Eduard Calvet i Pintó (Cataluña Textil, 1911).
Eduard Calvet i Pintó (1875-1917) és una figura que destaca més per la seva activitat representativa del sector cotoner català que per la seva indústria. No és únic el cas de l’industrial que assumeix posicions de defensa dels interessos cotoners, al mateix temps que gestiona la seva empresa. Joan Güell i Josep Ferrer i Vidal en podrien ser els exemples més representatius. N’hi ha molts d’altres que fan compatible un càrrec polític amb el d’empresari. Eduard Calvet es caracteritza pel fet que clou l’etapa de la industrialització catalana —morí el 1917— i per haver estat el cotoner català que representa els interessos del seu país. És evident que tenia una visió general dels problemes del sector i que sabé guanyar-se la confiança dels seus col·legues industrials.
Vilassar de Dalt era una població de llarga tradició cotonera. Els Serra, els fundadors de la fàbrica i la colònia de l’Ametlla de Merola, eren d’aquesta vila del Maresme. L’any 1842, quan Pau Serra i Tauran inicia la seva activitat industrial, hi ha una trentena de petits tallers de cotó. Dos d’ells pertanyen a la família Calvet: Antoni Calvet i Macià Calvet i Companyia.
La colònia del Pelut, a Torelló, la fàbrica de filats dels Calvet.
L. Roisin
Però Pere Màrtir Calvet dona com a data de l’inici de la seva indústria el 1860. Res més no se sap de la seva empresa, que devia ser molt modesta i de poca projecció. Morí el 1894 i el succeïren la viuda i els fills amb el nom de Successors de Pere Màrtir Calvet.
El Comitè de la Federació Internacional de cotoners reunit a Londres el 1910. (Eduard Calvet és senyalat amb un cercle.) (Cataluña Textil, 1911). Eduard Calvet, de Successors de Pere Màrtir Calvet, fou el representant dels cotoners catalans a la Federació Internacional i el president del 8è Congrés Internacional Cotoner celebrat a Barcelona.
Pere i Eduard Calvet i Pintó donaren un fort impuls a l’empresa familiar durant la primera dècada del segle XX. L’any 1911 tenien tres fàbriques. La de Vilassar de Dalt amb 6.000 pues de filar i 200 telers, una a Orís dedicada a la filatura de números fins, amb 8.000 pues més, i una tercera a Camprodon, destinada al tissatge de gèneres de novetat, proveïda amb telers jacquard. Ocupaven uns 700 treballadors.
La fàbrica de filats d’Orís serà l’origen d’una colònia industrial. Estava a la dreta del riu Ter, en front de Sant Pere de Torelló. Era una antiga adoberia que es convertirà en filatura. El nom popular de la colònia serà del Pelut o Conangle. Els Calvet construïren una bona part dels habitatges, com també un pont nou sobre el riu que substituïa la passera que hi havia.
Com a polític, Eduard Calvet milità en el Centre Nacionalista Republicà, el partit polític creat per Ildefons Suñol i Jaume Carner, entre d’altres. Com a tal fou el president del consell d’administració del diari “El Poble Català”. El 1907 fou elegit diputat pel districte d’Arenys de Mar per Solidaritat Catalana i el 1914 senador per la província de Tarragona. També fou president de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i de l’Associació de Viatjants de Catalunya.
Marca de Successors de Pere Màrtir Calvet.
Com a industrial cotoner s’apropà al Foment del Treball Nacional en el que era l’Associació de Fabricants de Filats i Teixits de Cotó. El seu interès per l’organització professional de les empreses cotoneres el convertí en representant de l’esmentada associació en el Comitè de la Federació Internacional de Fabricants de Cotó. Com a representant dels cotoners catalans —que eren els espanyols— assistí als congressos internacionals cotoners que se celebraren a Manchester, Liverpool, Viena, Milà, Londres i Brussel·les. El de Manchester, celebrat el 1905, fou el primer que hi participà una delegació espanyola. El text adjunt correspon a la “Memòria” presentada per Eduard Calvet al Foment del Treball Nacional, al retorn d’aquest congrés.
El 1911 Barcelona fou designada com a seu del VIIIè Congrés Internacional Cotoner, sota la presidència d’Eduard Calvet. L’any 1913, Eduard Calvet fou nomenat president del Foment del Treball Nacional, la patronal catalana. El Congrés cotoner havia fet d’ell una figura i se n’esperava molt. Però Eduard Calvet morí el 2 d’agost de 1917 als quaranta-dos anys d’edat. El seu germà Pere continuarà el negoci familiar fins a la dècada dels anys trenta. La colònia i fàbrica del Pelut, a Orís, passarà a mans de la SA Ymbern.
Sobre la indústria cotonera catalana
"...No es possible dubtar de que’ls industrials catalans tenen energies sobrades per anar avant. Una industria com la nostra, que creix y es desenrotlla en mig d’una atmosfera tant agitada com la que’s respirava a Espanya fins a ultims del sigle passat, en mig de guerres civil y pronunciaments, es una industria que ha demostrat de sobres la seva vitalitat y el seu poder. Les energies individuals les tenim ben acreditades, y fins les colectives, quan han sigut necessaries pera defensar la causa del treball davant dels poders publics, que cegament volien introduir el sistema lliurecambista, y ab ell la mort de la nostra producció.
Tant hem tingut de lluitar pera defensar la casa industrial, la fàbrica, el mercat interior y el bon sentit economic, que no hem tingut temps pera ocupar-nos dels interessos colectius o, més ben dit, professionals de la nostra industria. Y com que no’ls hem cuidat, ens trobem avui, baix aquest aspecte, en un endarreriment verdaderament lamentable.
Ens manquen escoles pera educar l’obrer y demés personal de la fàbrica; ens manca organisació pera resoldre les qüestions socials; necessitem fer acció colectiva pera imposar costums comercials a un mercat que no té idea del plaç; ens manquen organismes pera regular l’exportació del nostre sobrant de producció; y tot això y molt més que’ns manca es tan necessari a la vida industrial presa en conjunt, com el motor ho es pera moure les màquines d’una fàbrica.
Cada dia’s fa sentir ab més força la necessitat d’una organisació industrial: la crisis que sofreix l’industria cotonaire desde la perdua del mercat colonial n’es bona prova. Cal proveir en aquestes noves necessitats del nostre temps, y cal anar-hi depressa.
Individualment poc pot fer-se. A Catalunya hi ha algunes fàbriques ab tant bona maquinaria com la millor d’Inglaterra, y l’industrial que la tingui antiquada la posarà nova quan senti l’esperó de la concurrencia. Per aquest costat no hi ha perill. Per posar-nos en condicions de competir, o quan menos pera apropar-nos a les industries extrangeres, el principal treball consisteix en modificar, en millorar les condicions generals de la nostra industria, preses com deya abans, en conjunt, en sa totalitat; y això de modificar l’esperit nostre es més dificil y sobre tot més llarg que fer un cambi de maquinaria.
...No es possible una bona organisació interna de la fàbrica si aquesta produeix, si es filatura, tots els números, o tota mena de teixits y de mostres si es de tissatge, y es evident que, sense una bona organisació, el producte elaborat esdevé car.
Les nostres fàbriques, baix aquest punt de vista, tenen una organisació pessima. Degut a lo migrat del mercat y a la manca de l’esperit colectiu, cada fabricant, a casa seva, fabrica un sens fi d’articles, en quantitats minimes pera cada un d’ells, lo que, apart d’estar renyit aquest sistema ab la perfecció de la manufactura, encareix el producte manufacturat d’una manera extraordinaria.
Desgraciadament, com ja he dit abans, el medi ens es desfavorable: el mercat nostre ens fa les comandes d’articles variats y en quantitats homeopàtiques, y el fabricant, pera no perdre’l client, accedeix a tot lo que aquest demana. Y an això ha d’afegir-se que, en general, les fàbriques a Catalunya són petites: ab prou feines s’ha deixat sentir aquí a casa nostra’l moviment general a Europa y America de concentració industrial.
No’ns fem ilusions: l’Estat no’ns donarà l’escola que necessitem, com no dóna cap ensenyança acceptable; ni crec convenient que aquesta funció educadora de la joventut y de l’obrer quedés vinculada en els poders publics. L’ensenyança tecnica es avui una necessitat per al progrés industrial, y els més interessats en que aquest segueixi avant són els industrials mateixos. Nosaltres, que som els que tenim de trobar de primer els beneficis, som els més obligats a sacrificar-nos ya a contribuir, per tant, al sosteniment y direcció de l’Escola, que com més ens costi més l’estimarem, mirant allavors el seu funcionament com una cosa propria.
Es absolutament indispensable per l nostre avenir el despertament del sentit social, que no està pas dormit a Catalunya; però convé aixamplar-lo y que prengui noves direccions.
Estan molt bé les deixes pera obres de pietat, de caritat y de beneficiencia: res més cristià y lloable que afavorir als pobres; però recordem-nos que no es menos caritatiu contribuir a obres d’ensenyança y de cultura social, que augmenten la riquesa dels pobles y donen medis d’enlairar-se als desvalguts, als que no tenen cabals, redimint-los de la condició de pobres pera tornar-los homes inteligents y utils a la patria, y qui sab si alguns d’ells futurs milionaris. Prenguem l’exemple d’Inglaterra y dels Estats Units, aon la major part de centres d’ensenyança tenen ampla vida propria, cabals propris, deguts a la lliberalitat y patriotisme dels seus fills."
Font: Eduard Calvet, Memòria referent al Congrés de Manchester, Barcelona 1905.