El bernat pescaire (Ardea cinerea) és un dels ocells de ribera més majestuosos i de més envergadura (fins a 91 cm) que veiem a l’hivern a les nostres terres. Noteu a la fotografia, la forma del bec pròpia d’un ocell pescaire, i el color gris del cap i l’espatlla, així com les motes negres del coll.
Oriol Alamany.
Als Països Catalans, és un ocell molt comú en migració i a l’hivern, que no és encara ben establert com a nidificador, tot i que ha criat irregularment a Catalunya i el País Valencià, i pot haver niat antigament al Rosselló i Mallorca, però no hi ha dades comprovades.
Els primers ocells d’aquesta espècie arriben a partir de l’agost al delta de l’Ebre, rarament també al final de juliol. A la resta del territori, normalment no comencen a observar-se fins al setembre, i augmenta molt el seu nombre a partir de l’octubre. L’emigració de la població hivernant s’inicia el febrer i s’intensifica al final de març i a l’abril; després ja és un ocell rar. Fora d’aquestes dates, és regular la presència d’ocells estiuejants en indrets adients per tot el territori estudiat, llevat d’Andorra, on no hi ha zones adequades.
El bernat pescaire viu a tota mena d’ambients aquàtics d’aigües somes, estanyades o de corrent lent, envoltades de vegetació, preferiblement arbredes de ribera o canyissars, com estanys, llacs, llacunes litorals, arrossars, badies marines, salines, embassaments artificials i rius. Per a niar ha utilitzat arbredes de ribera, pinedes prop de zones palustres i grans canyissars.
Aquesta espècie ha niat esporàdicament en diverses localitats. Antigament havia estat citada com a possible nidificant a l’estany de Canet (Rosselló), s’albufera d’Alcúdia i el cap d’es Pinar, a Mallorca. A Catalunya hi ha indicis de nidificació no confirmada els anys quaranta Malgrat (Maresme), i es coneix un cas de cria probable al delta de l’Ebre els anys cinquanta o seixanta. A partir de mitjan la dècada dels setanta, les nidificacions esporàdiques han esdevingut més freqüents; així, al mateix delta de l’Ebre ha niat els anys 1975, 1976, 1984 i, possiblement, el 1977 i el 1978; el 1976 o 1977 va niar als aiguamolls de l’Alt Empordà, el 1976 a l’embassament del partidor de Balaguer, el 1978 probablement va criar a la Granja d’Escarp (Segrià) i el 1980, el 1981 i el 1982 sembla haver niat al Bages. Al País Valencià ha colonitzat l’albufera de València a partir del 1984 (set parelles) i ha continuat fent-ho el 1985, augmentant en nombre, per la qual cosa sembla que en aquest punt la colonització pot reeixir.
A l’hivern es presenta per tota la xarxa d’embassaments del rerepaís i les vores dels grans rius, en grupets poc nombrosos, generalment de menys de 50 exemplars, i arriba fins i tot a les zones de muntanya, com per exemple a l’Alt Vallespir, on hiverna en una localitat a 750 m d’altitud. És, però, molt més freqüent al litoral, sobretot al delta de l’Ebre, on els mesos de gener del 1977 al 1980 van comptar-se’n entre més de 200 i 480 exemplars, l’albufera de València, on el gener de 1984 se’n van veure 619, i les salines de Santa Pola, amb 200 exemplars. A més, es veu regularment a gairebé totes les zones humides del litoral i àdhuc a les Balears, on és comú a Mallorca i Menorca i més escàs a les Pitiüses.