Àrea de nidificació del bitó (Botaurus stellaris) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Sedentari, però molt escàs, i local a tot el territori estudiat, durant els períodes migratoris i a l’hivern el bitó (Botaurus stellaris) és una mica més freqüent i estès a causa de l’arribada d’uns pocs ocells provinents de zones més nòrdiques. En ràpida regressió, actualment només nidifica en uns pocs punts de la Catalunya Nord i resta del Principat, i s’ha extingit recentment al País Valencià i a les illes Balears, on ara és un ocell rar en pas, i més encara a l’hivern.
Fins ara hom posseeix ben poques dades d’ocells migrants o en dispersió d’aquesta espècie, i a més, les dades són difícilment separables de les de la població indígena dels Països Catalans. S’han citat ocells migrants o en dispersió el gener, l’abril, l’agost i el setembre a Catalunya; el març, l’abril i el maig a Menorca; i l’abril a Eivissa.
El bitó és un ocell propi dels extensos canyissars de les llacunes litorals, embassaments, llacs i goles abandonades de grans rius. Viu preferentment en les extensions inundades de canyissos i bogues, i més rarament de jonques o joncs, en formacions baixes i poc denses. Té molta tirada per les zones tranquil·les, amb grans extensions de vegetació helofítica que incloguin petites llacunes on poder pescar i passar així desapercebut.
Al territori estudiat ha sofert una forta regressió, que l’ha portat a extingir-se a moltes de les grans zones humides, com el delta del Llobregat, on encara criava el 1955, el llac de Banyoles, on se’n va trobar un niu el 1968, l’embassament d’Utxesa (Segrià) d’on va desaparèixer el 1979, l’albufera de València i l’albufera d’Alcúdia (Mallorca), on encara es va sentir un mascle cantant el 1967. Actualment, només nia amb seguretat als estanys de Canet (dues parelles) i Salses (una parella), al Rosselló i als aiguamolls de l’Alt Empordà (una parella) i del delta de l’Ebre (dues o tres parelles).