Situació
Antiga església parroquial, ara dintre el clos del castell de Tamarit, bellament situada sobre un penyal arran de mar.
ECSA - I. Companys
L’església de Santa Maria és situada dins el clos del castell de Tamarit.
Mapa: 34-18(473). Situació: 31TCF625546.
Per anar-hi, cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (MMFG)
Història
El temple de Santa Maria de Tamarit, que fou una de les esglésies parroquials més antigues de l’àrea del Baix Gaià, és esmentada per primera vegada en la butlla de confirmació de béns que el papa Anastasi IV atorgà el 25 de març de 1154 a l’església de Tarragona. En aquesta butlla figura esmentada com a ecclesiam de Tamarit. Una trentena d’anys més tard, el 1180, es consigna aquesta església en l’acord a què arribaren Pere de Puigverd, abat de Santes Creus, i el clergue Bertran, rector de Tamarit, conjuntament amb Guillem de Claramunt, respecte als seus drets sobre la senyoria del lloc de Montornès, comprat pel cenobi santescreuí, ja que tradicionalment el rector de Tamarit recaptava la primícia de Montornès; en aquest acord estigué present l’arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls; s’arribà a la concòrdia que el rector de Tamarit retindria la meitat de tota la primícia del pa i del vi de tot l’honor de Montornès, mentre que el monestir cistercenc se’n reservaria l’altra meitat, l’any 1194, en la butlla de confirmació de privilegis i possessions que el papa Celestí III expedí en favor de l’església tarragonina, hi figura l’ecclesiam de Tamarid.
A l’inici del segle XIII, l’11 de juny de 1205, Elisenda d’Alcarràs, llegà a Santa Maria de Tamarit 2 morabatins, fent constar l’afecte manifestat pel seu espòs, Guillem de Claramunt, envers el seu capellà Bernat. Un curiós document del 1232, escrit pel monjo de Poblet Bernat Torró, al·ludeix al préstec de llibres —un saltiri glossat, les Distinctiones Abel i les Homilias Odonis— en favor del capellà de Tamarit; els volums havien pertangut al clergue Arnau Ponç. El rector de Tamarit en prometé el retorn a la seva mort o quan ingressés a l’orde. D’altra banda, en una escriptura del 20 de març de 1251 referent a la propietat de Tamarit per part de Guillema de Claramunt consta un tal Mosterius, clericus de Tamarit.
A la darreria del segle XIII, els anys 1279 i 1280, en la relació de parròquies que contribuïren amb la dècima al sosteniment de les croades, hi consta que el rector de Tamarito pagà 140 sous. Foren esglésies sufragànies seves les de Santa Margarida de la Riera de Gaià i la de Sant Jordi d’Ardenya.
A la darreria del segle XV, l’església de Santa Maria de Tamarit era de col·lació del prior de la seu de Tarragona. (ICF-MJVG-NMB-MMFG)
Església
Interior de l’església, amb els arcs torals que reforcen la seva volta.
ECSA - I. Companys
L’església de Santa Maria de Tamarit és un edifici de planta rectangular capçada a llevant per un absis carrat, a la qual foren afegides, posteriorment, dues capelles a cada costat.
L’absis és precedit per un arc presbiteral, de secció prismàtica, amb unes impostes de perfil esbiaixat; és cobert amb voltes de creueria, fruit d’una transformació tardana, com ho demostra exteriorment el canvi de parament, el qual a partir d’una certa alçada és de paredat, en comptes dels petits carreus de l’obra romànica original, que cal situar a la segona meitat del segle XII. A les cantoneres dels murs es poden veure carreus de mides més grans.
El mur de capçalera té una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt, avui dia cegada. També hi ha sengles finestres en cadascun dels murs laterals; d’aquestes, la del costat sud, actualment tapiada, és situada damunt la porta d’arc rebaixat que dona accés a la sagristia, obra de l’inici del segle XVIII.
La nau fou coberta amb volta de canó apuntat, reforçada per dos arcs torals. Tot i que actualment sigui cega, la nau devia tenir algunes finestres, una de les quals, de doble esqueixada, és situada a la banda sud i és visible des de l’interior del castell. Per damunt dels dos primers arcs que perforen els murs perimetrals hi ha unes mènsules força grans, formades per un cavet i un quart de cercle que suporten un arc toral, el qual degué ésser incorporat al segle XIV per tal de reforçar la volta en afegir-hi les capelles laterals. A continuació és visible un altre arc, transversal, similar al que precedeix l’absis, però amb impostes més estretes i desproveïdes de decoració. La il·luminació interior es completava amb la finestra del mur de ponent, situada a nivell del cor elevat, la qual fou tapiada en construir l’atri o galilea on hi ha la porta d’entrada.
Respecte a les capelles, cal remarcar que la primera que va ser afegida al temple, emplaçada al N i dedicada a sant Jaume, té una finestra arcaïtzant, que es correspon amb les que ja s’han esmentat. Al seu davant se n’obrí una altra, que té com a profunditat l’espai existent entre la nau i la paret nord de la torre principal del castell. L’any 1615 el mestre de cases Miquel Llorenç, d’Altafulla, n’obrí dues més a tots dos costats de la banda de ponent de l’església, tot seguint el model de les finestres antigues. (ICF-MJVG-NMB)
Escultura
A l’interior de la capella de Tamarit es conserven restes de decoració escultòrica consistent en dues impostes.
Impostes de l’arc de triomf, amb ornamentació vegetal i geomètrica que corresponen, respectivament, a la banda de l’Evangeli i de l’Epístola.
ECSA - J. Serra
La del costat de l’Evangeli de l’arc de triomf mostra, sota un fris de tretze rombes entrellaçats i de vora estriada, dues sanefes verticals flanquejant una composició rectangular. Dins un marc subratllat per un solc, s’ordenen dues parelles de semipalmetes afrontades i tancades en marcs cardials, delimitats per les prolongacions de les tiges i separats per fulles. El compartiment principal, també resseguit per una cinta migpartida, allotja dues circumferències i la meitat d’una tercera estriades i tangents, que inclouen rosetes de vuit lòbuls concavats, grans i petits en alternança entorn a un centre trepanat. A la dreta es retroba el motiu superior i, a sota, un cordó, a manera de collarí. L’oposada presenta dents de serra i una tija ondulant que emmarca quatre palmetes de perfil de talla poc acurada a l’interior, d'una banda, ranurada, entre dos cordons.
El relleu, força pla, amb fils gruixuts i talla a bisell, té un acusat caràcter arcaïtzant, per bé que la presència de la faixa dentada i de l’entrellaç de rombes ens situïn cap a la segona meitat del segle XII. (ICF-MJVG-NMB)
Epigrafia
Làpida sepulcral d’Arnau de Tamarit (†1282), encastada en el mur oriental de la capella de Sant Jaume, situada a l’interior de l’església.
ECSA - J. Serra
Encastada al mur oriental de la capella de la dreta més propera a l’absis de l’església, dedicada a sant Jaume, hi ha una làpida sepulcral. És de marbre blanc, rectangular, i fa 53 cm de llargada per 38 d’alçada. Hi ha inscrit l’epitafi d’Arnau de Tamarit, que morí l’I d’abril de l’any 1282. El text és el següent:
1 † OBIT ARNALDUS DE TAMARITO MILES KALENDAS APRILIS A-
2 NNO DOMINI M CC LXXX II QUI INSTITUIT HANC CAPPELL-
3 AM SANCTI JACOBI APOSTOLI CUI ASIGNAVIT OMNES HONORS
4 SUOS EXITUS ET PROVENTUS HOMINES ET OMNIA IURA QUOS
5 VEL QUE HABEBAT PER FRANCHUM ALODIUM IN TERMINO CASTRI
6 MONTIS OLIVI ET HONORES DE BONS AGUAYTS ET PA-
7 RALIATAM TERRE SITUATAM PROPE MOLENDINA DE P-
8 ASSUI ET HOSPICIUM SITUM IN CASTRO DE
9 TAMARITO UT IN SUO TESTAMENTO CONTINETUR(?)...
Que traduït vol dir:
“† Arnau de Tamarit, cavaller, morí el dia de les calendes d’abril [1 d’abril] de l’any del Senyor mil dos-cents vuitanta-dos; ell va instituir aquesta capella de Sant Jaume apòstol, a la qual va assignar totes les propietats, eixides, rèdits, persones i tots els drets que ell tenia en franc alou al terme del castell de Montoliu i béns de Bons-aiguats, i una parellada de terra situada prop dels molins del Pas i l’hospedatge situat al castell de Tamarit, tal com consta en el seu testament...”
Als angles inferiors de la làpida hi ha dos escuts parlants apuntats, dins cercles buidats, amb un arbre (tamariu) i tres olives, respectivament, al·lusius a Tamarit i Montoliu (ICF-MJVG-NMB)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Villanueva, 1851, vol. XIX, ap. XXXVIII, pàgs. 300-304
- Kehr, 1926, doc. 65, pàgs. 336-339
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 150 i 156
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàg. 68
- Altisent, 1974, pàg. 114
- Buron, 1980, pàg. 322.
Bibliografia sobre l’epigrafia
- Rovira, 1991, pàgs. 144-146.