Àrea de nidificació del martinet de nit (Nycticorax nycticorax) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
És un ocell estival, nidificador local i relativament escàs a Catalunya, al País Valencià i, possiblement, al Rosselló. A tota la resta del territori estudiat, llevat d’Andorra, on no és citat, és un migrador regular, sobretot a la primavera. Excepcional a l’hivern.
Els primers martinets de nit arriben al final de març, però més normalment al començament d’abril, i escassegen ja les observacions d’ocells migrants el maig. A la tardor és més escàs, i s’observen de l’agost a l’octubre. En algunes localitats, però, és molt abundant a la tardor, per exemple al delta de l’Ebre, on s’observen grups nombrosos durant el setembre i l’octubre. Hi ha, a més, algunes observacions molt tardanes, una a l’albufera del Fondo l’01.11.72, una altra al delta de l’Ebre el 15.11.81, una a Maó (Menorca) el 18.11.84, i una dada plenament hivernal de 2 exemplars a Roses, el gener de 1980.
El martinet de nit viu a les zones palustres d’aigua dolça, en extensions d’aigues estanyades o de corrent lent, especialment marges i illetes de rius, estanys, llacs i llacunes litorals. És un ocell força arbori i normalment necessita boscos per a ajocar-se i niar; generalment ocupa alberedes, salzedes o d’altres arbredes de ribera, encara que també pot utilitzar pinedes, i fins i tot extensos canyissars.
La fenologia de cria varia segons les colònies. A l’Empordà i el Segrià, s’instal·la a partir de l’abril als boscos de ribera dels marges i les illetes dels rius. A l’albufera de València, nia en pinedes i, sobretot, als canyissars, també a partir de l’abril, però en canvi, al delta de l’Ebre, on nia als boscos de ribera i els canyissars, almenys en aquests últims, és molt tardaner i no s’instal·la fins al juny.
La població reproductora d’aquesta espècie als Països Catalans és poc nombrosa. Els martinets de nit regularment nien a l’Empordà (30-53 parelles en una o dues colònies), al Segrià (50-80 parelles en una colònia), al delta de l’Ebre (1-80 parelles en 5 o 6 colònies) i a l’albufera de València (100-229 parelles en 1-3 colònies). D’altra banda, aquest martinet ha niat irregularment en altres punts de l’Empordà, el Segrià, la Selva i l’albufera del Fondo, i antigament ho havia fet a Pego (Marina Septentrional). A més, pot niar al Rosselló, on s’han vist individus joves als marges de la Tet, i a la Baixa Cerdanya, on s’observen regularment individus adults en zones adients.
El martinet de nit és un ocell citat sovint a la bibliografia antiga, cosa que indica que en èpoques passades devia ésser molt més comú, fet que no és gens d’estranyar, atesa la gran extensió que devien tenir els boscos de ribera. Vayreda ja el cita com a possible niador a l’Empordà al final del segle XIX, Despuig l’esmenta al delta de l’Ebre ja al segle XVI, i després, molts altres autors fins als nostres dies. Les referències més concretes són, però, les de l’albufera de València, on Escolano ja el troba niant al començament del segle XVII. També hi ha dades antigues de nidificació a Mallorca, on von Jordans el considera nidificant comú al final del segle XIX, i Jourdain encara el troba criant al començament d’aquest segle, tot i que aquestes dades són discutides per altres autors, que no consideren definitivament provada la cria d’aquesta espècie a Mallorca.