El tabac arriba a convertir-se per a les persones fumadores en un fet inherent a llurs activitats quotidianes, com ho poden ésser menjar o beure. La persona habituada té la necessitat de fumar per tal de sentir-se bé i ho fa sense plantejar-se els motius que l’impulsen a fer-ho. L’única cosa que sap és que, si no fuma, no se sent bé. Aquest tipus de comportament del fumador respecte al tabac és el mateix que segueix qualsevol toxicòman respecte a la seva droga. Per això, hom pot considerar el tabac com una droga i el tabaquisme com una toxicomania.
No totes les toxicomanies són iguals, perquè els mecanismes que mantenen el toxicòman unit a la droga són diferents. El vincle que indueix una persona a consumir habitualment una droga, la dependència, pot ésser principalment de dos tipus: dependència física o dependència psíquica.
En el cas del tabaquisme, la dependència física és induïda principalment per la nicotina continguda en el tabac. Aquesta substància és un estimulant del sistema nerviós i l’organisme del fumador s’acostuma de tal manera als seus efectes que és integrada en el seu funcionalisme general. Com a conseqüència, quan la persona habituada no fuma, i per tant es talla el subministrament de nicotina, les funcions en què aquesta substància s’havia integrat presenten lleus alteracions, i el fumador sofreix una sèrie de trastorns que en conjunt constitueixen la síndrome d’abstinència.
Els efectes estimulants de la nicotina, que són en realitat escassos, tenen una duració curta, i per això el fumador sent la necessitat de consumir dosis de tabac amb molta freqüència. Tanmateix, els efectes immediats, objectivament observables, són molt reduïts comparats amb altres drogues. Per això, la síndrome d’abstinència del tabac és molt lleu, no ocasiona trastorns greus i pot ésser superada generalment sense necessitat de recórrer a medicaments.
El vincle del fumador amb el tabac és degut principalment a la dependència psíquica. Quan una persona desenvolupa l’hàbit de fumar, sol fer-ho consumint el tabac principalment en determinades situacions personals. D’aquesta manera, s’arriba a establir una associació inconscient entre determinades situacions i el tabac, i la persona habituada se sent incapaç de conduir-se bé en aquestes situacions, o de superar-les, sense fumar. La dependència que el fumador adquireix respecte al tabac per mitjà d’aquest mecanisme no és deguda als efectes físics de cap de les substàncies que conté, sinó al valor que el fumador atorga a l’acte de fumar.
Els valors psíquics que teòricament pot oferir el tabac varien per a cada persona, però n’hi ha alguns que són molt comuns. Així, molts fumadors consideren que necessiten el tabac com a estimulant, per tal d’iniciar la seva activitat o de dur a terme tasques intel·lectuals. De manera contradictòria, hom també considera que el tabac pot tenir efecte relaxant i és habitual fumar en els moments en què hom cerca un estat de relaxació. Fins i tot el tabac és utilitzat com a sedant, i molts fumadors necessiten fumar quan es troben en una situació de tensió emocional. És evident, doncs, que en aquests efectes hi ha una valoració psicològica individual i canviant, ja que no és possible atribuir concretament a les substàncies químiques contingudes en el fum del tabac funcions tan diverses.
A poc a poc el tabac s’integra en les activitats quotidianes del fumador, fins a arribar a l’extrem que pot necessitar fumar en qualsevol situació. D’aquesta manera, el fumador ja no consumeix el tabac perquè espera conscientment obtenir-ne un determinat efecte, sinó que fuma simplement per sentir-se bé.