La cigonya (Ciconia ciconia) és un ocell ben conegut de tothom i fàcil de veure dalt del niu, just en la imatge de la fotografia, presa a Aitona (Segrià), que construeix al capdamunt d’edificacions antigues i aïllades, especialment esglesioles i campanars, on s’està llargues estones dreta sobre una sola pota, o fent petar el bec amb un cloqueig característic. En vol és clarament identificable per la posició estesa del coll, llarg i prim.
Xavier Ferrer.
La cigonya blanca, molt comuna com a nidificant a la major part de la península Ibèrica, manté estabilitzat aquí un petit nucli reproductor de 23-24 parelles al Baix Cinca, el Segrià, la Llitera i la Noguera. A la resta de territoris continentals és un migrador regular i escàs en ambdós passos migratoris, i és considerat esporàdic en el sector meridional. Mallorca i Menorca entren dins el quadre general, mentre que a les Pitiüses és bastant rar.
Pels Països Catalans passa una línia de migració que, aproximadament, estaria orientada en la direcció formada per la unió de la Garrotxa amb la Plana d’Utiel, i que transporta cigonyes procedents d’Alsàcia, Holanda i un sector de l’Alemanya occidental. En dècades ja passades, aquest corredor era concorregut per alguns milers de cigonyes, les quals, a causa de la dràstica disminució generalitzada a tota la seva àrea de distribució, han quedat reduïdes a uns pocs centenars, o potser un miler, que passen cada tardor vers Gibraltar i després a l’Àfrica tropical. Esmentem, per la seva raresa, la recuperació, el 22.04.83, a Formentera, d’un ocell anellat de pollet a Badajoz el 25.05.80.
Àrea de nidificació de la cigonya (Ciconia ciconia) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Els dos passos migratoris són més tardívols aquí que a la resta de la península Ibèrica. En efecte, el pas prenupcial agafa des de mitjan març fins al final de maig, amb dades esporàdiques el gener i el febrer. El pas postnupcial ocupa des de mitjan juliol fins a mitjan octubre, amb les màximes el setembre, i dura fins a mitjan novembre. La major part de les observacions són d’exemplars isolats o parelles i, més rarament, estols de menys de 15 exemplars; el màxim observat fou d’una cinquantena a Bellvís (Noguera) el 20.07.59.
A la zona de reproducció tria les zones planes en veïnatge de masses d’aigua d’una certa entitat: embassaments, grans canals i rius com el Segre, el Cinca, l’Alcanadre, una part de les dues Nogueres i una part de l’Ebre. Ocupen els territoris de cria al gener-febrer, i és durant aquest últim mes quan comencen les baralles territorials i el període reproductor. Els nius, els situen principalment en les torres de les esglésies, i també en d’altres construccions humanes com fàbriques, xemeneies o sitges. Molt més rarament ho fan sobre arbres. No són colonials, la qual cosa indica que l’aliment no és gaire abundant, ja que per a les cigonyes, la disponibilitat i l’abundància d’aliment són els principals factors per a agrupar-se en colònies. L’excepció és la zona de confluència del Cinca i l’Alcanadre, que és precisament l’únic sector on, encara que en una baixa quantitat (no superen la desena d’individus), resten tot l’any.
Finalment, hom coneix citacions esporàdiques de reproducció a Llinars del Vallès (cap al 1960) i també als aiguamolls de Castelló d’Empúries el 1979, coincidint amb temptatives fetes a l’estany de Caperteng, al Llenguadoc.