Santa Maria del Miracle (Tarragona)

Situació

Estat actual de les ruïnes d’aquesta església, situades al mig de l’arena de l’antic amfiteatre romà, als peus de la ciutat i a la ratlla del mar.

ECSA - F. Tur

Les ruïnes de l’església de Santa Maria del Miracle són al mig de l’arena de l’amfiteatre romà de Tarragona, que és emplaçat a la part de llevant del nucli urbà, molt proper a la línia fèrria que voreja la costa. (JFM)

Mapa: 34-18(473). Situació: 31TCF535534.

Història

Edificada sobre les ruines d’una basílica visigòtica del segle VI, l’església romànica de Santa Maria del Miracle és esmentada, per primera vegada, en la butlla de confirmació de béns atorgada pel papa Anastasi IV, l’any 1154, a l’església de Tarragona; entre els temples que s’hi mencionen se cita l’ecclesiam Sancte Mariae de Miraculo. Posteriorment, l’any 1194, l’ecclesiam Beatae Mariae de Miraculo apareix en la relació de les diverses propietats confirmades a la seu tarragonina per la butlla del papa Celestí III. Cal dir, però, que dos anys abans que fos expedida aquesta darrera butlla, concretament el 6 d’agost de 1192, l’arquebisbe tarragoní Berenguer de Vilademuls, en erigir la dignitat de sagristà major o tresorer de la catedral de Tarragona, li assignava per al manteniment del seu càrrec diverses rendes provinents de l’ecclesiam Sancte Marie de Miraculo.

D’altra banda, l’arquebisbe Rodrigo Tello, l’any 1304, intentà portar a terme la fundació de 8 priorats, un dels quals a l’església de Santa Maria del Miracle, per tal d’ampliar el culte diví de la catedral. Aquest intent no reeixí, car els rectors de diverses parròquies de la ciutat interposaren una reclamació davant el prelat, ja que les rendes per al funcionament dels priorats havien d’ésser sufragades amb els beneficis de les parròquies, la qual cosa hauria perjudicat les escasses rendes que n’extreien els rectors. Al llarg del segle XIV la documentació consigna algunes deixes atorgades a l’església del Miracle per diverses persones. Una d’aquestes deixes fou atorgada per Pere de Torrelleona, capellà beneficiat de l’església de la Selva del Camp, en el seu testament datat el juny del 1327; segons l’acta testamentària, entre d’altres deixes a diverses esglésies, llegà 2 sous a l’obreria del temple del Miracle. Anys després, pel testament de Francesca, muller de Francesc Arcs i també veïna de la Selva del Camp, datat el 1362, hi ha notícia que li concedí un llegat de 12 sous.

Fins al final del segle XV, el tresorer n’exercí el patronatge, el qual passà des d’aleshores, segons sembla, a mans del capítol catedralici. Tanmateix, quan fou nomenat tresorer un tal Onofre de Biure (1516-45), reivindicà l’antic dret de patronatge sobre aquesta església, el qual li fou retornat; en prengué possessió el 26 de novembre de 1526 i el retingué fins a l’arribada dels trinitaris. Pocs anys després, el 7 de juny de 1576, el capítol de canonges de la seu tarragonina féu un conveni de cessió del temple del Miracle, amb tots els béns adjacents, als frares de l’orde de la Santíssima Trinitat, a fi que hi poguessin bastir llur convent. Els canonges, mitjançant aquest conveni, feren constar una sèrie de condicions que els trinitaris havien de respectar. Així, segons l’esmentat conveni, entre d’altres requisits, els frares trinitaris estaven obligats a mantenir en bones condicions l’església i l’abadia adjacent —edifici del qual no se sap la data de construcció i que era destinat a residència de les persones encarregades del manteniment del culte—. Durant la guerra dels Segadors, el convent quedà en tan mal estat que els frares van haver d’abandonar, el 1644, els edificis del Miracle, als quals retornaren el 1666, un cop enllestides les obres de reparació. L’església del Miracle i el convent dels trinitaris també sofriren les greus conseqüències de la guerra de Successió, i finalment, el 1780, el rei Carles III, per mitjà de l’arquebisbe, donà als frares un nou estatge, el de la casa i convent de Santa Anna, a l’interior de la ciutat.

L’any 1800 se sol·licità del govern central la conversió del vell convent i església en penal per als presidiaris que treballarien en l’obra de construcció del port, la qual cosa fou concedida. Passat ben bé un segle, el 18 d’octubre de 1906, el penal fou clausurat i l’edifici esdevingué propietat de l’ajuntament, el qual manà enderrocar les instal·lacions afegides pel penal a l’església romànica de Santa Maria del Miracle. Els treballs de desmuntatge van afectar les velles estructures del temple, però, gràcies a la intervenció de la Comissió de Monuments, s’aconseguí almenys apuntalar la part de l’església que restava dreta, mentre que la Reial Societat Arqueològica Tarraconense feia gestions per a la declaració de monument. Tanmateix, una part de l’edifici, en febles condicions d’estabilitat, s’enfonsà pel maig del 1915, i posteriorment, a l’inici del 1920, se’n desplomà una altra part. Finalment, l’ajuntament, en vista del mal estat de conservació i del perill que representava l’edifici mig en ruïnes, decidí enderrocar-ne els murs que encara s’aguantaven, per a la qual cosa utilitzà el procediment de volarlos mitjançant barrinades de càrregues de pólvora pel febrer del 1923.

El 5 d’agost de 1924, les ruïnes de l’església romànica del Miracle foren declarades monument arquitectònic artístic. Poc després de l’inici de la Guerra Civil Espanyola, per l’agost del 1936, l’ajuntament decidí enderrocar la part de la coberta de l’absis que, malgrat tot, encara es mantenia, ja que presentava condicions de seguretat deficients. Aquesta actuació deixà l’església del Miracle gairebé amb l’aspecte que presenta avui dia.

Al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona es conserva la imatge de la Mare de Déu amb l’Infant que procedeix d’aquesta antiga església; es tracta d’una talla de pedra calcària, del segon quart del segle XIV. (MMFG-MLIR-JJMB)

Església

Planta de l’església, amb indicació de la situació de la primitiva basílica visigòtica.

J. Figuerola

L’església romànica de Santa Maria del Miracle, com ja s’ha esmentat, fou bastida sobre un conjunt d’estructures preexistents, corresponents a la basílica visigòtica del segle VI i a les del mateix amfiteatre romà, les quals en condicionaren la construcció.

L’edifici romànic, orientat al NE-SE i datable entre els segles XII i XIII, és de planta de creu llatina amb una sola nau, capçalera plana i transsepte. Al creuer hi ha un cimbori que se sosté sobre trompes, de planta octagonal a l’exterior i amb tendència a la forma circular a l’interior. Al transsepte hi ha una absidiola, i una porta al costat de l’Epístola, a més d’un arc gòtic que obre el mur del costat de l’Evangeli, el qual correspon a una capella d’un moment posterior al romànic. La nau fa 32,50 × 7,50 m i està dividida en quatre trams o crugies de 7 m, excepte el segon tram —on hi hauria la portada—, que fa 6,50 m.

La capçalera del temple és formada per un absis de planta quadrada de 6 × 6 m, de dimensions menors que la llum de la nau, però que es correspon al seu eix de simetria. Aquesta dimensió més petita de l’interior es deu a la major amplada dels murs, possiblement per a poder suportar les forces de l’absidiola de l’Epístola, i especialment, del cimbori. Als peus de la capçalera hi devia haver sengles pilastres adossades, de secció semicircular, que suportarien l’arc triomfal similar al que hi hauria hagut a la nau.

El transsepte és format per una nau de 21,90 × 7 m. És dividit en tres trams —el creuer i dos trams més de 6,30 × 7 m—, delimitats per columnes adossades i els arcs torals de suport de la volta. Al costat de l’Epístola del transsepte s’observa, com ja s’ha dit, una absidiola de planta semicircular coberta amb volta de quart d’esfera. Fa 3,80 m d’ample per 1,90 m de fons. Es degué construir en el primer moment de l’obra, tal com evidencia la uniformitat de l’aparell i l’amplada dels murs, d’1,50 m de gruix en els paraments; aquesta absidiola no és visible des de l’exterior. Al seu costat hi ha una escala de cargol que dóna accés al cimbori. Fa gairebé un metre i mig de diàmetre, amb la porta construïda pel sistema de cap-i-alt, i amida 0,76 m d’obertura a l’arc major i 0,60 m a l’arc menor.

Interior de l’església, amb el basament de l’absis de la basílica paleocristiana i tombes de la mateixa època.

ECSA - F. Tur

El creuer és limitat per dues parelles d’arcs torals —el de la capçalera correspon al triomfal— que recolzen sobre pilastres semicirculars. A sobre hi devia haver el cimbori. El creuer regularitza la unió de la nau i el transsepte, i forma un espai quadrat que fa 8,30 × 8,30 m als costats que s’estenen entre la nau i el transsepte i 6 m al costat de l’absis. Aquest espai és limitat pels basaments de les columnes dels arcs perpanys, amb un total de 8 columnes adossades, dues per cada braç del transsepte, dues per l’absis i dues per la nau.

El cimbori presentava exteriorment una planta octagonal; al damunt hi havia un segon cos que es coneix gràcies a un dibuix d’A. van den Winjgaerde, del segle XVI, i a la descripció que l’any 1794 en va fer Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, quan visità Tarragona. Interiorment el cimbori descansaria sobre quatre trompes còniques; damunt d’aquestes, hi hauria hagut un anell amb motllura circular sobre la qual se sostindria la cúpula, amb planta interior d’una clara tendència circular, sense arribar-ho a ésser completament; tenia diverses obertures, com un ull de bou i quatre finestres de mig punt practicades sobre la nau i el transsepte.

La nau es divideix en quatre trams separats entre si per arcs torals que descansen sobre pilastres semicirculars. En alguns trams, l’intercolumni és ocupat per bancs seguits de pedra.

Perspectiva actual de les ruïnes d’aquesta església.

ECSA - F. Tur

L’accés a l’església es realitzava des del mur nord de la nau. Exteriorment, la porta, ara desapareguda, era al centre d’un cos massís, que sobresortia del mur de façana entre 50 i 66 cm; aquest tipus d’obertura dóna la idea d’un arc triomfal. Hi ha casos similars en altres portalades del segle XII, com ara Ripoll o Sant Pere de Bages. El portal tenia una estructura de marbre i basament de pedra de tipus Mèdol; era format per dos arcs de mig punt adovellats i en gradació a l’interior, en els quals s’allotjaven dues arquivoltes de secció circular sobre columnes. Aquestes columnes tenien una base àtica, com les de l’interior de l’església, amb plint i dos bossells separats per dos filets i una escocia; les columnes tenien el fust llis. Els capitells eren de marbre i tenien un àbac quadrangular. Els angles de la portada eren decorats amb una motllura de boet amb doble osca a cada costat. Alguns elements d’aquesta portalada es conserven a la càvea de l’amfiteatre.

L’església devia tenir, segons S. Capdevila, un total de 12 finestres de doble esqueixada a la part superior del mur, prop de l’arrencada de la coberta. N’hi hauria una a la capçalera de l’absis, una a cada part del transsepte, dues a cada tram de la nau, excepte en el tram de la portalada, i una darrera als peus del temple. Unes fotografies del principi de segle insinuen que a banda i banda del transsepte hi havia sengles rosasses, obertes posteriorment, ja en època gòtica. A ambdós costats de la portalada romànica s’obrien sengles finestres d’1,80 m d’alçada.

Com ja s’ha dit, els fonaments de l’església romànica són condicionats per les restes de l’amfiteatre romà i, especialment, per la basílica visigòtica. La basílica, quan es va bastir el temple romànic, fou totalment arrasada, tot i que se’n va reaprofitar la fonamentació, la qual és més ampla que el perímetre de l’església d’època romànica. La capçalera i el transsepte resten, però, fora de l’estructura visigòtica precedent. Els materials utilitzats en la construcció de Santa Maria del Miracle són grans carreus romans procedents del mateix amfiteatre disposats, al llarg i de través, sense morter. La capçalera és situada sobre el podi i les grades de l’amfiteatre, de tal manera que es pot observar un desnivell que s’aprofità per a l’espai del presbiteri, al peu del qual hi ha una escalinata que l’uneix amb la nau.

L’aparell de l’edifici, com s’acaba d’esmentar, és fet de carreus romans reaprofitats que formen filades força regulars; l’únic indret on s’observa un canvi de parament és en el mur que constitueix el braç meridional del transsepte, on es va bastir l’absidiola i l’escala de cargol d’accés al cimbori.

El paviment de la nau principal és situat en una cota de 12,80 m sobre el nivell de la mar, que representa 20 cm per sobre del nivell de paviment de l’antiga basílica visigòtica. Es tracta d’un opus signinum, tècnica que hom pot localitzar en altres construccions de l’època, com en la primitiva església de Sant Miquel del Pla, els vestigis de la qual foren trobats en una excavació arqueològica l’any 1989, portada a terme pel TED’A (Taller-Escola d’Arqueologia), com ja s’ha indicat en la seva corresponent monografia.

El sistema de capçalera plana va permetre la utilització de la volta de canó apuntada per a cobrir l’edifici sense gaires problemes tècnics. Aquesta solució, a base d’arcs apuntats, és de clara influència cistercenca, com es pot veure en diversos monestirs d’aquest orde, com ara Poblet, Santes Creus, Vallbona, etc. La volta recolza sobre arcs perpanys, els quals descansen sobre columnes adossades. Exteriorment, es veuen els estreps en els llocs on hi ha arcs perpanys, contrarestant càrregues i reforçant murs. Hom hi veu sis estreps; tres al mur oriental de la nau, dos als peus i un a l’inici del mur lateral occidental.

Per sota la volta passa una cornisa o línia d’imposta treballada amb uns carreus molt més plans que la resta, que formen una motllura de bisell. A l’arrencada de la volta de coberta, just sobre la cornisa, s’observa l’ús de l’argamassa en comptes de carreus, per tal d’alleugerir el pes de la coberta sobre l’edifici. A l’interior, la volta és reforçada per arcs torals. La cúpula, segons la documentació antiga, era obrada amb carreuons. Exteriorment la coberta de l’església era de dues aigües a l’absis, el transsepte i la nau, i al creuer, s’alçava un cimbori octagonal.

Les pilastres de l’interior del temple són fetes amb carreus, els quals segueixen la mateixa alineació dels de les filades dels murs; el basament d’aquestes pilastres descansa sobre un sòcol assentat directament sobre la roca mare, i és de dimensions irregulars; sobresurt entre 40 i 45 cm del mur interior de l’església i la seva alçada és variable; sobre aquest basament hi ha la base de les pilastres pròpiament dita, que és de tipus àtic; els fusts són de secció semicircular i són coronats per capitells apiramidats truncats i invertits, sense decoració. (JJMB)

Escultura

Fragments de carreus amb relleus que corresponien als arcs de les dues finestres que flanquejaven la porta de l’església.

ECSA - M. Catalán

El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) conserva tres peces procedents de l’església de Santa Maria del Miracle, que, juntament amb un abundós grup d’elements traslladats a les voltes inferiors de l’amfiteatre romà, són l’únic testimoni que resta de la decoració escultòrica de l’església.

Les peces del MNAT corresponen a fragments dels arcs de les dues finestres que flanquejaven la portada de l’església, amb decoració geomètrica en baix relleu.

Una de les peces presenta un escacat de quatre fileres, motiu que retrobem en altres elements conservats a l’amfiteatre i que ens fan pensar que pertanyien a la mateixa finestra.

L’altra peça, que correspon clarament a l’arc, té un fris exterior format per l’entrellaçat de rombes que contenen a l’interior parelles de boles, juntament amb altres elements de tipus geomètric.

En darrer lloc hem de considerar un altre fragment d’arc, del qual només es poden observar les restes d’una franja exterior amb motius geomètrics i un escacat molt malmès a l’intradós, que formaria part de la finestra més occidental.

Les restes conservades a la càvea de l’amfiteatre romà sumen un total de 85 peces de sauló i 72 de marbre blanc. Entre les de sauló s’ha de destacar les que compondrien la imposta interior del temple, que combinava tres frisos superposats: un rengle de dents d’engranatge entre dues ziga-zagues; un grup de peces amb un boet entre dos filets que perfilava els costats de la porta i es prolongava al dovellatge; una peça, de la qual desconeixem l’emplaçament, que presenta tres claus entre dos bossells, i finalment tres esglaons que subratllen la vora de les lloses que devien formar la cornisa.

Pel que fa a les peces de marbre, es tracta en gairebé tots els casos de fragments de les columnes que emmarcaven la porta: tres bases àtiques, set fusts fragmentaris, quatre capitells llisos i divuit segments d’arquivoltes bossellades, als quals hem d’afegir una polleguera i dos traus. (ICF-MJVG-MaCC)

Excavacions arqueològiques

Fragments de carreus procedents de l’església, ara conservats a la càvea de l’amfiteatre.

ECSA - M.J. Virgili

Als anys cinquanta, el Museu Arqueològic de Tarragona, conjuntament amb els “Amigos del Anfiteatro” i la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, sota el mecenatge de “The William J. Bryant Foundation”, iniciaren un seguit d’excavacions arqueològiques a l’església de Santa Maria del Miracle i a la basílica visigòtica preexistent. Les tasques van consistir bàsicament en el buidatge del temple romànic fins a arribar als nivells de les anteriors estructures de l’església visigòtica, com també en la neteja del farciment que hi havia en el tram de fossa situat sota ambdós edificis cultuals. D’altra banda, es van realitzar dos sondeigs en el paviment del santuari i de la nau central de la basílica del segle VI, i van ésser buidades la zona del transsepte i una part del presbiteri fins a l’aparició d’estructures romanes.

El 1988, el Taller-Escola d’Arqueologia (TED’A), dins el marc del projecte d’un estudi integral de l’amfiteatre romà, realitzà una intervenció arqueològica a la nau de l’església de Santa Maria del Miracle, havent efectuat prèviament una campanya de neteja del temple. Durant les tasques d’excavació es localitzà el paviment original romànic, consistent en un opus signinum de color vermellós sobre un estrat de preparació de terra, pedra, reble de marbre i fragments de pedra volcànica. Aquest paviment s’assentava directament per sobre del de la basílica visigòtica.

Als peus de la portalada romànica va ésser localitzat un enterrament de cista de lloses, entre la fonamentació de la basílica i el mur de l’església romànica; el sepulcre, que contenia les restes de dos individus adults, és orientat NE-SW.

Els treballs arqueològics prosseguiren amb l’excavació del braç sud del creuer, on es van localitzar els nivells de pavimentació corresponents a l’època d’ús de l’església per part dels frares trinitaris, els quals tingueren allí llur estatge entre els segles XVI i XVIII; en canvi, la intervenció en el braç nord no va aportar dades significatives per a l’estudi de l’església. L’absis fou també netejat i excavat, i en el seu àmbit va aparèixer un enterrament romà anterior a la construcció de l’amfiteatre al segle II.

L’excavació de la sagristia annexa a l’absis va mostrar que la construcció de l’església va comportar el rebaix de la roca viva i la desaparició dels vestigis romans en els punts on aquest rebaix fou necessari. (JJMB)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Albinyana-Bofarull, 1849, pàg. 126
• Villanueva, 1851, ap. XXXVIII, pàgs. 300-304
• Morera, 1897, vol. I, pàgs. 572, 605, 609 i 695; 1899, vol. II, pàgs. 788, 831, 832 i 886
• Capdevila, 1924
• Kehr, 1926, doc. 65, pàgs. 336-339
• Recasens, 1966-75, vol. II, pàg. 365
• TED’A, 1990a, pàgs. 243-260; 1990b, pàgs. 26-33.

Bibliografia sobre l’escultura

• TED’A, 1990a, pàgs. 243-283.

Bibliografia sobre les excavacions arqueològiques

• Bryant, 1971
• TED’A, 1990a
• Sánchez Real, Ventura, Mezquida, 1991.