Situació
Castell medieval, residència inicial de la comunitat canonical augustiniana, aixecat sobre una torre romana de l’antiga muralla de la ciutat.
ECSA - J.J. Menchón
El castell del Paborde i les seves dependències eren situades al redós i a l’interior de la torre romana dita actualment del Paborde o de l’Arquebisbe, al peu de la muralla romana de la ciutat, just darrere el costat nord-est del conjunt catedralici. Aquest punt correspon avui dia al palau episcopal, obra de l’inici del segle XIX, el qual és emplaçat a la plaça del Palau. Cal afegir que tota aquesta àrea, a l’edat mitjana, era coneguda amb el nom de Puig Sarrier. (JJMB-JMB)
Mapa: 34-18(473). Situació: 31TCF535534.
Història
La primera notícia de què es disposa sobre el castell del Paborde, segons J. Serra i Vilaró, procedeix d’una carta d’instrucció dels canonges augustinians de Tarragona, atorgada l’any 1154 per l’arquebisbe Bernat Tort, en la qual els feia saber que els donava un monestir en forma de fortalesa, que ell havia erigit, per tal que es poguessin defensar dels corsaris sarraïns. En aquesta fortalesa, els canonges i el paborde, principal dignitat capitular, gaudirien de tot el necessari per a viure-hi, com ara cellers i graners a la planta baixa de l’edifici, el pis del refetor, dormidor, cuina i sala capitular. Al costat del castell es construí una capella, dedicada a santa Maria, tot i que els oficis de les festivitats importants s’havien de celebrar a l’església de Santa Tecla (la catedral).
L’erudit tarragoní del segle XVI L. Pons d’Icart suposà que la fortalesa del Paborde havia estat l’antiga casa de l’orde del Temple a Tarragona, car prop d’aquest castell existia, almenys al segle XV, una petita porta dita dels Templers.
A la darreria del segle XIV, concretament l’any 1391, l’arquebisbe Ènnec de Vallterra tingué la intenció de permutar el seu castell, o castell de l’Arquebisbe, per la casa o fortalesa del Paborde, però aquest intent de permuta no va tenir cap mena d’efecte.
Amb l’extinció de la pabordia segons una butlla de l’any 1410, les rendes d’aquesta dignitat foren repartides en altres diversos càrrecs o dignitats catedralícies, mentre que el castell del Paborde fou lliurat a l’arquebisbe. Al segle XVI, els prelats tarragonins van abandonar llur estatge, o castell del Patriarca, i es van instal·lar a l’antiga fortalesa de la Pabordia, ja que la consideraven un lloc més apropiat per tal de refugiar-se tant dels avalots populars com de les accions dels corsaris. Així s’explica, doncs, que aquest antic castell del Paborde esdevingués amb el temps el palau de l’Arquebisbe, el qual fou el precedent de l’actual, bastit, com ja s’ha dit, al principi del segle XIX, el 1814, pels arquitectes reusencs Tomàs i Narcís Vallès per encàrrec de l’arquebisbe Romualdo Mon y Velarde. (JJMB-JMB)
Castell
D’aquesta fortificació, tot i que com ja s’ha dit aprofitava una torre de la muralla romana de la ciutat, resten alguns vestigis d’època medieval. La torre és de planta rectangular i fa uns 20 m d’alt; la base és formada per grans carreus d’època romana. Hom pot veure els vestigis medievals d’aquesta torre en algunes filades de carreus del parament, que són bossellats i amb marques de picapedrer; a l’interior hi ha una sala coberta amb volta de canó apuntada, en l’arrencada de la qual encara són visibles algunes mènsules. També hi resta del període medieval una part d’una escala de cargol. A l’exterior, a la façana nord de la torre, hi ha una gran finestra d’arc de mig punt d’esqueixada simple i, per sobre, el mur és coronat per un fris de merlets, sota el qual hi ha un triple fris d’espitlleres.
Bé que tradicionalment els vestigis medievals d’aquesta torre s’han datat en una època avançada, ja baix-medieval, l’aparell constructiu, el tipus de merlets, la finestra d’arc de mig punt, la coberta de la volta de la sala interior i altres elements fan replantejar la datació, que creiem que pot situar-se cap al segle XIII. (JJMB)
Bibliografia
- Sánchez Real, 1954
- Palma de Mallorca, 1956-58, vol. I
- Serra i Vilaró, 1960
- Salvat, 1961
- Ricomà, 1962-63, pàgs. 77-84.