Castell del Rei (Tarragona)

Situació

Gran construcció de planta rectangular, coneguda també com a “pretori romà d’August” o “torre de Pilat”, refeta en època medieval sobre un gran edifici romà com a residència dels comtes-reis i els seus representants.

ECSA - J. Bolòs

Aquest edifici, conegut tradicionalment com a pretori romà d’August o torre de Pilat, és a la zona sud-est del barri antic de la ciutat, entre la plaça del Rei, la capçalera del circ romà i el passeig de Sant Antoni. (JJMB-MLIR)

Mapa: 34-18(473). Situació: 31TCF535534.

Història

El castell del Rei d’època medieval fou, en part, el resultat de l’habilitació d’una gran construcció romana erigida a la segona meitat del segle I, sota la dinastia Flàvia, que formava part del conjunt d’edificacions del fòrum provincial. Aquesta construcció, amb forma de torre monumental, i la torre de l’antiga audiència, situada a la plaça del Pallol i de característiques constructives similars, flanquejaven la façana sud d’una gran plaça amb estructura porticada que componia l’esmentat fòrum provincial.

Aquesta construcció fou aprofitada i adequada, a partir del segle XII, com a castell reial; en aquest sentit, és molt probable que quan l’any 1118 el comte Ramon Berenguer IV féu donació al bisbe Oleguer de la ciutat de Tarragona, tot reservant-se per a ell el palatium, ja es fes referència a aquesta construcció.

L’edifici del castell del Rei fou la representació física del poder reial a Tarragona, i per tant seu de la vegueria; disposava a més d’una capella pròpia. Naturalment, estava exempt de la jurisdicció del comú, és a dir, que l’arquebisbe no tenia sobre ell cap tipus de dret o jurisdicció. Després d’un llarg silenci documental no es torna a tenir notícies del castell del Rei fins a la darreria del segle XIII. Molt probablement, un buidatge a fons de la documentació local forniria més referències històriques d’aquesta important construcció tarragonina des del moment de la seva utilització com a castell dels comtes-reis.

Una de les primeres mencions documentals data del 21 d’agost de l’any 1282, en una carta expedida des d’Osca per l’infant Alfons, fill i successor de Pere II el Gran, i adreçada als habitants de la Selva del Camp tot dient-los, entre d’altres coses, que havia estat assabentat que “aliqui homines de Silva temeritate inducti fregerint seu invaserint castrum domini regis patris nostri Tarrachone”, és a dir, que alguns homes d’aquella vila havien assaltat el castell del Rei de Tarragona. L’escomesa es produí perquè els esmentats vilatans —probablement amb d’altres procedents de diverses poblacions del Camp—, volgueren extreure del castell reial el bestiar que els havia estat empenyorat per Bernat de Bolea, oficial reial, el qual, per encàrrec de Pere II de Catalunya-Aragó, havia acudit al Camp de Tarragona a fi de col·lectar diners per al subsidi de l’armada reial per a la conquesta de Sicília. S’arribà a aquesta situació de violència perquè els homes de la Selva s’havien negat a satisfer l’esmentat subsidi, i l’oficial reial, amb permís explícit del monarca, els havia empenyorat alguns dels seus béns, en aquest cas bestiar; per això, un cert nombre de selvatans decidiren d’assaltar-lo i prendre-li el bestiar. A més d’aquesta notícia, es té referència que el mateix infant Alfons, futur Alfons II de Catalunya-Aragó, ordenà el 6 de gener de 1283 que, a compte del donatiu que la ciutat de Tarragona li havia d’oferir, es paguessin diàriament 100 sous barcelonins als mestres d’obres Bernat de Selma i Bernat Galvany, els quals estaven fent la muralla del castell del Rei de Tarragona. Aquesta dada podria estar relacionada amb la refacció de l’edifici després de l’assalt.

Sota el govern dels monarques Jaume II, Pere III i Joan II, es dugueren a terme diverses reformes i ampliacions al castell reial de Tarragona. Hi ha notícia que Jaume II, per un document datat el 26 de febrer de 1295, destinà una quantitat de diners determinada per a les obres del dit castell.

D’altra banda, una escriptura datada el 16 d’abril de 1301 i atorgada per Guerau d’Aguiló informa que aquest cedí a l’arquebisbe Rodrigo Tello els drets que tenia sobre unes cases a la ciutat de Tarragona, les quals eren situades “prop lo castell del Rey”. Només tres anys més tard, el 1304, el mateix monarca Jaume II manà al batlle de Tortosa que, de les rendes que extreia d’aquella ciutat, 2 000 sous barcelonesos fossin destinats a les obres que dirigia Pere de Lodger, ciutadà de Tarragona, al castell del Rei de l’esmentada ciutat, obres i reparacions que, segons la documentació, perduraren fins el 1312. Les obres no devien ser encara finides, ja que l’any següent, el 1313, el monarca fixà la mateixa quantitat de 2 000 sous anuals fins que fossin totalment acabades. Recentment, I. Companys i N. Montardit han publicat un estudi força interessant d’un manuscrit de 168 folis, conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, en el qual s’especifiquen les despeses de les obres efectuades al castell del Rei entre els anys 1313 i 1317. Segons aquest manuscrit, les reparacions i les obres que es feren durant aquest període —les quals no canviaren essencialment l’estructura que l’edifici tenia des d’època romana— foren vigilades i dirigides per Ferrer de Lillet, veguer reial a la ciutat i el Camp de Tarragona, el qual fou substituït el 1318 per Miquel Pellicer.

Possiblement, les obres de més envergadura es dugueren a terme sota manament del rei Pere III el Cerimoniós, el qual ordenà la transformació total del seu interior, adaptant-lo als gustos i les necessitats de l’època. Per la informació de què es disposa se sap que féu canviar tot el paviment del terrat, reconstruí i decorà una gran sala que hi havia al castell amb arcades de pedra, a la qual féu instal·lar un teginat de fusta pintat amb diversos motius ornamentals i escuts, s’empedrà de nou un dels patis del castell, etc. Totes aquestes obres foren vetllades pel veguer Bernat de Treballs el 1383, i el 1386 per Berenguer de Montsonís, mentre que la ciutat de Tarragona, per raó de les obres esmentades, estava obligada a pagar anualment 100 florins d’or, quantitat que s’elevà posteriorment a 200.

Tot i que a la darreria del segle XIV el rei Joan I sojornà encara al castell del Rei tarragoní, durant el segle XV decaigué la importància d’aquesta fortalesa com a estatge reial, segurament perquè ja no reunia les condicions d’habitabilitat necessàries. Sabem, per exemple, que durant el segle XV els monarques, quan anaven a Tarragona, sojornaven al castell de l’Arquebisbe, com ho féu l’any 1412 el rei Ferran I de Catalunya-Aragó. En aquesta mateixa època sembla que el castell del Rei només albergava les oficines del procurador reial. Tanmateix, durant la guerra civil catalana que enfrontà la Diputació del General contra Joan II, hom té notícia que l’any 1464, quan aquest monarca i la seva família anaren a Tarragona, s’havien fet obres al castell reial per a llur estança, però la família reial preferí d’instal·lar-se a la Cambreria, on morí la reina Joana Enríquez l’any 1468.

Sembla que al segle XVI el castell del Rei va romandre inhabilitat, i al segle XVII fou convertit en dipòsit de material bèl·lic i caserna, funcions que continuà mantenint al segle XVIII, moment en què s’hi establí una presó. A l’inici del segle XIX, durant la guerra del Francès, abans de la retirada de les tropes napoleòniques que eren a Tarragona, el mariscal de camp Suchet va manar col·locar barrils de pólvora, bombes i granades a les muralles i diversos edificis de la ciutat, els quals va fer esclatar la tarda del 19 d’agost de 1813 quan les seves tropes van partir de la ciutat. Aquesta explosió, a més de produir una gran quantitat de víctimes, va destruir sistemàticament els edificis i les fortificacions de la ciutat on s’havien instal·lat els explosius, entre els quals el castell del Rei —que restà molt mutilat, sobretot a la façana principal, orientada al nord, que donava a l’actual plaça del Rei, i a la façana que s’obria al passeig de Sant Antoni— i moltes altres construccions d’època medieval.

A mitjan segle XIX, el castell del Rei fou refet i convertit en presó provincial, funció que va mantenir fins l’any 1953. Després d’una important restauració, l’any 1971 es destinà a completar les instal·lacions del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. L’any 1986 es convertí en seu del Museu d’Història de la Ciutat i des del 1993 porta el nom de Museu de la Romanitat. (JMB-MLIR-JJMB)

Castell

Angle nord-oest del castell, on es pot apreciar molt bé l’estructura romana i l’ampliació feta en època medieval.

ECSA - J. Bolòs

El castell del Rei era un edifici format per dos cossos de planta rectangular, un orientat de nord a sud i l’altre —que s’adossa al costat nord-est del primer— orientat d’est a oest. Aquests dos cossos es comuniquen per uns arcs fets en època medieval, situats al lloc on hi havia el mur romà que els separava. Ara ens centrarem, sobretot, en el cos occidental, que és on les restes medievals són més importants. Actualment aquest cos oest és més alt i té, com hem dit, una planta rectangular. Hi veiem unes importants construccions romanes, especialment a la part inferior. També hi trobem nombroses construccions de l’edat mitjana, visibles especialment a les parts més altes dels murs. Així mateix, hi ha obres de reconstrucció fetes en moments més tardans o contemporanis.

Actualment, l’espai interior d’aquest cos occidental resta dividit en tres grans compartiments, coberts per un terrat, al qual es pot accedir o bé per l’ascensor o bé per una escala de cargol lateral. El pis superior que hi ha sota aquest terrat és potser el més interessant i on hi ha més restes de l’edat mitjana. Fa l’efecte que l’actual gran sala, dividida per cinc arcs de diafragma que aguanten la coberta, podria haver tingut la coberta en un nivell diferent, fet que condiciona la distribució de les obertures. A la façana nord veiem, al nivell inferior, una porteta, acabada a l’exterior amb un arc de mig punt i a l’interior amb un arc rebaixat. En un nivell més alt, hi ha una finestra geminada encastada dins la paret. A la façana oest hi ha dues finestres gòtiques amb tres arquets. A la paret est hi ha una porta i diverses espitlleres, i s’endevina que hi havia hagut alguna altra obertura, que potser corresponia al nivell superior. Sembla que la façana meridional, també al nivell superior, ha hagut de ser restaurada en bona part, juntament amb la meitat de l’oriental i una mica de la de ponent. De fet, allà on trobem els murs medievals originals es poden veure als carreus les marques de picapedrer; així ho veiem al costat de les finestres de la façana oest o al costat de les obertures de la façana nord. En aquests nivells superiors gairebé no hi ha restes de la construcció romana; si ens hi fixem des de l’exterior, veiem que hi ha només unes 30 filades de carreus d’època romana, que coincideixen, si fa no fa, amb l’inici d’aquest pis superior; cal tenir present, però, que l’obra gòtica de vegades també imita el bossellat romà.

En el pis que hi ha sota de la sala dels arcs hi ha una gran sala coberta per una volta. Molts dels murs d’aquesta sala ja corresponen a les parets fetes en època romana: bona part del mur sud, de l’est, d’un mur travesser, del mur nord i de les parets d’una nau lateral que surt de l’extrem nord-est —que correspon al cos oriental esmentat al principi—, també coberta per una volta. De fet, on hi ha més restes de construccions medievals és a la paret oest, en la qual, si ens hi fixem, veurem nombroses marques de picapedrer. En aquesta paret també s’endevina que hi havia hagut dos nivells diferents, separats potser per un trespol, fet segurament en un moment tardà. Al nivell superior correspon, per exemple, una finestra geminada, i a l’inferior una gran espitllera amb una forta esqueixada interior.

Al nivell de peu pla, tot i que la major part de les parets ja són d’època romana, encara veiem algunes construccions que poden correspondre a reformes posteriors, com pot ésser un arc rebaixat o un arc apuntat; sembla que encara hi havia hagut un segon arc de diafragma ogival, actualment desaparegut. Aquest nivell inferior de l’edifici és cobert per una gran volta feta en època romana. Aquesta volta i la del primer pis eren part de les construccions del fòrum romà. La volta inferior devia correspondre al criptopòrtic del conjunt monumental. A la façana sud d’aquest edifici hi ha una porta acabada amb un arc de mig punt compost per deu dovelles força allargades, sobre la qual podem veure un arc de descàrrega. Sembla que l’obertura d’aquesta porta facilità que damunt seu s’obrís la finestra geminada que hem esmentat més amunt.

Pel que fa a la comunicació entre els diversos pisos, tal com afirmen I. Companys i N. Montardit (1995, pàg. 35), sembla que hom podia accedir per una escala interior de fusta de la planta baixa a la resta de l’edifici. Hi havia també un altre itinerari pel pati, mitjançant una escala descoberta, segurament feta en època gòtica.

En aquestes notes només hem apuntat alguns aspectes d’uns possibles elements d’època medieval conservats al castell del Rei de Tarragona. Als elements de l’antic castell del Rei que podem veure en l’actualitat, cal afegir, evidentment, totes les construccions fetes en època medieval i documentades per dibuixos antics o durant les excavacions fetes al llarg d’aquest segle, com ara els arcs que es descobriren en un pati intern prop de la façana oest de l’edifici o la torre medieval que hi havia més cap al nord. Pel que fa al mateix edifici que hem descrit, caldria fer una anàlisi més acurada de cadascuna de les parets per a poder concretar amb més precisió les diverses etapes constructives relacionades amb els successius usos de l’edifici. Per tot això, amb vista a la reconstrucció de l’antic castell del Rei tal com era, caldria fer una anàlisi detinguda dels resultats de les excavacions que s’hi han fet al llarg dels anys, i també dels dibuixos i els plànols fets al llarg dels segles, aspectes que, de manera succinta, es tracten a continuació. Amb tot, després d’aquesta breu anàlisi de l’edifici en l’estat actual, podem assenyalar, d’una banda, la possible existència de diverses etapes constructives en època medieval; d’altra banda, però, cal dir que la major part dels murs medievals que s’han conservat difícilment poden ésser considerats anteriors al segle XIII. Això es desprèn tant de les característiques de les finestres, dels capitells i les mènsules, com de l’existència de nombroses marques de picapedrer en els carreus de les parets. Aquesta conclusió no contradiu gens els documents medievals que parlen d’una utilització d’aquest edifici precisament als darrers segles medievals. (JBM)

Com ja s’ha dit, els plànols, els gravats i els dibuixos antics que es conserven d’aquest edifici poden ajudar a comprendre, una mica més, com era l’estructura del castell del Rei de Tarragona a l’edat mitjana. Un plànol datat el 1642 i conservat a l’Archivo General de Simancas insinua clarament la fesomia de la planta del castell; es remarca l’ala sud de la fortalesa i la torre de l’angle nord-oest. S’aprecia també una construcció important, possiblement una torre bastida sobre la muralla romana. En un altre plànol conservat al mateix arxiu suara citat i datat vers el 1716, s’observa una estructura similar a la del plànol del 1642, però s’hi afegeix, a més, el pati interior de la construcció.

Entre els dibuixos i els gravats que es conserven cal destacar el que l’any 1563 va fer Anton van den Winjgaerde i el que el 1711 va fer A. Weiss, el qual és força interessant perquè s’observen perfectament la muralla i la façana est del castell. També es pot veure el cos sud, les construccions del pati interior, amb tres grans obertures mirant a la mar i una gran torre al costat nord, la mateixa que es constata en els plànols comentats. D’altra banda, A. de Laborde, a l’inici del segle XIX, va realitzar dos gravats del castell, un des de la façana est i un altre des de la sud. En el primer gravat es veu l’ala meridional coronada per merlets i s’observen diversos finestrals a la façana. El pati central és tancat per la banda est amb un mur coronat també per merlets, en el qual s’observen tres grans obertures possiblement romanes. Al nord es veu perfectament una torre que sobresurt de la muralla. L’altre gravat és una perspectiva de les façanes sud i oest. S’hi pot veure la porta del mur meridional, la façana de ponent i, encara dreta, la torre de l’angle nord-oest.

Finalment, cal fer esment dels dibuixos que l’arquitecte tarragoní Vicenç Roig va fer de l’estat en què va quedar el castell del Rei després de la voladura efectuada per les tropes napoleòniques en la seva retirada de la ciutat de Tarragona l’any 1813. (JJMB)

Intervencions arqueològiques

Al llarg dels anys cinquanta, M. Aleu i Padreny va realitzar al castell del Rei algunes intervencions arqueològiques, prèvies a les obres de restauració que es dugueren a terme a l’edifici, després de la seva desamortització com a presó provincial. Es féu un sondeig a l’ala sud de l’edifici, en la qual aparegué una llosa de pedra rectangular de 6 pams de llarg per 2,5 d’ample i gairebé 1 de gruix, treballada pel llom amb una orla, que es datà dins el període del romànic tardà. En aquest mateix sondeig es van documentar diversos paviments fets de còdols de riu i senyals de menjadores i estaques de fusta encastades al mur, sense donar apreciacions sobre la seva datació. A la façana nord es documentaren dos arcs apuntats sobre una columna, que es trobaren al pati intern, paral·lels a la façana oest. Eren exactament al costat d’una de les portes romanes adovellades. Devien formar part de les construccions d’accés a la plaça del fòrum provincial, i M. Aleu va interpretar que es van aprofitar com a accés al castell. Al seu costat, ja dins el pati, trobaren els arcs esmentats i, al darrere, l’escala d’accés a les sales de l’edifici. Així mateix, a l’angle nord-oest de l’edifici, el mateix M. Aleu va poder veure, l’any 1958, el basament d’una torre medieval construïda amb carreus romans aprofitats. Aquesta torre es pot veure als gravats publicats al segle passat per A. de Laborde.

Posteriorment, l’any 1960, P. Batlle va dirigir un sondeig estratigràfic a la volta del criptopòrtic, però no publicà cap dada al respecte. Dos anys més tard A. Balil va realitzar al castell del Rei una important campanya d’excavacions, l’informe de la qual va ser publicat el 1969. Malgrat seguir un criteri estratigràfic a l’hora d’efectuar l’excavació, no es va documentar, a la vista de les dades de l’informe, cap sediment arqueològic d’època medieval, cosa que possiblement sigui degut a les múltiples reformes i destruccions successives que ha sofert aquest edifici al llarg dels segles, o perquè durant les tasques de desenrunament realitzades abans de la intervenció es van destruir els nivells medievals. (JJMB)

Bibliografia

Bibliografia sobre el castell

• Morera, s.d., pàg. 281; 1897, vol. I, pàgs. 459 i 563; 1899, vol. II, pàgs. 115, 196 i 617
• Alegret, 1923, núm. 17, pàgs. 77-80
• Serra i Vilaró, 1946, núm. 76, pàgs. 221-236
• Morera, 1954, vol. III, pàgs. 245, 270 i 283; 1955, vol. IV, pàgs. 115, 377, 442, 447, 463 i 474
• Palma de Mallorca, 1956-58, vol. II, pàgs. 83-84
• Morera, 1959, vol. V, pàgs. 47, 96, 107-108, 112, 127 i 315-316
• Recasens, 1966-75, vol. II, pàgs. 350 i 386
• Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 76-90
• Laborde, 1974
• Gabriel-Hernández, 1981, núm. 3, pàgs. 59-63
• Cortiella, 1984, pàgs. 198, 239 i 246
• Negueruela, 1985, pàgs. 59-75
• Morant, 1986
• Dupré i altres, 1988
• Gort, 1990, pàgs. 243-246
• Aquilué i altres, 1991
• Ramos, 1993-94, vol. XII, pàgs. 76-79 i 90 i vol. XIII, doc. IV, pàg. 309
• Companys-Montardit, 1995.

Bibliografia sobre les intervencions arqueològiques

• Balil, 1969
• Aleu, 1988.