Convent de Santa Clara (Tarragona)

Les religioses de l’orde de Santa Clara s’establiren a la ciutat de Tarragona vers l’any 1249; la comunitat tingué com a primer lloc d’assentament l’ermita de Santa Magdalena de Bell-lloc, construïda fora de la muralla, prop de la desembocadura del Francolí, en temps de l’arquebisbe Bernat Tort (1146-63). El papa Alexandre IV, mitjançant una butlla de l’any 1255, ordenà a l’arquebisbe de la ciutat, Benet de Rocabertí, que fos concedida a les monges clarisses l’església de Sant Miquel del Mar a fi que s’hi establissin, ja que el convent de Santa Magdalena no disposava de les condicions adients; tanmateix, l’esmentada església, motiu de plet des de feia anys entre la mitra i el capítol, no serví en cap moment de nova residència a les menoretes.

Es desconeix el moment en què les monges decidiren abandonar definitivament el seu estatge suburbà per a instal·lar-se en una àrea més propera al nucli urbà; nogensmenys, la deixa testamentària de l’arquebisbe Bernat d’Olivella, l’any 1287, de 500 sous ad opus ecclesiae fa suposar l’existència d’un nou temple en construcció que estaria inclòs en l’edifici conventual, el qual durant els segles XIV i XV era situat prop de l’angle sud de la Muralleta, fora del recinte del Corral o antic circ romà.

S’atribueix a les clarisses tarragonines la fundació de dos nous cenobis del seu orde durant el segle XIII: es tracta del convent de la Puríssima Concepció de València, l’any 1249, i el de Santa Clara de Palma de Mallorca l’any 1256. A la darreria d’aquest segle, concretament l’any 1292, hi ha notícia, per una carta dirigida pel rei Jaume II als prohoms de la ciutat de Tarragona, que aquesta ciutat havia volgut fer contribuir al monestir de Santa Clara en el subsidi demanat pel mateix monarca; tanmateix, Jaume II, havent escoltat la queixa que per aquest motiu li va fer l’abadessa, obligà la ciutat a restituir al monestir els béns empenyorats, adduint que mai, per consuetud, no havia contribuït en els subsidis.

D’altra banda, tant el convent de les menoretes, com el dels franciscans i el dels dominics, estaven al segle XIV sota la protecció de la ciutat i percebien del consell municipal anualment 15 lliures en concepte d’almoina. Al segle XV, a causa de la crisi econòmica que patí la ciutat, la dotació del municipi es reduí progressivament fins a desaparèixer. Sembla que no és fins l’any 1385 que es reconeix el nom de l’abadessa que signava en el compte del clavari el rebut per la recepció de les quinze lliures; es tracta en aquest any de sor Clara Desprats. Com en el cas de tants d’altres convents de clarisses, les menoretes de Tarragona pertanyien en general a famílies nobles de l’arxidiòcesi, car, com cita J. M. Recasens, entre les abadesses figuren llinatges com els Montoliu, Mur, Homs, Canyelles, Desprats, etc. Els dots aportats per aquestes religioses i els llegats testamentaris dels seus familiars devien construir la base d’unes rendes respectables que permetien al cenobi d’invertir una part del capital en la compra de censals morts a la universitat de Tarragona.

Durant la guerra civil catalana contra Joan II (1462-72), el convent de clarisses, com d’altres d’establerts a la ciutat, serví interinament com a lloc estratègic i de defensa davant el setge que posaren les tropes reialistes als habitants de la ciutat, alineada al costat de la Generalitat. La lluita, esdevinguda en gran part en la zona de la Muralleta, degué malmetre força les instal·lacions conventuals de les clarisses, ja que hi ha notícia d’una demanda feta per les religioses al consell municipal l’any 1464 a fi que se’ls deixés un habitatge interí i, a més, se’ls donés una subvenció per a la reconstrucció del convent.

No s’han pogut localitzar notícies referents a la comunitat i als edificis conventuals durant el darrer terç del segle XV, ni pràcticament fins a la darreria del XVI i el segle XVII, quan algunes referències donen a conèixer reformes constructives en l’església, el claustre i altres dependències del monestir. Tanmateix, per la informació indirecta que ofereix un plet mantingut entre el cenobi de clarisses i l’ajuntament de la ciutat a causa d’uns terrenys propers al convent al final del segle XVIII, hom sap que les obres constructives que es practicaren durant els segles abans esmentats no corresponien a l’edifici que les monges tingueren durant els segles XIV i XV, sinó que en aquell moment llur establiment religiós se situava ja en el solar on subsistí fins al seu enderroc l’any 1936, ocupat avui dia per l’hotel Imperial Tarraco.

D’altra banda, es deu a les clarisses tarragonines la fundació, l’any 1622, del convent de Santa Clara de Balaguer, l’últim de què es té notícia fundat per religioses d’aquest orde procedents de Tarragona. Així mateix, segons E. Morera, també des de mitjan segle XVII endavant es té coneixement del nom de les abadesses que regiren la comunitat.

Malgrat la manca de dades, tots els indicis apunten a afirmar que el convent de les menoretes patí a bastament els trastorns ocasionats per la guerra dels Segadors, la de Successió i la del Francès. La seva localització, darrere l’extrem sud de la muralla de Sant Joan i tocant al baluard de les Monges o de Cervantes, el feia susceptible de ser utilitzat ocasionalment com a campament militar.

Al segle XIX, si bé es desconeixen els efectes que les desamortitzacions del 1835 produïren en les menoretes tarragonines, hom sap del cert que durant les exclaustracions practicades pel Bienni Progressista (1854-56) les propietats de les monges, consistents en diverses finques rústiques i urbanes, foren posades a subhasta pública i venudes.

Els esdeveniments revolucionaris ocorreguts l’any 1936 afectaren el convent de Santa Clara, el qual fou incendiat una vegada evacuades les monges de l’edifici i havent destruït primer gran part del mobiliari i els objectes religiosos. Restà tan malmès després de l’escomesa que se’n decidí l’enderrocament definitiu. Finalitzada la guerra, les monges es van vendre el solar on hi havia hagut llur convent, i després de residir interinament en diverses cases de la ciutat, l’any 1949 s’inicià la construcció d’un nou cenobi que fou inaugurat el 1956. Les monges s’instal·laren en el seu monestir i, finalment, com que eren poques les que restaven, decidiren unir-se amb les religioses clarisses de la Divina Providència de Reus, i es traslladaren definitivament a aquesta localitat.