El 17 de setembre de 1440 foren escollits els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Antoni d’Avinyó ( Girona ? – ? 1450), abat de Montserrat; diputat militar: Andreu de Biure, cavaller; diputat reial: Bernat Sapila i Dessoler, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Narcís de Santdionís, canonge de Barcelona ; oïdor militar: Bertran de Vilafranca, donzell; oïdor reial: Joan Cavalleria, ciutadà de Girona.
Abat benedictí, retaule de la capella de Santa Àgata, Jaume Huguet, segle XV.
ECSA
Antoni d’Avinyó i de Moles era fill de Simó d’Avinyó —donzell de Girona, senyor de Pont de Molins i de Costes— i de Maria de Moles. Natural de Girona, fou prior de Sant Quintí de Mediona, procurador de l’abat Dalmau de Cartellà (1431), de Santa Maria de Ripoll, abat de Santa Maria d’Ar-les (1436-40) i, finalment, abat de Santa Maria de Montserrat (1440-50). Succeí al capdavant del monestir montserratí Marc de Vilalba (1409-1439), que havia ocupat en dues ocasions el càrrec de diputat eclesiàstic del General, concretament el 1413 i el 1431. Segon abat propi de Montserrat, Antoni d’Avinyó prengué possessió el 6 de març de 1440. A causa de la seva absència, delegà la presa de possessió en el seu germà, fra Joan d’Avinyó, abat de Santa Maria la Real de Perpinyà, de l’orde de Sant Agustí, segons procura autoritzada pel notari de Barcelona Marc Busquets el 27 de maig de 1439. Present el notari i dos testimonis —fra Andreu, abat de Santa Cecília, i Pere Ramon de Vilanova, cavaller del Vallès— i situats tots davant el portal d’entrada, el prior claustral del monestir, Guillem Ballester, en qualitat d’ecònom general del convent, requerí a l’esmentat procurador, fra Joan d’Avinyó, abans de la presa de possessió, el jurament dels privilegis, les franqueses, les llibertats, les immunitats i els usos i costums del monestir i dels monjos que calia preservar. Així ho féu el procurador, evidentment en nom del seu principal, fra Antoni d’Avinyó. El 28 de juliol d’aquell 1440 ja residia al cor del monestir. De fet, durant el seu abadiat de deu anys, càrrec que compartí de manera simultània en algunes èpoques amb el de president de la Congregació Claustral Tarraconense, el monestir de Montserrat portà a terme dues grans línies d’actuació, impulsades pels mateixos monarques catalans, Alfons el Magnànim i Maria de Castella. D’una banda, l’expansió geogràfica i econòmica de la Confraria de la Mare de Déu del Roser i, d’una altra, la conflictiva introducció a Montserrat de l’intent de reforma monàstica amb monjos provinents de Montecassino. En efecte, a la tardor del 1443 arribaren a Montserrat set monjos provinents d’aquest monestir italià, amb la finalitat d’introduir la seva observança en aquest santuari. La iniciativa és justament atribuïble a la reina lloctinent Maria de Castella més que no pas al rei Alfons, el qual tanmateix es mostrà disposat a secundar els designis de la seva pietosa consort. La rebuda feta als cassinesos per la comunitat, que segurament no havia estat consultada i estava en contra d’aquella innovació, degué ésser ben poc amistosa. De fet, se sap que els monjos catalans refusaren fusionar-se amb els nouvinguts i, així, es constituïren dues comunitats autònomes, amb el seu prior i la seva forma de vida propis, cosa que ocasionà evidents dificultats de convivència. Les dues comunitats compartiren la vida monacal alguns anys, durant els quals tingueren lloc diferents accions encaminades a suavitzar les relacions, com ara la protagonitzada el 1446 per l’abat Antoni d’Avinyó, que, d’acord amb la reina Maria, assignà als monjos i ermitans les pensions alimentàries, per ells reclamades, sobre les rendes del monestir. Tanmateix, quan la reforma semblava que anava a triomfar, la mort de l’abat Antoni d’Avinyó interrompé el procés de restauració. A l’estiu del 1450 els monjos cassinesos elegiren abat l’antic prior del monestir, el pare Jaume de Faus, candidat de la reina Maria i garant de l’observança cassinesa. Però el papa Nicolau V, el 26 de novembre de 1450, anul·là aquesta elecció i ordenà la dispersió immediata dels seus partidaris. No obstant això, l’extinció oficial de l’observança cassinesa a Montserrat no arribà fins a la butlla de Calixt III, datada el 17 de setembre de 1455, per la qual el primer papa Borja concedia a l’abat Antoni Pere Ferrer de Montserrat poder expulsar del monestir els monjos dits de l’observança, restablir-hi l’anterior forma de vida i crear un total de set oficis claustrals, que havien d’ésser dotats de manera convenient, i encomanà l’execució d’aquestes disposicions al bisbe de Vic i a l’abat de Ripoll.
Ultra qüestions menors de tipus administratiu, cal remarcar que al gener del 1446 s’inicià un plet contra diversos possessors de diferents masies del terme del castell d’Esparreguera, les quals feia temps que estaven deshabitades, en perjudici dels drets feudals del senyor, l’abat de Montserrat, a qui foren adjudicades, bo i sumant el domini útil al directe que ja tenia. I, així mateix, cal esmentar que foren freqüents els conflictes respecte de la jurisdicció montserratina sobre el lloc d’Olesa. En aquest sentit, per exemple, el 1449 l’abat Antoni d’Avinyó féu un recurs al lloctinent de batlle general de Catalunya sobre l’erecció de forques en aquest indret, en el qual el monestir tenia la jurisdicció alta i baixa.
El pare Antoni d’Avinyó, segon abat propi de Montserrat i diputat eclesiàstic del General, morí a mitjan mes d’agost del 1450, tot just deu anys després d’haver estat elegit per a aquesta dignitat, per bé que no es pot determinar si ho féu al mateix monestir o bé a la vila de Monistrol, on els abats tenien també la seva casa i habitació.
Durant el trienni de 1440-43, Andreu de Biure —cavaller de la ciutat de Girona, veguer de Camprodon (1408), d’Osona (1413) i de Barcelona (1431), conseller i camarlenc reial i investit amb la dignitat de cavaller de l’Esperó d’Or pel rei Alfons el Magnànim—, acompanyà en el càrrec, com a diputat militar, Antoni d’Avinyó. Era fill d’Arnau de Biure, donzell de Queixans (municipi d’Urtx, a la Baixa Cerdanya), que havia estat oïdor de comptes del General pel braç militar en el trienni de 1428.
El diputat reial era Bernat Sapila i Dessoler, ciutadà i síndic de Barcelona, fill del mercader Bernat Sapila i d’Isabel Dessoler, i casat amb Constança de Junyent i de Burguès. Fou conseller en cap de Barcelona, cònsol de la Llotja de Mar, guardià de monedes, procurador de Barcelona, síndic de corts pel Braç Reial i ambaixador davant la cort del rei de Nàpols. El 24 de juny de 1461 fou investit amb la dignitat de cavaller de l’orde de l’Esperó d’Or per l’infant Carles d’Aragó, príncep de Viana i de Girona, davant l’altar major de la catedral de Barcelona, durant el solemne acte del seu jurament com a lloctinent i regent del Principat de Catalunya, en presència dels braços i de tota la cort, després de la prestació de l’homenatge de fidelitat. Bernat Sapila morí el 7 de desembre de 1461, i fou enterrat al monestir dels frares predicadors de la capital catalana en el vas de la seva família. Féu quantiosos i importants llegats a amics i parents —entre els quals cal fer esment de les famílies més significades de la Barcelona del segle XV, com ara els Fiveller, els Gualbes, els Santcliment, els Marquet o els Desvall—, i instituí hereu universal el seu fill Bernat Joan Benet, salvat l’usdrefuit i els drets de la seva muller Constança, amb una completa línia de substitucions entre els seus fills i germans.
L’oïdor eclesiàstic, Narcís de Santdionís, dit el Jove, natural de Bordils, doctor en lleis i canonge de Barcelona, fou canonge de la Seu d’Urgell i procurador del bisbat vacant a la Seu. El 1449 fou igualment procurador del bisbe de Barcelona Jaume Giralt. Era fill de Dalmau de Santdionís, donzell de Bordils i conseller reial. El seu oncle, Narcís de Santdionís, dit el Vell, canonge de Lleida, havia estat oïdor eclesiàstic del General el 1416. Atorgà testament a Barcelona el 12 de febrer de 1458 davant del notari Bartomeu Fangar, en el qual instituí hereu Dalmau Gabriel de Santdionís, tresorer de la catedral de Girona. El testament fou publicat el 4 de març de 1459, immediatament després de la seva mort.
De l’oïdor militar, el donzell Bertran de Vilafranca, no se’n tenen notícies biogràfiques.
L’oïdor reial, Joan Cavalleria, ciutadà i síndic de Girona, pertanyia a una família de conversos jueus de Girona i Saragossa, afavorida i fortament protegida pels reis d’Aragó. Era nebot de Bernat Cavalleria, abat del monestir benedictí gironí de Sant Pere de Galligants.
Les Corts de Tortosa i el fet de les usures
A diferència d’altres triennis en què és ben palesa una acció clara i directa de la Diputació sobre algun assumpte d’interès general del país, com ara l’afer dels pagesos de remença o la guerra civil catalana, aquests anys es fa difícil de destacar fets rellevants i amb una participació decidida del General de Catalunya. Ultra qüestions més anecdòtiques i que s’indiquen al final, cal remarcar, en tot cas, la celebració de corts a la capital de les terres de l’Ebre i el fet de les usures.
En efecte, el dimecres dia 25 de juliol de 1442 una comissió formada pel cavaller Andreu de Biure i el ciutadà de Barcelona Bernat Sapila, diputats militar i reial respectivament, juntament amb l’oïdor eclesiàstic i canonge de Barcelona Narcís de Santdionís, marxaren a Saragossa per entregar un memorial a la reina Maria. Els acompanyaven l’ajudant de l’escrivania, Jaume Safont, i el porter, Joan Martí. En aquest escrit, a més de lloar i de cantar les excel·lències de la tasca de govern de la reina lloctinent, li demanaven que fes front al problema que es plantejava al Principat a causa de la imminent entrada de la gent d’armes del veí Regne de França en terres catalanes. En aquest sentit, cal recordar que el rei de França Carles VII havia realitzat campanyes expansives per territoris del sud, que havia entrat aleshores a la ciutat de Nàpols, d’on havia expulsat el duc Renat d’Anjou, i que, per tant, els temors dels catalans d’una invasió del Rosselló i de terres catalanes no era infundada. Per això, els diputats i oïdors del General, per tal d’estalviar-se que en el futur el rei, la reina o les mateixes corts poguessin exigir-los comptes per negligència demanaven que aquestes fossin convocades de manera preceptiva.
Així, l’11 d’agost de 1442 la reina Maria convocà cort a Ulldecona, on se celebrà la primera sessió. Després de successives pròrrogues, el 7 d’octubre del mateix any la reina mudà les sessions a Tortosa, on arribà al dia següent. Tanmateix, aquesta cort fou protestada, i per diverses raons se’n discutí la legalitat. Primer, perquè no s’havia comunicat el canvi de lloc de manera individualitzada; segon, perquè s’hi tractava un sol afer i no el bon estat de la pàtria, com era preceptiu. O, encara, perquè no havia vingut la reina a presidir les sessions en el termini de quaranta dies i, a més, les reunions se celebraven al mateix allotjament reial, fet del tot incompatible amb la independència de la Cambra. La situació s’agreujà amb la retirada dels síndics de la ciutat de Barcelona, descontents per molts motius i coneixedors del seu poder. Contra això, res no pogueren les dues ambaixades trameses per la reina lloctinent; la primera encapçalada pel mateix governador general de Catalunya, Galceran de Requesens, i el mestre racional, Pere de Santcliment; i la segona, per l’arquebisbe de Saragossa. La postura de la ciutat de Barcelona fou inamovible, tal com més endavant feren saber els consellers al mateix monarca Alfons el Magnànim mitjançant una ambaixada tramesa a la ciutat de Nàpols. Tot l’afer es desbloquejà quan al febrer del 1443 la reina lloctinent, informada de la nova políti-ca del rei de França i impossibilitada per altres afers de govern dels seus regnes, prorrogà aquesta cort que tan pocs fruits havia donat fins al mes de maig. De fet, però, ja no es tornà a reunir, entre altres coses perquè l’exèrcit francès que amenaçava el Principat s’adreçà vers les terres de Normandia.
D’altra banda, al bell mig del trienni i un any abans de la convocatòria de les Corts de Tortosa, tingué un ressò notable un tema que ocupà d’una manera especial els màxims representants de la Diputació del General, el de les usures i les accions dels comissaris encarregats de la vigilància del compliment dels preceptes que regulaven aquest tipus de préstec. Durant tota la primavera del 1441 foren continuades les notícies que oferien els Dietaris sobre aquest afer, que caldria analitzar en un context històric i doctrinal més ampli. La usura, delicte comès per qui presta diners amb un interès superior al normal, era condemnada de manera contundent per l’Església. Tanmateix, la conjuntura econòmica de la baixa edat mitjana féu necessària l’acceptació del préstec amb un interès raonable, el qual era justificat pels riscos que corria el prestamista o pels perjudicis que li podia ocasionar. Malgrat la prohibició explícita de la usura o préstec amb interès abusiu, el cert és que aquestes pràctiques continuaren vigents i, ben sovint, prengueren formes encobertes. Deixant de banda altres anàlisis, cal apuntar que són diversos i força reculats en el temps els Capítols de cort que tracten d’aquest important afer, que preocupava no solament autors i moralistes, sinó que tenia una incidència real en la vida dels ciutadans. I aquest interès de la Diputació del General en el seu ferm control era usual, amb accions que implicaven el seguiment directe dels advocats, notaris i funcionaris de l’escrivania del General sobre els comissaris repartits arreu del país i que comportaren, fins i tot, comunicacions i visites a la reina lloctinent i al mateix monarca, que aleshores es trobava al Regne de Nàpols. Per exemple, el 27 de març de 1441 els diputats convocaren consell dels tres estaments a la Casa de la Diputació per definir la seva actuació en aquest afer. Poc després, el 2 d’abril, els notaris Pere Ventosa i Jaume Safont sortiren de la ciutat de Barcelona per adreçar-se a terres de l’Empordà, el Rosselló i el Conflent i a altres parts del Principat per fer requisicions i protestes als oficials i als comissaris a causa de les usures. I el mateix feren el notari Joan Ros i Miquel Passà, els quals tenien ordre de dirigir-se vers les parts del sud i de ponent, en concret de Tarragona, Lleida, la Seu d’Urgell i altres terres catalanes.
En la mateixa línia, pocs dies després, el 14 d’abril, el notari Bernat Noves sortí de la capital per anar a veure la reina Maria, que aleshores es trobava a Alcanyís, per informar-la d’aquest afer. Igualment, durant el mes de maig el porter del General, Joan Martí, realitzà diferents viatges a Vic, Girona i Tarragona per portar cartes citatòries als esmentats comissaris. I encara, el 23 de juny, diputats i oïdors deliberaren que Eimeric de la Via partís per anar a veure el rei amb cartes i instruccions relacionades amb el fet dels comissaris de les usures.
En tercer lloc, cal apuntar que el Dietari del General recull igualment, com no podia ésser d’altra manera, la presa de la ciutat de Nàpols per part del rei Alfons el Magnànim, i ho anota amb data de dissabte 2 de juny de 1442, dia en què es produí la conquesta. De fet, però, la notícia no arribà a Barcelona fins el 26 d’aquest mes. Es tractava de la culminació d’una llarga campanya militar, que s’inscrivia en el marc de l’expansió mediterrània de la Corona. Així, ocupats els llocs de Salern i Aversa, al gener del 1441 el monarca conquerí Benavent i al final d’aquest any posà setge a Nàpols, que caigué al juny de l’any següent. Al començament del 1443 ja havia sotmès tot el regne, la capital del qual es convertí des de llavors en el centre del seu imperi i seu de la seva residència, absorbit per la política italiana i les guerres constants.
Com a notícies curioses esdevingudes durant aquest trienni, cal fer esment que al començament de l’estiu del 1441 es produí un nou brot epidèmic a Barcelona, i que per això la Diputació del General decidí traslladar-se a la ciutat de Girona per continuar els seus negocis. De fet, els primers càrrecs i funcionaris sortiren de Barcelona el dia 6 de juny. Abans de dos mesos, però, hagueren de mudar-se de nou, perquè també es començaren a produir morts a Girona. La vila nova escollida fou Sant Feliu de Guíxols. Allà romangueren els diputats, oïdors, escrivents, porters i altres funcionaris fins al final d’octubre i inici de novembre del mateix 1441, que tornaren a la capital catalana.
El dia 3 de novembre de 1442, es produí un robatori a la casa de la Diputació, concretament a la capella. Els objectes de valor que els lladres s’endugueren són minuciosament descrits en el Dietari oficial: «lo càlser e patena e dues canadelles d’argent, e una bella creu qui havia III pals e mig d’alt e dos canelobres, tot d’argent daurat». El Dietari de Jaume Safont afegeix, encara, a aquesta relació «una capsa ostiera» i «un donador de pau», i valora els objectes sostrets en 500 florins.
En aquest trienni Jaume Safont (1420-1487), autor d’un Dietari particular que comprèn del 1411 al 1484, ingressà a l’escrivania del General. Aquest important personatge, poeta, notari i escrivent del Consell municipal barceloní des del març del 1436, ingressà al juliol del 1440 a la Diputació del General en qualitat d’adjunt de l’ajudant segon de l’escrivania, Pere Torró, el qual ja no podia atendre l’ofici atesa la seva senectut i les indisposicions que patia. El nomenament es feia amb la condició, d’altra banda ben usual, que no percebés encara el salari, però amb ple dret de successió del seu cap. Pocs mesos després, al març del 1441, Jaume Safont, que realitzava les funcions plenes de l’escrivà segon de la Diputació, començà a percebre el salari sencer de l’ofici que exercia. Ell és l’autor de gairebé totes les notícies del Dietari oficial entre el 1454 i el 1472 i esdevingué així la “veu oficial” de Catalunya. A l’octubre del 1462 fou nomenat, a més, procurador del General, amb la missió de fiscalitzar l’actuació dels collidors de les generalitats. Ardent partidari de la Biga, poc simpatitzant d’Alfons IV, contrari al lloctinent Galceran de Requesens i al rei Joan i fervent addicte al príncep de Viana, rebé nombrosos encàrrecs que anaven més enllà de les seves funcions purament administratives.