pel qual Joan oferí la seva filla Blanca de Navarra en matrimoni al príncep d’Astúries (futur En-ric IV), els permeté recuperar temporalment bona part de les rendes que els havien estat confiscades arran de la rehabilitació del conestable Álvaro de Luna i del desastrós resultat de la guerra de 1429-30.
El 31 de juliol de 1437, els diputats i oïdors de la Generalitat, en discordança amb l’elecció dels seus successors, es tancaren en conclave a la Casa de la Diputació per a procedir a la designació concordada dels qui l’havien de regir durant el trienni següent. L’acord fou aconseguit al cap de vuit dies, a darrera hora del 8 d’agost, en el qual morí el diputat militar, Ramon Galceran de Pinós, absent de la reunió.