Situació
Vista aèria del castell, l’església i les altres edificacions que formaven l’antic poblat de Tamarit.
ECSA - J. Todó
El castell de Tamarit és situat a la costa, en un petit promontori rocallós, prop de la desembocadura del riu Gaià. El castell és la part més vistent de tot el conjunt, integrat, a més, per una església i altres vestigis de cases pertanyents a l’antic poble d’origen medieval, avui despoblat a causa de la manca de salubritat del lloc, pròxim als aiguamolls de la desembocadura. Tot el conjunt era envoltat antigament per un clos murat.
Mapa: 34-18(473). Situació: 31TCF625546.
Partint de Tarragona per la carretera N-340, uns 2 km abans d’arribar a Altafulla cal desviar-se per un trencall a mà dreta que per un recorregut de 2 km, tot travessant per un pontet la via del tren, porta a uns càmpings i al castell de Tamarit. (JMB)
Història
Al segle XI, l’indret de Tamarit formava la castellania més meridional del comtat de Barcelona; de fet era com una falca dins el territori de Tarragona. Tamarit fou ocupat en una data desconeguda per Bernat Sendred de Gurb, que el 1049 vengué la castellania a Ramon Berenguer I per 308 unces d’or. No se sap si la fortalesa fou reconstruïda per Bernat Sendred sobre una edificació anterior o bé si la bastí de bell nou, però de fet tenia el castrum per aprisió. Cal indicar en aquest sentit que l’historiador E. Morera atribuí al castell de Tamarit un origen islàmic.
Un cop adquirida la fortalesa de Tamarit, el comte Ramon Berenguer I de Barcelona, entre el 1050 i el 1053, la infeudà a Sunyer amb l’obligació de residir-hi i de lliurar-li la meitat de totes les captures de peix i corall que pogués fer, obligació aquesta segona que il·lustra la importància del port de Tamarit a l’edat mitjana, des del qual es desenvolupava una intensa activitat comercial; tant és així, que fou un dels pocs ports de la costa catalana en aquesta època que gaudí del dret de cobrament de l’impost de la lleuda.
Es desconeixen els efectes d’aquesta primera infeudació del castell de Tamarit feta per Ramon Berenguer I, però és molt probable que Sunyer no fos capaç de complir les condicions que havia jurat al comte, i documentalment es perd el rastre d’aquest primer feudatari. El castrum afrontava a cerç amb el terme del castell d’Ullastrell; a llevant, amb el terme de Berà; a migdia, amb la mar i a ponent, amb la “ciutat” de Tarragona.
Quan el comte hagué recuperat altra vegada tots els drets sobre el castell de Tamarit, el 30 de març de 1060 l’infeudà a Bernat Amat de Claramunt, juntament amb el títol vescomtal de Tarragona, amb vista a la conquesta de la ciutat de Tarragona, que encara trigà a esdevenir-se. Aquest document no s’ha conservat, però l’acord signat el 28 d’agost de 1108 entre el comte Ramon Berenguer III i Bernat Amat de Claramunt, nét de l’anterior, referma l’antiguitat d’aquesta nissaga com a feudataris i comdors dels comtes de Barcelona sobre el castell de Tamarit. El document en qüestió exposa que Ramon Berenguer III, en canvi de fidelitat, donà a Bernat Amat de Claramunt, vescomte de Cardona, i a la seva esposa Almodis l’honor que el seu pare, Deodat Bernat, tenia en feu per Ramon Berenguer I, llevat de les dominicatures que el comte retenia. Tanmateix, Bernat Amat de Claramunt fou destituït com a castlà de Tamarit per part del mateix comte el 16 de maig de 1119, a causa de l’incompliment del servei de guàrdia, al qual estava obligat. Per aquest motiu, el comte encomanà al seu fidel Fortuny i a la seva muller Beatriu el castell de Tamarit. Nogensmenys, l’absència dels Claramunt sobre Tamarit fou curta, perquè Beatriu havia estat casada amb Deodat Bernat de Claramunt, de qui tingué un fill, dit Deodat. Beatriu gaudia d’un usdefruit vitalici per concessió del seu primer marit quan es casà en segones noces amb Fortuny.
Testament sacramental de Deodat de Tamarit (13 de desembre de 1152)
"Legalibus edocemur institutis quod voluntas defuncti, iuxta quarti ordinis modum verbis tantum modo edita, que instante periculo infirmitatis conscribi nequiverit et tamen ab eo qui moritur iussa fuerit alligari, tunc robur plenissimum obtinebit, si testes ipsi qui hoc audierint, et rogati ab ipso conditore extiterint infra VI mensium spacium.
Hoc quod iniunctum habuerint sua coram iudice iuratione confirmaverint eiusdemque iuramenti conditionem tam sua quam testium manu corroboraverint. Quapropter nos, videlicet, Raimundus Bernardi de ipsis Fexis et Guillelmus de Terracia, ne nostra taciturnitate depereat, quod perire non debet, iuramus per Deum vivum et venim, et per altare sancti Felicis martiris, quod est constructum in ecclesia beatorum martirum Iusti et Pastoris, supra cuius sacrosanctum altare, has condiciones manibus propiis iuramus quod vidimus et audivimus ea hora quando Deodatus, egritudine detentus unde obiit, ordinavit ultimam suam voluntatem, nobis presentibis, suis solummodo verbis.
Primum dimisit corpus suum ad sepeliendum in cimiterio cenobii Sancti Cucuphatis et L morabetinos, et hoc quod debebant ei monachi eiusdem monasterii, et fevum de Magerova.
Dimisit namque filiis suis Bernardo atque Bernardo castrum de Bello Stare, quod habebat in Ripacorza; et si unus obierit ante alium sine ligitima prole, habeat alter totum castrum, et si ambo obierint sine legitima prole, revertatur ipsum castrum Deodato, filio suo. Castrum vero de Regumir et totum honorem quem habebat infra muros Barchinone, dimisit ecclesie Sancte Crucis Sancteque Eulalie cum filio suo Dalmatio, ita tamen ut predictus filius suus habeat et possideat ea in vita sua, et post mortem eius revertatur iamdicte ecclesie solide et libere.
Guillelmo de Claromonte, filio suo, dimisit castrum de Monte Olivo et Codon; et dimisit eciam totum illum honorem quem adcaptavit de domino suo comite in Ispania. Ita tamen dimisit ei hec omnia suprascripta, ut habeat hec omnia, videlicet, castrum de Monte Olivo et Codon, et omnem alium honorem que ei dimittit, per fratrem suum Deodatum. Et donet ei potestatem de ipso castro de Monte Olivo et de aliis castris que in suprascripta laxatione erunt, et sit inde suus. Et Deodatus habeat medietatem in dominicaturis laxationis predicti Guillelmi, fratris sui, ad suum propium.
Dimisit Ermengaudi, uxori sue, totum honorem suum, cum filiis suis, quamdiu sine marito voluerit esse. Ita tamen ut ipsa habeat dominium in toto suo honre. Et si maritum acceperit, dimisit ei castrum de Esparagera, cum omnibus suis pertinenciis, et castrum de Rubi cum pertinenciis suis, et suum dominium de Curtís cum molendinis quos ibi habebat vel habere dedebat. Et hoc totum dimisit ei pro emendamento sui sponsalicii de Claromonte quem dimisit Deodato, filio suo et eius. Hoc totum habeat illa in vita sua, et post mortem ipsius revertatur predicto Deodato, filio suo. Et dimisit ei D morabetinos in auro, et omnes suas sarracenas et omnes pannos suos.
Dimisit Deodato, filio suo, Claromontem et Tamaritum, et totum suum honorem, et fevos, et alodia, et baiulias, et pignora que tunc possidebat et habebat vel habere dedebat in cunctis locis: totum dimisit ei ad integrum, excepto illud quod suprascriptum est, quod aliis fratribus et uxori sue, ut supradictum est, dimisit.
Si vero Deodatus obierit antequam Guillelmus, frater eius, sine legitima prole, habeat totum honore Deodati prephatus Guillelmus, frater eius; et si Guillelmus obierit antequam Deodatus sine legitima prole, revertatur totus honor Guillelmi Deodato predicto, fratri eius. Si autem Deodatus et Guillelmus obierint sine legitima prole, revertatur totus honor illorum integriter ubicumque sint, Bernardo atque Bernardo, filiis suis, et faciant se inde fratris; ita tamen ut unus habeat medietatem tocius honoris, et alter aliam medietatem. De omni suo avere accepit terciam partem pro anima sua, extra sarracenas et pannos suos quod dimisit uxori sue, et omnes suos sarracenos dimisit pro redempcione christianorum captivorum, et de duabus precepit dari D morabetinos in auro uxori sue. Et quicquid de duabus partibus super fuerit, dimisit Dedodato, filio suo.
Militibus illis qui fuerunt secum expeditione Lorche, dimisit medietatem morabetinorum quos eis ad... andum in prefata expedicione accomodavit.
Ut superius scriptum est, nos suprascripti testes, ante quorum presencia suprascriptus testator suam ordinavit supradictarum voluntatem venim esse, iuramus ante presenciam Arnaldi, diachoni, vice iudicis obtinentis, et Geralli, sacerdotis et prioris Terracie, et Guillelmi, Sancti Felicis abbatis, et Guillelmi Raimundi, dapiferi, et Dalmatii de Petra Taiada, et Poncii Petri de Bagnariis, et aliorum multorum, tam laicorum quam clericorum, infra primos VI menses, ut lex docet post obitum predicti testatoris.
Obiit namque predictus testator II nonas decembris, anno XVI regni regis Ledovici iunioris. Late conditiones idus decembris et anno prefixo.
Sig+num Raimundi Bernardi de ipsis Fexis. Sig+num Guillelmi de Terracia. Nos huius rei testes et iuratores sumus. Sig+num Ermeniardis, uxoris eius. Sig+num Raimundi Fulconis de Cardona. Sig+num Guillelmi Raimundi, dapiferi. Sig+num Dalmatii de Petra Fita. Sig+num Poncii Petri de Bagneriis. Sig+num Ioffre de Sancta Columba. Sig+num Bernardi de Tuguris. Sig+num Guillelmi de Exercavins. Sig+num Arnalli Sancti Felicis. Sig+num Petri de Podio Rog. Sig+num Deodati, filii Deodati. Sig+num Guielmus, Sancti Felicis abbas. Sig+num Geraldi, prioris Terracie et sacerdotis. Sig+num Iohanis, presbiteri. Sig+num Bernardus, gratia Dei abba Sanctii Laurencii.
Terciam partem quam Deodatus accepit pro anima sua, ita distribuit, et suis manumissoribus, videlicet, Guillelmum Raimundi, dapiferum, et Petrum, sacrista, et Geraldum, priorem Terracie, et Guillelmum de Terracia, et Poncium Petri de Bagneriis, et Ermeniardem, usorem suam, ita precepit distribuere eis. Primum dimisit Sancto Cucuphati, sicut suprascriptum est. Episcopo Barchinone X morabetinos. Ad sedem, XX morabetinos. Archiepiscopo Terrachone XX morabetinos, et ad sedem X morabetinos. Dimisit Hospitale Iherosolime C morabetinos. Milicie Templi C morabetinos. Omnibus ecclesiis parroechialibus tocius ipsius honoris unicuique dimisit X morabetinos. Ecclesie Sancti Laurencii de Monte X morabetinos. Ecclesiis Sancte Marie et Sancti Petri Terracie XX morabetinos. Ecclesie Sancti Rufi X morabetinos. Episcopo Gerunde XV morabetinos, quos ipse ei debebat. Sancto Bartholomeo de Olorda X morabetinos. Dimisit monachis de Cerdanola C solidos. Ad pontum de Vila Mara V morabetinos. Ad pontum de Rocha de Dorch V morabetinos. Hanc vero terciam partem quam predictus testator sic divisit ut suprascriptum est. Ego Geraldus, prior Terracie, afirmo esse verum per Deum et hec sancta IIII evangelia, et exinde non mutavit suam voluntatem me sciente.
Actum est hoc idus decembris et anno XVI regni regis Ledovici iunioris.
Et quicquid superfuerit de sua tercia parte precepti manumissoribus suis distribuere pro anima sua sicut melius videretur eis.
Sig+num Geraldi, prioris Terracie. Sig+num Raimundus, gratia Dei Sancti Cucuphatis abbas. Sig+num Guillelmi Raimundi, dapiferi. Sig+num Guillelmus, Sancti Felicis abbas. Sig+num Bernardus, gratia Dei abba Sancti Laurencii.
Sig+num Arnalli, diachoni, qui hoc scripsit cum litteris super apposittis in linea XXIII et rasis et emendatis in linea XXXIX et XXXXII, die et anno quo supra."
[O]: Perdut.
[A]: Còpia del 1174: ACB, perduda.
B: Còpia del segle XIII: ACB, Libri antiquitatum, vol. I, doc. 282, folis 113-114.
Madurell: El monasterio de Santa María de Valldaura del Vallés (1150-1179), “Analecta Sacra Tarraconensia” (Barcelona), 25 (1952), doc. 3, pàgs. 135-138.
b: Virgili: L’expansió i afermament del feudalisme al Baix Gaià (segles XI-XII), Centre d’Estudis d Altafulla, Altafulla 1991, doc. IV, pàgs. 182-184.
Traducció
"Les disposicions de la llei ens diuen que la voluntat d’un difunt, segons la quarta manera de testar, expressada només de paraula quan no hagi pogut ésser escrita per la urgència del perill greu d’una malaltia, però amb una ordre vinculant manifestada pel qui mor, tindrà plena validesa si els testimonis que l’hagin sentida, i a instàncies del mateix testador, es presenten dins el termini de sis mesos.
Aquest mandat que tenen, han de confirmar-lo amb el seu jurament davant el jutge i han de corroborar la disposició del mateix jurament tant amb la seva mà com amb la dels testimonis. Per això nosaltres, Ramon Bernat de les Feixes i Guillem de Terrassa, perquè pel nostre silenci no es perdi allò que no s’ha de perdre, jurem pel Déu vivent i veritable i per l’altar de sant Feliu, màrtir, que és construït dins l’església dels sants màrtirs Just i Pastor, i damunt el seu altar sagrat jurem amb les nostres pròpies mans les disposicions testamentàries que vam veure i vam sentir en aquella hora en què Deodat, impedit per la malaltia de la qual morí, disposà la seva darrera voluntat únicament de paraula en presència nostra.
En primer lloc deixà cinquanta morabatins perquè el seu cos fos sepultat al cementiri del monestir de Sant Cugat, a més d’allò que li deguin els monjos d’aquest monestir i el feu de Magerova.
Deixà als seus fills Bernat i Bernat el castell de Bellestar que tenia a la Ribagorça; i si un d’ells moria abans que l’altre sense descendència legítima, que l’altre tingui tot el castell; i si tots dos morien sense descendència legítima, que el castell reverteixi a Deodat, fill seu. El castell de Regomir i tot l’honor que tenia dins les muralles de Barcelona, el deixà a l’església de la Santa Creu i de Santa Eulàlia i alhora al seu fill Dalmau, de tal manera que l’esmentat fill seu ho tingui i posseeixi mentre visqui i després de la seva mort reverteixi íntegrament i lliurement a l’esmentada església.
A Guillem de Claramunt, fill seu, li deixà els castells de Montoliu i del Codony; i li deixà també tot l’honor que obtingué del seu senyor, el comte, a Hispània. Però totes aquestes coses esmentades, o sigui, el castell de Montoliu i el del Codony, i qualsevol altre honor que li deixi, les hi deixà de tal manera que les tingués totes pel seu germà Deodat. Que li doni la potestat del castell de Montoliu i la dels altres castells que hi haurà en la mateixa deixa, i que després siguin seus. I que Deodat tingui la meitat de les dominicatures de l’herència de l’esmentat Guillem, germà seu, per al seu propi ús.
Deixà a la seva muller Ermengarda tota la seva honor, conjuntament amb els fills, mentre vulgui restar sense marit. De tal manera, però, que ella tingui el domini en tota la seva honor. I si prenia marit, li deixà el castell d’Esparreguera amb totes les seves pertinences, i el castell de Rubí amb les seves pertinences, i el seu domini de Corts amb els molins que tenia o havia de tenir en aquest lloc. I tot això li ho deixà com a compensació de la seva donació esponsalicia de Claramunt, que deixà a Deodat, fill seu i d’ella. Que tot això ho tingui ella mentre visqui, i que després de la seva mort reverteixi a l’esmentat Deodat, fill seu. I li deixà cinc-cents morabatins d’or, i totes les seves esclaves sarraïnes, i totes les seves teles. Deixà a Deodat, fill seu, Claramunt i Tamarit, i tota la seva honor, els feus, els alous, les batllies i les penyores que en aquell moment tenia o havia de tenir en qualsevol lloc: li ho deixà tot íntegrament, llevat d’allò que, segons ha quedat escrit més amunt, deixà als altres germans i a la seva muller.
Tanmateix, si Deodat moria abans que el seu germà Guillem sense descendència legítima, que l’esmentat Guillem, el seu germà, tingui tota l’honor de Deodat; i si Guillem moria abans que Deodat sense descendència legítima, que tota l’honor de Guillem reverteixi a l’esmentat Deodat, el seu germà. I si Deodat i Guillem morien sense descendència legítima, que tota llur honor reverteixi íntegrament, onsevulla que sigui, a Bernat i Bernat, fills seus, i que ho facin com a germans; de tal manera, però, que l’un tingui la meitat de tota l’honor i l’altre en tingui l’altra meitat. De tot el seu haver en reservà la tercera part per a la seva ànima, llevat de les esclaves sarraïnes i de les seves teles, que deixà a la seva muller, i deixà tots els seus esclaus sarraïns per a la redempció de cristians captius; i de les altres dues parts manà que fossin donats cinc-cents morabatins d’or a la seva muller. I tot allò que sobrés d’aquestes dues parts ho deixà al seu fill Deodat.
A aquells cavallers que l’acompanyaren en l’expedició a Lorca, els deixà la meitat dels morabatins que els prestà per anar a l’esmentada expedició.
Tal com ha quedat escrit més amunt, nosaltres, els sobredits testimonis, en presència dels quals l’esmentat testador disposà la seva voluntat sobre els béns abans especificats, jurem que això és veritat, en presència d’Amau, diaca, que fa la funció de jutge, de Guerau, sacerdot i prior de Terrassa, de Guillem, abat de Sant Feliu, de Guillem Ramon, senescal, de Dalmau de Peratallada, de Ponç Pere de Banyeres, i de molts altres, tant laics com clergues, dintre dels primers sis mesos després de la mort de l’esmentat testador, tal com disposa la llei.
En efecte, l’esmentat testador morí el dia segon de les nones de desembre, l’any setzè del regnat del rei Lluís el Jove. Les disposicions testamentais han estat exposades el dia dels idus de desembre de l’any esmentat.
Signatura de Ramon Bernat de les Feixes. Signatura de Guillem de Terrassa. Nosaltres som testimonis d’aquest fet i ho jurem. Signatura d’Ermengarda, la seva muller. Signatura de Ramon Folc de Cardona. Signatura de Guillem Ramon, senescal. Signatura de Dalmau de Perafita. Signatura de Ponç Pere de Banyeres. Signatura de Guifré de Santa Coloma. Signatura de Bernat de Togores. Signatura de Guillem de Xercavins. Signatura d’Arnau de Sant Feliu. Signatura de Pere de Puig-roig. Signatura de Deodat, fill de Deodat. Signatura de Guillem, abat de Sant Feliu. Signatura de Guerau, prior de Terrassa i sacerdot. Signatura de Joan, prevere. Signatura de Bernat, abat de Sant Llorenç per la gràcia de Déu.
La tercera part que Deodat reservà per a la seva ànima, la distribuí així, i ordenà als seus marmessors, o sigui, Guillem Ramon, senescal, Pere, sagristà, Guerau, prior de Terrassa, Guillem de Terrassa, Ponç Pere de Banyeres, i Ermengarda, la seva muller, que la distribuïssin d’aquesta manera. En primer lloc féu una donació a Sant Cugat, tal com ha quedat escrit més amunt. Al bisbe de Barcelona, deu morabatins. A la seva seu, vint morabatins. A l’arquebisbe de Tarragona, vint morabatins, i a la seva seu, deu morabatins. Deixà a l’Hospital de Jerusalem cent morabatins. A la Milícia del Temple, cent morabatins. A totes i cadascuna de les esglésies parroquials de tota la seva honor deixà deu morabatins. A l’església de Sant Llorenç del Munt, deu morabatins. A les esglésies de Santa Maria i de Sant Pere de Terrassa, vint morabatins. A l’església de Sant Ruf, deu morabatins. Al bisbe de Girona, vint-i-cinc morabatins, que ell li devia. A Sant Bartomeu d’Olorda, deu morabatins. Deixà als monjos de Cerdanyola cent sous. Al pont de Vilomara, cinc morabatins. Al pont de Roca de Droc, cinc morabatins. Aquesta tercera part la distribuí així l’esmentat testador, tal com ha quedat escrit. Jo, Guerau, prior de Terrassa, afirmo que això és veritat, per Déu i per aquests quatre sants evangelis, i no em consta que després canviés la seva voluntat.
Això ha estat fet el dia dels idus de desembre, l’any setzè del regnat del rei Lluís el Jove.
I tot el que sobrés de la seva tercera part ordenà als seus marmessors que ho distribuïssin pel bé de la seva ànima de la millor manera que els semblés.
Signatura de Guerau, prior de Terrassa. Signatura de Ramon, abat de Sant Cugat per la gràcia de Déu. Signatura de Guillem Ramon, senescal. Signatura de Guillem, abat de Sant Feliu. Signatura de Bernat, abat de Sant Llorenç per la gràcia de Déu.
Signatura d’Arnau, diaca, que ho ha escrit amb lletres sobreposades a la línia vint-i-tres, i rascades i esmenades a la línia trenta-nou i la quaranta-dos, el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
El 3 d’agost de 1129 Deodat, fill de Beatriu i Deodat Bernat, subscrigué un jurament sacramental a Ramon Berenguer III i al seu fill Ramon (futur Ramon Berenguer IV) segons el qual renovava la seva fidelitat pel castell de Tamarit, i prometia no vetar l’entrada, l’estada ni la sortida del comte a la fortalesa (iuro ego Deusde... seniori meo Raimundo, comiti Barchinonensi... quod de ista ora in antea non vetabo vobis intrare et exire et estare in ipso castro de Tamarit quandocumque volueritis et quantumque vobis placuerit...). Poc després, el 1134, Deodat subinfeudà els castells de Montoliu i de Tamarit a Ramon Pere, fill de Pere Mir de Banyeres; segons aquesta subinfeudació, el primer responsabilitzava el segon de la guàrdia del castell i li concedia el permís d’estada a la torre major durant la seva absència. Així, Ramon Pere es convertí en vassall de Deodat de Tamarit, mentre que en aquell mateix moment n’era castlà un tal Ponç Guerau. Posteriorment, l’any 1210, Pere de Banyeres —a qui suposem fill de Ramon Pere—, llegà en testament al seu fill, dit també Pere, els castells de Tamarit i de Montoliu, entre d’altres.
El castell de Tamarit al llarg del segle XIII continuà en mans dels Claramunt. Consta, en aquest sentit, que Guillem de Claramunt, fill de Saurina i senyor de Tamarit, prengué part activa en la conquesta de Mallorca, on morí l’any 1230. Els seus fills, Guilienta de Claramunt i Ponç de Cervera (que havia pres el cognom de la seva mare, Guillema de Cervera) es disputaren l’herència del seu pare, perquè a Guillema li pertocaven els castells de Tamarit, Montoliu i el Codony segons el testament patern. Aquesta situació conduí a un plet arbitrat per Ramon de Penyafort, el qual, el 20 de març de 1251, es pronuncià a favor de Guillema de Claramunt, tal com havia volgut el seu pare, la qual esdevingué senyora del castell de Tamarit. En aquesta època es documenta una família de cavallers cognomenats Tamarit, castlans del castell. Arnau de Tamarit el 1282 fou el fundador de la capella de Sant Jaume de la parròquia de Santa Maria de Tamarit. Els Tamarit, senyors de Peralta, eren una branca de la família Montoliu.
Guillema de Claramunt es maridà el 1291 amb l’infant Pere, fill de Pere II, el qual, com a membre de la reialesa i per tant senyor eminent del castell de Tamarit, li aportà en dot, tot i que ella l’hagués heretat del seu pare.
A mitjan segle XIV, el domini dels castells de Tamarit i Montoliu passà al baró Francesc de Vallgornera, el procurador del qual, Arnau Blancas, l’any 1339, els vengué a la mitra de Tarragona —ocupant la dignitat d’arquebisbe Arnau Sescomes— pel preu de 13 000 sous. De fet, els arquebisbes ja havien adquirit drets al sector des del segle XIII. En el fogatjament del 1365-70, Tamarit figura entre els béns de l’església de Tarragona i tenia llavors 80 famílies (Tamerit, qui es del dit Archabisbe... LXXX fochs); el fet que després de la Pesta Negra l’indret disposés d’aquest considerable nombre d’habitants s’ha de relacionar amb l’existència d’una important base econòmica, fonamentada en la pesca i l’activitat comercial a través del seu important port.
El rei Pere III de Catalunya-Aragó, amb motiu de la guerra que mantingué amb el rei de Castella, ordenà l’any 1363 l’emmurallament de Tamarit. A la darreria d’aquesta centúria, el 1382, exercia el càrrec de castlà de Tamarit Guillem d’Argentona.
Durant la guerra civil que enfrontà Joan II amb la Diputació del general al segle XV, el castell de Tamarit fou ocupat per les tropes joanistes i serví de base per a l’atac a Tarragona. La Diputació reialista sol·licità una ajuda econòmica a la ciutat per a la defensa de Tamarit. Del 1470 al 1475 va ser ocupat per les tropes navarreses del capità mercenari Juan d’Armendáriz, que condicionà l’entrega del castell a canvi del lliurament d’una elevada quantitat, que la ciutat i els pobles del Camp van haver de sufragar.
Tamarit fou un dels ports importants a l’edat mitjana; tanmateix, els continus atacs dels corsaris sarraïns durant els segles XV i XVI gairebé feren desaparèixer el tràfic mercantil, que passà a Tarragona. Per aquesta raó, el 1562, els jurats de Tamarit protegiren la zona amb l’anomenada torre de la Mora.
La mitra tarragonina conservà la jurisdicció de Tamarit fins al segle XIX, però d’ençà del 1681 la compartí amb els Montserrat i llurs descendents; l’esmentat any, Francesc de Montserrat, governador de Tarragona, senyor de Montoliu i de les baronies de la Nou de Gaià, Altafulla i Ribelles comprà el castell de Tamarit i li fou concedit pel rei Carles II el títol de marquès de Tamarit, que també portaran els seus successors.
El poble de Tamarit es va anar abandonant en el decurs del segle XIX a causa de les febres palúdiques generades per l’entollament de les aigües de pluja i del Gaià; la seva població es va traslladar als pobles propers d’Altafulla i Ferran. (JMB-AVC)
Castell
Basament de la torre de planta quadrada adossada a l’església de Santa Maria de Tamarit, una de les restes més antigues de l’actual castell.
ECSA - J. Bolòs
Actualment, dins del recinte castral de Tamarit hi ha les restes del castell, l’església, alguns habitatges i diversos espais sense edificar. Aquest conjunt d’edificis envolten una plaça i resten closos per una muralla, especialment evident a la banda occidental. Algunes d’aquestes construccions són d’època romànica o gòtica; moltes són, però, fruit de les diferents restauracions que hi ha hagut al llarg dels darrers anys en aquest notable monument. Tot i que potser hi ha alguna altra construcció d’època romànica, l’únic edifici —a part l’església— que hom pot suposar que fou fet dins el marc cronològic establert en aquesta obra és la torre de planta quadrangular que hi ha precisament al costat de l’església.
A uns metres de la nau romànica de l’església s’alçava una torre de planta gairebé quadrada. Aquesta construcció, en ampliarse l’església amb una sagristia i amb una nau lateral situada al costat sud, restà adossada a l’edifici eclesiàstic. La torre, que a la cara nord fa 4,65 m, era feta amb uns carreus escairats de mida mitjana (per exemple, 30 cm d’alt per 50 cm de llarg). Aquest aparell es pot veure a la paret sud de la nau lateral de l’església i a la paret oest de la sagristia.
Segurament, aquesta torre s’ensorrà en bona part durant la mateixa edat mitjana, de manera que tota la part meridional hagué d’ésser refeta. En reconstruir-se, amb un aparell constructiu molt diferent, s’hi degué fer un talús a la base.
Una finestra (o porteta) tapiada que s’endevina a la nau lateral de l’església ha de ser de la construcció original. Té una amplada de 65 cm i és acabada amb un arc de mig punt format per 9 dovelles. Sota seu sembla com si s’hagués volgut obrir una porta.
Aquesta primera torre de Tamarit pot ser del segle XII o del segle XIII. (JBM)
Escultura
Capitells figurats, amb parelles de lleons i de grius, respectivament.
ECSA - I. Companys
A l’interior del clos del castell, situats en diverses dependències, es conserven dos fragments de columnes, quatre capitells i una imposta.
El capitell cantoner de portada (52 × 31 × 26 cm) és un bloc de pedra sorrenca o sauló que presenta el sector esquerre llis (trencat a l’angle superior), ja que devia encaixar al mur. Té al pla superior dues estríes obliqües paral·leles i dues més de verticals a la cara posterior. Pel que fa al capitell pròpiament dit, és ornat, sobre un collarí simple, amb dos daus, fulles que convergeixen a l’angle suggerint les volutes i una parella de felins afrontats, amb el cap acotat i en contacte i la cua sortint per entre les potes molt allargades (trencada la posterior esquerra del segon). Els animals no ofereixen cap detall destacable de talla.
L’altre capitell cantoner de portada (51 × 30 × 32 cm), corresponent al mateix costat, és similar a l’anterior i té igualment una part sense decorar i una estria vertical a la cara de darrere. Proveït d’un collarí llis, es resol també mitjançant dos daus allargats, senzilles fulles que s’ajunten a l’angle, i dos grius afrontats, separats per una bola, amb el cap girat picotejant l’ala.
Capitell amb decoració geomètrica.
ECSA - I. Companys
Un altre és de pedra calcària fossilífera molt porosa (35 × 21 × 16 cm a la cara superior, i de 22 × 18 cm a l’altra). La seva ornamentació es limita a un tema de cistelleria, sobre un collarí llis (de 3 cm), es tracta d’una retícula romboïdal, de treball poc acurat, que és només desbastat a la part superior.
El quart capitell no presenta cap ornamentació escultòrica, com tampoc la resta de les peces esmentades. (ICF-MJVG-NMB)
Bibliografia
- Morera, s. d., pàgs. 356-357
- Morera, 1897, vol. I, pàgs. 340, 342, 383, 509-511 i 632; 1899, vol. II, pàgs. 22, 57, 374, 383, 453, 485 i 657
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 211, pàgs. 218-220, doc. 245, pàg. 259, doc. 247, pàg. 263 i doc. 492, pàgs. 524-527
- Udina, 1947, doc. 38, pàgs. 44-46 i doc. 391, pàgs. 391-397
- Morera, 1954, vol. III, pàgs. 9, 244, 254 i 290-300
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 62-75
- Liaño, 1979, pàgs. 54-61
- Rovira, 1980, pàgs. 75-83
- Blanch, 1985, vol. I, pàgs. 72, 80, 154 i vol. II, pàgs. 41, 45, 70, 73-75, 77-78, 82, 93 i 108
- Virgili, 1991, pàgs. 78-96.