Ciutat de Tarragona

Situació

Vista aèria del nucli històric de la ciutat, ben delimitat per les antigues muralles, en part conservades.

ECSA - J. Todó

La ciutat de Tarragona, capital de la comarca del Tarragonès i capital històrica del Camp de Tarragona, és situada al pendent d’un turó de 69 m d’altitud, que davalla suaument fins al mar pel costat sud-oriental, i cap al riu Francolí, per la banda sud-occidental; els vessants N i N-E del turó són espadats. Per la seva morfologia i les fases de formació de la ciutat, el conjunt urbà s’estructura en tres sectors o terrasses: la part alta o barri antic, els eixamples i la part baixa o barri marítim. A les funcions econòmiques tradicionals, que són la portuària i l’administrativa, s’han sumat, des de fa una vintena d’anys, altres funcions molt importants, com ara la industrial, la turística i la comercial.

Mapa: 34-18(473). Situació: 31TCF535534.

Tarragona disposa d’una bona xarxa de comunicacions. En primer lloc és travessada per la carretera N-340, que transcorre paral·lela a la costa, i en segon lloc s’hi pot accedir per l’autopista A-7. D’altra banda, a Tarragona neixen dues carreteres que porten vers l’interior; es tracta de la carretera N-420, convertida en autovia fins a Reus i que porta al Priorat, la Ribera d’Ebre i el Baix Aragó, i la carretera N-240 que es dirigeix a Valls, Montblanc i Lleida. (MLIR)

Història

Tarragona des de la fi de l’imperi Romà fins a l’ocupació àrabo-musulmana

El procés històric que va seguir Tarragona arran de la dissolució de l’aparell imperial a l’Occident no fou gens excepcional, ben al contrari. Les ciutats romanes que amb més o menys entitat arribaren fins al segle V, experimentaren des d’aleshores una ràpida desurbanització que en força casos va desembocar en la seva total desaparició. L’ensulsiada de l’ordre romà va ser seguida per la profunda transformació de l’espai social, tant pel que fa a les ciutats, com també, i molt especialment, pel que fa a les vil·les rurals, enclavaments ambdós que a partir dels segles V-VI o bé desaparegueren o bé alteraren completament la seva pròpia natura.

Damunt de la majoria de nuclis urbans romans desmantellats es van establir petits enclavaments, que presenten sempre una radical discontinuïtat amb els seus precedents antics, i que només excepcionalment donaren lloc a viles feudals d’una certa entitat. De tots ells, tan sols Tarragona va adquirir de nou un caràcter plenament urbà amb la reimplantació de l’arquebisbat, consolidat a mitjan segle XII. En aquest cas, va ser el valor polític que li atorgava la seva condició d’antiga seu metropolitana la causa determinant de la seva reurbanització tants segles després d’haver quedat desguarnida.

El desmantellament de l’antiga ciutat de Tarragona és un procés encara molt mal conegut i que la historiografia convencional, com també l’arqueologia, han explicat a partir del simplisme de les destruccions militars, primer aplicada a les hosts bàrbares i actualment a les àrabo-musulmanes. Darrerament, un cert revisionisme arriba a negar la crisi de la ciutat postimperial, cosa que no fa sinó dificultar la comprensió històrica de l’evolució de la ciutat en època visigòtica. D’altra banda, la seva reocupació s’ha presentat sempre com una conseqüència lògica del restabliment pels feudals catalans de l’estat de coses anterior a allò que es considera un incòmode i perniciós parèntesi d’un dilatat període de temps. Tanmateix, en cap cas, però, no s’explica que una ciutat, suposadament en ple vigor, fos tan vulnerable a l’atac musulmà dels anys 713-714 que, per contra, no va trencar la dinàmica dels pocs nuclis urbans existents, com eren Barcelona, Girona o Tortosa; així mateix, tampoc no s’explica per què Tarragona fou l’única de les ciutats romanes totalment desaparegudes sota el domini andalusí que els feudals, al cap d’uns quants segles, van creure oportú reurbanitzar. Les dificultats que representava portar a terme aquesta operació, plena d’intents frustrats, lapses i conflictes, són una mostra més de la completa pèrdua de la ciutat i que la seva recuperació va ser feta de bell nou.

La ciutat seu metropolitana

La ciutat romana de Tarraco fou al llarg de l’imperi el producte social i urbanístic del seu caràcter polític de capital de la província Tarraconense o Hispània Citerior. La desarticulació de l’aparell imperial al llarg del tercer quart del segle V va fer de les velles urbs romanes uns establiments acceleradament obsolets, que amb molta dificultat podien integrar-se en les formacions socials emergents. Enmig d’aquests processos, Tarragona, com tantes altres grans capitals provincials, va experimentar una forta recessió fins a sucumbir. Sembla històricament insostenible repetir de manera rutinària i cofoista que la importància de Tarragona no es va eclipsar fins a la invasió musulmana pel simple fet de mantenir la capitalitat metropolitana. No hi ha dubte que l’estreta articulació entre l’aparell imperial i la ciutat no permetia resistir la desaparició del primer sense produir una profunda modificació de la segona.

No hi ha constància que l’assalt i saqueig de les hosts franques el 260 a Tarragona hagués alterat substancialment la dinàmica de la ciutat, la qual va mantenir la capitalitat provincial amb les reformes de Dioclecià, tot i que el territori provincial que li era adscrit va ser força reduït.

En un altre ordre de coses, l’organització episcopal estava sòlidament establerta a la ciutat a la darreria del segle IV; concretament una carta del papa Cirici lliurada l’any 385 al bisbe de Tarragona Himeri, en resposta a una lletra que aquest darrer li havia tramès, sembla atribuir a la seu de Tarragona la metropolitanitat de la província i la primacia sobre les diòcesis d’Hispània. Poc temps després, l’any 465, sota la prelatura del bisbe Ascani, trobem una nova ratificació de la metropolitanitat de Tarragona. Aquests fets s’han de relacionar amb l’adopció del cristianisme com a religió oficial i legal i la prohibició dels cultes pagans, manaments publicats pels edictes de Teodosi a la darreria del segle IV.

D’altra banda, durant el segle IV, tot i els indicis de certes mutacions urbanes, com ara el desmantellament de la basílica del fòrum municipal, és palesa la seva persistència com a centre polític i residencial d’un potent grup aristocràtic, del qual són mostra els rics usos funeraris de la necròpoli del Francolí o la dedicació d’estàtues imperials pels governadors de la província. En el mateix sentit cal assenyalar la monumentalització i decoració d’algunes vil·les pròximes, com les dels Munts o Centcelles.

Amb relació al suposat abandó massiu de la població de la part baixa de la ciutat a partir dels segles III-IV, un tòpic ben present en l’arqueologia tarragonina (Bermúdez, 1988 i 1993), no sembla pas que pugui ser establert de manera tan precisa ni categòrica. Les notícies recollides fins ara són massa escadusseres i la seva generalització resulta abusiva, si es té en compte l’absoluta fragmentació en què es troba el registre arqueològic d’aquesta àrea. Encara que és ben possible que a partir d’aquests segles es produís un gradual desguarniment de certes residències o equipaments, també és probable que es mantinguessin sectors ocupats de manera discontínua dins del teixit urbà, l’entitat i significació històrica dels quals s’ignora, com passa també, cal tenir-ho present, respecte d’aquelles zones que foren desocupades d’inici. D’altra banda, les troballes de ceràmica dels segles V-VI a la zona pròxima al port fan plausible el manteniment d’establiments a la zona baixa, malgrat que podrien ser de caràcter residual o estrictament vinculats a activitats marítimes (Aquilué, 1992).

Enmig dels grans trasbalsos del tombant dels segles IV-V s’haurien produït els primers anuncis del debilitament de l’hegemonia política tarragonina i per tant de la ciutat. L’establiment a Barcelona i Saragossa de pretendents a l’imperi o cabdills bàrbars, com Ataülf, Constant o Sebastià pot ser entès en aquest sentit. Tanmateix, en aquest període, l’aparició de centres polítics alternatius tal vegada no ha de ser interpretada com un signe inequívoc de la decadència de Tarragona, sinó com una de les darreres mostres del seu vigor, en tant que les suplantacions foren molt efímeres i en períodes de forta crisi, segurament per forces que eren incapaces de dominar l’encara prou sòlid entramat social i polític de la capital provincial. Contràriament, altres nuclis secundaris podrien resultar molt més fàcils de sotmetre i controlar, a causa tant de la seva menor articulado interna com d’una menys directa vinculació amb l’aparell dominant. En aquest sentit, la reconstrucció de la muralla de Barcino, datada ara al tombat dels segles IV-V, ha volgut ser entesa per una àmplia part de la historiografia com la prova irrefutable de la seva emergent vitalitat enfront del decaïment de la vella capital provincial de Tarraco, encara que la refortificació barcelonina pot no ser altra cosa que el resultat d’una operació de militarització de la ciutat per part d’autoritats alienes a la propia dinàmica urbana (Riu i Barrera, 1994).

La Tarraconense, i en especial la seva regió nord-est, va mantenir la plena vinculació a l’imperi d’Occident fins a la seva fi, cap a la meitat del decenni del 470. De fet, la seva integració al regne de Tolosa no es va produir fins al regnat d’Euric, quan pels volts del 475 les seves tropes van prendre Tarragona. Un cop més, la ciutat sembla que actuava de bastió del vell ordre, i no es pot descartar que la resistència contra els gots, mantinguda després per Tortosa, expugnada el 506, fos l’exponent pòstum de la capacitat dels grups dominants locals per a mantenir unes formes polítiques que eludissin la seva absorció dins del reialme bàrbar en procés de configuració.

A partir del darrer quart del segle VI i fins a la desaparició del regne visigot, Tarragona no mostra cap signe d’especial vigor. Així, en el període de desplaçament dels visigots de Tolosa a Hispània, la ciutat mai no fou estatge de la cort reial, a diferència de Barcelona. Per tant, malgrat el seu passat de capital, fou deixada de banda definitivament com a centre polític, i el decantament de la cort visigòtica cap al sud i centre peninsulars és una mostra del progressiu decandiment del llevant de la Tarraconense. Un cop perduda la preeminència política, s’argumenta sobre el manteniment de la seva importància durant els segles VI-VII pel fet de conservar la condició de centre eclesiàstic d’una gran província, però en realitat s’ignora completament fins a quin punt la titularitat metropolitana comportava una veritable capacitat de control sobre l’aparell eclesiàstic provincial, les seves rendes i propietats. En conseqüència, la importància d’una seu metropolitana com a element generador d’una potent dinàmica social ha de ser molt matisada, i en cap cas no implica mecànicament un important vigor urbà del lloc on es trobava enclavat.

Tarragona des de l’ocupació àrabo-musulmana fins al segle XI

L’ocupació àrabo-musulmana de Tarragona en el segon decenni del segle VIII presenta notables interrogants que s’imbriquen dins del context general del debat sobre les característiques i la cronologia de la invasió de la Península i en concret a l’àrea catalana, tal com va analitzar A.Virgili (1984); tanmateix, el fet és que l’ocupació andalusina va conduir al definitiu desmantellament de la vella urbs, després de la semillegendària fugida de l’arquebisbe Pròsper amb un seguici de clergues portadors de les relíquies dels màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi —cremats a l’arena de l’amfiteatre tarragoní l’any 259— i d’altres béns de la seva església. Segurament, més a causa de la manca de l’aparell eclesiàstic que no pas d’uns possibles efectes devastadors de la conquesta, Tarragona va esdevenir un lloc extint, sense entitat poblacional ni cap mena de dinàmica social que suplís el buit creat per la pèrdua del seu caràcter metropolità, cosa que, d’altra banda, sembla confirmar la total dependència de la ciutat respecte a l’aparell eclesiàstic metropolità durant els darrers temps del regne visigòtic. D’altra manera, probablement, els nous ocupants hi haurien establert la seva autoritat, però no consta enlloc que fos així, a diferència de Barcelona i Girona, que durant el segle VIII van exercir una notable activitat política. En el mateix sentit, cal remarcar que cap de les expedicions militars carolíngies realitzades sobre el nord-est peninsular entre la segona meitat del segle VIII i l’inici del segle IX va tenir per objectiu Tarragona, que ni tan sols és esmentada en els relats que fan referència a aquestes campanyes. Els francs atacaren durant aquest període les ciutats de Saragossa, Osca, Barcelona i Tortosa, de les quals sols pogueren ocupar militarment Barcelona, força anys després que Girona hagués estat lliurada pels seus habitants als francs el 785. Si Tarragona hagués mantingut la importància que sempre se li ha suposat a la fi del regne visigot, difícilment hauria estat menystinguda tant per les autoritats musulmanes com per les carolíngies. A més, després de la presa de Barcelona pels francs el 801, el seu objectiu més al sud va ser Tortosa, no pas Tarragona. Tanmateix, no cal pensar tampoc en un absolut despoblament de la vella ciutat. S’hi podia mantenir una població merament residual, totalment desurbanitzada, de la qual fins ara no es coneixen vestigis arqueològics.

La transformació al segle VIII de Tarragona en una ciutat abandonada explica, alhora, l’evolució posterior del lloc i, en concret, la causa de les grans dificultats que per als feudals va representar tant la seva ocupació com la seva plena reurbanització, en un procés iniciat cap a mitjan segle XI i no conclòs plenament fins al segle XIII. Durant els segles del domini andalusí, tot i les opinions contràries, sembla talment que no fou altra cosa que un camp de majestuoses ruïnes, i així el va descriure al-Ràzï a la primera meitat del segle X (Catalán-de Andrés, 1975, pàgs. 40-41 i Viladrich, 1990); també ho va fer, basant-se en escriptors anteriors, un autor del segle XV anomenat al-Himyari que per emfasitzar l’espectacularitat de les ruïnes monumentals va recollir relats de caire llegendari sobre la presència de serps, la pèrdua d’un home dins del laberint que constituïen les edificacions caigudes o la prodigiosa troballa al seu interior de grans emmagatzematges des de temps remots (Balena, 1991). En aquest mateix sentit, les butlles i lletres del papa Joan XIII de l’any 971 que anunciaven el restabliment de l’arquebisbat de Tarragona i el nomenament per a tal dignitat del bisbe Ató de Vic, informen del despoblament del lloc i de la impossibilitat d’habitar-lo (Junyent, 1980-87, pàgs. 337-339 i 342-343).

Tot i que els testimonis literaris resulten força explícits respecte a l’absència de població entre els segles VIII-XI, hom ha volgut trobar-hi indicis indirectes d’ocupació per a omplir aquesta molesta buidor. D’aquesta manera, s’ha utilitzat al-Ràzï, que parlava del regadiu i els fruits que es collien al territori tarragoní, cosa que sols implica l’explotació agrícola del Camp, però no pas la població de la ciutat. Segurament en un sentit similar cal entendre el text d’ibn Gàlib del segle XII, que esmentava l’existència de canals i molins a Tarragona (Vernet, 1978, pàgs. 227-228). De tota manera cal fer atenció a aquest últim autor, perquè la seva obra data d’un període en què la ciutat i el seu territori ja eren ocupats pels feudals, encara que les seves fonts podrien ser precedents. Es el cas d’al-Himyarï quan es refereix a l’existència d’antics molins de vent, la presència dels quals podria refermar la importància de la producció agrícola del territori tarragoní abans de la conquesta feudal. Un autor com al-Idrísï, que va escriure en ple segle XII, assenyalava la presència d’una feble població “cristiana” i es refereix al caràcter jueu de la ciutat (Balena, 1991), la qual cosa ha donat peu a especulacions sobre la persistència sota domini andalusí d’un petita comunitat hebrea, encara que més aviat sembla que sigui una referència mítica al seu origen molt antic; així mateix, un altre autor, Benjamí de Tudela, en el relat del seu viatge del tercer quart del segle XII, va atribuir la ciutat als “cíclops grecs” (Magdalena Nom de Déu, 1982, pàg. 54). També ha estat utilitzada l’obra de Yaqüt, autor dels segles XII-XIII, per demostrar la permanència de poblament a Tarragona, en fer-hi referència com un petit poble que abans havia estat una gran ciutat (Balena, 1991, pàg. 75;) però de nou cal tenir present la cronologia de la seva obra, posterior a la plena ocupació feudal, i recordar que malgrat poder utilitzar fonts precedents estava al corrent dels esdeveniments peninsulars, ja que esmenta la presa de Lleida i Tortosa pels “francs”.

Finalment, cal assenyalar també el solitari testimoni arqueològic que constitueix el mihrab d’una mesquita que havia estat encastat al claustre de la catedral i que ara es conserva al Museu Diocesà de Tarragona, i datat per la seva inscripció entre els anys 959-961, durant el govern d’Abd al-Rahmàn III, però del qual es desconeix la procedència, que podria molt bé ser aliena a la ciutat. Resten pendents d’estudi alguns conjunts de ceràmica andalusina trobats recentment a Tarragona, tot i que les peces citades per J. Serra i Vilaró procedents dels nivells superficials de la necròpoli del Francolí i similars als fragments localitzats al Parc de la Ciutat corresponen als segles XII-XIII segons l’examen efectuat pel Taller-Escola d’Arqueologia (TED’A) (1987, pàgs. 103-104). Cal fer esment que malgrat que la presència de ceràmiques andalusines als territoris comtals catalans mai no fou massiva, sí que hi ha constància d’un tènue flux d’aquest productes, com ho proven les troballes realitzades a Barcelona i comarques pròximes o les mateixes ara esmentades de Tarragona.

Ni les fonts escrites ni el registre arqueològic no permeten inferir cap caràcter urbà a les restes de l’antiga urbs tarragonina entre els segles VIII-XI; ni tan sols les dues preteses fases de feble reocupació apuntades per A. Virgili (1984) semblen tenir base suficient. Això no vol pas dir que, enmig de les seves ruïnes i amb més o menys durada, no es produïssin petits establiments o que part del vell solar urbà no fos conreat, i per tant, cal anar molt en compte a no fer extrapolacions abusives el dia que es trobin restes andalusines dels segles VIII-XI dins del recinte de la ciutat romana, cosa que tard o d’hora no seria gens estrany que es produís.

Una ocupació de caràcter rural durant els segles VIII-XI, o bona part d’aquest període, devia existir, per contra, en el territori del Camp de Tarragona, i sens dubte és a aquesta ocupació que fan referència les poques fonts literàries fidedignes coetànies. La seva entitat, les característiques dels seus establiments o la seva articulació amb els poders andalusins són ara per ara del tot desconeguts, com ho són, per començar, els seus testimonis arqueològics, si bé alguns indicis escadussers es troben en la toponímia actual (Alcover, l’Aleixar, les Borges del Camp, Bràfim, Selma, la Mussara o la Pobla de Mafumet); d’altres es troben en la documentació immediata a la conquesta feudal, la qual alhora informa tangencialment d’aspectes més concrets de l’estructuració precedent d’aquest territori. Respecte a aquest darrer punt, un poderós argument en favor de l’existència d’una xarxa d’establiments prou ben articulada a l’entorn de la vella ciutat abandonada, és el fet que els feudals definiren, des d’un bon principi, un territori molt precís com a senyoria adscrita a Tarragona, denominat sempre el Camp, que no pot ser l’hereu directe de l’àger de l’urbs romana, com han suposat diversos autors (Font i Rius, 1969-83, vol. I, pàg. 722 i Burés i altres, 1989, pàg. 114) perquè això voldria dir que s’hauria preservat prodigiosament al llarg d’un període buit d’història; així doncs, la denominació de Camp més aviat ha de correspondre’s fortament amb un districte andalusí, ben diferenciat d’altres territoris pròxims, com ara Tortosa o, potser, Siurana, i el qual, és clar, cal considerar alhora perduració i adaptació de l’àger romà.

L’existència d’un poblament estable del Camp de Tarragona durant el període andalusí ha estat posada en dubte o sovint negada, sense gens de base històrica, però d’una manera prou persuasiva per permetre legitimar la dita “repoblació” feudal posterior, la qual s’hauria portat a terme, així, sobre un territori desert, i que, per tant, seria l’impol·lut successor del passat romà. En favor d’aquesta tesi s’argumenta que la inseguretat de l’àrea, zona de frontera entre el comtat de Barcelona i el districte de Tartusha, sotmesa periòdicament a les incursions d’ambdós costats, la faria del tot inhabitable. Tanmateix, resulta molt dubtós que les expedicions militars arribessin a impossibilitar una població fronterera, sobretot si es té en compte que, per exemple, la violència interna en els territoris feudals sobre la pagesia era probablement molt més elevada i continuada que la que podia existir en una zona de marca.

L’ocupació feudal (segles XI-XIII)

No fa pas gaire temps, A. Benet i Clarà (1988, pàgs. 41-55) ha suposat una primera conquesta comtal de Tarragona cap als anys 943-944 a partir d’una font àrab no gaire fiable i del fet que dues ambaixades del comte Borrell II a Còrdova durant el decenni del 950 foren qualificades pels mateixos historiògrafs califals de representació del “príncep de Barcelona i Tarragona”. Això no obstant, si aquesta ocupació es va produir —cosa que no sembla improbable—, no va representar cap reocupació de la ciutat deserta, i es desconeix l’impacte que podia haver tingut sobre la població del territori tarragoní. En realitat, vint any més tard, el 971, la infructuosa operació de reinstauració de l’arquebisbat de Tarragona, formulada pel comte de Barcelona, Borrell II, es plantejava estrictament la unió dels drets metropolitans al bisbe de Vic, Ató, perquè “no s’ha trobat ningú que pugui recuperar el lloc [Tarragona] ni habitar-lo” (Junyent, 1980-87, pàgs. 337-339), cosa que insinua el fracàs d’un projecte definit de colonització de l’enclavament.

Des de l’inici del segle XI l’ocupació de Tarragona i el Camp era, sens dubte, un objectiu del casal comtal barceloní, com es dedueix dels versos del poema funerari dedicat a Ramon Borrell, obra atribuïda al bisbe i abat Oliba, datada vers el 1018 (Junyent, 1992, pàg. 303) o d’un seguit de donacions quasi idèntiques i consecutives del territori tarragoní per part de Ramon Berenguer I a Berenguer de Narbona i Bernat Amat de Claramunt, vers els anys 1045-60 (Bofarull, 1836, pàgs. 16-20). Igualment, aquest territori fou atribuït pel mateix comte a la seu de Barcelona en la seva consagració de l’any 1058 (Pladevall, 1992, pàg. 158) i llegat als seus dos fills en el testament datat vers el 1076. Si per una banda els comtes barcelonins tenien un evident interès territorial sobre el Camp de Tarragona, per una altra l’ocupació i la refundació de l’antiga ciutat romana havia de plantejar-se com un objectiu estrictament polític, atesa l’absència total d’activitat urbana. En aquest sentit, obeïa fonamentalment a la necessitat dels comtats catalans de dotar-se d’una estructura metropolitana autònoma de l’arquebisbat de Narbona, del qual depenien des de la conquesta carolíngia. Després dels infructuosos intents d’obtenir els drets metropolitans tarragonins en el segle X sense recuperar la ciutat, protagonitzats per Cesari i Ató, devia semblar que sols l’ocupació d’aquesta podia fer factible el projecte. Això no obstant, tot i que des de mitjan segle XI el domini feudal es va consolidar plenament a la riba esquerra del Gaià, al nord de l’Alt Camp i a la Conca de Barberà, la resta del territori tarragoní no va poder ser ocupat. Segurament, tant la resistència andalusina com la gran envergadura de les operacions que calia emprendre per a reurbanitzar la ciutat, totalment deserta, n’impedien l’execució.

Part de les dificultats que s’intueix que frenaven la reinstauració de la seu metropolitana a Tarragona començaren a ser superades quan, arran de la conquesta de Toledo pel rei Alfons VI de Castella l’any 1085, se’n va restablir la seu metropolitana, que va obtenir del papa Urbà II la primacia sobre totes les esglésies de l’antiga Hispània el 1088. Davant d’això, el bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà, com a cap de la diòcesi a la qual s’havien unit infructuosament els drets metropolitans tarragonins un segle abans, va marxar a Roma i obtingué del papa una butlla el 1089 per la qual s’exhortava als comtes catalans a ocupar Tarragona per a reinstaurar l’antic arquebisbat, si bé es condicionava a l’acord amb els metropolitans de Narbona i Toledo. Aquesta entesa no va estar exempta de conflictes i, malgrat una primera instauració papal de l’arxidiòcesi el 1091, no es va resoldre plenament fins dos anys més tard, en què es va constituir de manera definitiva, totalment autònoma de la de Narbona però sotmesa a la primacia de Toledo, coincidint amb les tesis neovisigotistes del regne castellà amb els interessos papals (Pladevall, 1991). Mentrestant, el 1090 l’encara bisbe osonenc Berenguer Sunifred va pactar amb el comte Berenguer Ramon II i un important grup de nobles l’ocupació de la ciutat, operació que bé devia efectuar-se i comportar unes primeres actuacions de reurbanització, perquè un any després hi ha constància d’una donació testamentària destinada a l’obra del cenobi de Sant Fructuós de Tarragona (Sitjes, 1990-91, pàg. 256).

Així doncs, va ser la importànica política que el context històric va conferir a l’antiga urbs el motiu de la seva recuperació, i no pas cap mena d’entitat urbana, de la qual estava mancada des de feia molts segles. Precisament és en això on rau la gran diferència de Tarragona respecte als altres nuclis romans abandonats de Catalunya, ja que és l’únic que després d’un llarg període d’absoluta desocupació va ser reocupat amb l’objectiu de transformar-lo en una nova ciutat i capital eclesiàstica, pel valor exclusiu del seu prestigiós passat. Per aquesta causa, la Tarragona feudal i també, òbviament, l’actual, no són, ni molt menys, el resultat directe de l’evolució del nucli romà, sinó que en realitat són el producte d’una refundació feudal, feta no del tot de nova planta, sinó sobre la part de l’antiga ciutat on es trobava el gran complex monumental, les restes del qual eren de tal magnitud que van condicionar fortament la implantació dels nouvinguts. Per tant, el nou establiment va ser modelat a partir de les grans estructures imperials i post-imperials encara en peu, amb un seguit d’adaptacions als nous requeriments de l’ordenament feudal i eclesiàstic que acabaren transformant-les radicalment.

Com s’ha dit, la primera ocupació feudal plenament constatada data de la darrera dècada del segle XI, i únicament se’n té constància en la documentació escrita, sense que el registre arqueològic hagi aportat fins ara cap informació. Entre aquesta ocupació inicial i el fiançament de la població i de l’aparell eclesiàstic van passar força anys, segons es dedueix també de les fonts escrites, que insinuen l’aturada del procés en el canvi de segle i la seva represa cap al segon quart del segle XII, després que la ciutat i el Camp de Tarragona fossin donats per Ramon Berenguer III a l’arquebisbe Oleguer i a la seu tarragonina l’any 1118. Poc més tard el comte i el metropolità, segurament davant la incapacitat d’impulsar l’operació, encarregaren la colonització del lloc a Robert Bordet o d’Aguiló, que fou nomentat príncep de la ciutat. L’arquebisbe Oleguer, per a facilitar la tasca colonitzadora que havia de portar a terme Robert d’Aguiló, li donà en feu, amb data de 14 de març de 1129, la ciutat i el territori de Tarragona; vint anys més tard, el 9 de febrer de 1149, l’arquebisbe Bernat Tort renovava i confirmava a Robert Bordet la donació que li havia fet Oleguer; tanmateix, no es pot dir que l’empresa encomanada reeixís, car, a la seva mort, la colonització de l’indret no havia arribat gaire més enllà de la mateixa capital.

Des de la represa de l’operació, amb la donació suara esmentada del 1129, fins al final del segle XII, es van concedir diverses cartes de franqueses als habitants de la ciutat. N’hi ha dues que daten del 3 de setembre de l’any 1149 i foren atorgades, l’una per Robert Bordet, príncep de Tarragona, i l’altra per l’arquebisbe Bernat Tort conjuntament amb el mateix príncep Robert. Aquestes dues cartes, de contingut gairebé idèntic, concedien als habitants de la ciutat l’exempció de censos i serveis en llurs cases i terres, excepció feta dels delmes i primícies; així mateix, garantien la seguretat tant pel que feia a les seves persones com els seus béns, sota l’autoritat dels jutges de la ciutat. A la darreria d’aquesta centúria, al juliol del 1194, s’atorgà als habitants de Tarragona una nova carta de franqueses, aquest cop concedida pel comte-rei Alfons I juntament amb Joan de Sant Boi, paborde de la seu tarragonina per tal com estava vacant la seu arquebisbal. En aquesta carta se’ls feia confirmació dels anteriors privilegis concedits per les anteriors cartes i se n’afegien de nous, tots ells relatius a exempcions d’impostos per l’exportació dels productes agrícoles, i alhora se’ls concedia una reducció dels censos que s’havien de satisfer per les transaccions de les mercaderies. Aquest seguit de cartes de franqueses insinuen, un cop més, l’enorme dificultat de l’empresa tarragonina, per la gran envegadura de mitjans i recursos que va caldre mobilitzar a fi de poblar i urbanitzar la vella urbs, operacions que devien superar àmpliament la capacitat dels poders que hi intervenien. Així mateix, cal no menystenir la capacitat de resistència de les poblacions andalusines veïnes, atès que no fou fins a la caiguda de Tortosa el 1148 i més concretament la de Siurana, vers els anys 1153-54, que els feudals van poder establir un domini efectiu sobre tot el Camp de Tarragona.

L’articulació entre l’afermament del domini senyorial i la reurbanització de la ciutat en ruïnes resulta encara molt mal coneguda, perquè no hi ha hagut fins ara recerques específiques en aquest sentit. Si no es coneixen vestigis arqueològics de la primera implantació del final del segle XI, tampoc no n’hi ha per a resseguir el procés durant el segle XII, i tan sols per al darrer quart d’aquest segle es diposa de l’evidència d’algunes edificacions com la primera fase constructiva de la catedral, sembla que iniciada cap el 1170, o altres temples d’imprecisa cronologia entre els segles XII-XIII com el de Santa Maria del Miracle, Santa Tecla la Vella o Sant Pau, i també l’hospital de Santa Tecla. Això no obstant, el registre documental informa des de l’inici del segle XII de l’existència d’edificacions, fossin d’època romana reaprofitades o de nova planta; així, des de l’any 1109 el bisbe de Vic va infeudar un castell que abans s’anomenava de Nahalis i que segurament corresponia a la torre de l’antiga Audiència (Pladevall, 1991, pàg. 28); tanmateix, i per estrany que sembli, el castell episcopal ja havia estat esmentat cinquanta anys abans, cap a mitjan segle XI, en la donació a Berenguer de Narbona del vescomtat de Tarragona, encara que només com a futura possessió del prelat un cop reocupada la ciutat (Bofarull, 1836, pàgs. 16-20). Cap al decenni del 1120, al bisbe de Vic li era donada l’església de Sant Salvador (Pladevall, 1991, pàg. 28) situada dins del Corral, és a dir, en un indret indeterminat de l’antic circ. Així mateix, en la butlla del papa Anastasi IV a l’església de Tarragona de l’any 1154 eren citats, a més de la catedral de Santa Tecla, els temples de Santa Maria del Miracle, Sant Miquel del Pla i Sant Salvador de Corral, cosa que demostra una notable activitat constructiva, ni que fos d’adaptació de ruïnes, durant la primera meitat del segle XII. (ERB)

Els orígens del règim jurisdiccional de condomini a la ciutat

A mitjan segle XII, els conflictes entre l’arquebisbe Hug de Cervelló i Robert d’Aguiló i els seus fills per les mútues i constants usurpacions dels drets sobre la ciutat, aviat es manifestaren, i donaren lloc a un judici sobre recíproques reclamacions a l’agost del 1151 davant la cort comtal de Barcelona. El príncep Robert presentà la queixa que el prelat, de manera enganyosa, li havia fet signar una carta de renúncia als drets que ell posseïa sobre les justícies, mentre que Hug de Cervelló es defensà tot exposant que l’havia signada voluntàriament. La sentència del tribunal en favor del prelat representava per a Robert Bordet la pèrdua de la senyoria que exercia sobre la ciutat. En el mateix mes d’agost, Hug de Cervelló, actuant com a únic senyor de la ciutat i territori tarragoní després del judici que li havia estat favorable, en feu donació al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, el qual passà a ocupar en la senyoria el lloc deixat per Robert Bordet. Poc després d’aquesta donació, tingué lloc a l’església de Santa Maria de Tarragona una nova renúncia per part de Robert i la seva família de les dues terceres parts de la ciutat i del seu territori en favor de l’arquebisbe i del comte barceloní, i aquests, en compensació de la pèrdua, tornaren a Robert Bordet certs drets jurisdiccionals, però sota el jurament de fidelitat deguda a ells com a consenyors de Tarragona i el Camp.

Així doncs, el domini es repartí entre tres titulars, fet que complicà encara més el ja difícil entrellat del govern de la ciutat, i la situació s’agreujà després de la mort de Robert d’Aguiló, esdevinguda vers el 1154, ja que el seu fill Guillem i la seva mare Agnès lluitaren per mantenir els drets de què havia gaudit el príncep Robert. Les querelles que es produïren entre els Aguiló i l’arquebisbe culminaren quan Guillem de Tarragona caigué assassinat l’any 1168 a Tortosa mentre acomplia una comissió que li havia encarregat el comte-rei Alfons I; l’acusació a l’arquebisbe Hug de Cervelló d’haver estat l’instigador d’aquest crim, obria una nova etapa de crisi política en el condomini de la ciutat. Aquesta crisi s’extremà encara més quan Berenguer, germà del difunt Guillem, occí l’arquebisbe Hug de Cervelló el 17 d’abril de 1171. Després d’aquest episodi, Berenguer i el seu germà petit, Robert, fugiren a Mallorca, mentre s’obria un judici sobre el cas; el rei Alfons I, amb el consens i la voluntat de la santa seu, decretà l’exili definitiu dels dos germans i la confiscació de llurs béns.

Tal situació afavorí el bandejament definitiu dels Aguiló, de manera que la jurisdicció de la ciutat i el territori de Tarragona restaren en mans dels arquebisbes i de la casa comtal barcelonina. Per definir clarament els drets respectius de cadascuna de les parts, el 6 de juliol de 1173, Alfons I i el nou prelat Guillem de Torroja signaren la important concòrdia “Ad perennem” que establia la forma del cogovern o condomini i la participació de les dues parts en les rendes, entre les quals es trobaren, principalment, les obtingudes a través de l’administració de justícia. Amb aquesta concòrdia s’establien les bases del règim jurisdiccional de la ciutat i Camp de Tarragona, que havien de perdurar fins a època moderna, és a dir, fins al segle XVIII amb el decret de Nova Planta. No cal dir que l’organització administrativa de la ciutat i també del Camp, amb dues senyories ben definides, fou sempre força complexa i difícil de portar a terme sense crear sovint greus problemes, i fins i tot, enfrontaments oberts.

A partir d’aquell moment, l’estructura orgànica per al funcionament de l’administració es basà en la figura dels veguers. Ambdós senyors, l’arquebisbe i el rei, eren representats cadascun per un veguer que tenia jurisdicció ordinària, i comprenia el mer i mixt imperi i la jurisdicció alta i baixa.

Tant el veguer reial com el de l’arquebisbe havien de residir a Tarragona, i la durada del càrrec era de dos anys sense possibilitats d’ésser reelegits per a dos comandaments successius. Per al veguer reial era un requisit obligatori no ésser tarragoní ni haver viscut mai a la ciutat, condicions que no eren necessàries per al veguer arquebisbal; l’elecció per al càrrec s’esdevenia la diada de sant Joan Baptista. Els veguers eren els principals oficials de la ciutat i no en rebien, per al desenvolupament del seu càrrec, cap salari, però el municipi costejava les despeses generades per l’escrivania de la seva cort, dita “cort del veguer”.

Altres funcionaris importants eren els batlles i el governador general del Camp, la nominació del qual era privilegi de l’arquebisbe. Les poblacions del Camp on la la mitra arquebisbal tenia el mer i mixt imperi depenien de l’esmentat governador general, que entenia sobre les causes civils i criminals; per sota d’ell hi havia un batlle. D’altra banda, en les viles de senyoria comuna, tant el rei com l’arquebisbe tenien els seus respectius batlles, els quals exercien la jurisdicció civil i criminal de manera conjunta i per indivís; cal dir que en aquestes localitats no tenia cap mena d’autoritat el governador general.

El consell municipal

A l’inici del segle XIII, en una primera fase o fase embrionària, començà a anomenar-se “universitas” (universitat) la globalitat d’una comunitat local constituïda en entitat jurídica, tant si disposava com no d’òrgans propis de govern. Les universitats elegien els seus representants i també nomenaven comissions d’ampla base social per a la tasca de la recaptació de tributs i serveis veïnals diversos. En un principi, uns i altres foren eventuals, però evolucionaren fins a convertir-se en òrgans permanents. A Tarragona, la primera manifestació de la intervenció ciutadana en un acte administratiu data del 1231, any en què l’arquebisbe Aspàreg de la Barca creà una comissió que havia de vigilar el compliment de les ordinacions sobre els pesos i mesures en la compra-venda de mercaderies. Tanmateix, segons J.M. Recasens, el pas decisiu en la constitució de la municipalitat arribà quan aquest tipus de comissions esdevingueren fixes, i foren elegides i creades per la mateixa ciutat, sense la intervenció dels prelats. És difícil d’establir el moment precís que a Tarragona tingué lloc aquest fet, però sembla indubtable que l’arquebisbe Benet de Rocabertí (1251-68) impulsà l’evolució de la municipalitat tarragonina amb la concessió d’importants franquícies a la universitat.

La primera menció documental dels jurats data del 1288; es té la certesa que exercien el govern polític de la ciutat i que eren renovats cada any. El seu nombre varià amb el temps, ja que en un principi foren només tres i posteriorment arribaren a quatre. L’estructura municipal quedà ben definida sota la prelatura d’Arnau Sescomes, el qual l’any 1336 atorgà a la ciutat un privilegi de constitució de cònsols, i alhora promulgà una normativa de policia urbana. Aquests cònsols substituïen els antics jurats, i s’havien d’elegir el dia de la Pasqua de Resurrecció entre els prohoms que formaven el consell municipal.

Dins la institució municipal es distingien, en primer lloc, uns òrgans de govern de caràcter polític que es renovaven periòdicament i tenien funcions legislatives i executives. Les funcions legislatives eren competència del consell municipal, mentre que les executives depenien del consolat i dels síndics. En segon lloc, hi havia uns elements tècnics que s’encarregaven d’assessorar els òrgans de govern.

L’element bàsic de l’organització municipal era el consell, la composició del qual era reservada a un grup reduït de prohoms o consellers; aquests, per a ésser elegits, havien de pertànyer a la jurisdicció comuna, no tenir cap plet pendent, tenir una quantitat determinada de béns i contribuir a les despeses públiques i, finalment, residir a la ciutat d’ençà d’un nombre determinat d’anys. Un cop elegits, els consellers es comprometien, sota jurament, a defensar i fer respectar els privilegis, les llibertats, i els usos i costums de la universitat. Al llarg de l’edat mitjana el nombre de consellers fou modificat en diverses ocasions, però en general, es pot dir que oscil·laven entre uns 40 o 45. El consell municipal legislava sobre matèries econòmiques, laborals, socials, urbanes, mercantils, militars, etc., i a més era responsable de l’administració del municipi.

El consolat era l’òrgan que s’encarregava de dur a terme les decisions del consell i era compost per tres cònsols, les funcions principals dels quals consistien a regir, governar i defensar la ciutat i els seus privilegis i obligar els ciutadans al compliment de les ordinacions.

D’altra banda, la gran quantitat de funcions que requeia sobre el municipi, obligà a la creació de càrrecs amb la missió d’ocupar-se d’unes determinades activitats. Aquests càrrecs eren electius i depenien directament del consell; cal destacar el mostassà, que tenia cura de vigilar els preus i la qualitat dels queviures i també de contrastar els pesos i les mesures; l’obrer, que s’encarregava de les qüestions derivades de l’urbanisme i vetllava pel manteniment de la muralla, i, finalment, el clavari, que tenia la custòdia dels diners que es rebien de la ciutat, derivats dels impostos, rendes, censals morts, violaris, talles, fogatges i altres tipus d’imposicions.

Cal esmentar també la figura del síndic, el qual representava la universitat en actes polítics i econòmics. Una de les seves funcions era signar documents en nom de la universitat, com per exemple, en la renovació de censals, en convenis polítics o econòmics contrets amb els monarques o amb els arquebisbes, etc. El seu nomenament anava a càrrec del consell, que en fiscalitzava la gestió conjuntament amb els oïdors de comptes.

Finalment, hi havia els elements tècnics, que constituïen el cos principal del funcionariat; el funcionari més important era l’escrivà, que havia d’ésser jurisconsult o notari, el qual, entre altres tasques, redactava i custodiava els documents, estenia les actes del consell i escrivia la correspondència. Finalment, la municipalitat disposava d’una assessoria jurídica, que promovia i resseguia els plets que requeien sobre la municipalitat. Altres funcionaris menors eren el grup format pels missatgers, el cridador, el rellotger, el guardatermes, etc. (MLIR)

Nucli urbà

L’evolució urbana de Tarragona és el producte del seu singular procés històric, perquè de ser la ciutat més important de l’àrea catalana durant l’imperi Romà pel seu caràcter de capital provincial, va passar sota el reialme visigot a ésser un enclavament eclesiàstic amb una decreixent dinàmica urbana, fins a restar completament desmantellat arran de la conquesta musulmana de l’inici del segle VIII. Després de gairebé quatre segles de total abandó, l’ocupació del lloc en l’expansió dels feudals catalans sobre el nord del §arq al-Andalus va fer que al segle XII, una part del solar de les seves ruïnes fos urbanitzat de cap i de nou per establir-hi la seu del desaparegut arquebisbat tarragoní.

Com ja s’ha esmentat en l’apartat d’història, cal tenir present l’estreta relació entre l’esfondrament de l’aparell imperial romà i les modificacions esdevingudes a la ciutat de Tarraco a partir d’aquell moment. Resten obscures, però, a banda de les causes generals, les raons particulars que determinaren localment les característiques i els ritmes de la desurbanització de Tarragona. Segurament la seva passada grandesa fou un dels factors que més gravaren les seves possibilitats de transformació.

De fet encara l’evolució urbana de Tarraco en època romana és molt mal coneguda, i el registre arqueològic se circumscriu, en bona mesura, als edificis monumentals del complex provincial de la part alta, on s’han conservat, almenys parcialment, en haver estat readaptats dins de la petita ciutat feudal que s’hi va recloure. Per contra, l’àrea pròpiament urbana de la ciutat romana a la part baixa va ser desocupada gradualment des del baix imperi i transformada posteriorment en zona de conreus fins a la nova urbanització entre mitjan segle XIX i tot el segle XX. Aquí els aterrassaments i despedregaments per les necessitats agrícoles, l’aprofitament del material constructiu de les ruïnes, l’explotació de les pedreres del port i els moviments de terres per al desenvolupament de l’eixample han erosionat tan profundament el terreny, que només s’hi conserven vestigis molt descontextualitzats, sempre de les fases més arcaiques d’ocupació i molt esporàdicament d’etapes posteriors o del mateix abandó, per la qual cosa difícilment es podrà obtenir un coneixement extensiu de la seva evolució general.

Així, de l’evolució de Tarragona en el segle V i les centúries següents sols es coneix arqueològicament amb cert detall el procés de transformació de la part alta i d’algunes àrees suburbanes de necròpoli i l’amfiteatre, mentre que no hi ha pràcticament informació del sector baix de la ciutat, com ja s’ha assenyalat. El registre arqueològic no ha aportat notícies significatives sobre l’estat del complex provincial i del seu entorn gaire abans del segle V, centúria durant la qual es va accelerar la seva transformació. En el recinte de culte de la terrassa superior sempre s’ha suposat que va ser situada la basílica metropolitana, hipòtesi recolzada per la troballa rere la capçalera de la catedral d’alguns enterraments i elements arquitectònics ornamentals d’una basílica, que s’ha volgut situar amb més precisió a la sala axial del recinte sagrat romà (Haushild, 1995).

L’organització episcopal era ja fermament establerta a la ciutat a la darreria del segle IV i el seu caràcter metropolità és testificat des del segon decenni del segle V. La presència d’un grup de cristians en el segle III no pressuposa l’existència d’instal·lacions eclesials estables, ni tampoc la seva continuïtat directa fins a la integració d’aquesta religió per l’imperi. La desconeixença sobre la localització i cronologia de la primera o les primeres basíliques cristianes i de la manera com l’antic recinte sagrat devia esdevenir seu metropolitana, impedeix detallar no sols l’evolució arquitectònica d’aquest complex, sinó també la del mateix procés de cristianització de l’aparell governamental romà, del qual les transformacions monumentals són una plasmació. De tota manera, la possible situació de la seu metropolitana en la sala axial del recinte de culte sembla indicar la mecànica transmissió de l’espai cerimonial, i en conseqüència, la directa successió del poder metropolità respecte al provincial romà.

Al fòrum provincial els vestigis de les modificacions experimentades en època tardana i post-imperial són molt notables, però massa fragmentaris per a no fer relliscosa la generalització de les observacions a tot el monument, que per una inscripció d’entre els anys 468 i 472 dedicada als emperadors Antemi i Lleó, se suposa que encara mantenia certa activitat política (Alföldy, 1991, pàg. 85). A l’interior de la plaça foral s’ha observat la deposició d’uns potents estrats de terraplenatge que aixecaren el nivell original fins arran mateix del podi del porticat, i que no semblen haver estat originats ni per sedimentació natural ni per una gradual acumulació de deixalles d’habitació, sinó que en la mesura que alteraren substancialment l’estructura de la plaça havien d’obeir a unes actuacions més o menys planificades, d’acord amb els poders que regien la ciutat o tenien algun control sobre el fòrum. Així mateix, les escalinates que comunicaven la gran plaça foral amb els extrems del circ per l’interior de les torres que flanquejaven els dos extrems de la façana marítima del fòrum, la de l’Audiència i del Pretori o Castell del Rei, foren inutilitzades entre els segles V-VII pel tapiatge de les portes i la deposició a l’interior d’uns potents rebliments (Balil, 1969; Dupré-Carreté, 1993). Tant si la interrupció de la circulació entre ambdós equipaments fou planificada com si va ser el resultat d’actuacions inconnexes, el seu resultat va alterar profundament la seva relació precedent i va afavorir la seva completa segregació.

Paral·lelament, en determinats sectors es van disposar grans escombreres, sempre a partir del segle V, la funció de les quals no ha estat mai explicada satisfactòriament. Les restes de construccions de menys o més entitat arquitectònica són força escadusseres i majoritàriament se situen perimetralment a l’entorn del porticat o a la banda marítima de contacte amb el circ. En cap cas no hi ha indicis que arribessin a ocupar de manera extensiva l’espai de la gran plaça, que en bona part devia mantenir-se obert, per la qual cosa no es pot parlar d’una ocupació massiva de població, sinó més aviat d’uns usos prou diversificats de l’indret. Atesa la seva titularitat per part del govern provincial, cal pensar que la seva desaparició hauria d’anar parella a la dissolució del complex foral, on seria succeïda tal volta per l’autoritat metropolitana, en la mesura que devia ser-ne en bona part l’hereva. No sembla gens probable que aquest monument, com a equipament de govern i complex unitari, pogués ser colonitzat d’una manera anàrquica, sense la intervenció directa dels successors de l’autoritat romana.

El sector oriental de les terrasses superior i intermèdia, entre el recinte de culte, el fòrum i la muralla, abans marginal i possiblement obert, és l’únic de la part alta on es troben edificacions de certa importància arquitectònica bastides a partir del segle V. Adossat a la banda de fora de l’angle est del recinte sagrat, es va bastir, entre els anys 475 i 525, un edifici d’almenys tres naus paral·leles. Al seu costat, el pòrtic del complex sacre va ser tallat per una gran obertura de comunicació entre el seu interior i l’espai exterior, on s’alçava aquesta nova construcció. Atesa la magnitud de l’edifici i la seva situació prop de l’àrea que suposadament ocupava la basílica cristiana, s’ha proposat d’identificar-lo amb la residència metropolitana (Aquilué, 1993). En aquest mateix sector, més cap a migida, destaca el conjunt arquitectònic de la plaça Rovellat amb una columnata feta d’elements reaprofitats i diversos dipòsits, construït en el segle V i remodelat o abandonat a la segona meitat del segle VI, de molt difícil interpretació i que per la troballa d’unes creus calades d’època visigòtica s’ha considerat una possible basílica cristiana (TED’A, 1989, pàg. 447). A banda d’aquestes edificacions, també hi ha constància de vestigis arquitectònics de pobra entitat dispersos per tot el sector (TED’A, 1990b, pàg. 26 i Mar, 1993).

Sembla, per tant, que aquesta àrea de la part alta, secundària i potser desocupada durant tot l’imperi, fou l’única on a partir del segle V es va desenvolupar una ocupació d’entitat, caràcter i densitat ben diferent d’aquella que es va establir dins dels vells monuments provincials, cosa que pot voler indicar una notable diferència en les formes de control que s’exercien sobre un i altre. D’entre les restes conegudes hi ha edificacions representatives o residencials i també d’emmagatzematge, com les de la plaça Rovellat o la dels Çngels. Com que el complex metropolità tarragoní havia d’acollir un notable i diversificat aparell eclesiàstic i de serveis, difícilment podia reduir-se només a l’edifici fins ara identificat. A més, hi ha constància que generalment aquest tipus d’instal·lacions constaven d’una gran diversitat de construccions, residencials i representatives, com de dependències annexes, esteses per una gran àrea de forma més o menys contínua o articulada. Per tot això, no es pot descartar que en formessin part, a més de l’edifici exterior de l’angle est, bona part de les construccions d’aquest sector, relacionades amb l’interior de l’antic recinte sagrat i posterior àrea eclesial a través de l’obertura practicada al porticat entre els segles V-VI.

De les tranformacions del circ encara se sap poca cosa, fora de lleugers indicis d’ocupacions de feble entitat dintre de les voltes a partir del segle V o d’abocadors d’escombraries de la mateixa centúria trobats a l’arena (TED’A, 1990b) que semblen indicar una desafectació, almeny parcial, del recinte. Tanmateix, a banda de la reutilització de les subestructures, no s’ha detectat per ara cap vestigi d’urbanització de l’espai obert de l’arena ni d’edificacions damunt de les grades. En favor de la continuïtat del seu ús s’ha esgrimit l’autoritat d’una lletra del rei Sisebut adreçada a l’arquebisbe Eusebi de Tarragona durant la segona dècada del segle VII, on el monarca li recriminava la seva afecció pels jocs teatrals i amb animals (Grosse, 1947, pàg. 251). Com que aleshores feia temps que el teatre i l’amfiteatre de la ciutat havien estat abandonats, s’ha volgut suposar que aquests jocs es feien al circ (TED’A, 1990a, pàg. 242), tot i que el text no fa referència que se celebressin en cap edifici determinat, i bé es podria tractar d’espectacles itinerants, sense instal·lació estable i representats en qualsevol espai obert o dins mateix de la residència episcopal.

En resum, la part alta de Tarragona va presentar un accelerat procés de transformació des del tombant dels segles IV-V fins almenys el segle VI. Respecte a la seva cronologia inicial, cal fer constar que ateses les limitacions del registre arqueològic podria ser que s’hagués iniciat un xic abans, amb actuacions de molt feble repercussió i per tant no detectades, mentre que les fins ara constatades, corresponguin a les fases del seu ple afermament. Aquest procés va comportar la radical transformació del fòrum provincial i el recinte sagrat, on es combinaren actuacions de desmantellament i de reutilització dels monuments preexistents. Dels nous usos d’aquestes àrees sols s’entreveu la possible situació del complex catedralici a la terrassa superior, mentre que els de la plaça foral resten mal coneguts, encara que en cap cas no sembla haver estat una plena ocupació de caràcter urbà. En el sector llevantí, entre la muralla i els complexos foral i sagrat, hi ha testimonis fefaents de nova construcció, potser vinculada al complex metropolità, entès en un sentit ampli. Segurament algunes de les transformacions observades al complex provincial van seguir una certa planificació urbanística i corresponen al desenvolupament de programes arquitectònics d’un cert abast, en especial pel que fa al complex catedralici i metropolità.

Concloure de tot plegat, com es fa gairebé d’esma, que la població tarragonina va ocupar entre els segles IV-V de manera massiva i exclusiva la part alta de l’antiga ciutat romana, on es trobaria reclosa, resulta, si més no, una extrapolació abusiva i poc d’acord en realitat amb el registre arqueològic conegut fins a l’actualitat. D’altra banda, cal recordar que en cap cas no es detecta activitat edificadora important després del segle VI i que els llocs fins ara excavats no semblen superar cronològicament els segles VII-VIII, com a molt, encara que la dificultat de datar el registre arqueològic amb posterioritat a aquest període podria invalidar en part aquesta constatació.

Fora del complex catedralici de la part alta, la resta de basíliques cristianes de Tarragona conegudes arqueològicament es trobaven fora del recinte urbà, a les àrees de necròpoli. El registre literari aporta informació de l’existència d’un monestir vers el 419, fundat pel monjo Frontó (Consenci, 1987, Ep. 11, 2.1), i que el bisbe Sergi, l’episcopat del qual se situa al segon quart del segle VI, havia promogut la reparació d’un temple i l’establiment d’un monestir, segons explica el seu epitafi funerari datat entre els anys 554 i 555 (Alfòldy, 1991, pàg. 89). Finalment l’oracional de Verona, llibre litúrgic en ús a la seu tarragonina a cavall dels segles VII-VIII, esmenta un seguit de llocs de culte amb les advocacions de santa Jerusalem, sant Fructuós i sant Pere, en un text tan abstrús que no permet establir la condició i la localització precisa de cada un, ni tan sols discriminar amb certesa a quins temples fa referència en realitat. Justament, a causa de la seva manifesta inconcreció i la impossibilitat de confrontar-lo amb altres informacions, l’àmplia i densa polèmica sobre el nombre de temples que hi són esmentats o el seu caràcter ha esdevingut una trista mostra de com la fioritura en l’especulació erudita pot suplantar altres objectius més significatius en l’anàlisi històrica de la Tarragona visigòtica.

Enmig de la necròpoli del Francolí, mal anomenada Paleocristiana, es va bastir, sembla que durant el segle V, una basílica, on s’ha suposat que es trobava la sepultura atribuïda als màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi. L’edifici s’associava a un conjunt d’edificacions d’estructura i ús no determinat, que no ha merescut un estudi detallat tot i ser d’una gran importància per a conèixer el veritable caràcter de tot aquest establiment, simplificat fins ara per l’atenció exclusiva envers el temple. La necròpoli, preexistent al temple, va coexistir i ampliar-se amb la seva implantació, i el seu ús es va prolongar, almenys, fins al segle VI, o com a molt, a l’inici del segle VII (TED’A, 1987, pàgs. 188-189). De les raons i la data de la desafectació de la basílica, com també de l’establiment al qual s’integrava, no se sap res arqueològicament i s’ha volgut explicar tant per l’efecte d’accions militars com pel fet d’haver estat suplantat pel temple bastit a l’antic amfiteatre, on s’hauria traslladat el culte martirial en època visigòtica, segons una hipòtesi actualment força matisada (TED’A, 1990a, pàgs. 234-235).

L’àrea d’enterrament on es va alçar la suposada basílica martirial va formar part d’una necròpoli molt més àmplia estesa a ponent de la ciutat, on al llarg de l’imperi van coexistir algunes vil·les 1272, o ravals amb zones d’enterrament, definides per les vies que travessaven aquest territori. A partir del segle III es va generalitzar l’ocupació cemeterial de l’àrea, però no se sap si va arribar a ser contínua o bé se subdividia en agrupaments de més o menys extensió, com els localitzats al Parc de la Ciutat o als carrers d’Enric Prat de la Riba i l’avinguda de Santiago Ramón y Cajal, entre d’altres, i que en la majoria de casos són datats entre els segles V-VI (TED’A, 1987). L’entorn del temple paleocristià, segregat de manera artificial tant des del punt de vista topogràfic com cronològic de la resta del conjunt, presenta una fase precedent en la qual el caràcter cristià de la majoria d’enterraments és dubtós o impossible de determinar. En aquesta fase cal destacar la presència de diversos mausoleus monumentals del segle IV (Sanmartí, 1984, pàgs. 119, 140-146 i 151).

Per tant, considerar aquesta àrea funerària com a exclusiva de la comunitat cristiana, des d’un origen datat arbitràriament al segle III, pot ser una greu distorsió, perquè, a més, implica la suposició d’un culte martirial anterior a la implantació del temple i per al qual no hi ha cap testimoni, ni directe ni indirecte. En conseqüència, sembla més prudent explicar l’establiment de la basílica enmig de la necròpoli precedent com a conseqüència de la concentració de mausoleus i riques estructures funeràries, que indiquen la centralització a la zona de les formes sepulcrals del grup dominant tarragoní. L’establiment just aquí d’aquest temple funerari sols hauria refermat una pràctica social precedent que es va mantenir iexpandir arran de la seva presència, si bé no va sobrepassar el tombant dels segles V-VI, moment a partir del qual les formes d’enterrament sumptuàries es rarifiquen fins a desaparèixer completament. Cal fer constar que mentre que aquí les formes més riques d’enterrament coincidiren amb d’altres de molt senzilles, a la resta de la necròpoli de ponent gairebé només es troben tombes de caràcter molt simple.

Molt recentment ha estat descoberta i excavada una altra basílica suburbana relativament pròxima a l’anterior, a la vora del Francolí, entre l’avinguda de Roma i la de Santiago Ramón y Cajal, datada provisionalment a cavall dels segles IV-V i relacionada amb una important vil·la residencial i un complex amb equipaments agrícoles. Cal esperar l’estudi detingut d’aquest ampli conjunt per a conèixer amb detall les seves característiques i evolució.

Una altra necròpoli suburbana és la que es trobà a septentrió de la ciutat, al lloc del Mas Rimbau i Mas Mallol. Es pot datar aproximadament entre els segles III-V, i no té relació coneguda amb cap establiment de culte cristià, tot i que s’ha especulat sobre aquesta possibilitat (Benet i altres, 1992). La tercera gran àrea cemeterial era situada a llevant del nucli urbà, entre l’amfiteatre, l’actual via Augusta i la platja del Miracle. Aquí els vestigis són esparsos, de pobra entitat i cal remarcar que entre les poques peces d’epigrafia trobades hi ha una làpida de caràcter pagà datada entre la segona meitat del segle IV i l’inici del segle V (Alfö+ldy, 1992), que posa en dubte el caràcter cristià que sovint se li atribueix implícitament.

Plànol de la ciutat fet per A. Alcedo i publicat per E. Flórez (España Sagrada. Antigüedades tarraconenses, vol. XXIV, Madrid 1769), que mostra el traçat urbanístic medieval, el qual restà fossilitzat fins als temps moderns.

J.J. Menchón

L’amfiteatre construït al començament del segle II sobre una necròpoli preexistent va restar en desús a la primera meitat del segle V, però després d’un període d’abandonament, i cap a la segona meitat del segle VI, s’hi va establir una basílica, presumiblement dedicada al culte dels màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi, que segons la tradició havien estat cremats en aquest mateix indret l’any 259. El temple, al qual es van adossar unes cambres funeràries i que fou generador d’una petita àrea cemeterial al seu entorn, es considera —sense gaire fonament— desafectat arran de la invasió musulmana, i és l’únic de Tarragona on es troben enterraments monumentalitzats d’època plenament visigòtica, que són el darrer indici de la presència d’un grup dominant a la vella urbs (TED’A, 1990a).

Com s’ha pogut observar, l’activitat constructora a Tarragona va decaure de manera considerable durant el segle VI, centúria a la qual només correspon plenament la basílica de l’amfiteatre, mentre que al segle següent només poden atribuir-se alguns elements escultòrics, elaborats possiblement en un taller local, que es desconeix si corresponen a edificacions de nova planta o a reformes de les preexistents. També els usos funeraris presenten una notable recessió i uniformització, ja que en desapareixen quasi del tot la monumentalitat o la commemoració epigràfica, que en tot cas fou de molta menys entitat que en els segles precedents. De tot plegat sembla desprendre’s que l’afebliment del grup dominant tarragoní, limitat des de feia temps gairebé a l’aparell eclesiàstic, resulta força inequívoc. La presència fins al segle VI o potser més tard de ceràmica de producció forana, nord-africana o d’altres procedències ultramarines, informa d’una certa activitat portuària i de la capacitat importadora, almenys, d’un cert sector de la societat urbana, però en cap cas no implica un ample vigor de la ciutat.

La reurbanització feudal de la ciutat

Cal dir per començar que el procés de reurbanització feudal de Tarragona, una ciutat completament abandonada i en ruïnes a la darreria del segle XI, és ara per ara molt mal conegut, especialment les primeres fases. Probablement, com a resultat de la forta dinàmica constructiva que es va produir a la ciutat entre els segles XIII i XV, resultarà sempre molt difícil documentar els vestigis dels primers estadis de la reocupació —és a dir, del final del segle XI al final del XII—, als quals cal suposar un caràcter força provisional i per tant una entitat constructiva feble; justament per això foren destruïts en gran part per les actuacions posteriors. De tota manera, la recerca d’aquests primers vestigis sembla un objectiu històric prioritari enfront d’una arqueologia centrada en les fases posteriors, en la mesura que la ciutat del segle XIII en endavant pot ser estudiada molt millor amb l’anàlisi arquitectònica i urbanística de l’edificació actual o l’exploració documental, que no pas mitjançant excavacions arqueològiques que estan abocades a aportar quasi sempre informació redundant o irrellevant. En aquest sentit, resulten especialment interessants els nivells trobats al solar del carrer de Vila-roma i atribuïts al tombant dels segles XIII-XIV (TED’A, 1989, pàgs. 77-83), però que probablement cal datar, almenys en part, entre els segles XII-XIII per la ceràmica que contenien. Estaven associats a senzilles estructures constructives que mantenien una alineació similar a la trama ortogonal present actualment a la terrassa de l’antic fòrum provincial.

La ciutat feudal, en origen, va ocupar bàsicament les terrasses del fòrum provincial i el recinte de culte, com també els seus intersticis fins a les muralles, i parcialment el Corral o antic circ romà. Aquest model feudal d’implantació urbana a la part alta ha estat el que ha originat la seva extrapolació mimètica i segurament errònia a l’època baix i postimperial. L’àrea central del recinte superior de culte, constituït per un gran quadrilàter porxat amb una sala axial, probablement remodelat per l’establiment de la basílica cristiana i part del complex metropolità, va ser transformat en l’anomenada acròpoli eclesiàstica, formada pel temple catedralici, el seu claustre i annexos, a més de les residències d’institucions i dignitats vinculades a l’aparell arxiepiscopal, segons unes tipologies arquitectòniques molt tipificades i jerarquitzades. La major part d’aquests edificis s’adossaren a l’interior del perímetre del recinte romà, com el castell de l’arquebisbe, la residència del capítol, dels beneficiats i vicaris o l’hospital, mentre que al mig del gran espai central es va bastir el temple catedralici amb el claustre annex al sector nord destinat a la canònica. Fins ara s’havia suposat que l’emplaçament de la catedral se superposava al del temple al culte imperial, cosa que implicava una vasta operació de desmantellament de l’edifici romà, prèvia a l’obra romànico-gòtica. Tanmateix, la restitució del recinte de culte formulada fa pocs anys per R. Mar (1993) nega l’existència d’un temple central, de manera que cal pensar que la catedral es va construir en un indret nou i es va disposar a l’eix principal tant de la terrassa superior com del fòrum provincial, en una alineació mantinguda també per les escales de la seu i el Carrer Major.

L’acròpoli eclesiàstica, reclosa dins l’embolcall del recinte de culte i defensada per les fortaleses del castell de l’Arquebisbe i la torre del Paborde, reflecteix una deliberada voluntat de segregació i domini sobre la vila baixa, com també de preeminència sobre els altres poders senyorials presents a la ciutat. A migjorn de la terrassa superior, el gran espai entre l’acròpoli i la muralla, àmpliament ocupat en època baix i postimperial —però que no sembla gens condicionat per les preexistències—, es va caracteritzar per la implantació de grans illes edificades que es configuraren a partir d’una trama irregular, dintre la qual s’endevinen dos eixos bàsics que connectaven els portals de muralla amb el mercat; aquest era situat al peu del castell de l’arquebisbe, i devia ser el principal element generador de l’ocupació de la zona, perquè centralitzava els intercanvis de la rodalia i assegurava el proveïment de l’acròpoli. La vinculació del mercat amb el castell arxiepiscopal es devia, molt probablement, al control senyorial exercit sobre l’activitat comercial, en una situació que recorda poderosament el Mercadal de Barcelona, situat sota el castell vescomtal.

Sota l’acròpoli, dins del recinte de l’antic fòrum de la província, es troba un sector constituït per una trama ortogonal que sens dubte fou el resultat d’una de les operacions urbanístiques més importants portades a terme arran de l’ocupació feudal. Se n’ignora completament la cronologia precisa, però en cap cas no pot ser posterior al segle XIII, ni tampoc pot tractar-se de la recuperació de l’ordenament urbà preexistent, ja que aquesta zona sembla majoritàriament lliure d’edificacions fins a la fi del regne visigot. La seva morfologia és idèntica a moltes de les viles de nova fundació de l’occident europeu, establertes, fonamentalment, entre els segles XI-XIV, i de les quals als Països Catalans hi ha nombrosos exemples, tant al Principat com, sobretot, a les terres conquerides durant el segle XIII a Mallorca i el País Valencià. La presència d’aquesta àrea urbana tan ben definida i individualitzada, producte d’una prèvia parcel·lació i d’una posterior construcció controlada, només sembla factible com a empresa d’un dels poders que senyorejaven la ciutat, i la seva organització podria remuntar al segle XII, encara que la seva plena realització constructiva s’havia de prolongar durant un període força llarg. Dintre d’aquest sector convé individualitzar, però, el nucli delimitat pels carrers de Cavallers, Mediona, Misser Sitges i Riudecols, que no respon a la traça ortogonal. També cal destacar la marginalitat de l’església de Sant Miquel del Pla, que pot ser indici tant de la presència d’estructures prefeudals com d’una implantació precedent a la planificació ortogonal del sector, cosa que lligaria amb la data reculada de què es disposa per a l’establiment de l’església de Sant Miquel, anterior al 1154.

El sector del desaparegut fòrum provincial quedava tancat damunt del circ o raval del Corral per una muralla i només s’hi comunicava per un portal central, alineat amb el Carrer Major. S’ignora la cronologia precisa d’aquesta fortificació i si aprofitava construccions prefeudals. A banda i banda del porticat del fòrum, les dues torres de comunicació amb el circ foren remodelades i convertides en castells, que dominaven així tota la façana marítima de la ciutat i els portals forans situats als seus peus. La torre de l’antiga Audiència va ser ocupada pel bisbe de Vic des del principi del segle XII o abans, mentre que la de Pilat o castell del Rei va ser transferida al comte-rei, bé que sembla que en un primer moment hi residí Robert Bordet, tal com sosté la historiografia tradicional. D’aquesta manera, el bisbe osonenc i la casa comtal, els dos poders que havien encapçalat l’operació de reocupació de la ciutat, posseïen les fortaleses que definien el frontis principal del recinte urbà, cara a mar. Dintre de l’antiga terrassa foral i davant de cada un d’aquests castells s’obrien sengles places, la del Pallol i la del Rei, en una ordenació també estrictament simètrica. Les dues places tallaren el porticat romà i facilitaven la relació entre l’interior de l’antic fòrum i les àrees circumdants, però no es coneix si aquesta actuació d’esventrament correspon plenament a l’època feudal o es trobava definida abans.

El sector oriental de la terrassa intermèdia, entre el porticat foral i la muralla, presentava una ordenació que es fonia amb el sector de migjorn de la terrassa superior, amb un llarg eix que resseguia el recinte emmurallat per la seva cara interna. Des del darrer terç del segle XII l’àrea es conexia per villa antiqua o villa veteris comitissa i s’esmenta que l’any 1174 hi havia un antic bany i una volta que també antigament s’anomenava església de Sant Pere (Altisent, 1993, doc. 484, pàgs. 361-362). Tot plegat fa pensar que aquest sector havia estat ocupat des d’una data força reculada de l’ocupació feudal i que havia restat sota el control de la família d’Aguiló fins al seu desplaçament pels comtes-reis. Les dues terrasses de la part alta constituïren exclusivament la ciutat feudal durant els segles XII-XIII, encara que s’insinua una població suburbana al Corral o circ des d’un moment força reculat, però no fou fins al tercer quart del segle XIV, sota la prelatura de Pere Clasquerí, que aquest gran momument va ser encerclat per una nova muralla i integrat així a la ciutat. (ERB)

La muralla dels segles XII-XIII

Plànol de la ciutat entre els segles XII i XIII.

E. Riu

La Tarragona restaurada heretà, entre altres elements, el recinte defensiu romà, és a dir la muralla, que fou reaprofitada a la part alta de la ciutat. Aquesta muralla fou construïda en dues grans fases estretament relacionades amb els esdeveniments històrics, que tingueren com a conseqüència una incidència directa en el canvi de la fesomia urbanística de la metròpoli.

La primera fase va consistir en un clos relativament petit, caracteritzat per uns panys d’uns 6 m d’alçada per 4 d’amplada, bastits amb grans blocs de pedra col·locats en sec. A més, es construïren torres amb un basament fet de manera similar als murs i un segon cos de carreus, força ben tallats i lleugerament encoixinats; d’aquestes torres, només se’n conserven tres, la de Minerva, la del Seminari i la de l’Arquebisbe, però se suposa l’existència d’una quarta sota del Fortí Negre (Serra i Vilaró, 1946, pàgs. 3-12 i Hauschild, 1987, pàgs. 101-139).

Les dades compilades i estudiades fins ara fan pensar que la primera fase protegia un espai petit —el praesidium fundat pels Escipions—, i que es devia construir —per les evidències arqueològiques, escultòriques i epigràfiques— en un moment posterior, però molt proper al 218 aC.

Una segona fase aprofita i enforteix la construcció anterior, a més d’eixamplar el recinte; aquesta fase es data entre el 175-150, o bé entre el 150-125. Els nous panys de murs tenien una amplada de 6 m i una alçada de 12 m. Com en el cas anterior, el primer cos és megalític i al damunt hi reposa un doble parament de carreus encoixinats. Hom ha suposat, basant-se en les descripcions de LI. Pons d’Icart, que a cada certa distància es construïren estreps interns a fi d’enfortir la construcció. Es documenten també diferents accessos: cinc portelles, dues de les quals al costat de sengles torres i un portal al costat de la torre de Minerva. Se suposa també que es construïren altres torres a la part baixa de la ciutat. L’extensió murària d’aquesta fase seria molt més gran, fins al poblat ibèric localitzat a la zona intermèdia de la ciutat, el qual englobaria, tot senyorejant el port (Lamboglia, 1958, pàgs. 158 i segs.; Sánchez-Real, 1985, núm. 26, pàgs. 91-117; Vegas, 1985, pàgs. 117-119 i Aquilué i altres, 1991, núm. 1, pàgs. 271-301).

Plànol de la ciutat entre els segles XIII i XIV, amb el sector del circ romà integrat a la ciutat per la nova muralla del segle XIV.

E. Riu

Amb la restauració de la ciutat es reocupà, a grans trets, l’espai de l’urbs baix-imperial i visigòtica, de tal manera que la muralla tornà a tenir la seva funció defensiva. Les necessitats de la Tarragona restaurada van fer que s’utilitzés la muralla de la part alta de la ciutat, tot realitzant les corresponents reparacions, ampliacions i construcció de noves torres. També s’hi afegiren noves portes: la de la Presó Vella i la del Temple, i els portals de Predicadors I Sant Antoni. El recinte es va cloure amb la construcció d’un llenç murari que aprofitaria la separació de l’antic circ romà i el fòrum. Aquesta nova muralla del segle XII coneguda documentalment com el mur vell, es localitzaria als carrers de l’Enrajolat i dels Ferrers, amb una porta documentada el 1276, anomenada la Porta Olivarie.

Segons J.M. Recasens, la muralla disposava de quatre portals documentats al llarg de l’edat mitjana. Així, el portal d’en Vallcorba, a l’actual església de Sant Magí; el de N’Olivera, que donava a migjorn; el de Sant Antoni a llevant i el del Roser a ponent, sense oblidar el portal del Rei, al costat de la torre de Pilat, dit a l’edat mitjana castell del Rei. D’altra banda, les portelles romanes foren aprofitades durant l’edat mitjana, com fou el cas de la portella dels Jueus, o la que es troba a redós de la torre de l’Arquebisbe, que formava part del castell del Paborde.

Aquesta muralla medieval fou reforçada per tres castells: el castell del Rei, mirant vers el mar; el del bisbe de Vic, en una construcció romana bessona a la torre de Pilat o castell del Rei, que miraria al Camp; i finalment, el del Paborde, al costat de la torre de l’Arquebisbe.

Si bé bona part de la ciutat alt-medieval era defensada per la muralla romana, ampliada al segle XII per la banda sud amb el mur vell, com ja s’ha esmentat, al segle XIV es construí un nou tram de recinte murat que tancava pel sud el raval del Corral, sorgit aprofitant les estructures de l’antic circ romà. Aquesta nova muralla, en contraposició a l’anterior, s’anomenà mur nou o Muralleta, i fou bastida sota la prelatura de Pere Clasquerí (1358-80); el perímetre d’aquesta muralla resseguia, doncs, la façana monumental del circ romà.

Restes d’una torre romana al carrer dels Ferrers, reaprofitada com a castell del bisbe de Vic després de la restauració de la seu metropolitana.

J.J. Menchón

Al centre del mur vell, just on ara hi ha l’enllaç amb la Baixada de la Misericòrdia i el Carrer Major, s’hauria de localitzar una porta d’accés, el portal de N’Olivera, que segons A. de Palma de Mallorca mantingué aquest nom entre els segles XII i XVI; un segle més tard fou conegut com a portal de la Verge Maria del Carrer Major, i entre els segles XVI-XVIII, com el portal de la Verge Maria de Misericòrdia. Aquest portal era protegit per dues torres, d’Arandes i del baró de les Quatre Torres, que han quedat encastades en les cases dels carrers dels Ferrers i de l’Enrajolat.

Les excavacions arqueològiques realitzades pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat l’any 1986 i pel Taller-Escola d’Arqueologia entre els anys 1988 i 1989 han evidenciat de manera significativa l’estructura arquitectònica de la zona en època romana i medieval. La intervenció arqueològica portada a terme al núm. 20 del carrer dels Ferrers, al costat de la torre d’Arandes, va permetre conèixer que l’espai de l’escalinata que hi havia entre el circ i el Concili provincial fou tancat per un mur de carreus romans reaprofitats; d’altra banda, en l’excavació que X. Dupré i J.A. Remolà portaren a terme el 1986, al carrer dels Ferrers, davant la casa núm. 20, es van posar al descobert restes de l’enllosat romà i part de la fonamentació de la torre d’Arandes.

Aquestes estructures, un cop construïda la Muralleta, patiren un lent abandonament i foren desmuntades i aprofitades per les edificacions de la ciutat.

La cartografia antiga de Tarragona mostra l’estructura del mur vell, encara observable en la topografia de la ciutat. En un plànol aixecat durant la guerra de Successió, a l’inici del 1716, i conservat a l’Archivo General de Simancas, s’aprecia perfectament aquest mur vell, amb la torre de Pilat, i tres accessos —a l’actual Baixada del Roser, prop del castell del Rei (o torre de Pilat) i al Carrer Major—. S’observen també dues torres força amples a l’alçada de l’actual carrer Mediona, una altra davant la plaça del Pallol, i les dues del portal de N’Olivera (Negueruela, 1985, pàgs. 59-75).

En el plànol que aixecà A. Salcedo i que va publicar E. Flórez s’observa la mateixa estructura, encara que la torre o bestorre de davant la plaça del Pallol és dibuixada amb unes dimensions més grans. Significativament, aquestes construccions defensives ja no apareixen en el plànol publicat per A. de Laborde l’any 1806, tot i que sí que apareixen les torres del portal de N’Olivera (Laborde, 1806). (JJMB)

Bibliografia

• Flórez, 1769, vol. XXIV
• Laborde, 1806
• Bofarull, 1836, vol. I
• Morera, 1897, vol. I, pàssim; 1899, vol. II, pàssim
• Serra i Vilaró, 1936; 1946, pàgs. 3-12
• Grosse, 1947
• Palol, 1953
• Palma de Mallorca, 1956-58, 2 vols.
• Serra i Vilaró, 1960
• Iglésies, 1963a
• Recasens, 1966-75, 2 vols.
• Balil, 1969, núm. 65
• Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 49, pàgs. 82-84; doc. 51, pàgs. 87-89; doc. 52, pàgs. 89-90; doc. 66, pàgs. 107-109; doc. 69, pàgs. 111-114; doc. 73, pàgs. 118-119; doc. 74, pàgs. 119-121 i doc. 199, pàgs. 274-275; vol. I(II), pàgs. 722-727
• Lamboglia, 1974, pàgs. 397-405
• Catalan-de Andrés, 1975
• Vernet, 1978
• Junyent, 1980-87
• Magdalena Nom de Déu, 1982
• Amengual, 1984, núm. 16, pàgs. 5-17
• Duran, 1984, pàgs. 104-106
• Sanmartí, 1984, núm. 4, pàgs. 87-160
• Virgili, 1984, vol. IV, pàgs. 7-36
• Hauschild, 1984-85, núm. 6-7, pàgs. 11-38
• Vegas, 1984-85, núm. 6-7, pàgs. 45-54
• Negueruela, 1985, vol. V, pàgs. 59-75
• Sánchez Real, 1985, núm. 26, pàgs. 91-117
• Vegas, 1985, núm. 26, pàgs. 117-119
• Aquilué-Dupré, 1986
• Conseno, 1987
• Hauschild, 1987, núm. 4-5, pàgs. 101-139
• Mar-Ruiz de Arbulo, 1987, pàgs. 31-44
• Riu i Barrera, 1987, núm. 7
• TED’A, 1987
• Benet, 1988
• Bermúdez, 1988, pàgs. 31-47
• Dupré i altres, 1988
• TED’A, 1988-89, núms. 10-11, pàgs. 123-134
• Burés i altres, 1989, pàgs. 112-120
• TED’A, 1989a; 1989b; 1990a; 1990b
• Viladrich, 1990, pàgs. 257-264
• Sitjes, 1990-91, núms. 11-12, pàgs. 523-527
• Aquilué i altres, 1991
• Balenà, 1991, vol. I
• Faci, 1991, pàgs. 469-485
• Pladevall, 1991, pàg. 28
• Alföldy, 1991, núm. 8; 1992, pàgs. 13-17
• Benet i altres, 1992, pàgs. 73-85
• Junyent, 1992
• Menchón, 1992, pàgs. 7-30
• Aquilué, 1992, pàgs. 25-33; 1993, pàssim
• Altisent, 1993
• Bermúdez, 1993, pàgs. 86-96
• Diversos autors, 1993, pàgs. 219-262
• Gutiérrez, 1993, pàgs. 13-35
• Mar, 1993
• Dupré-Carreté, 1993
• Benito, 1994, pàgs. 107-119
• Hauschild, 1994, pàgs. 151-156
• Menchón i altres, 1994, pàgs. 77-86
• Riu i Barrera, 1994, pàgs. 23-29.