Els Puig i els Sedó, a Esparreguera

Dues empreses, fins a cert punt

La fàbrica i la colònia Sedó, d’Esparreguera, formen un dels conjunts industrials més importants i coneguts de Catalunya. Al costat del riu Llobregat, les seves edificacions i el vell aqüeducte que portava l’aigua des del salt del Cairat són encara emblemàtics d’una indústria cotonera en la primera línia europea.

Però can Sedó va ser abans can Puig, una família sense cap relació de consanguinitat amb els seus successors. I tan importants foren els uns com els altres. Si tingueren un denominador comú fou el fer compatible l’activitat industrial amb la política, amb figures ben representatives dintre dels dos camps.

Miquel Puig i Companyia (1841-1863)

L’any 1841 es constituí a Barcelona la societat Miquel Puig i Companyia per un període de sis anys. Una de tantes com es crearen aquells anys a la capital catalana i que es proposaven fer filats de cotó. El promotor i gerent era Miquel Puig i Catasús, fill de Vilafranca del Penedès, i els seus socis Antònia Puig, Maria Raventós i Pere Carbó. El capital aportat era de 30.000 lliures catalanes. Era la clàssica societat comanditària que aplegava diners del promotor i els d’alguns parents o amics. El domicili i la fàbrica es trobaven al carrer de Trentaclaus.

Miquel Puig devia ser un home ambiciós i amb visió del futur industrial. Les fàbriques barcelonines començaven a funcionar amb màquines de vapor i utilitzaven el carbó mineral com a font energètica. La visió de Miquel Puig consisteix a adonar-se que l’energia hidràulica resultava a molt més bon preu, però el pla de Barcelona no oferia gaires possibilitats per a obtenir-ne.

El 1846, Miquel Puig, per compte de l’empresa, comprà el molí fariner de can Broquetes al marge dret del riu Llobregat en el terme municipal d’Esparreguera. No tenia cap interès pel molí, però sí per la seva situació arran del riu i per la roda hidràulica que hi funcionava.

La primera resclosa de la fàbrica d’Esparreguera (postal del principi del segle XX). Miquel Puig posarà en marxa una fàbrica de filats i teixits de cotó moguda per una roda hidràulica, el 1850, a Esparreguera.

La fàbrica seria de filats i teixits de cotó i es posà en marxa el 1850. Tenia 3.500 pues de filar i 100 telers mecànics, moguts per la vella roda hidràulica del molí. Hi treballaven uns 150 obrers. El capital de la societat reconstituïda era de 112.000 duros i la inversió realitzada en els terrenys i la nova fàbrica de 110.208. Era un capital fet a mida. Els socis de l’empresa són Miquel, Isidre, Magí i Antònia Puig, Jaume Samà, Pere i Miquel Carbó, Josep Carreras, Manuel Puig i Carsi. Una barreja de vilafranquins i vilanovins emparentats, i un català instal·lat a Cuba —Josep Carreras— que farà de proveïdor de cotó.

Els primers anys d’activitat industrial donaren uns grans resultats. Al cap de sis anys havien pràcticament doblat el capital, i passaren de 112.000 a 222.000 duros. Els socis en retiraren 24.000 per al seu aprofitament personal i referen un nou capital de 170.000 duros per a la societat.

La vella roda hidràulica fou substituïda el 1853 per una altra importada d’Anglaterra que costà 50.000 duros.

Miquel Puig i Catasús morí el 17 de setembre de 1863. El substituí com a gerent el seu fill Josep Puig i Llagostera. La societat prendrà ara el nom de Josep Puig i Companyia.

Josep Puig i Companyia (1863-1879)

Quan Josep Puig es féu càrrec de l’empresa el 1863 es trobà que aquesta donava pèrdues i que feia falta aportació de nou capital. Alguns socis havien sortit de l’empresa i retirat el seu capital: Manuel Puig i Carsi per a instal·lar la seva filatura i tissatge de cotó a Monistrol de Montserrat i Isidre Puig per fer el mateix a Cabrianes, terme de Sallent. Eren els anys de la “fam de cotó” i els industrials que no tenien assegurat el proveïment de la primera matèria tenien problemes greus. Els dos primers exercicis (1863-65) l’empresa perdé 46.000 duros i els esforços per a trobar socis capitalistes no donaren resultat.

Josep Puig, deixant al marge les seves idees, era un home pràctic i que sabia el que significava la modernització de la fàbrica. El mateix 1863 instal·là la primera turbina, que substituïa la roda hidràulica. En veure la impossibilitat de trobar diners per a l’empresa, va procedir a una nova valoració de l’actiu, rebaixant-lo en 60.000 duros, de 166.000 a 106.000. D’aquesta manera aconseguí l’entrada d’uns accionistes importants, que aportaren 60.000 duros, tot retornant per tant al capital que tenia abans. Es tractava dels germans Ignasi i Casimir Girona, els germans del banquer Manuel Girona, propietaris de la Ferreria de la Mare de Déu del Remei, que transformaran, l’any 1881, en Material per a Ferrocarrils i Construccions SA. Isidre Puig, un personatge que té en el seu actiu una participació a Puig i Mir, comerciants de cotó amb casa a Nova Orleans, retorna a l’empresa.

Pont sobre el riu Llobregat, a Esparreguera (Panorama Nacional, 1896).

El 1867 la fàbrica obrí una secció destinada al blanqueig de les peces teixides. De prats per a estendre-les no en faltaven a Esparreguera.

Els resultats, però, continuaven essent negatius. El 1869, Josep Puig tancà la fàbrica provisionalment, comptabilitzant unes pèrdues de 26.000 duros. El capital era aleshores de 189.000 duros. El 1871 va augmentar-lo novament fins a 280.000 duros, que foren coberts per ell i pels seus socis. Va ser aquest un altre any dolent, amb nou tancament de la fàbrica, acomiadament d’obrers i els primers conflictes socials a Esparreguera.

Però la situació devia millorar. D’altra manera no s’entendria que el 1875 demanés autorització per a construir la presa i el canal del Cairat, una obra pressupostada en 140.000 duros. D’altra banda, va comprar més màquines de filar i més telers, fins a completar un establiment que tenia 25.000 pues de filar i 500 telers. La inversió prevista entre l’obra civil del canal i la presa i la nova maquinària ascendí a 225.000 duros.

Josep Puig i Llagostera no va arribar a veure les màquines mogudes per la turbina i l’aigua del canal, però sí l’obra civil acabada. Poc abans de morir —octubre del 1879— va rebre la visita a Esparreguera del cap de govern, Cánovas del Castillo, acompanyat per la plana major del partit conservador a Catalunya. Per cert que entre els qui reberen al polític conservador hi havia Joan Martí i Torras, el Xic de les Barraquetes, revolucionari republicà, germà del Noi de les Barraquetes, guerriller de la mateixa ideologia. Josep el presentà a Cánovas del Castillo, tot dient-li: “Fóra bo augmentar el partit monàrquic-conservador-liberal amb procedències revolucionàries” (Diari Català, núm. 141, 1879) L’anècdota serveix, si més no, per a entendre com anaven les coses en aquell temps.

El salt i el canal del Cairat

La presa del Cairat, en el riu Llobregat, i el canal que aprofita l’aigua per portar-la fins a la fàbrica d’Esparreguera, és una de les obres civils més importants que ha fet la indústria catalana del segle XIX. Sobretot per la llargada del canal: 4 km des de la presa fins a les turbines de la fàbrica d’Esparreguera. I un desnivell que permet un salt d’aigua d’uns 30 m.

Canal (a dalt) i resclosa (a baix) del Cairat (postals del principi del segle XX). Josep Puig i Llagostera, fill del fundador, es féu càrrec de l’empresa el 1863. Serà un personatge molt discutit i molt discutible, però a ell es deu el projecte i la construcció del salt i el canal del Cairat.

Josep Puig i Llagostera va demanar al governador civil de Barcelona autorització per a construir la presa del Cairat i un canal d’uns 250 m de llargada per a una fàbrica de filats i teixits de cotó que deia que construiria al marge esquerre del riu Llobregat. La petició devia ser feta el 1874, ja que l’autorització es donà el 13 de març de 1875. Mentre es tramitava l’expedient, Puig i Llagostera demanà un canvi en la concessió: la fàbrica estaria al marge dret del riu i a 4 km de la presa, que és on tenia ell realment la fàbrica.

La concessió administrativa per a l’aprofitament energètic de l’aigua es donava després d’un període de temps durant el qual els afectats podien dir la seva, com és costum en aquest tipus d’expedients. Els afectats per aquesta obra eren, principalment, els propietaris de la terra per la qual havia de discórrer el canal, ja que la concessió suposava la servitud forçosa del pas de l’aigua.

L’expedient administratiu que atorgà la concessió a Josep Puig i Companyia donà publicitat al primer projecte, però no al segon. El propietari dels terrenys de la vora dreta del riu i gerent del balneari de la Puda, Joaquim Pedrosa, no havia dit res al projecte inicial, perquè no l’afectava, però es trobà al cap de poc amb el fet que tenia una servitud forçosa en els seus terrenys, sense que s’haguessin respectat els seus drets. Presentà recurs al governador, que perdé el 1877, i recurs d’alçada al ministre de Foment, que guanyà. La resolució contrària al fabricant li fou comunicada el 6 de juny de 1879, quan ja tenia tota l’obra enllestida i a punt d’inaugurar (vegeu per aquests fets el Diari de Barcelona, juny del 1879, pàgs. 7.091 i 7.092). El recurs del propietari dels terrenys es guanyà perquè no s’havia donat publicitat al nou trajecte del canal, tal com exigia la Llei d’Aigües del 1866. La concessió es tornarà a donar a favor de Josep Puig i Companyia, però aquest haurà de pactar amb Joaquim Padrosa, al qual acabarà comprant els terrenys afectats (1881 i 1894).

Presa i canal del Cairat. Pressupost (1877).

Hi hagué realment un projecte seriós per a construir una fàbrica, riu amunt, tocant al salt del Cairat? Res ho indica, al marge de la petició oficial del 1874. Més aviat cal pensar en una estratègia del peticionari, que era un murri, per a obtenir ràpidament la concessió.

El pressupost de l’obra va ser de 140.000 duros, segons detall que figura en el quadre adjunt. Les obres es van fer durant els anys 1878 i 1879. Quan morí Josep Puig i Llagostera —pel desembre del 1879— estaven quasi acabades.

De totes maneres, el canal crearà força problemes a la fàbrica d’Esparreguera. Les pluges provocaren esllavissades de terra que cobrien el canal i els aiguats foren la causa de trencament dels aqüeductes en diferents llocs del canal.

Les turbines que havien de donar l’energia no es muntaren fins el mes de maig del 1881.

Josep Puig i Llagostera (1834-1879). Un personatge singular

Aquest fulletó suposà l’entrada de Josep Puig i Llagostera en la vida pública i política espanyola, 1868.

Josep Puig i Llagostera fou industrial i polític. No és cap cas excepcional, en aquest sentit. Però va ser un personatge singular per les coses que digué i com les digué. Això sí, la seva condició d’industrial va molt lligada a les seves campanyes públiques.

Va néixer a Vilafranca del Penedès l’any 1834. La seva família devia instal·lar-se poc després a Barcelona, on el seu pare creà la fàbrica de filats. Ell era un home “de escaso estudio”, com dirà sense vergonya. Estudià Nàutica a l’escola de la Llotja, però poc li devien servir aquests coneixements per a la fàbrica d’Esparreguera o per a les seves campanyes polítiques. Va ser corresponsal de l’empresa familiar a Londres, on vivia quan morí el seu pare, i aquí aprengué coses d’utilitat per a la indústria. Es va casar amb una obrera de la fàbrica.

Fou elegit diputat per Vilafranca, donant suport a la revolució de setembre del 1868. Era amic del general Prim. De sentiments republicans, escriví a la revista La República Federal. Però el que el distingí és la rotunditat amb què expressà les seves idees, molt confoses, que el feren anar d’un camp a l’altre i caure en continuades contradiccions. Si el 1869 aplaudia que s’hagués "expulsado para siempre a una dinastía corrompida" —els Borbons—, uns anys més tard entrava en els rengles del partit conservador i restaurador de la monarquia i era amic de Romero Robledo i de Cánovas del Castillo, com abans ho havia estat de Prim. Va despotricar contra tots els partits polítics, però no va deixar la seva acta de diputat. En un moment donat, defensà la dictadura i una intervenció militar, per a declarar-se més tard amic de la constitució i de la democràcia parlamentària. Fou partidari de regalar les colònies espanyoles el 1869 i de la defensa com fos de Cuba, anys més tard.

De fet només té dues idees clares, les dues procedents de la seva condició d’empresari: la corrupció administrativa i la Internacional obrera portaran el país a la misèria. La corrupció va lligada, segons ell, a les idees lliurecanvistes. Després, en incrementar-se la conflictivitat social —i especialment a casa seva— les andanades aniran adreçades contra els responsables de les associacions obreres, culpables de la paralització del treball, segons ell.

Aquestes consideracions són necessàries abans d’explicar els fets que tingueren Josep Puig i Llagostera com a protagonista i que es produïren entre 1868 i 1875. Uns anys, no ho oblidem, dels més agitats d’un segle agitat: la revolució de setembre del 1868, la primera república espanyola (1873) i la restauració borbònica (1874). Uns fets que es produïren en un marc de crisi econòmica i industrial.

El 1868, poc després de la revolució de setembre, Josep Puig va publicar un pamflet titulat “Cortar por lo sano”, dedicat a "los verdaderos amantes de la Patria y el Orden y a cuantos se interesan de buena fe por la causa pública". Acusava tots els partits polítics de buscar només el propi benefici a través de la empleomanía, que consistia a ocupar tots els càrrecs públics, ben retribuïts i amb poca feina, mentre el país i, especialment, les seves classes productores —empresaris i obrers— es veien obligats a treballar per uns beneficis minsos o uns sous miserables.

Davant de l’anunci d’un nou aranzel —el del 1869— Puig i Llagostera i l’obrer Josep Roca i Galés mobilitzaren el país per a protestar contra l’acció de govern i especialment contra l’autor del projecte, el català Laureà Figuerola, ministre d’Hisenda. Reuniren 10.000 firmes —deien— i el mes d’abril del 1869 convocaren un míting en el Saló de Novetats de Barcelona en el qual es demanà la dimissió del Ministre Figuerola per la redacció d’un aranzel lliurecanvista que provocaria "la muerte inevitable de la producción nacional". Puig i Llagostera havia hagut de tancar la fàbrica, que produïa pèrdues, de manera que no parlava perquè sí.

Fàbrica i colònia Sedó a Esparreguera (Panorama Nacional, 1896).

Puig i Llagostera trameté seguidament un telegrama a Laureà Figuerola, informant-lo de l’acte i afegint alguns comentaris per compte propi, entre els quals assenyalava els qui "han entregado el país atado de pies y manos a quien quizás se lo compró". El telegrama fou llegit pel ministre, visiblement indignat, en el Congrés dels Diputats tot anunciant la presentació d’una querella criminal contra Puig i Llagostera, cosa que va fer. El general Prim, tot i ser amic de l’industrial, es distancià públicament d’aquest pel to de la protesta, que considerà excessiu. La querella acabà en condemna, però Puig i Llagostera no hagué d’anar a la presó.

Però Puig i Llagostera no es féu enrera. Tenint en compte el seu caràcter combatiu i arrauxat, una querella era la forma més adient per atiar-lo. El mes de maig del 1869 encapçalava un manifest a "las clases productoras de la nación española", acompanyat per industrials com Domènec i Josep Sert i el ja esmentat obrer Roca i Galés, convocant un Congrés Econòmic de Productors, donada la "espantosa y progresiva decadencia de todos los ramos de la riqueza pública, paralización absoluta de trabajos, emigración en masa, depreciación de valores, desconfianza general, honda perturbación de todas las clases y demás síntomas que señalan la inminente proximidad de la miseria pública". La redacció i sobretot els adjectius són de Puig i Llagostera, sense cap dubte. El catastrofisme li esqueia d’allò més.

El congrés no es va arribar a celebrar perquè les iniciatives de Puig i Llagostera eren focs d’encenalls, sense continuïtat. Però ell anava provocant-los, uns focs que tenien una fàcil acceptació atès el seu caràcter demagògic i popular.

Pel mes de setembre d’aquest mateix any 1869 va trametre una carta pública a l’almirall Topete, president provisional del govern espanyol, "por ausencia de mi buen amigo el general Prim", en la qual denunciava la corrupció de les duanes espanyoles i de la de Barcelona en particular. La corrupció i el contraban que els duaners permetien "arruinan los capitales del país y se cierran establecimientos como el mío. Qué les diré a mis obreros cuando a la entrada del invierno me pidan un trabajo que no les puedo dar?....¿Os falta el trabajo? ¿Os falta el pan? Id a la administración a que os dé cuenta del pan que os roba".

En aquesta carta és quan l’industrial va fer una primera crida a la intervenció dels militars. "Vosotros, generales distinguidos, los que tirando de la espada en Cádiz, creisteis dar a España la libertad y abrirle una nueva era de prosperidad y ventura, ¿de qué os sirvió librarla de la esclavitud, si habíais de sepultarla en la miseria?"

Uns mesos més tard, Puig i Llagostera proposava la creació d’uns Círculos del País Productor Independiente, que s’encarregarien de denunciar la corrupció i defensar els interessos dels socis. La proposta rebrà el suport de personatges tan importants com Nicolau Tous i Mirapeix —de La Maquinista Terrestre i Marítima—, Manuel Girona —del Banc de Barcelona—, l’enginyer Jaume de Castro —el fabricant d’automòbils de la fi de segle—, Andreu Basté —industrial cotoner—, etc. Se’n va crear un a la ciutat de València i un altre a Barcelona, presidit pel mateix Puig, però no arrelaren, a causa del tremendisme i les excessives exigències d’aquest. Puig i Llagostera exigia als seus membres una total puresa d’intencions i d’actuacions: no podrien haver estat polítics en actiu importants i s’havien de comprometre a no acceptar mai càrrecs públics retribuïts, ni títols, ni condecoracions de cap mena.

El mes de desembre del 1869 va escriure una altra carta pública, adreçada aquesta vegada al general Prim, insistint en els seus punts de sempre i la va acompanyar d’altres cartes als diaris per agrair les adhesions rebudes. Com que l’atacaven també públicament dirà als seus oponents que "no soy un perdido cualquiera con ambición bastarda". Es presentava com un "fabricante no rutinario, primer socio y gerente de la razón social José Puig y Cia. En todas las tiendas y almacenes de España podrán ver mis detractores géneros blancos acabados con tanta perfección como los mejores ingleses".

Tot i el seu menyspreu per la política i pels partits polítics, acceptarà finalment la presentació de la seva candidatura pel districte de Vic. Una elecció que va guanyar el 1870 i que fou celebrada amb un banquet a la sala gran de la Llotja de Barcelona amb cinc-cents convidats. En el menú se serviren llonganisses de Vic, vi del Priorat, vi ranci d’Alella, moscatell d’Altafulla i "el tan celebrado vino espumoso a imitación del Champagne", de Reus.

Les cartes públiques anaven pujant de to. La que trameté als diaris, adreçada a Sa Majestat Amadeu I, pel mes de juny del 1871 no fou publicada per cap d’ells, perquè els directors temien accions criminals si ho feien.

Puig i Llagostera havia de dedicar-se a la fàbrica d’Esparreguera, que arrossegava fortes pèrdues. L’acomiadament d’uns obrers el 1871 originarà fortes protestes socials i l’aparició de la Internacional obrera i dels sindicats esdevindrà un altre gran enemic de Puig. Una enemistat que no fou simplement verbal, ja que pel mes d’octubre del 1872 fou objecte d’un atemptat en sortir d’una botiga del carrer de la Boqueria de Barcelona. Un home li clavà un punyal al pit i li ocasionà ferides greus de les quals trigà un parell de mesos a guarir. El seu agressor fou detingut. Al final d’any, ja restablert, tornà a la fàbrica on fou objecte d’una gran rebuda. Els obrers li regalaren un quadre pintat a l’oli que el representava a ell amb el punyal clavat al pit. L’atemptat donà origen a una nova sèrie de cartes públiques amb referències a "la venganza jurada de la Internacional", i "resucitado de la fosa que me abrió el despotismo comunista, sacudo al viento del país mi mortaja por bandera."

"Se acerca evidentemente la disolución social como término de la disolución política. Yo emití ya públicamente mi opinión al invocar la Dictadura. En el ínterin, venga o no venga el dictador, ahora y siempre no he de predicar al país otra doctrina, a despecho de grilletes y puñales, que la misma que he predicado hasta aquí con los principios santos de Paz, Trabajo, Libertad, Moralidad, Orden y Justicia". (17 de desembre de 1872).

Seguiren uns anys de relativa calma en les seves declaracions públiques i actuacions polítiques. El mes d’octubre del 1879 rebé la visita a Esparreguera de Cánovas del Castillo, acompanyat de la plana major del partit conservador a Catalunya. Morí al cap de poc a Barcelona, el 3 de desembre de 1879, després d’una breu malaltia. Preparava aleshores un escrit: “La Revolución de Septiembre ante la Guardia Civil”.

Va tenir pocs amics de veritat, més aviat ocasionals, perquè tothom s’esverava quan l’industrial en deia una de massa grossa. El Diari de Barcelona —conservador— dirà en morir Puig i Llagostera que "en todos sus actos se señaló por la manera original de llevarlos a cabo, excéntrica en algunas ocasiones, ingeniosa en otras, y bien puede decirse peculiar suya siempre" (Diari de Barcelona, desembre del 1879, pàg. 14.031). Era una forma diplomàtica de dir que era un home molt incòmode per als amics.

Antoni Sedó i Companyia (1880-1902)

Antoni Sedó i Pàmies (Personalidades Eminentes de la Industria Textil Española, 1952). L’any 1880 Antoni Sedó inicia la segona etapa de l’empresa. L’energia hidràulica li permetrà un fort creixement de la producció.

La fàbrica d’Esparreguera canviarà de nom amb la mort de Josep Puig i Llagostera el mes de desembre del 1879. Tot i que aquest estava casat i tenia fills, l’empresa passarà a les mans d’un company de partit polític: Antoni Sedó i Pàmies.

Antoni Sedó havia nascut a Reus el 1842. Era advocat però primer es guanyà la vida com a comerciant de vins a Madrid. Si Josep Puig és l’industrial que participa en la política activa, Antoni Sedó és el polític que es convertirà en industrial. Destacà amb la Restauració com a un dels que defensava les idees proteccionistes dels catalans a Madrid. El 1868 publicà allí La bancarrota española detrás del último empréstito. El seu cap polític fou l’andalús Francisco Romero Robledo, ministre de Governació amb el govern de Cánovas del Castillo el 1875, que anys després, 1885, crearà el Partit Reformista a mig camí entre els liberals i els conservadors. Antoni Sedó fou diputat a Corts pel districte de Sant Feliu de Llobregat entre el 1876 i el 1880. Com a reusenc devia ser amic del general Prim, que també ho havia estat de Josep Puig.

Pel mes d’octubre del 1879 acompanyà precisament Cánovas del Castillo a visitar la fàbrica d’Esparreguera del seu company de partit. Dos mesos més tard, moria Puig i Llagostera i Antoni Sedó el substituïa com a gerent. Des d’aleshores la política quedarà més en segon terme, tot i que el 1892 sortí com a diputat pel districte de Terrassa, en unes eleccions molt disputades i discutides. Més tard fou nomenat senador vitalici, però aquest ja no era un càrrec que exigís una gran dedicació. Potser dedicà més temps al Mas de Sedó, que construí a prop de Reus al final del segle, i on es dedicava a les labors agrícoles com a esplai.

Sedó i Companyia. Distribució geogràfica de les vendes (1893).

Josep Puig i Companyia es convertí en Antoni Sedó i Companyia. Foren els socis del fundador els qui donaren suport a Antoni Sedó, com també el compromís d’aportar els nous recursos que feien falta a l’empresa. La participació del gerent en capital era petita.

Antoni Sedó aportarà socis nous. Ferran Puig, el filador de lli, sogre de Camil Fabra, serà un d’ells. Romero Robledo i Salvador de Zulueta són altres dos socis, procedents de les seves amistats polítiques.

Antoni Sedó tindrà un sou anual de 7.500 pessetes més 500 per a despeses de viatge. D’altra banda, també tindrà dret al 14% dels beneficis nets de l’empresa. En el moment del canvi, abans de posar en marxa el salt del Cairat, l’empresa donava el 7% de dividend sobre el capital.

La política industrial d’Antoni Sedó serà d’expansió, certament. Però també cal recordar que era una expansió preconitzada i preparada per Josep Puig i Llagostera. Ell serà qui posarà en marxa el canal del Cairat amb la incorporació de la primera turbina el 1881, però l’obra civil ja estava feta. I era l’energia que havia de proporcionar l’aigua la que condicionava el creixement industrial de la fàbrica.

Aportacions dels socis.

Antoni Sedó es preocuparà de reforçar el capital de l’empresa. L’any 1881 era de 3.750.000 pessetes, equivalents a 750.000 duros, segons la Història de la Casa, tot i que la relació adjunta dóna una xifra inferior. Al cap de pocs mesos (1881) va preparar una emissió d’obligacions, que no va poder col·locar perquè tot i que es vivia en plena “febre d’or”, l’estalviador del moment preferia invertir en projectes quimèrics, però nous, i no en una indústria tèxtil que tenia ja uns quants anys de vida i un producte més que conegut. L’emissió fou substituïda amb una ampliació de capital per una xifra similar: 2.500 participacions de 500 pessetes cadascuna, coberta pels socis. El capital passà a ser de 5 milions de pessetes.

A l’empresa s’incorporà una altra família amb interessos a la conca del Llobregat: els Olano, uns naviliers que explotaren les mines de carbó de Fígols, a la part alta del riu. Les seves relacions amb Antoni Sedó i sobretot els germans Girona no foren sempre bones. Entre el 1884 i el 1890 hi hagueren serioses divergències entre ells. Ignasi Girona morí el 1889 i s’acabaren les discussions.

Els diners feien falta per a pagar la compra de maquinària, per a l’edificació dels nous edificis necessaris, per a la construcció de la colònia obrera que exigia el nou personal i atendre els seus sous, per a consolidar i refer el canal, font de molts problemes, i per a la instal·lació de noves seccions i nous productes.

El 1889 l’empresa trobà diners mitjançant un préstec hipotecari de 500.000 pessetes, concedit per Paulina Piñol.

Les turbines es consagren com l’element indispensable i la primera font d’energia. La primera s’instal·là el 1881, però amb problemes, perquè el dia que engegaren l’aigua pel canal, un tros d’aqüeducte s’ensorrà i els motors quedaren afectats. El 1897 s’acordà refer i reformar el canal, i es canvià el seu traçat en els punts més febles. Hi treballaren 500 obrers durant uns mesos. Recordem que es tracta d’un canal de 4 km de recorregut amb abundants túnels i ponts en el congost del riu. El 1899 s’encarregà a l’empresa Planas i Flaquer la fabricació de dues turbines de 1.400 i 200 cavalls, a les quals seguiren dues més l’any 1901 de 120 i 180 cavalls.

La maquinària tèxtil serà incrementada i modernitzada. Tenim una relació molt detallada dels canvis introduïts, que demostren l’interès del gerent a mantenir la política d’expansió i alhora de tenir al dia la maquinària. El 1882 s’incorporaren 440 telers i 5.000 pues de filar; el 1884, 500 telers més; el 1887, 60 telers més i el 1891 foren 46 els telers i 2.520 pues de filar. Aquesta maquinària exigia les màquines complementàries, especialment per a la filatura, i els edificis nous que els havien de donar aixopluc. Des del 1888 foren proveïdors de l’exèrcit espanyol.

Els obrers sortint de la fàbrica. Antoni Sedó, amb el suport de socis exteriors a la família, donà un fort impuls a l’empresa.

Els conflictes socials es van repetir durant tots aquests anys. El 1883 es va rebaixar la jornada de treball de tretze a dotze hores diàries, però l’acomiadament d’uns obrers provocà una vaga, seguida d’un locaut, que l’empresa aprofità per a fer obres. En els enfrontaments entre vaguistes i obrers que volien treballar, els primers es dedicaren a tallar les trenes a les teixidores que volien entrar, com a càstig. El 1880 els empresaris crearen una Germandat que tenia com a principal finalitat la d’atendre les necessitats socials dels treballadors (malaltia i defunció).

La fàbrica va restar aturada durant setze setmanes el 1880. L’any 1885, el gerent intentà la introducció del que s’anomenava estil anglès de productivitat, en el qual cada teixidora es feia càrrec de quatre telers en lloc dels dos habituals; resultat: nova vaga. Entre obres, vagues i una epidèmia de còlera, la fàbrica va romandre tancada vuit mesos, i el tancament es va mantenir fins el mes de març del 1886.

El 1892 es construí l’església i s’amplià la colònia amb la construcció de cinquanta edificis nous. L’any 1901 van tornar les vagues en l’inici d’un altre període d’alta conflictivitat. Les disputes amb l’Ajuntament d’Esparreguera eren constants per motius fiscals especialment. Antoni Sedó s’aproparà aleshores a l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat, estimulant la rivalitat ja existent entre les dues poblacions.

Pel que fa a la producció no hi ha grans novetats sobre els productes tradicionals. El 1888, Antoni Sedó i Companyia es presentà a l’Exposició Universal de Barcelona amb empesa blanquejada, i hi guanyà una modesta medalla de bronze. El 1897 introduïren a Espanya la tela engomada per a calcar i per a plànols, una novetat.

Maquinària elèctrica de Planas, Flaquer i Companyia destinada a la producció de carbur de calci de can Sedó.

El gènere es venia a majoristes barcelonins en la seva major part, els quals devien tenir cura de revendre’l. En el quadre adjunt es pot veure la distribució de les vendes el 1893. El producte nou fou el carbur de calci, que no té res a veure amb la indústria tèxtil. La capacitat de producció d’energia hidràulica devia donar la idea a Antoni Sedó de fabricar aquest producte, destinat en aquell moment d’una manera quasi exclusiva a l’obtenció de gas acetilè per a l’enllumenat. El 1898 l’empresa n’acordà la fabricació a Esparreguera, i encarregà dues turbines a Planas i Flaquer de 1.000 i 440 cavalls de força, que hi anirien destinades. Abans, el 1897, es demanà autorització per a la construcció d’un canal industrial a Sant Andreu de la Barca —uns quilòmetres més avall, al mateix riu Llobregat— que havia de permetre la segona fàbrica de carbur de calci de l’empresa.

Lluís A. Sedó. Societat en comandita. 1902-1936

Lluís A. Sedó i Guichard (Cataluña Textil, 1911). Lluís A. Sedó dirigí l’empresa des de la mort del seu pare el 1902. Al començament del segle XX és la primera empresa cotonera catalana.

A la mort d’Antoni Sedó i Pàmies el relleu es produí naturalment dintre de la mateixa família. Tres fills s’incorporaren a l’empresa: Lluís, Artur i Martí. El primer prengué el càrrec de gerent, que tenia el seu pare, i la nova societat es dirà Lluís A. Sedó en Comandita. La jornada de treball es reduirà aquell any de dotze a onze hores diàries.

En aquest primer exercici de la nova gerència s’inicià la fabricació d’un producte que farà guanyar diners a la casa: les panes. Comprovat l’èxit de vendes, la secció incrementarà la maquinària l’any 1903.

El 6 d’agost d’aquest any, precisament, es declarà un seriós incendi. Van quedar destruïdes les sales de selfactines, l’estenedor, els batans i la sala de borres. Però la fàbrica només va estar parada durant tres setmanes, i al cap d’aquest temps reprengué la feina quasi amb normalitat.

També el 1903, es construí al peu del Cairat la primera central hidroelèctrica que hi haurà a Catalunya i a l’estat espanyol. Les màquines eren dues turbines de la casa Escher, Wyss i Companyia de Zurich, que podien rebre 6.800 litres per segon, amb una potència de 300 cavalls.

Lluís A. Sedó. Societat en Comandita. Importació de bales de cotó, 1904-1935.

El 14 de novembre de 1908, Alfons XIII visità la fàbrica i la colònia, en un viatge que realitzà per la conca del Llobregat. Sembla que el rei oferí un títol nobiliari a l’hereu de la família, que aquest rebutjà.

L’any 1911 l’aigua del Llobregat produïa 2.400 cavalls de força entre el salt del Cairat i el de la pròpia fàbrica, molt més modest. Les aigües sobrants a la presa feien anar una central elèctrica de 1.000 kW amb una tensió de 5.000 volts. Les fàbriques treballaven dia i nit. El producte de més sortida era el de les panes, que eren exportades a països de l’Amèrica Llatina, a més del consum procedent del propi estat. El capital i les reserves de la societat ascendien a vuit milions de pessetes. La gerència estava en mans de Lluís Sedó, mentre que els seus germans Artur i Martí l’acompanyaven en la gestió com a apoderats generals. El despatx i domicili de l’empresa era a Barcelona, a la ronda de la Universitat, núm. 33. El personal superava els 2.000 obrers.

Can Sedó és aleshores la primera empresa cotonera catalana. Hi ha una anècdota que és un símbol d’aquest primer lloc. El 1911 se celebrà a Barcelona el VIII Congrés Internacional Cotoner. Amb aquest motiu, els fabricants catalans publicaren un àlbum fotogràfic de regal als assistents, que era una presentació de Barcelona, Catalunya i Espanya. L’única empresa cotonera que hi és present és Sedó i la seva filatura a Esparreguera.

El 1912 es tancarà definitivament la fàbrica de carbur de calci de Sant Andreu de la Barca. Tres anys després el preu d’aquest producte baixarà radicalment, a causa del descens del preu de l’electricitat (fonamental per a la seva fabricació), en arribar aquesta energia dels embassaments lleidatans.

Anuncis de la fàbrica Sedó publicats a El Mercurio el 1915 (a la dreta) i 1916 (a l'esquerra).

Anuncis de la fàbrica Sedó publicats a El Mercurio, el 1925 (a l'esquerra) i el 1928 (a la dreta).

El 1914 esclatà la primera guerra europea (1914-18). D’entrada, el conflicte suposà problemes greus i una considerable aturada de les vendes. Però l’empresa aprecià ja al mes de novembre d’aquest mateix any un fort increment de la demanda de panes per part dels francesos.

Els industrials del tèxtil, quasi sense excepció, guanyaren grans fortunes aquests anys, a conseqüència de la forta demanda de teixits per part del país veí. Aquest havia de dedicar els seus homes i la seva joventut a la guerra, i tancà les fàbriques pròpies.

Un dels gèneres més sol·licitats fou el de les panes, que eren destinades a la confecció d’uniformes per als soldats. La demanda venia directament de l’alt comandament militar francès i el que comptava era la urgència en la fabricació i tramesa, més que el preu o la qualitat. Hi ha una anècdota procedent de la mateixa empresa, que serveix per a entendre aquell moment dolç per a la indústria catalana i, al mateix temps, el cinisme que hi podia haver en els interlocutors. Un general francès, responsable de proveïments, visità la fàbrica Sedó per a encarregar la màxima producció de metres de teixit que podia proporcionar la fàbrica. Va escoltar l’oferta que li feien, que considerà insuficient. Insistí en un increment substancial, recordant que no discutia el preu, sinó la quantitat de metres sobre l’oferta anterior i la urgència. El representant de l’empresa acordà un augment, assenyalant que posarien a treballar els telers les vint-i-quatre hores del dia. Davant d’una nova revisió a l’alça que li demanà el general, l’honestedat industrial exigia una puntualització:

“— Procurarem fer-li el que ens demana, però no podem donar cap garantia sobre la qualitat del producte final.

— No es preocupin per la qualitat —contestà el general—. El soldat que porti aquest uniforme estarà mort abans que es faci malbé la tela.”

Les cròniques de can Sedó afegeixen que l’esmentat general fou afusellat en consell de guerra al cap d’uns mesos.

El 1928, Lluís A. Sedó en Comandita comprà una fàbrica de teixits de seda a Rubí (Tey i Companyia).

La cooperativa de queviures La Flora, a la colònia Sedó (Cataluña Textil, 1911).

La colònia tenia una cooperativa-economat —La Flora—, menjadors, escoles i clínica, a més de la Germandat esmentada anteriorment.

Lluís A. Sedó i Guichard (1873-1952)

La família Sedó.

Un altre industrial i polític. O polític i industrial, perquè cada cop resulta més difícil saber quina va ser la seva activitat prioritària. El gerent de can Sedó va ser un home vinculat estretament a la Lliga Regionalista i al seu líder, Francesc Cambó. El 1899 era ja diputat a les Corts espanyoles, Senador a partir del 1911, assessor econòmic de Canalejas el 1912, impulsor dels treballs que donaran origen a la Mancomunitat de Catalunya. Quan Francesc Cambó fou nomenat ministre de Finances (1921), el designà governador del Banc d’Espanya, un càrrec ocupat per primera vegada a la història per un català, però l’ocupà tan poc temps com Cambó el Ministeri. En aquest curt període de temps elaborà i promulgà la primera Llei d’Ordenació Bancària, de gran importància per al sistema financer espanyol.

Manufactures Sedó SA

L’any 1936 arribà l’hora de convertir la societat en anònima, amb el nom de Manufactures Sedó SA. Els tres gerents eren els germans Sedó i Guichard. El president era Joan Girona i Vilanova, el fill d’Ignasi Girona, i els vocals José E. de Olano, ara comte de Fígols, Alfred Sedó Peris Mencheta i els altres germans Sedó i Guichard.

A l’esclat de la guerra de 1936-39, aquell mateix any, tots els components del consell d’administració, llevat de Joan Girona, que ja era molt gran, passaren a la zona franquista. Martí Sedó va morir a Sevilla el mateix any 1936. Al final de la guerra —1939— els que quedaven retornaren a Catalunya, i trobaren la fàbrica en perfecte estat i amb unes existències considerables.

Altres fets posteriors són els següents:

• 1940 - Es compra l’empresa La María SA, fàbrica de teixits a Sevilla, creada durant la guerra per la família Sedó i alguns membres de L’Espanya Industrial. El capital s’amplià fins a 16 milions de pessetes.
• 1941 - Pel mes de juliol se celebrà el centenari de l’empresa. S’amplià el capital a 20 milions de pessetes.
• 1952 - S’amplià el capital fins a 52 milions. L’empresa arriba a la seva màxima expansió. A més de la fàbrica d’Esparreguera, en té una a Rubí —filatures i teixits de llana i fibres artificials—; una a Gràcia —telers jacquard per a seda natural i fibres artificials—; i a Sabadell —filatures de llana cardada—. Hi treballen 2 500 persones.
• 1979 - L’empresa presentà suspensió de pagaments i s’inicià el procés de liquidació de la indústria.

Bibliografia

• Dorel-Ferré, G. Les colonies industrielles en Catalogne. Le cas de la Colònia Sedó, (1989). Hi ha versió catalana a Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1992).
• Història de la casa. Exemplar en manuscrit.

Resclosa a Sant Andreu de la Barca, on s’instal·là la segona fàbrica de carbur de calci (postal del principi del segle XX).

Marca de fàbrica d’A. Sedó, 1900.