Santa Maria o catedral de Tarragona

Situació

Vista aèria del conjunt que formen la catedral, el claustre i les dependències annexes.

ECSA - J. Todó

La catedral de Tarragona és l’edifici més notable de la ciutat, el qual destaca per la seva bellesa i magnificència. Dedicada a Santa Maria, la catedral és situada a la part més alta del nucli urbà antic, al capdamunt del turó on s’assenta la ciutat, tot dominant-la. El seu ampli recinte és delimitat pels carrers de les Coques, el de Sant Pau, la plaça de l’Ensenyança, el pla de Palau, el carrer del Claustre, el de les Escrivanies Velles i el pla de la Seu, on s’obre la majestuosa façana principal de l’edifici. (MLIR)

Mapa: 34-18(473). Situació: 31TCF535534.

Història

Bé que actualment és dedicada a Santa Maria, la catedral de Tarragona estigué en els primers temps de la restauració dedicada a santa Tecla. Quan el 1118 el comte barceloní Ramon Berenguer III feu donació al bisbe Oleguer de Barcelona de la ciutat i el Camp de Tarragona, expressà ben clarament que ho concedia també a l’“ecclesiae sedis Tarrachonensis, que in honore beate Tecle virginis olim fundata fuit”.

La construcció de la fàbrica de la catedral actual es desenvolupà entre mitjan segle XII i la primera meitat del segle XIV, ventall cronològic que pressuposa un inici constructiu dins l’estil romànic i un acabament ja dins les formes purament gòtiques. Segons indica E. Morera, la primitiva catedral, dedicada a santa Tecla —de la qual no s’ha pogut determinar encara l’emplaçament exacte malgrat els estudis realitzats per J. Serra i Vilaró els anys seixanta del segle XX—, mantingué el culte fins a la prelatura d’Aspàreg de la Barca (1215-34), moment en què s’inaugurà el culte a la nova catedral, dedicada a Santa Maria. Això pressuposaria la situació de la primitiva catedral en un solar diferent de l’actual. Tanmateix, tant si la notícia aportada per E. Morera és certa com si no ho és, el cas és que hi hagué una catedral anterior a l’actual, i que molt probablement estigué en funcions durant el temps que durà la construcció de la nova. Com que la construcció de la nova catedral s’inicià per l’absis, la vella podia trobar-se en l’àmbit de la nau, i degué ser destruïda quan la part nova estava ja en funcionament.

Una de les primeres notícies documentals de la nova seu tarragonina data del 3 de març de 1167, quan en el testament de Pere de Queralt es referencia que aquest feu un llegat de 1 000 sous “ad ecclesiam Sancte Tecle faciendam”. La següent referència, que és la que tradicionalment s’havia consignat sempre com la primera, data del 17 d’abril de 1171 en el testament de l’arquebisbe Hug de Cervelló, en el qual consta que llegà 500 sous “ad opus ecclesiae incipiendum et ad officinas canonicae faciendas, in eodem opere, sicuti tune ordinaverat, expenderetur”; pel llegat d’aquesta acta testamentària s’infereix que l’obra de l’actual catedral ja estava a punt d’iniciar-se, i així mateix dona notícia de la construcció de les dependències canonicals. Sembla que pocs anys més tard, vers el 1184, l’absis era ja totalment acabat. De l’any següent, el 1185, per una butlla del papa Juli III atorgada el 19 de desembre a l’església de Tarragona, es coneix el nom d’un “operarius” que treballava en l’obra de la catedral, anomenat Gerard d’Aldeja.

L’arquebisbe Berenguer de Vilademuls (1174-94) destinà diverses rendes de la mitra de Tarragona i les vacants d’algunes canongies a l’obra de la catedral durant un període de 12 anys. A part els arquebisbes, també els comtes-reis catalans mostraren interès per la construcció de la seu tarragonina; així, Alfons I de Catalunya-Aragó, en el seu testament atorgat l’any 1194, llegà a les obres de la catedral 300 sous anuals fins que l’obra fos finida. De la mateixa manera, el monarca Pere I, l’any 1207, posà sota custòdia reial l’obra i les rendes catedralícies i cinc anys més tard, el 1212, cedí el forn del Puig d’en Pallars i 300 sous de renda perpètua sobre els drets reials “per a que la fabrica de la Iglesia que se anave fent se anes perficionant”.

Sembla que el claustre es bastí entre la darreria del segle XII i la primera meitat del XIII. Aquesta part de la construcció catedralícia és documentada en el testament del prelat Ramon de Rocabertí (1198-1215), concedit l’I de juliol de 1214, el qual llegà per a l’“operi claustri Terrachone mille solidos”; el mateix arquebisbe fundà el 1215, any de la seva mort, dues capellanies a l’altar de Sant Agustí. Poc temps després, el seu successor en la mitra tarragonina, el prelat Aspàreg de la Barca, per tal de donar impuls a les obres de la catedral, amb data de 20 de juny de l’any 1220, li assignà els delmes de vi, oli i altres productes de la vila i terme d’Alcover i a més, els redelmes de grans i llegums de les altres viles del Camp en les quals els arquebisbes cobraven rendes. Segons indica l’historiador E. Morera, tal com ja s’ha esmentat més amunt, es deu a aquest prelat la inauguració del culte a la catedral.

Vers mitjan segle XIII, indica el cronista J. Blanch, l’arquebisbe Pere d’Albalat (1238-51) assistí al concili ecumènic de Lió, convocat pel papa Inocenci IV l’any 1245, en el transcurs del qual el prelat tarragoní demanà al papa que concedís indulgències perquè amb els donatius es pogués continuar l’obra de la catedral, ja que per manca de mitjans la seva construcció s’havia alentit. Inocenci IV, davant les súpliques del prelat, manà despatxar una butlla amb data de 20 de novembre de 1248, per la qual concedia indulgències als fidels que amb llurs almoines contribuïssin a l’obra de la seu tarragonina. Molt probablement data d’aquesta època la construcció de les voltes de la catedral, l’artífex de les quals fou l’obrer Ramon Milà. D’altra banda, per un necrologi conservat a l’església de Tarragona es coneix el nom del mestre d’obres que dirigia els treballs constructius en aquesta època; es tracta de Bernat, el qual morí a la ciutat l’11 de març de 1256.

Segons indica J.M. Recasens, no fou fins a mitjan segle XIII que consta documentada la Tau, emblema de l’església de Tarragona. Per una referència facilitada pel cronista J. Blanch en el seu Arxiepiscopologi, degué correspondre també a la meitat de la mateixa centúria, el 1251, la construcció a la catedral de Tarragona d’un altar dedicat a santa Isabel d’Hongria, l’erecció del qual fou deguda a la reina Violant, muller de Jaume I.

La prelatura de Bernat d’Olivella (1272-87) donà un nou impuls a les obres de la seu; segons E. Morera, fou sota el seu govern que es bastí la part de les naus laterals més pròximes a la façana i també es deu a aquest arquebisbe la contractació l’any 1277 del mestre d’obres Bartomeu, successor de l’esmentat Bernat, per a la construcció de les magnífiques portada principal i rosassa del frontispici de la catedral. E. Morera indica que l’any següent a la seva contractació, el 1278, el mestre Bartomeu rebé l’ordre d’esculpir les nou primeres estàtues dels apòstols que adornen la façana, mentre que les altres foren cisellades vers el 1375 per l’escultor Jaume Cascalls.

Sobre deixes fetes per monarques catalans, es té notícia del codicil del rei Pere II concedit el 3 de novembre de 1285, en el qual deixava 200 doblons d’or per a les obres de cadascuna de les catedrals de Tarragona, Barcelona, Lleida, Osca i Tarassona.

Sota la prelatura de l’arquebisbe Rodrigo Tello (1288-1308), s’acabaren de fer les cobertes de les voltes de la nau central que encara faltaven, s’arranjà el presbiteri i es traslladà el cor de l’absis al centre de la catedral. Per a aquestes obres l’esmentat prelat, l’any 1292, aplicà les vacants de tots els beneficis de l’arxidiòcesi durant un any. Per tal d’assegurar la continuïtat de l’empresa, l’esmentat prelat feu diversos estatuts sobre l’ofici de l’obrer els anys 1303 i 1306. Ultra Això, se sap que fundà dues comensalies sota la invocació de sant Agustí, la col·lació de les quals havia de pertànyer al sagristà major. El seu successor, l’arquebisbe Guillem de Rocabertí (1309-15), en la seva acta testamentària datada el 28 de novembre de 1313, ordenà que dels seus béns es fundés a la catedral un benefici sota la invocació de sant Martí i dotà la seu amb 28 llànties que havien de cremar nit i dia.

L’arquebisbe Ximeno Martines de Luna (1317-27) feu bastir al canonge obrer Hug de Cervelló l’acabament del frontis i el segon cos del campanar; els escuts d’ambdós, encastats en aquest cos, no deixen cap dubte sobre la data de la seva construcció. D’aquest mateix prelat es documenta una constitució, expedida el 4 d’octubre de 1322, per la qual manava a Eimeric Calafell, tresorer, Hug de Cervelló, obrer, i Gonzalo de Castro, canonge, que cobressin les rendes dels beneficis eclesiàstics per tal de destinar-les a la fàbrica de la catedral, ja que encara continuaven les obres del seu interior, entre altres el cor, on figura també el seu escut.

El seu successor en la mitra, l’arquebisbe Joan d’Aragó (1327-34), fill del rei Jaume II, feu construir les dues trones davant del cor i alçà el campanar amb un tercer pis. Es deu a aquest prelat, que ostentava també el títol de patriarca d’Alexandria, la consagració de la catedral de Tarragona al juny del 1331; el seu cos descansa en un magnífic sepulcre gòtic de marbre, amb la seva estàtua jacent, situat a la dreta del presbiteri. (MMFG-MLIR)

Arxiepiscopologi de Tarragona

Fructuós	?-259
Himeri	a 385-v 390
Hilari	v 400-v 405
Ticià	v 419
Aseani	v 461-d 464
Joan	469-520
Sergi	v 535-v 555
Tranquil·lí	560-580
Artemi	v 589-v 599
Asiàtic	599-?
Eusebi	v 610-v 632
Çudax	633
Protasi	v 638-v 646
Cebrià	v 668-v 688
Vera	v 693-v 694?
Pròsper	a 713
(dominació islàmica i seu vacant)
Esclua (intrús)	v 890-892
Cesari (intrús)	966-981
Ató, català, bisbe de Vic (957-971)	971
Berenguer Sunifred, de Lluçà (Osona)	1091-1099
Oleguer, de Barcelona	1119-1137
Gregori, català, abat de Cuixà (v 1120-1146)	1139-1146
Bernat Tort, català	1146-1163
Hug de Cervelló, català	1164-1171
Guillem de Torroja, català	1171-1175
Berenguer de Vilademuls, català	1175-1194
Ramon Xetmar (o de de Castellterçol)	1194-1198
Ramon de Rocabertí, de l’Empordà	1198-1215
Aspàreg de la Barca, de Montpeller?	1215-1234
Guillem de Montgrí, de l’Empordà	1234-1237
Pere d’Albalat	1238-1251
Benet de Rocabertí, de l’Empordà	1251-1268
Bernat d’Olivella, català	1272-1287
Rodrigo Tello, de Sevilla	1288-1308
Guillem de Rocabertí, de l’Empordà	1309-1315
Ximeno Martines de Luna y d’Alagón, aragonès	1317-1327
Joan d’Aragó, català	1327-1334
Arnau Sescomes, de Puig-reig (Berguedà)	1334-1346
Sanço Lopes d’Ayerbe, aragonès	1346-1357
Pere de Clasquerí, català	1358-1380
Ènnec de Vallterra (electe el 1380), del País Valencià	1387-1407
Pere de Sagarriga i de Pau, de l’Empordà	1407-1418
Dalmau de Mur i de Cervelló, de l’Albi (Garrigues)	1419-1431
Gonzalo Ferrandis d’Híxar, aragonès	1431-1433
Domènec Ram, d’Alcanyís	1434-1445
Pero de Urrea, aragonès	1445-1489
Gonzalo Fernández de Heredia, de Mora de Rubielos (Aragó)	1490-1511
Alfons d’Aragó, de València	1513-1514
Pere de Cardona, de Cardona (Bages)	1515-1530
Lluís de Cardona i Enríquez, català	1531-1532
Girolamo Doria, de Gènova	1533-1558
Ferran de Lloaces i Peres, d’Oriola (Baix Segura)	1560-1567
Ferran de Lloaces i Peres, d’Oriola (Baix Segura)	1560-1567
Bartolomé Sebastián Valero de Arroitia, de Torrelacárcel (Aragó)	1567-1568
Gaspar Cervantes de Gaeta, de Trujillo? (Castella)	1568-1575
Antonio Agustín y Albanell, de Saragossa	1576-1586
Joan Terès i Borrull, de Verdú (Urgell)	1587-1603
Joan Vic i Manrique de Lara, d’Alzira (Ribera Alta)	1604-1611
Joan de Monteada i Gralla, de Barcelona	1613-1622
Juan de Hoces, de Còrdova	1624-1626
Luis Diez de Aux de Armendáriz (presentat), d’Aragó	1627
Juan de Guzmán y Mendoza, de Castella?	1628-1633
Antonio Pérez y Maxo, de Castella?	1634-1637
Pau Duran (presentat), d’Esparreguera (Baix Llobregat)	1639-1651
Francesc de Rojas i Artés, de València	1653-1663
Juan Manuel de Espinosa, de Sevilla	1664-1679
Josep Sanxis i Ferrandis, de València	1680-1694
José Linars y Aznar, de Broto (Aragó)	1694-1710
Isidre Bertran (presentat), de Girona?	1712-1719
Miquel Joan de Taverner i Rubí, de Barcelona	1720-1721
Manuel de Samaniego y Jaca, de Logronyo (Castella)	1721-1728
Pere de Copons i de Copons, de Barcelona	1729-1753
Jaume de Cortada i Bru, de Barcelona	1753-1762
Llorenç Despuig i Cotoner, de Palma de Mallorca	1763-1764
Juan Larió y Lanús, de Torrecilla de Rebollar (Aragó)	1764-1777
Joaquín de Santiyán y Valdivieso, de Santander (Castella)	1779-1783
Francesc Armanyà i Font, de Vilanova i la Geltrú (Garraf)	1785-1803
Romualdo Mon y Velarde, de Mon (Oviedo)	1804-1816
Antonio Bergosa y Jordán, d’Antequera (Andalusia)	1818-1819
Jaume Creus i Martí, de Mataró (Maresme)	1820-1825
Antonio Fernando de Echánove y Zaldívar	1826-1854
Josep Domènec Costa i Borràs, de Vinaròs (Baix Maestrat)	1857-1864
Francesc Fleix i Solans, de Lleida	1865-1870
Constantí Bonet i Sanui, de Tamarit de Llitera	1875-1878
Benet Vilamitjana i Vila, de Sant Vicenç de Torelló (Osona)	1879-1888
Tomàs Costa i Forneguera, de Calella (Maresme)	1889-1911
Antolí López i Peláez,	1913-1918
Francesc d’A. Vidal i Barraquer, de Cambrils (Baix Camp)	1919-1943
Manuel Arce y Ochotorena	1944-1948
Benjamín de Arriba y Castro, de Santa Maria de Peñamaior (Galícia)	1949-1970,
Josep Pont i Gol, de Bellpuig (Urgell)	1970-1983
Ramon Torrella i Cascante, d’Olesa de Montserrat (Baix Llobregat)	1983-...
(APF-EGJ)

Capelles i altars

Planta de l’església catedral, el claustre i els edificis annexos, amb indicació de totes les capelles i els seus titulars actuals.

M.M. Fuentes

Malgrat la consagració del la catedral del 1331, els treballs constructius no s’interromperen, en bastir-se un conjunt notabilíssim de capelles al llarg dels segles XIV-XVIII, tant pròpiament a l’església catedral com a les antigues dependències canonicals ja en desús situades al voltant del claustre. A la darreria del segle XIII s’obrí la primera capella de l’interior de la catedral, on avui dia hi ha la de la Presentació, a la nau lateral dreta. L’arquebisbe Arnau Sescomes (1334-46) feu construir la capella de Santa Úrsula i les Onze Mil Verges, on es conserva la seva sepultura en el paviment; l’any 1821 aquesta capella fou transformada en baptisteri. La confraria de preveres de la catedral, sota la prelatura de l’arquebisbe Pere Clasquerí (1358-80), feu bastir la capella de Santa Maria dels Sastres; l’empresa estigué a càrrec dels obrers Guillem d’Anglesola i Bernat d’Albió, i el 1359 foren realitzats els vitralls per Guillem de Launtungart; el retaule que la presideix, obra del mestre Aloi de Montbrai, fou acabat el 1368. La capella de Santa Bàrbara, oberta al creuer, fou construïda per iniciativa de l’ardiaca de Vila-seca Bernat Rufaca l’any 1362; s’hi ha conservat la imatge de la titular, obra atribuïda a Guillem Seguer; a més d’aquesta imatge, el retaule actual fou obrat el 1765 a expenses del canonge Ramon Foguet. La capella de Sant Miquel fou bastida vers l’any 1365 per iniciativa de Guillem Botsoms, ardiaca de Sant Llorenç; en temps recents s’hi instal·là un retaule dedicat a sant Miquel, obra atribuïda a Bernat Martorell, que procedeix de la Pobla de Cérvoles i pertany al Museu Diocesà de Tarragona.

L’arquebisbe Dalmau de Mur, l’any 1429, encarregà a l’escultor Pere Joan la construcció de l’esplèndid altar major, dedicat a santa Tecla, l’obra del qual acabà el 1451; per a costejar el retaule, el capítol acordà fer una col·lecta a les esglésies de l’arquebisbat.

La capella del Sant Sepulcre es feu construir el 1494 pel canonge Joan Barceló; destaca la figura jacent de Crist, que és dipositada dins un sarcòfag romà del segle IV. El mateix canonge Barceló, vers l’any 1500, feu bastir la capella del Sant Crist de la Salut i les dues annexes, al creuer, dedicades actualment a sant Tomàs i a la Mare de Déu del Roser. Les capelles de Santa Maria Magdalena i de l’Anunciació foren obrades per iniciativa de l’arquebisbe Pere de Cardona (1515-30) entre els anys 1520-25. El capítol catedralici cedí l’any 1580 a l’arquebisbe Antonio Agustín (1576-86) part del refetor dels canonges perquè hi bastís la capella del Santíssim Sagrament, els arquitectes de la qual foren Jaume Amigó i Pere Blai. La capella de Sant Francesc fou construïda per iniciativa del degà Gabriel Robuster entre els anys 1580-84, sota la direcció de Jaume Amigó. Les capelles bessones de Sant Fructuós i Sant Joan Evangelista s’edificaren per iniciativa del prelat Joan Terós (1587-1603) entre els anys 1592 i 1610, ambdues obra de l’arquitecte Pere Blai. La capella de Sant Cosme i Sant Damià, situada al creuer, és també obra de Pere Blai de la darreria del segle XVI, però es desconeix totalment de quina dignitat catedralícia partí la iniciativa de la seva construcció; el seu retaule és barroc, tot i que no se sap el nom de l’artista que l’obrà. La capella de la Immaculada Concepció, situada a la nau lateral esquerra, fou construïda a iniciativa del canonge Diego Girón de Rebolledo entre els anys 1673-84, obra de l’arquitecte Josep de la Concepció; les seves pintures es deuen a Francesc Tramulles i Josep Juncosa. Cal esmentar, finalment, la capella de Santa Tecla, l’obra de la qual es deu a l’arquebisbe Jaume de Cortada i Bru (1753-62); la seva construcció s’inicià el 1760 i finí l’any 1775, quan fou beneïda pel prelat Juan Larió y Lanús (1764-77); en fou l’arquitecte Josep Prats i les escultures són obra de Carles Salas.

A més de les capelles de l’interior de la seu, cal fer menció de les que es troben dins el recinte del claustre. Es deu al prior Bertran de Montoliu (1295-1309) l’obra de la capella de Santa Maria i Sant Simó, que avui dia ha canviat la seva advocació i que correspon, possiblement, a la capella de la Mare de Déu del Claustre. l’any 1330, el paborde Guerau de Rocabertí feu obrir la capçalera de l’antiga aula capitular —construïda a l’inici del segle XIII—, i bastí, en forma d’absis poligonal, una capella dedicada al culte de l’Eucaristia, anomenada per aquesta raó capella del Corpus Christi, la qual és situada a la galeria meridional; els murs són decorats amb imatges de la primera meitat del segle XIV. La capella de Sant Ramon, obra del gòtic tardà i situada a la galeria oriental, es feu bastir el 1520 per iniciativa del canonge Joan Poblet. Pocs anys més tard, el 1533, els esposos Nicolau Albanell i Àngela costejaren l’edificació de la capella de Sant Salvador, a la galeria del costat nord; s’hi venera un retaule amb l’escenificació del Baptisme de Jesús, obrat per Vicenç Roig a l’inici del segle XIX. Finalment s’ha de fer esment de la capella renaixentista de Santa Maria Magdalena, situada a l’ala oriental del claustre, feta bastir i costejada pel mercader tarragoní Arnau Batlle.

El cor

El cor primitiu de la catedral era situat al presbiteri, sota la conca de l’absis major, però quan ja es bastiren les voltes de l’edifici, fou traslladat al mig de la nau central. La seva construcció es deu a la iniciativa de l’arquebisbe Ximeno Martines de Luna (1317-27) conjuntament amb el canonge obrer Hug de Cervelló, els escuts dels quals figuren en els murs que el separen del rerecor. El magnífic cadirat fou costejat per l’arquebisbe Pero de Urrea (1445-89), el qual encarregà l’obra al tallista aragonès Francisco Gomar; les armes d’aquest prelat són sovint motiu d’ornamentació dels treballs de talla que decoren el cadirat. Les cadires que corresponen a l’arquebisbe es feren al segle següent i foren sufragades pel bisbe auxiliar Lorenzo Pérez. (MMFG)

El capítol de canonges i les dignitats catedralícies

Abans de la constitució de la canònica que va fer l’arquebisbe Bernat Tort (1146-63), el 1154, van existir canonges a Tarragona, com ho testifiquen documents dels anys 1151 i 1152; aquests canonges seguien la vella normativa aquisgranenca.

De fet, ja se’n documenten al final del segle XI, si es té en compte la làpida sepulcral del canonge Bernat de Toreyo, del 1087, en la qual és anomenat presbiter et canonicus. El cognom o locatiu Toreyó (Torelló) fa pensar immediatament en la vila d’Osona d’aquest mateix nom, i la seva presència a Tarragona, en els intents de restauració duts a terme pel bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà, a qui el papa va nomenar arquebisbe de Tarragona el 1089, i que va dur a terme una efímera restauració material que va durar molt poc més que la vida d’aquest primer arquebisbe, mort el 1099.

La fundació o institució d’una canònica va anar, per tant, parella a la restauració del culte cristià a la ciutat, i el mèrit de l’arquebisbe Bernat Tort fou haver estructurat la canònica segons la regla augustiniana que va imposar la reforma romana o gregoriana del final del segle XI.

El capítol de canonges regulars es regien sota la regla de sant Agustí i havien de portar una vida comunitària; per a tal fi, Bernat Tort dotà el capítol de canonges amb les estances necessàries, a l’entorn de la catedral, per a una vida cenobítica, com les oficines, el dormitori, el celler, la cuina, el refetor —convertit al segle XVI, com ja s’ha esmentat, en la capella del Santíssim Sagrament—, i una sala capitular per a celebrar les seves reunions, la qual es troba a la galeria meridional del claustre.

L’arquebisbe Bernat Tort, en instituir el capítol l’any 1154, només va crear la dignitat de prior claustral, però amb el temps s’anaren formant les restants dignitats, de les quals, com també de la mateixa canònica, se’n parla més extensament en el marc històric del Camp de Tarragona. Tot i així, val la pena fer esment aquí, de manera concisa, de les dignitats que es van anar creant al llarg dels segles XII i XIII. Aquestes foren: el paborde o prepòsit, que administrava els béns del capítol dels canonges; el cambrer, encarregat de subministrar als canonges llur vestuari; l’ardiaca major, la tasca del qual era l’assistència a la celebració dels oficis pontificals; el sagristàmajor, que tenia cura del servei del culte; el cabiscol, o canonge encarregat de dirigir el cor i les escoles; el degà, que tenia el dret de presidència a les reunions; l’ardiaca de Sant Fructuós; l’ardiaca de Vila-seca; el tresorer, que atenia les despeses de culte; l’hospitaler, que gestionava l’administració de l’hospital de la seu; l’infermer, que tenia cura de la infermeria dels canonges; el succentor o canonge dedicat a l’ensenyament del cant, i finalment l’obrer, la missió del qual era l’administració de l’edifici de la catedral.

El capítol de canonges es nodria de les rendes que s’extreien d’alguns pobles del Camp, i aquest, al seu torn, va distribuir les esmentades rendes i propietats entre les diverses dignitats catedralícies per al manteniment del seu càrrec. (EGJ-APF)

El fossar

L’antic fossar de la catedral s’ha de situar a redós de l’absis central, a l’actual carrer de les Coques i fins al col·legi de l’Ensenyança, indret on als segles XV i XVI es documenta el pas d’un carrer anomenat Cap del Fossar. Aquest cementiri ja devia funcionar des d’època romana tardana com a fossar de la catedral paleocristiana i visigoda i ho feu fins al segle XIX.

Posteriorment, amb l’augment de població que experimentà la ciutat amb la repoblació, i acompanyant la construcció de la nova catedral iniciada vers el darrer terç del segle XII, el fossar es devia anar estenent cap al sud per la banda de l’hospital vell de Santa Tecla; pel nord, els seus límits devien ser gairebé els mateixos descrits més amunt, és a dir, l’antic carrer del Cap del Fossar, que caldria situar en la cruïlla dels actuals carrers de Sant Pau amb el de les Coques, just on es troba l’esmentat col·legi de l’Ensenyança.

Un document datat l’any 1171 i atorgat per Bernat Vinater, veí de Riudoms, expressa: “Offero domino Deo et ecclesie beate Tecle sedis Tarracone in vita et in morte corpus meum...”; per aquesta escriptura es pot deduir la voluntat d’aquest personatge de fer-se enterrar al fossar de la seu, a la qual llegà tots els seus béns, i per la data del document és evident que es tractava de la catedral anterior a l’actual, dedicada a santa Tecla, car les obres de la nova tot just s’havien iniciat.

Arran de la pesta negra del 1348 els límits del cementiri es van ampliar força; l’extensió del fossar baix-medieval és reflectida en la cartografia existent dels segles XVII i successius. Així, en un plànol o croquis conservat a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona es pot observar la situació del cementiri, però malauradament no és de gaire qualitat i no se’n poden extreure gaires dades. És molt més explícit un plànol del 1716 conservat a l’Archivo General de Simancas, en el qual se’n dibuixen bé els límits, que comprenien un ampli espai entre l’absis de la catedral i la capella de Santa Tecla la Vella, tot abraçant bona part del carrer de les Coques fins gairebé la façana de l’hospital vell de Santa Tecla i arribava fins a la cruïlla del carrer de Sant Llorenç. En aquesta mateixa centúria hi ha constància de l’ocupació de part del cementiri per algunes construccions, com és el cas esdevingut l’any 1701, quan s’amplià el convent de l’Ensenyança tot envaint un espai de terra del “fossar vell”. Cal dir, d’altra banda, que el plànol publicat per A. de Laborde el 1806 no aporta res de nou per al coneixement dels límits del cementiri.

Amb la guerra del Francès a l’inici del segle XIX, davant els problemes i perills que comportà l’epidèmia que començà a estendre’s el 1809, es decidí el trasllat del cementiri prop de la muntanya de l’Oliva. (JJMB)

Església

Planta, a escala 1:500, de la catedral i del conjunt de les dependències que la integren.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - E. Rogent i F. Carreras

La catedral de Santa Maria de Tarragona, amb el conjunt de la canònica catedralícia, ocupa, com ja s’ha esmentat, la part alta del centre històric de la ciutat. El seu emplaçament i les condicions arquitectòniques són fortament determinats per estructures arquitectòniques preexistents de l’antiga ciutat romana, sense les quals no s’acaben d’entendre certes peculiaritats del traçat, que contrasten amb el rigor de la seva concepció arquitectònica, la qual es conserva per sobre de les vicissituds històriques del seu llarg procés constructiu.

El plantejament inicial de l’església es manté, d’una manera molt estricta i precisa, malgrat algunes variacions i canvis menors en l’alçat, especialment fins arribar a la façana principal, a ponent, on, i només en el tram corresponent a la nau central, el llenguatge arquitectònic adopta el vocabulari gòtic, oblidant les formes romàniques que dominen, amb més o menys intensitat, tota l’obra.

El conjunt catedralici medieval de Tarragona és format, essencialment, per l’església catedral de Santa Maria i el claustre situat al seu costat nord-est, entorn del qual es disposaven originàriament les dependències canonicals, avui totalment transformades per les nombroses remodelacions i afegits que ha patit l’edifici al llarg del temps. Aquestes modificacions han alterat del tot la disposició primitiva, de la qual es conserva el claustre com a element d’organització i vertebració de l’espai.

La catedral de Santa Maria és un edifici de planta basilical de tres naus. La capçalera, a llevant, és formada per un transsepte de braços asimètrics —el més desenvolupat és el braç sud—, en el qual s’obren tres absis semicirculars precedits de profunds presbiteris. El presbiteri central és com una continuació de l’estructura de la nau central, que s’interromp en la intersecció amb el creuer; en aquest se situa un cimbori, cobert amb voltes de creueria, i suportat per trompes angulars.

L’absidiola nord fou substituïda al segle XIV per la capella dels sastres, de Reinard de Fonoll, que ocupa l’àmbit de l’antic absis.

Al braç sud del transsepte s’obre un absis semicircular, sense espai presbiteral. Aquest absis palesa la voluntat inicial de compondre una capçalera graonada amb cinc absis, cosa que no pogué completar-se totalment a causa de l’encaixonament del braç nord del transsepte amb el claustre. Això impossibilità la construcció d’un absis simètric al del costat sud, i en el seu lloc es va construir una mena d’absidiola, poca cosa més que un nínxol, executada amb llenguatge gòtic.

El braç nord del transsepte és molt menys desenvolupat per l’encaixonament esmentat que el braç sud, i es cobreix amb un tram de volta de creueria, que correspon a l’espai de la nau lateral. El transsepte, pròpiament dit, es cobreix amb volta de canó de perfil apuntat, que es va estrenyent cap a l’extrem nord. Contrasta amb el braç sud, que és cobert, com les naus, amb dos trams de volta de creueria, un corresponent a la nau lateral, i l’altre corresponent al braç de transsepte pròpiament dit.

Les naus són cobertes amb voltes de creueria, amb els nervis formats per una simple motllura en bossell en tota la nau central i els dos trams de llevant de les naus laterals; les motllures són més complexes en el cimbori i en els trams de ponent de les naus laterals. El sistema d’arcs torals, formers i nervis de les voltes troba un suport coherent amb els pilars de les naus, formats per un nucli central, en creu grega, al qual s’adossen parelles de semicolumnes, que reben els arcs formers i torals, i columnes en els angles que reben els nervis de les voltes. Tots els elements columnars són complets, formats per base, fust i capitell, que reben directament les dovelles dels arcs respectius. l’homogeneïtat del sistema estructural es trenca en el sector de llevant, a partir dels suports del transsepte, i abasta els dos trams de creueria del presbiteri central, en el qual les columnes angulars són doblades per una segona columna, i les columnes dobles són allargades, per sobre dels capitells, per una pilastra rectangular coronada amb una imposta en l’arrencada de l’arc. Aquesta disfunció estructural, que no es repeteix en el cos de les naus, posa en evidència un canvi del projecte inicial, en el qual l’arrencada de les voltes es devia situar a nivell de l’arrencada de la volta absidal, i fou elevat al seu nivell actual, suplementant les columnes i les pilastres. Aquest canvi es va produir quan el cos del presbiteri i el transsepte eren ja a nivell de les impostes de les voltes, i si no s’hagués produït aquesta sobreelevació, les semblances entre la seu de Tarragona i la Seu Vella de Lleida serien encara més clares, no sols pel que fa a la tipologia dels suports i elements estructurals, sinó també en la proporció d’alçades i la relació entre el presbiteri i l’absis principal.

L’elevació de la nau central fa que aquesta encara es destaqui més per sobre de les naus laterals. Així s’accentua la desproporció, i el plantejament volumètric de la catedral s’acosta a solucions gòtiques, en les quals la nau central es destaca per sobre de les naus laterals, de manera molt més marcada que a la Seu Vella de Lleida.

Aquesta sobreelevació de la nau central permet la seva il·luminació directa, amb finestres que varien de disseny, des de formes encara romàniques en el segon tram de la nau, esveltes, estretes i emfasitzades per una arquivolta, fins a formes ja gòtiques, molt baixes en el primer tram, i més esveltes en els trams de ponent, amb traceries calades del mateix tipus que les que hi ha a les finestres del cimbori. A la façana de ponent hi ha tres rosasses, corresponents a cada nau; la de la nau central, de grans proporcions, és plenament gòtica, mentre que les de les naus laterals presenten un disseny més arcaic. En el sector de llevant és on els finestrals de la catedral es mantenen més fidels als llenguatges romànics, car presenten en general una estructura de doble esqueixada en el mur de llevant del transsepte nord, en el presbiteri i en els absis.

L’absis central presenta una composició d’obertures molt especial, amb tres finestres de doble esqueixada; la central és emfasitzada per arquivoltes sobre columnes en la part baixa, i a la part alta hi ha un rengle de set finestres, llises, que se situen per sobre la imposta de la qual arrenca la volta absidal, de manera que perforen la part baixa de la mateixa conca de l’absis. Aquesta solució en els finestrals és totalment excepcional en el panorama de l’arquitectura catalana del seu temps, on no és comú d’obrir finestres dins la conca absidal.

A les façanes testeres dels braços del transsepte es desenvolupa una acurada composició d’obertures, amb dues finestres de doble esqueixada, estretes i esveltes a la part baixa, i un ull de bou circular a la part alta, amb traceries de radis que arrenquen d’un nucli circular central, seguint tipologies i motlluracions arcaïtzants, emparentades amb les rosasses de Santes Creus, de Sant Ramon del Pla de Santa Maria, o de la Seu Vella de Lleida.

No coneixem quin tipus d’obertures hi havia a les façanes de les naus laterals, car aquests murs han desaparegut per la successiva i massiva construcció de capelles gòtiques, renaixentistes i barroques que envolten totalment la catedral, deixant lliure, només, part de la façana absidal i la de ponent, on s’obren les portes principals del temple, corresponents a cadascuna de les naus.

Les portes de les naus laterals són resoltes amb llinda i timpà —dels quals, el de la nau lateral nord presenta decoració escultòrica—, emfasitzades per una arquivolta llisa sobre columnes, i la composició de cada una d’aquestes dues façanes es completa amb un ull de bou circular, de motlluració molt profunda. La presència d’una columna cilíndrica a l’extrem sud de la façana fa pensar que, potser, el projecte de les façanes laterals era més ambiciós, i no fou acabat, de manera que restaren incompletes, tal com es troben en el seu estat actual. Contrastant amb l’austera composició final de les naus laterals, la façana de la nau central fou construïda totalment amb llenguatge gòtic; consta d’una gran portada amb arcs apuntats en degradació, una llinda suportada per un mainell esculpit amb una bellíssima imatge de la Mare de Déu, sobre un pedestal, i un timpà calat. La portada s’emfatitza per un bloc de registres, el superior dels quals té un seguit de nínxols que contenen les estàtues d’apòstols i profetes; aquests registres són coronats amb dos pinacles que flanquegen la façana, als quals corresponien uns altres dos a la part superior, que restaren inacabats. Per sobre el cos de la portada hi ha la gran rosassa central, amb vitralls, que presenta dos cercles concèntrics units per una rica traceria.

A part aquestes portes del frontispici de ponent, l’església presenta dues portes en els presbiteris de les absidioles, de les quals destaca, en gran manera, la porta de l’absidiola nord, que comunica l’interior del temple amb el claustre.

Aquesta és una porta que segueix l’esquema habitual de les grans portades del segle XII, resolta amb una llinda (molt alta en proporció al timpà), suportada per una columna central, de base i capitell amples, i amb timpà esculpit, emfasitzada per tres arquivoltes llises, suportades per columnes. Tot el conjunt és obrat amb un elegant marbre blanc i amb unes proporcions acusadament horitzontals que li donen un aspecte molt aplanat i fan que la columna central resulti desproporcionada dins el conjunt.

La façana de ponent, o les façanes en general, presenten una composició molt austera, de geometria molt estricta i que s’accentua per l’elevació dels murs per sobre del nivell dels terrats i les cobertes, definint un perfil horitzontal en el coronament superior de l’edificació. Els únics elements que introdueixen ritmes compositius en aquestes façanes són els contraforts, prismàtics i llisos, les finestres, l’ornamentació del coronament superior dels murs, format per una motllura escacada, i un fris d’arcuacions polilobulades, que en els trams finals de la nau central experimenten un canvi formal i es converteixen en un fris d’arquets de motlluració gòtica. Els braços del transsepte presenten un acabat diferenciat en els extrems; així, mentre el tester nord és capçat per un mur horitzontal, el tester sud és capçat amb un pinyó amb dos vessants. Sobre el presbiteri de l’absis sud es dreça el campanar, una massissa torre prismàtica, construïda amb un aparell de carreus encoixinats fins al nivell del coronament de les façanes i, a partir d’aquí, s’alleugereix, i passa a ésser un prisma octogonal, ja plenament gòtic, amb un primer nivell ornamentat amb pinacles als angles, i un segon nivell amb finestres a cada façana coronat amb una barana i pinacles angulars.

Amb un cert contrast amb les façanes, l’absis central presenta una elaborada composició i ornamentació, formada pel conjunt de finestres, ja esmentat, i un coronament superior d’un fris d’arcuacions sobre permòdols, que es lliura a dues columnes situades als extrems del semicilindre en la seva unió amb el mur del presbiteri. Aquest fris d’arcuacions, d’un gran relleu, es completa amb un fris en dent de serra i presenta cinc elements ressaltats, resolts com a matacans.

En una línia ornamental similar, el cimbori presenta una forma octogonal, amb els angles emfasitzats per contraforts amb semicolumnes adossades, i amb els murs tallats horitzontalment, coronats per un fris d’arquets. Cal assenyalar les similituds constructives entre aquest cimbori, concebut com un simple prisma octogonal amb una petita llanterna central (aquí de factura barroca), amb el cimbori de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès, amb un detall, a Tarragona, d’especial arcaisme en l’execució de les finestres, que no arriben a tenir l’estructura d’una finestra amb traceria interior, sinó que són més aviat quatre finestres molt estretes, en arc apuntat, agrupades sota un gran arc apuntat de descàrrega, sense relleu en el parament.

La constant variabilitat en el llenguatge expressiu dels seus elements constructius és el denominador comú de l’arquitectura de la catedral de Tarragona, concebuda amb un plantejament, encara no gòtic, estretament emparentat, des del punt vista tipològic i constructiu, amb l’obra de la Seu Vella de Lleida i amb les parts més antigues de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès; en aquestes dues edificacions els plantejaments espacials i lluminosos de l’arquitectura romànica més evolucionada es combinen amb les solucions tecnològiques, especialment les voltes de creueria, que fan possible la total integració de l’espai interior, tot anunciant ja l’arquitectura gòtica. El fet que la nau central de la seu de Tarragona sigui la més alta de l’arquitectura romànica catalana palesa la recerca d’una nova espacialitat, que encara no es deslliura del pes de la tradició arquitectònica, i no aprofita plenament les possibilitats que la utilització dels nous sistemes estructurals, sobretot les voltes de creueria, ofereixen en la concepció lluminosa de l’edifici. La lluminositat en la basílica es va imposant a mesura que la nau central avança cap a ponent, cada vegada menys romànica però fidel a la concepció inicial, fins a arribar a la façana occidental —on les preexistències culturals s’obliden del tot—, obrada amb els nous plantejaments arquitectònics gòtics, mentre que les façanes de les naus laterals, potser construïdes ja de feia temps, es mantenen fidels als plantejaments inicials de la concepció romànica de l’edifici.

El claustre

Planta, alçat i secció, a escala 1:50, d’un tram d’una de les galeries del claustre, amb indicació de les proporcions i mides de les columnes i l’esquema estructural de composició dels seus elements.

J.A. Adell

El claustre de la catedral de Tarragona ocupa un àmbit rectangular en l’angle nord-est de la catedral, en un emplaçament molt condicionat per les preexistències d’estructures romanes, que, sens dubte, són a la base de les irregularitats que presenta el costat nord de la capçalera de la seu. EI claustre segueix la tipologia més usual, amb quatre galeries cobertes amb voltes de creueria, entorn del pati central. Els porxos són formats per un doble ordre d’elements de suport; un ordre principal format per grans arcs apuntats, sis a cada galeria, suportats per massissos pilars rectangulars, amb semicolumnes adossades a la seva cara externa, amb el capitell lliure, sense estructures per suportar. Per sobre d’aquests arcs, en cada tram intercolumnar, el mur és coronat per un fris d’arcuacions polilobulades. Per sota d’aquest ordre principal d’arcs se’n desenvolupa un altre, subordinat, format per una successió de tres arcs de mig punt, dins cada arc principal, i cada arc és suportat per una doble columna, del tipus més clàssic de les columnes claustrals romàniques. Els timpans que es formen entre els tres arcs inferiors i l’arc superior són ocupats per dos ulls de bou amb traceries de temes molt variats.

El tipus de porxo claustral de la catedral de Tarragona, que podem anomenar d’ordres subordinats per la composició dels seus elements constructius, apareix en abadies cistercenques de la fi del segle XII, com Sainte-Marie de Fontenay, i a Catalunya, a Santa Maria de Poblet i a Santa Maria de Vallbona de les Monges. En aquestes edificacions, com a Tarragona, el ritme uniforme de les arcades dels porxos plenament romànics del segle XII és alterat pel doble ordre estructural que crea un ritme principal, dels grans arcs, i un segon ordre, subordinat, dels arcs interiors. Aquesta característica de l’ordre subordinat s’expressa encara a Tarragona, Vallbona, Fontenay o en el templet del lavabo de Santes Creus en el més pur llenguatge romànic, però en el claustre de Santa Maria de Poblet ja es manifesten les possibilitats expressives del nou sistema estructural, que sense variar l’estructura del porxo claustral, alternen els ordres subordinats en forma romànica amb traceries ja plenament gòtiques, bé que força arcaiques.

L’interior de les galeries claustrals ha estat molt transformat, però conserva dos elements de notable interès: una porta, situada en el mur de llevant, resolta amb llinda i timpà llis, i emfasitzada per dues arquivoltes suportades per columnes; i sobretot, la façana de la sala capitular, avui convertida en capella del Corpus Christi, de factura gòtica. Aquesta façana segueix l’esquema habitual d’aquest tipus d’àmbits, amb una porta central, flanquejada per dues finestres geminades, resoltes de manera molt similar als porxos claustrals, amb un doble ordre d’arcs. Aquesta classe de façana era ja plenament definida al segle XI en edificis com Sant Benet de Bages, Sant Miquel de Cruïlles o Sant Pere de la Portella, i assoleix el seu màxim esplendor en les obres de la fi del segle XII i l’inici del segle XIII, com Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Poblet, Santes Creus o la catedral de Tarragona. Aquesta en constitueix un exemple no gaire reeixit per la deficient solució dels suports de les voltes de creueria, que deixen una columna exempta sense rebre cap arc, en un signe evident que el replantejament de la façana es va fer sense considerar les necessitats estructurals que imposen les voltes del claustre, i que no assoleixen el nivell de rigor compositiu que tenen en els monestirs de Poblet o Santes Creus. (JAA)

Vegeu l'estudi de l'escultura del claustre, i també la taula Temes iconogràfics representats als capitells i cimacis del claustre de Santa Maria de Tarragona

Escultura

Vegeu l'article L'escultura de Santa Maria (Tarragona).

Inscripcions funeràries

En alguns carreus del mur romà que és situat a la part de llevant de la catedral, mur que conforma l’exterior del vestíbul de la sala capitular, avui Museu Diocesà de Tarragona, i que continua, tot tancant l’àmbit del pati del “Taronger”, es troben gravades a banda i banda del mur, molt properes les unes a les altres, un conjunt de set inscripcions funeràries dels segles XI-XII, corresponents, bàsicament, a preveres i canonges de la catedral, tot i que també es consignen altres càrrecs canonicals. S’estudien a continuació seguint un ordre cronològic.

Epitafi de Bernat de Torelló

Epitafi de Bernat de Torelló, prevere i canonge, que va morir el 21 de maig de 1087. El requadre on s’inclouen les lletres de la inscripció fa, a l’interior, 34 × 33 cm.

1. ANNO M LXXXVII O-
2. BIIT BERNARDUS
3. DE TOREYO
4. PRESBITER ET CA-
5. NONICUS XII KALENDIS IUNII

El text traduït vol dir:

“l’any mil vuitanta-set va morir Bernat de Torelló, prevere i canonge, a les dotze calendes de juny [21 de maig].”

Epitafi de Bernat de Barberà

Epitafi de Bernat de Barberà, prevere, canonge i prior, que morí el dia 6 de maig de 1177.(*) El requadre on figura el text de la inscripció fa 51,5 × 31,5 cm, el qual fou gravat en un carreu romà que fa 69 × 59 cm.

1 II NONIS MADII OBIIT BER-
2 NARDUS DE BAR-
3 BERANO PRESBITER ET
4 CANONICUS ATQUE PRIOR
La traducció és la següent:

El text traduït vol dir:

“El dos de les nones de maig [6 de maig] morí Bernat de Barberà, prevere i canonge i també prior.”

Epitafi de Vicenç

Epitafi de Vicenç (*), que va morir l’1 de juny de 1180. Aquesta inscripció funerària figura en un carreu de 76,5 × 60 cm; tanmateix, el requadre on són gravades les paraules fa només 33 × 51,5 cm.

1 ANNO MCLXXX
2 CALENDAS IUNII
3 OBIIT VIN-
4 CENCIUS

La seva traducció és:

“l’any mil cent vuitanta, a les calendes de juny, morí Vicenç.”

Epitafi de Ponç de Barberà

Epitafi de Ponç de Barberà, sagristà, que morí el 4 d’octubre de 1187.(*) Aquesta inscripció funerària es troba mutilada pel costat dret (segons l’espectador) i en la seva part superior és decorada amb una creu grega processional. l’alçada de la inscripció i de la creu, conjuntament, és de 118 cm, mentre que el requadre de l’epitafi només fa 46 cm.

1 IIII NONIS IOC[TOBRIS]
2 OBIIT PONTIUS [DE BAR-]
3 BERANO A[NNO MCLXXX]
4 VII +

La traducció d’aquest text és la següent:

“El quatre de les nones d’octubre [el 4 d’octubre], va morir Ponç de Barberà, en l’any mil cent vuitanta-set.”

La lletra I davant de les lletres OC de la primera línia, sembla afegida posteriorment, car denota haver estat incisa per una altra mà.

Epitafi de Ramon de Terme

Epitafi de Ramon de Terme, prevere i precentor, que finà el 1187. El carreu romà on és incisa fa 59 × 74 cm, mentre que el requadre que ocupa fa 26 × 47 cm. Aquesta inscripció presenta dubtes en la seva datació.

1 ANNO M C LXXX VII
2 KALENDIS MADII OBIIT RAIMUNDUS
3 DE TERMINO PRES-
4 BITER ET PRECENTOR

La seva traducció és:

“l’any mil cent vuitanta-set, en les calendes de maig [1 de maig], morí Ramon de Terme, prevere i precentor.”

Aquesta inscripció, com ja s’ha dit, presenta dubtes en la datació, car l’autor del Necrologi dona la següent notícia: “XVI Kl. madi. Eodem die anno MCLXXVII obiit R.de Termino preceptor huius ecclesie.” Segons J. Serra i Vilaró, en la inscripció sepulcral es llegeix ben clarament LXXX i no LXX com s’escrigué en el Necrologi, en el qual, d’altra banda, s’indica que morí el setze de les calendes de maig [16 d’abril], mentre que en l’epitafi es llegeix calendes de maig, que correspondria a l’1 de maig.

Epitafi de Guillem de Milà

Epitafi de Guillem de Milà, prevere i canonge, el qual finà el 7 de juliol de 1190. El requadre on es troba gravada fa 56 × 63 cm.

1 ANNO M C XC NONIS IULII OBIIT
2 GILELMUS DE MODE-
3 LIANO PRESBITER ET CA-
4 NONICUS ET VIR RELIGIOSUS

La traducció és:

“l’any mil cent noranta a les nones de juliol [7 de juliol], morí Guillem de Milà, prevere i canonge i home religiós.”

Epitafi d’Arnau de Figuerola

Epitafi d’Arnau de Figuerola, canonge, que finà el 30 de desembre d’un any desconegut del segle XII. El carreu on es troba incisa fa 60 × 68 cm, mentre que el requadre que ocupa la inscripció dins el carreu és de 31 × 42 cm.

1 III KALENDAS IANUARII
2 OBIIT ARNAL-
3 DETUS DE FIGER-
4 OLA CANONICUS
5 ECCLESIE TERRACHONE

La traducció de la inscripció és:

“El tres de les calendes de gener va morir Arnauet [sic] de Figuerola, canonge de l’església de Tarragona.”

Com ja s’ha dit, l’any és desconegut, car no fou incís en la inscripció funerària; tampoc no hi figura al Necrologi, que diu el mateix que la inscripció. El text és: “III kl.ianuarii. Eodem die obiit Arnaldetus Figuerola canonicus huius ecclesie.” (JJMB-MLIR)

Làpida de Ramon de Barberà

El Museu Episcopal de Vic conserva actualment la làpida sepulcral del degà Ramon de Barberà i de tres avantpassats seus, procedent originàriament del fossar de la seu de Tarragona. Ingressà al Museu l’any 1932 (núm. d’inventari 8 984).

Realitzada en una placa de marbre blanc, trencada en dos i sense l’angle inferior dret, repeteix l’esquema assenyalat en cinc laudes del Museu Diocesà de Tarragona, ciutat d’on prové. El frontó inclou un Calvari, amb un Crist sobre la creu entre la Verge i sant Joan Evangelista i dos escuts arrodonits amb els pals heràldics (el distintiu dels Barberà eren les faixes), sobre un fons digitat i amb la línia de la doble inclinació dentada. Hom hi llegeix la següent inscripció, incompleta:

1. DEFUNCTO MUNDO FIT PRESENS TUMBA RAMUNDO
2. DE BARBERANO TARACHONE RITE DECANO
3. HACQUE SUI MULTA GENTIS SUNT OSSA SEPULTA
4. UT COGNOSCANTUR QUAE SINT SUBSCRIPTA LEGANTUR
5. OBIIT RAIMUNDUS DE BARBERANO DECANUS V KALENDAS IUNII ANNO DOMINI MCCXL [VII]
6. OBIIT RAIMUNDUS DE BARBERANO PREPOSITOS XII KALENDAS APRILIS ANNO DOMINI MCCVII
6. OBIIT PONCIUS DE BARBERANO SACRISTA III NONAS OCTOBRIS ANNO MCLXXXVI [I]
7. OBIIT BERNARDUS DE BARBERANO CANONICUS II NONAS MADII ANNO MCLXXVII

Que traduït vol dir:

"Aquesta tomba fa present al món el difunt Ramon de Barberà, degà de Tarragona, i aquí també hi ha sepultats molts ossos dels seus, i si es volen conèixer que es llegeixin les següents subscripcions; Ramon de Barberà, degà, va morir a les cinc calendes de juny de l’any del Senyor mil dos-cents quaranta-set [28 de maig]; Ramon de Barberà, prepòsit, va morir a les dotze calendes d’abril de l’any mil dos-cents set [21 de març]; Ponç de Barberà, sagristà, va morir a les tres nones d’octubre de l’any mil cent vuitanta-set [5 d’octubre]; Bernat de Barberà, canonge, va morir a les dues nones de març de l’any mil cent setanta-set [6 de març].”

El text, encapçalat per dos versos lleonins, dona notícia que la Làpida fa referència a un sarcòfag o ossera col·lectiva, encarregada pel degà de la seu Ramon de Barberà. Amb relació als seus familiars, consta que el primer, Ponç de Barberà, esmentat per primer cop el 1171 al testament de l’arquebisbe Hug de Cervelló com a dipositari de la deixa de mil morabatins per a l’obra de l’església, fou sagristà els anys 1176-77. Pel que fa a Bernat, mort el 1177, coneixem únicament que fou canonge. El primer Ramon detingué la dignitat de paborde del 1199 al 1207, data del seu traspàs. Finalment, el que feu fer la Làpida, citat entre el 1218 i el 1247, actuà com a cambrer, sagristà, infermer (possiblement el primer) i degà, tal com commemora l’epitafi (Capdevila, 1935, pàgs. 5, 130, 149, 151-153). (ICF-MJVG-NMB)

Paviment

L’absis central i el presbiteri de la catedral són decorats amb un bell paviment d’època romànica, realitzat amb la tècnica d’opus sectile, fet de plaques de pedra i marbre que conformen dues franges de dibuixos geomètrics d’entrellaços circulars. En general, es troba en molt bon estat de conservació, llevat d’alguns indrets on s’obriren alguns enterraments, i també a la zona central, on, quan s’instal·là el retaule del segle XV, es destruí el paviment.

A l’absis, el paviment acaba de manera molt regular, a un metre de la línia de façana interior, espai on s’hauria situat l’antic cor a banda i banda del tron episcopal, que segons X. Barral devia estar situat al mig de l’absis (Barral, 1979, pàgs. 101-116). Davant del tron hi ha un espai en què ha desaparegut el paviment romànic.

Des dels graons del presbiteri, de 14,40 m d’ample, a la zona de l’altar, el paviment és compost per sis bandes paral·leles. La primera banda és formada per una filada d’octàgons blancs i altres d’ataronjats, inscrits als anteriors; al bell mig hi ha un cercle blanc de 12 cm de diàmetre. La segona banda és formada per cercles secants que formen heptapètals i losanges, de 22 cm de costat. La tercera banda és composta per un trenat de dues cordes blanques amb uns petits traus negres de 13 cm de diàmetre, i uns de blancs, de 25 cm de diàmetre. La quarta és una línia de quadrats de cairó de color ataronjat, de 47 cm de costat, sobre un fons de plaques triangulars negres. Les bandes cinquena i sisena, de 0,74 m d’ample cadascuna, tenen una decoració anàloga a la tercera, combinant els colors negre, ataronjat i blanc.

La decoració del paviment al voltant de l’altar es limita a bandes de quadres negres de cairó sobre un fons ataronjat, i al costat de l’absis hi ha una banda de 0,61 m amb combinació de figures negres sobre fons groc. Entre les bandes, la decoració consisteix en un plafó de 4,20 m de fons, decorat amb un entrellaç de cercles o octàgons curvilinis. Els cercles entrellaçats són grocs o ataronjats, i al seu interior hi ha uns cercles negres i un disc central blanc. La decoració de l’absis es compon de bandes juxtaposades que formen trenes de dues cordes amb traus petits i grans. Aquestes bandes tenen una amplada d’uns 70 cm, amb els mateixos colors que els que s’observen al presbiteri.

Es tracta d’un paviment de fabricació gairebé industrial, ja que s’hi palesa la necessitat que hi hagué de planificar la composició i el treball de les peces constituïdes per materials nobles, els quals, potser, procedien de les antigues construccions monumentals romanes que existien a la ciutat de Tarragona.

Per a X. Barral, aquest paviment s’ha de situar cronològicament al primer terç del segle XIII, un cop acabada la capçalera del temple. (JJMB)

Excavacions arqueològiques

La primitiva catedral de Tarragona

Un dels problemes que encara té per resoldre de manera definitiva l’arqueologia tarragonina és la localització del que hom ha volgut anomenar la “primitiva catedral de Tarragona”, l’església mare. Diversos autors han exposat hipòtesis sobre la seva situació. Així, E. Morera suposava que era un vell edifici darrere de l’absis de la seu, en el qual es conservava l’anomenada “cadira de sant Fructuós” (Morera, 1899, vol. II, pàgs. 188-189). D’altra banda, S. Capdevila suposava que era just sota l’actual catedral (Capdevila, 1935, pàg. 4). Si bé hi ha indicis que apunten a donar una localització aproximada de l’edifici, no hi ha, de moment, una argumentació absolutament sòlida que verifiqui la situació del temple anterior a l’actual, encara que es pot suposar, hipotèticament, que devia estar situat en l’àmbit del subsol de les naus de la catedral. Amb tot, hem de fer menció a l’estudi que J. Serra i Vilaró va fer de les restes arqueològiques de l’angle est de l’actual recinte catedralici, entre la capella de Santa Tecla i el claustre de la seu.

Segons J. Serra i Vilaró, la primitiva catedral de Tarragona s’hauria de situar entre la capella que coneixem com a Santa Tecla la Vella i la paret romana que hi ha entre la secretaria i el pati de la secretaria, la qual cosa donaria la seva amplada (Serra i Vilaró, 1960, pàgs. 87-89). La seva hipòtesi es basà en la localització i l’estudi d’un important conjunt epigràfic medieval, com també de diferents restes que aparegueren a la zona, a més d’altres vestigis arqueològics.

A l’octubre del 1933 va realitzar un seguit de sondeigs arqueològics a fi de localitzar la primitiva seu de Tarragona. Les tasques d’excavació es realitzaren a les cases dels canonges, entre la sala capitular, la capella de Santa Tecla la Vella i el carrer de Sant Pau.

Aquesta zona, en època romana, formava part del complex monumental del Forum Provinciae Hispanie Citerioris, que tenia la seu a la part alta del turó on s’assentava la vella Tarraco. Aquest era format per dues grans construccions disposades en terrassa i d’acord amb una planificació axial. La terrassa inferior, limitada al sud per l’edifici del circ, es componia d’una gran plaça porticada i flanquejada per sengles torres i era dedicada a allotjar el Fòrum Provincial. La plataforma superior, formada també per un porticat amb una sala a la capçalera, es caracteritzava per ésser un recinte dedicat al culte imperial, seu del temple als emperadors divinitzats. Aquesta plaça del que podem anomenar recinte sagrat, es definia per un seguit d’estructures murades que la delimitaven, resultant una planta quasi rectangular, amb un cos adossat al nord, també rectangular. La funcionalitat d’aquest cos és de moment discutida, encara que s’ha de relacionar per força amb el culte oficial. La datació del conjunt s’ha de fixar vers el segle I (TED’A, 1989, pàgs. 141-191).

Serra i Vilaró, en realitzar el seu estudi, va documentar l’existència d’aquestes estructures romanes, tot localitzant dos murs de carreus del temenos del recinte sagrat (Serra i Vilaró, 1960, pàgs. 65-69, Hauschild, 1983, pàgs. 87-129; TED’A, 1989, pàgs. 141-149). Aquests s’observaren a la “Fusteria” (casa núm. 5 del carrer de Sant Pau), on va veure un seguit de perforacions que s’interpreten com a forats per a clavar un placat de pedra o marbre. Aquests murs es veien també fent de paret mitjanera amb l’actual capella de Corpus Christi, aprofitats en construccions dels voltants del 1500 (Serra i Vilaró, 1960, pàgs. 73-75). El mur es presentava revestit de carreus medievals, que Serra i Vilaró datava en època romànica.

L’excavació arqueològica li permeté documentar un important paviment que atribuí a època romana (segle I) sota un o diversos nivells de terra. D’aquest paviment es documentaren restes als patis de secretaria, vestigis que arribaven fins a la capella de Santa Tecla la Vella.

En un nivell arqueològic per sobre del pis que Serra i Vilaró considerà d’època romana, es va descobrir un seguit d’enterraments i vestigis de murs. Es tracta de quatre inhumacions que es poden considerar de fossa simple i potser amb taüt de fusta. Serra els va interpretar com a part d’una necròpoli d’època relativament recent, encara que la tipologia dels enterraments i la manca d’aixovar pot dur a una datació fins i tot d’època visigòtica —si els comparem amb els enterraments visigots de la basílica de l’amfiteatre (TED’A, 1990a, pàgs. 205-241)— o potser medieval. Aparegueren també uns altres dos sepulcres molt arrasats construïts amb parets revestides de marbre; suposà l’autor que s’haurien de relacionar amb la basílica de la primitiva catedral. Malauradament la localització d’ambdós enterraments és imprecisa, car l’autor no l’especificà en la planimetria i tampoc no els descrigué, de manera que també podrien ser d’època medieval.

En l’excavació de la “Fusteria” van aparèixer dues monedes, una de les quals totalment indesxifrable; l’altra era de l’època de Jaume II, moment de més remoció de terres per a construir la catedral actual.

Al mur nord de la capella de Santa Tecla la Vella, s’observà un arcosoli que llavors era cegat. Correspon a la tomba de l’arquebisbe Bernat d’Olivella (1272-87). En desmuntar el mur que el cegava es trobà un tros de Làpida on es llegia:

Rs: D(?): Asendiio

Segons Serra i Vilaró es podria interpretar com a part d’una inscripció funerària d’algun dels arquebisbes traslladats posteriorment a la catedral. Aquest fragment, i els trossos d’una inscripció relativa a A. de Martorell, serien, per a l’autor, anteriors a la consagració de la catedral i els datà al principi del segle XIV (Serra i Vilaró, 1960, pàgs. 82-84).

D’altra banda, la important col·lecció epigràfica localitzada en l’àrea de l’excavació i estudiada també per J. Serra i Vilaró, li aportà un nou argument en defensa de la seva teoria. Així, les làpides procedents del pati del Taronger serien, per a Serra, destinades a col·locar-se en un temple i no en un cementiri.

Al mur occidental de la capella de Santa Tecla la Vella, s’observen encara els muntants i l’ampit del que Serra i Vilaró interpretà com la porta oriental de la basílica, on hi hauria la paret mitjanera entre la capella de Santa Tecla la Vella i aquesta, de manera que el salmer de l’arc encaixa al contrafort sud de la capella. Prop seu hi hauria l’arcosoli de la tomba de Bernat d’Olivella, la qual cosa demostraria que el mur és una mitjanera entre dues construccions: la capella i, possiblement, la primitiva basílica catedralícia.

Per a Serra i Vilaró, aquesta basílica devia tenir unes mides de 20 × 18,60 m. El seu accés es devia fer per la porta, ja esmentada, situada al costat de la capella de Santa Tecla la Vella; una altra porta, segons l’autor, devia donar al claustre, sobre la qual no donà cap tipus d’argumentació, i una tercera, oberta al mur sud, devia tenir una escalinata. Suposà l’existència d’aquesta escalinata perquè entre el nivell de la sala capitular i la capella de Santa Tecla la Vella hi ha 2,05 m de desnivell, la qual cosa li va fer pensar en la presència d’unes escales. D’altra banda, en un document datat el 1181, es llegeix que hi havia “..una botiga davant les scales de la Seu..” (Serra i Vilaró, 1960, pàg. 89).

La situació dels altars, la basà a partir de la localització de la tomba de l’arquebisbe Olivella. Els situà, així, al mur que dona al carrer de Sant Pau; al bell mig de la testera del temple hi hauria l’altar major. Allí veié —sense arguments— l’antipendi d’altar, els seus graons i els de la capella de la Pietat. Especulà amb l’existència de set altars a la capçalera, a l’estil de Ripoll: Santa Tecla, Santa Maria, Sant Agustí, Sant Joan, Sant Fructuós, Sant Pau i Santa Isabel, tots ells documentats a la butlla d’Anagni el 10 d’octubre de 1259 (Serra i Vilaró, 1960, pàg. 90).

Una dada bàsica, per a Serra i Vilaró, per a la fixació dels altars de la basílica és que el bisbe sant Cebrià tenia una urna a la capella de Santa Tecla, com es dedueix a la clàusula de Rodrigo Tello, en l’escriptura de fundació de dues capellanies, el 8 de setembre de 1303, en la qual diu que: “Deixa son cors devant lo altar de Santa Tecla hont esta reservada la Santa Spina, i vol que en lo cor sia fet altre tumulo ahont sia trasladat lo cors del beatissim sant Cipria quondam arquebisbe, y que, si lo cor se mudava, tambe se mude dita sepultura” (Serra i Vilaró, 1960, pàg. 93). Aquesta descripció no encaixa —segons Serra— amb l’actual estructura de la seu, perquè la Santa Espina mai no ha estat guardada en una urna davant l’altar de Santa Tecla, i d’altra banda, l’arquebisbe Tello no hi va ser sepultat, sinó que fou enterrat a la capella de Santa Tecla la Vella, i conseqüentment, el mateix es pot dir de sant Cebrià, que va governar la seu tarragonina entre el 668 i el 688.

Al sud-est de la sala capitular actual es van trobar dos capitells i dues bases de columna que Serra relacionà amb la cobertura de la basílica, i suposà —potser de manera molt aventurada— que eren paleocristianes. Per a l’autor, la coberta de la basílica devia ser primerament de fusta, i més tard es cobrí amb voltes d’obra; també suposà que hi devia haver dos nivells de pavimentació.

Quant al mirhab del segle X trobat durant les obres de construcció de la sala capitular nova, li va fer pensar que la basílica va ser aprofitada en època islàmica com a mesquita (Serra i Vilaró, 1960, pàgs. 98-99).

Un problema greu és la fixació de la datació de la basílica. En primer lloc, cal constatar el reaprofitament d’estructures romanes pertanyents al recinte de culte imperial romà. Es documenten una sèrie de peces visigòtiques d’opus sectile trobades durant l’excavació, i una, aprofitada com a suport de la Làpida del canonge-hospitaler G. Esteve, del 1286, la part posterior de la qual és decorada per un imbricat. l’any 1959, durant les obres de pavimentació del carrer de les Coques, prop de la casa núm. 7 —davant la capella de Santa Tecla la Vella— es va trobar un fragment de creu calada visigòtica, estudiat per P. de Palol, amb un paral·lel a la necròpoli tardana de la fàbrica de tabacs. Les evidències apunten, doncs, a pensar que la basílica és una obra d’època visigòtica. D’altra banda, aquesta basílica patí un seguit de remodelacions i reparacions durant l’època medieval.

La destrucció de la basílica, segons aquest autor, es realitzaria abans del 1330, car, segons ell, amb els seus carreus es van construir l’aula capitular i la capella de Corpus Christi (Serra i Vilaró, 1960, pàg. 109). En aquest sentit, fou de l’opinió que la basílica va ser enderrocada sota la prelatura de Joan d’Aragó (1327-34), car calia que Això ho fes un personatge de prestigi com seria el fill del rei. Amb la construcció de l’aula capitular, els bisbes allí enterrats foren traslladats a la catedral nova. Aquests serien: Hug de Cervelló (†1171), Berenguer de Vilademuls (†1194), Ramon de Castellterçol (†1198), Ramon de Rocabertí (†1215), Aspàreg de la Barca (†1234) i Guillem de Rocabertí (†1315).

Per a l’arxiver diocesà S. Ramon, autor que partint de les teories aportades per Serra i Vilaró realitzà un nou estudi sobre el mateix tema, l’enderrocament de la catedral antiga devia ser just després de la seva consagració l’any 1331, portada a terme per l’arquebisbe Joan d’Aragó (Ramon, 1984, pàgs. 37-94). D’altra banda, S. Ramon situà la primitiva seu entre l’actual capella de Santa Tecla la Vella i les construccions romanes del recinte de culte imperial, localitzades al carrer de Sant Llorenç; recolza aquesta teoria en les troballes de fragments visigòtics i d’un enterrament als jardins de la catedral que donen al carrer de les Coques, i d’un arc de ferradura a les excavacions que portà a terme T. Hauschild. De fet, les excavacions relativament recents practicades a la seu del Col·legi d’Arquitectes, al carrer de Sant Llorenç, van documentar un important edifici datat entre els segles V i VI que s’ha relacionat amb les dependències de l’episcopat romà tardà (Aquilué i altres, 1991, pàgs. 31-32).

Finalment, l’arqueòleg J.V.M. Arbeloa realitzà un interessant estat de la qüestió sobre el problema de la situació de la catedral visigòtica (Arbeloa, 1989), partint de l’estudi interpretatiu del Codex Veronensis; en aquest famós “Oracional visigòtic” procedent de Tarragona, s’esmenten tres esglésies d’aquella època, que són: Sant Fructuós, Santa Jerusalem i Sant Pere. En la revisió del text va arribar a la conclusió que l’església de Santa Jerusalem i la de Sant Fructuós devien ser la mateixa, la qual va identificar amb la catedral visigòtica, mentre que Sant Pere devia ser un altre temple existent a la ciutat. D’altra banda, J.V.M. Arbeloa relacionà aquestes dades documentals amb les restes, ja comentades, que es van descobrir a l’actual seu del Col·legi d’Arquitectes, i cregué versemblant la idea de S. Ramon que en aquesta zona es podria localitzar la primitiva seu. Tanmateix, apunta també la possibilitat que la catedral visigòtica sigui just sota la seu actual, recordant la seva situació central respecte a les estructures del recinte sagrat romà, en un lloc preeminent i sobre un probable temple “pagà” amb la càrrega simbòlica que Això comporta. El problema, doncs, resta obert.

Amb tot, les interpretacions sobre l’oracional visigòtic de Verona han estat abordades en un altre estudi, signat per M. dels S. Gros i C. Godoy (Godoy-Gros, 1994, núm. 25, pàgs. 245-258).

Malgrat les excavacions i les interpretacions de Serra i Vilaró, els treballs de S. Ramon i J.V.M. Arbeloa, les excavacions de X. Aquilué, T. Hauschild o les interpretacions de C. Godoy i M. dels S. Gros, no podem dir, de moment, de manera categòrica, on era exactament la catedral visigoda de Tarragona. Amb tot, cal suposar, si més no, que al recinte sagrat del fòrum provincial de Tarraco en època tardana es va bastir un edifici religiós cristià, probablement l’església mare o catedral, que va fer el seu servei durant la restauració de la seu en època medieval. En aquell moment, com diu la crònica d’Olderic Vidal, estaria en molt males condicions, i posteriorment es bastiria l’actual seu romànico-gòtica. Sense afany de polemitzar, potser les opinions de S. Ramon són les més ponderades i properes a la topografia de la seu visigoda (Menchón, Macías, Muñoz, 1994, pàgs. 225-243). (JJMB)

El jardí del claustre

L’any 1955, amb motiu d’unes obres de restauració de la catedral, es va realitzar una intervenció arqueològica dirigida per J. Sánchez Real al jardí del claustre. Es procedí a obrir una cala de prospecció a l’angle nord del jardí, que va donar com a resultat la troballa d’una canalització d’època romana excavada a la roca. Aquest descobriment va fer que s’efectuessin noves cales als costats nord i nord-est, en les quals es podia resseguir la citada canalització, paral·lela als esmentats costats del claustre, on es documentaren sengles murs de la terrassa superior o recinte sagrat del Concilium Provinciae Hispaniae Citerioris. A la vista de la troballa, es va plantejar la realització d’un sondeig estratigràfic, car les característiques del claustre —un dels pocs espais no edificats al nucli antic o part alta de la ciutat després de la restauració de la seu—, apuntaven la possibilitat de localitzar una seqüència arqueològica, si més no, poc alterada des d’època antiga.

El plantejament de l’excavació fou obrir una cala de 2 × 4 m, que fou posteriorment ampliada. J. Sánchez Real va documentar un total de 8 estrats, en un dels quals va localitzar un diner d’Alfons I (1162-96) conjuntament amb residus de talla de marbre i pedra del “Mèdol”. La troballa d’aquesta moneda fa pensar que aquest estrat es devia formar entre els segles XII i XIII com a resultat de les tasques constructives de la catedral, per a les quals es devia aprofitar material petri procedent de les construccions monumentals romanes de la part alta de la ciutat. (JJMB)

Excavacions al recinte del claustre

L’any 1983 l’Institut Arqueològic Alemany, sota la direcció de T. Hauschild, va portar a terme unes excavacions en el recinte del claustre de la catedral, on es descobriren diverses sepultures medievals sense aixovar i una tomba de tegulae possiblement d’època visigòtica. Durant la mateixa campanya d’excavacions, també es feren algunes cales a la zona exterior de l’absis de la catedral, indret ocupat antigament pel fossar; durant els treballs es pogueren documentar alguns enterraments d’època medieval.

Actualment, en les excavacions dutes a terme els darrers anys, no s’han localitzat gaires elements arqueològics relacionables, en principi, amb el fossar de la seu. S’observa també, al mur sud del transsepte de la catedral, que dona al carrer de les Coques, un seguit d’encaixos i petits grafits als carreus de la base, que ben bé es podrien relacionar amb laudes sepulcrals com les que s’observen a l’interior dels actuals jardins de la seu.

D’altra banda, entre els mesos de gener i febrer del 1992 el Centre d’Arqueologia Urbana de Tarragona realitzà un seguiment de les obres de canalització desenvolupades entre els carrers de Sant Llorenç, les Coques i Sant Pau. Es van documentar diferents restes humanes remogudes procedents del fossar de la seu, sense poder trobar, tanmateix, enterraments in situ. (JJMB)

Frontals i laterals d’altar

Davant el retaule gòtic de l’altar major de la catedral, obra de l’escultor Pere Joan (1426-29), podem veure el frontal dedicat a la vida i el martiri de santa Tecla. El frontal unit a l’altar, es troba aixecat damunt una plataforma de doble graó, realitzada amb marbres de diferents colors i encastada en el basament de l’esmentat retaule, per la zona posterior. Cal assenyalar l’ornamentació deis dos perfils, consistent, de dalt a baix, en un filet, un bossell, el motiu propi de l’astràgal, amb alternança de perles i grans afusats —com trobem a la corona de Crist del Davallament del claustre, a la màndorla de l’antipendi de Sant Pau i de Santa Tecla, a la que encercla la Verge de la Llet del Pla de Santa Maria, als marcs de dues claus de la sala capitular de Poblet o al fris que ressegueix el mantell de l’arcàngel de l’Anunciata de Lleida-, un quart de bossell i un altre filet. Aquesta ornamentació ha estat interpretada generalment com a romana, en imitar la motllura característica dels capitells clàssics. Tanmateix, la presència de motlluratges angulars, el treball de tipus marmoris diferents i especialment la troballa d’una marca de picapedrer d’època romànica confirmen que el fris esculpit al cos elevat correspon al període medieval. Per a subratllar la zona davantera del frontal, continuant parcialment a les vores laterals, hom trià el material de més qualitat, el marbre blanc, mentre que a les peces restants hom utilitzà varietats de color groc i rosa.

L’altar s’estructura a base d’una caixa (de 2,40 × 0,98 m de fons) de quatre lloses de marbre blanc tancada per una altra a la part superior (de 2,65 × 1,75 m i 0,2 m de gruix) i columnes encasta des als angles, bé que només es conserven les frontals. l’ara mostra cinc creuetes gregues, quatre d’angulars i una de central, i un perfil motllurat, en què se succeeixen una faixa, un filet, un quart de bossell, un filet, un taló doble i un filet. Al principi del segle XIV(*) sofrí prolongacions laterals —fixades amb grapes de ferro emplomades-, que obligaren a introduir dues noves columnes, juxtaposades a les existents, mitjançant un fris de fulles lobulades, al davant, una d’exempta al costat esquerre i dues d’adossades al revers, les tres darreres llises(*).

L’antipendi, flanquejat per dos dels suports, descansa sobre un sòcol, que continua la base d’aquells, de tipus àtic, i presenta una sanefa de palmetes inclinades entre dos frisos dentats, el superior dels quals s’estén a les columnes. Aquestes tenen un capitell, decorat amb derivacions de la fulla d’acant, recorregudes per una cinta trepanada, la de la dreta sota un àbac llis i proveït de collarí soguejat. Pel que fa a l’estructura, el frontal s’organitza en dos nivells superposats separats per una llenca de 2,5 cm; a ambdós costats del requadre central (de 0,61 m d’ample) s’ordenen quatre escenes al·lusives a la vida de la santa màrtir.

El primer compartiment resulta un xic desencertat des del punt de vista compositiu, a causa, segons sembla, de la interrupció d’un projecte inicial de caràcter purament ornamental, a imitació dels teixits o marfils orientals. Així, veiem un galó perlejat que crea un cercle enllaçat a un quadrat, el cercle emmarca palmetes d’arum amb fulles prènsils i infrutescències als extrems de tiges en aspa, i el quadrat mostra al seu interior dos lleons afrontats a un fruit arraïmat, amb el cap girat mossegant una fulla i les potes davanteres sobre una corona lobulada, respectivament. A sota, hom hi representà la mare de Tecla, Tehoclina, de tres quarts, agafant pel canell esquerre el nuvi de Tecla, Tamiris, amb els genolls una mica flexionats. Vestit amb mantell, túnica curta amb cinturó i calçat, alça el cap i assenyala en direcció a la jove deixebla de sant Pau que figura en l’escena següent, on també apunta la mare. Els acompanyen tres figures masculines: la de l’esquerra mostra el palmell dret, la següent, amb la cama dreta doblegada, en senyal de marxa agitada, aixeca l’índex i es recolza sobre l’espatlla del nuvi. Aquest i Tehoclina sobresurten sobre un fons digitat d’esquema quadrat, record d’un repartiment diferent de la superfície.

L’escena següent representa la predicació de sant Pau al pati de la casa d’Onesifor; s’inclou en una casella de base perlejada sobre un fons digitat. l’arquitectura reprodueix un cos i una torre de dos nivells emmerletats, amb finestres circulars i de mig punt i una porta corba, amb un batent replegat, a més d’una estructura cupulada amb una obertura més gran i també semicircular, a través de la qual Tecla escolta, amb les mans a l’ampit. A la dreta, destaca, per les seves proporcions, sant Pau, de front ample, cabells rastellats enrere, barba punxeguda estriada, cobert per una túnica i un mantell i que sosté un llibre obert el text del qual assenyala als sis oients, amb vestit curt i mantell i asseguts en una disposició summament atapeïda. l’auditori manifesta la seva admiració mostrant un palmell i apuntant-lo.

A l’escena de l’esquerra del registre inferior i en posició obliqua, el jutge, abillat amb els atributs de poder i equanimitat i assegut sobre un seient amb potes columnades i braçaleres amb poms, lliura Tecla al botxí, amb la mà oberta. La donzella, dreta al seu davant, amb el cap una mica girat, tot acusant-lo amb l’índex de la mà esquerra, sembla acceptar el càstig, amb el palmell oposat. El plegat de la seva túnica cau fins als genolls, a base de dues sèries de corbes concèntriques que conflueixen al centre mentre la part inferior es resol amb línies rectes. l’encarregat de l’execució del primer martiri col·loca una mà sobre l’espatlla de la condemnada que apunta, alhora que evidencia la seva crueltat ensenyant les dents.

La següent escena mostra el suplici de la foguera sobre un fons de fulles digitades; la reprodueix com una carxofa de flames afilades sobre una trama de dobles fils per simular la llenya. De l’angle superior esquerre emergeix, d’entre els núvols, Déu beneint, de mig cos i amb nimbe crucífer. Tecla, nua, implora el seu ajut, presentant ambdues mans. Amb les cames doblegades i el cos macilent suporta resignada l’estrebada que li infligeix el seu botxí que també li estira els seus llargs cabells.

Tornant al pis superior, la següent casella inclou, sobre palmetes, el passatge de Tecla, asseguda i en oració, com si es tractés d’un nou Daniel, entre les feres: dos lleons, que, indiferents a la presència d’aquella, s’abraonen i dos ossos que li llepen la falda i un peu. La santa, igualment coberta per un vel i una túnica de coll perlejat i cenyida per una cintura amb sivella quadrada, d’on surten mànigues ajustades, és flanquejada a dalt per una figureta de mig cos i amb mantell de vora que beneeix d’entre núvols suggerits per fulles nervades i la Dextera Domini en un clipi sorgint de dues bandes fistonades.

El relat prossegueix, amb un cert desordre, al compartiment immediatament inferior: Tecla amaga la seva nuesa quan, llançada a la llacuna, en domina tots els animals malignes: a les espatlles, dues granotes que la llepen, i a sota cinc serps d’aigua i tres rèptils alats. El medi aquós arrissat és representat per una prominència de tres pisos de volutes. El fons apareix també digitat.

La darrera escena del registre superior, separada de l’anterior per una columna bessona amb capitell derivat del corinti i base sobre un plint comú dentat, representa la protecció de la cunyada de l’emperador, Trifènia. Tecla, amb dos dits a la cinta del mantell, apareix, amb una evident isocefàlia, entre dues amigues que l’abracen, agafant-la per les espatlles, mentre que Trifènia, obligada a flectir les cames per acomodar-se a les mides de l’entrada que franqueja, la rep, prement-li el canell, tot assenyalant-li casa seva. Aquesta s’estructura en dos cossos murats, amb merlets. l’inferior deixa veure una fulla de la porta, una finestra de mig punt de porticons oberta i un ull de bou amb esplandit i l’altre, sobremuntat per tres torres. Les quatre dones vesteixen una peça de mànigues ajustades que sobresurten per les amples de la túnica, amb cenyidor, un vel i un mantell.

El darrer requadre, al pis inferior, il·lustra la mort de Tecla, a l’interior d’una estança cupulada i merletada. Aquesta presenta una coberta bombada i torrejada que recolza en els extrems sobre columnes, una d’aparellada a la dreta i una de simple a l’esquerra. La santa, estirada, té el braç esquerre sobre el llençol que cobreix la nuesa. l’envolten una figura masculina, amb bonet, que allarga el braç, una dona que, amb el rostre que revela la desesperació, s’estira els cabells i s’eixuga les llàgrimes, una altra dona al seu cap i dues més de mig cos, encabides amb notable dificultat: una agafant-se la cabellera i la darrera aproximant la mà dreta al llit i col·locant l’oposada sobre el pit. Per darrere emergeixen dos àngels, amb l’ala replegada i recullen l’au dins una màndorla que al·ludeix a la fugida de l’ànima.

Finalment, el sector del mig és limitat per dues columnes de fust helicoidal, amb capitell de fulles llises i doble pis de volutes la de l’esquerra, i de fulles lobulades, a més de les volutes, l’altra. Aquest sector es reservà a la figura de sant Pau, assegut sobre un faldistori terminat en caps i potes de ferotges felins, que beneeix la santa i mostra el palmell, amb la característica testa de front alt i arrugat, decantada cap a l’esquerra i voltada per un nimbe lobulat, llargs cabells i barba distribuïts en blens amb rínxol a la punta. Un mantell li cobreix lleument les espatlles assenyalades per plecs concèntrics. La túnica, amb l’escot proveït d’un tall i resseguit per una tapeta, mostra un drapejat espès que es comprimeix damunt el cinturó creant un lobulat, i la roba, que acusa a la vora els densos plecs principals, cau després en forma intricada i amb nombroses estries, verticalment, en espiga, en ventall i mitjançant corbes circumscrites, als genolls. Els peus, nus, apareixen oberts. Quant a Tecla, vestida com a les altres escenes, amb la roba amotllada al seu cos, inicia una genuflexió, amb les mans en oració i el cap torçat. A la manera de la Maiestas Domini, s’encerclen les dues figures dins una ametlla mística amb un rosari perfilat per dobles fils i amb dues palmetes emergint de la seva meitat; inclou un fons de palmetes de tiges bifurcades i prolongades en fulles en ventall i un fistonat central. Els angles superiors són ocupats per l’Esperit Sant amb aparença de colom i la Dextera Domini sobre un disc de lòbuls digitats que surten de núvols amb una petita retícula.

L’excepcionalitat de l’obra, que ha estat vinculada amb capitells de les galeries meridional i septentrional del claustre, el relleu de la Crucifixió sobre la porta de Santa Tecla i el grup de l’Anunciata de la Seu Vella de Lleida, ha originat el reconeixement de la personalitat artística del “mestre del frontal de Santa Tecla”, per part de F. Español. Citem com a trets diferenciadors el classicisme d’arrels llenguadocianes, el gust per copsar l’anècdota, el sincretisme iconogràfic, l’horror vacui, alguns manlleus decoratius procedents d’arts sumptuàries, a més d’una certa inexperiència en el camp de la composició. Les palmetes i les digitacions dels fons, l’enfilall de perles de l’ametlla mística, els plecs en espigat, les vores nebulades, les columnetes entorxades constituiran motius característics de l’escola continuadora del mestre. (ICF-MJVG)

Braser

El Museu Diocesà de Tarragona conserva un braser procedent de la catedral (núm. d’inv. 11 025). Confeccionat en ferro forjat, té una estructura paral·lelepipèdica i fa 38,5 × 47,5 × 44 cm. És constituït pel recipient i quatre muntants o peus en posició vertical: són de secció quadrada, massissos, i s’han col·locat equidistants per aconseguir la forma quadràtica del braser. l’extrem inferior de cada barra s’obre o es bifurca en forma de forquilla, per travar un eix cilíndric on va instal·lada una petita roda molt rudimentària —feta del mateix metall— que facilitaria el desplaçament del braser. Els extrems superiors dels muntants es corben vers l’exterior, respecte al seu eix, i es capcen en forma aixafada: tenen el perfil quasi rombal i són travessats per sengles forats dels quals penja una anella circular de secció cilíndrica. Les quatre anelles de la part superior servien per a passar unes barres i així facilitar el transport d’aquest moble. Els peus són travats i units mitjançant dues barres paral·leles de perfil pla que limiten l’alçària o capacitat del recipient. Sobre les barres s’han clavat amb reblons temes ornamentals disposats en sentit vertical. Aquesta ornamentació —forjada en ferro— consisteix en quatre volutes d’espiral concèntrica emplaçades al llarg d’un cigonyal vertical cimat en forma foliàcia, a la manera dels motius que decoren les ferramentes de les portes i les reixes de tradició romànica. Les volutes estan oposades frontalment i no pel dors, com se sol veure en altres peces; no arriben a tocar-se, són soldades als eixos verticals i no pas lligades amb grapes, com també es feia normalment. Aquest procediment palesa la qualitat tècnica de la peça. En efecte, el recurs de soldar o clavar les volutes a l’eix de sustentació, en comptes de grapar-les, afavoreix l’estètica del conjunt, evita la possible irregularitat de les grapes i assegura la seva fermesa prevenint que es desencaixin o es deteriorin per l’ús i el pas del temps. El resultat ornamental del conjunt és una mena de sanefa composta per cinc canelobres que es repeteixen a les quatre cares o costats del braser.

L’ús d’aquest moble podia ser domèstic o litúrgic, i la seva funció no seria altra que la de contenir brases per a escalfar o fornir de combustible els encensers. M.A. Alarcia creu que servien també per a escalfar els amigdalum argenti o boles d’argent que s’utilitzaven a les cerimònies litúrgiques, a fi de poder-se rescalfar les mans els celebrants durant els mesos d’hivern, quan les llargues celebracions feien més insuportable el fred (Alarcia, 1992, pàg. 93).

Tipològicament, aquest model de braser devia ser força comú, ja que apareix reproduït a diferents retaules (MNAC, taula del naixement de Sant Joan, corresponent al retaule de Pere García de Benavarri, núm. inv. 64 064) i guarda relació amb d’altres exemplars d’aquesta època citats pels historiadors (Alcolea, 1975, pàg. 15, fig. 3; d’Allemagne, 1943, pàgs. 273 i 285) o conservats a Catalunya. El Museu Diocesà d’Urgell guarda un braser (MDU, núm. inv. 1 521) del mateix tipus, però mancat totalment d’ornamentació. l’exemplar més proper al nostre és el que hi ha al Museu Episcopal de Vic (MEV, núm. inv. 10 810), el qual manté la forma quadrada i les parets han estat decorades amb volutes.

Pel que fa a la tècnica, cal remarcar que l’artesà aconseguí un treball artístic força acurat, sobretot en el recargolament de les tires de ferro per aconseguir l’entorcillat de les volutes. Devia ser un bon operari coneixedor dels procediments tècnics i artístics de la seva feina.

El seu estat de conservació és satisfactori, malgrat que li manca la plataforma o base de recipient, per a contenir el combustible. En tres costats ha desaparegut un canelobre de volutes: dos mostren l’afegitó d’un parell d’eixos helicoidals amb els apèndixs fitomòrfics reblats; l’altre només en porta un. També ha estat afegit l’allargament superior i corbat d’una de les potes, més la terminació lateral d’una de les barres inferiors.

Es palesa la dificultat a l’hora d’establir la datació correcta en manufactures artesanals de tradició romànica. Els elements decoratius dels costats reprodueixen les característiques espirals que —amb determinades variants— es feren ja des del segle XII tant a Catalunya com a molts altres indrets. Hi ha detalls que permeten situar la realització de l’objecte en qüestió cap al final del segle XIII o l’inici del XIV. (AMS)

Bàcul

Procedent del sepulcre de l’arquebisbe Rodrigo Tello es conserva al Museu Diocesà de Tarragona la voluta superior d’un bàcul realitzada per ser adaptada a un pal (fa 25 × 10 cm). És feta amb coure i conserva el seu color natural, però no s’exclou la possibilitat que hagués estat daurada originàriament. Tècnicament s’utilitzà la fulla d’aram doblada i la fosa per a aconseguir l’estructura formal de la peça, la qual consisteix en un peu i una voluta amb decoració escultòrica. l’artífex prescindí del nus central o pom esferoide, característic en aquest tipus d’objectes. El peu és cònic-truncat i mostra només un bordó perimètric a l’extrem inferior, i uns nervis longitudinals a la part exterior del bastó. La voluta s’inicia amb un conjunt de llengües sobreposades que s’estilitzen i adopten la forma de filet tan bon punt comença la curvatura: són quatre en total i equidistants respecte a la secció circular. A l’apèndix de la voluta hi ha endollat un cap barbat de serp fet a la fosa, que s’encorba cap amunt. l’acabament de la crossa en cap de rèptil —prescindint del símbol malèfic que representa— repeteix la mateixa fórmula iconogràfica d’altres bàculs europeus de l’època.

Tant per la tipologia com per la tècnica hem de relacionar aquesta peça amb manufactures derivades de l’escola de Llemotges. Tota la crossa palesa estilització formal i quasi absència decorativa, trets evidents de la reducció al mínim dels models tipològics llemosins. l’evident absència de l’esmalt fa pensar en una possible producció catalana procedent de la Catalunya Sud o el Rosselló. Segons Marie-Madeleine Gauthier, els tallers de Llemotges patrocinaren tallers rossellonesos i catalans a la darreria del segle XIII (Gauthier, 1972, pàg. 34). Aquests obradors van continuar parcialment els models llemosins, però aportaren nous elements respecte a l’estructura conceptual, la tècnica i l’ornamentació. Les seves peculiaritats i característiques són, per ara, gairebé desconegudes, atès el reduït nombre de peces aparegudes.

Com a paral·lels d’aquest exemplar —pel que fa al material, les mides i la datació— poden citar-se el bàcul del bisbe de Barcelona Arnau de Gurb realitzat abans del 1284, i la crossa procedent de l’abadia benedictina de Sant Genis de Fontanes (vegeu els vols. XX, pàg. 187, i XIV, pàg. 386, de la present col·lecció). Ambdós mostren la mateixa tècnica i l’absència de l’esmalt. Quant al nostre, el bàcul del bisbe barceloní és el més semblant pel que fa al tipus de voluta i l’acabament en cap de serp, i se’n diferencia en la imbricació burinada i cisellada que mostra la vara, la cresta que voreja el perfil i el pom ovoide.

El bàcul en qüestió procedeix de la tomba de l’arquebisbe de Tarragona Rodrigo Tello (1288-1308). El canonge-arqueòleg Joan Serra i Vilaró examinà el seu sepulcre el 27 de febrer de 1957 —aleshores situat al centre del cor de la catedral i no pas al presbiteri, on ara es troba— i va veure les despulles, un fardell de robes i el bàcul deixats de qualsevol manera, pel fet que el cadàver havia estat traslladat d’un primer enterrament al cor catedralici. De la crossa episcopal restaven la voluta que hem analitzat i el tros de fusta que s’emmetxa amb la part metàl·lica (Serra i Vilaró, 1960, pàg. 135).

Es tracta d’una manufactura senzilla sense gaires pretensions tècniques i artístiques, que s’ha mantingut en un estat de conservació prou satisfactori. (AMS)

Creu amb la figura de l’Agnus Dei

Al Museu Diocesà de Tarragona es conserva una creu processional de proporció llatina, provinent de la seu tarragonina. Realitzada en aram sobredaurat i burinat, fa 33,5 × 24,7 cm (la creu) i 27,5 cm (el mànec); tant l’arbre com els braços són amples, escairats i foren decorats amb diferents motius incisos. En els pals es poden observar sis forats que suggereixen la desapareguda imatge del Crucificat; devia ser del tipus iconogràfic de quatre claus i disposició frontal, persistent fins al segle XIII. Aquesta imatge podria ser també d’aram sobredaurat i no pas esmaltada, ja que la creu no ofereix cap indici d’haver-ho estat. Segons aquesta possibilitat, es tractaria d’una manufactura peninsular, no necessàriament relacionada amb les produccions de Llemotges. Els contorns de l’anvers han estat ornamentats amb una senzilla sanefa o motllura forjada a cop de martell, que reprodueix dues arestes mortes que segueixen les vores de la creu. Al centre de la creuera hi ha un nimbe format per un parell de circumferències concèntriques, entre les quals hi ha incisió de ziga-zaga i puntets; el medalló allotja una creu patent. Al cim figura un àngel d’ales esteses, llarga túnica, assegut i recolzant el cap sobre la mà dreta, mentre amb l’esquerra assenyala la llegenda gravada que apareix als peus: IHC, NAZAR/ENUS. REZ - IU/DEORUM. l’artífex d’aquesta inscripció va gravar IHC en lloc de IHS, atès l’ús que es feia de la C respecte a la 5 (Serra i Vilaró, 1950, pàg. 184). A les expansions dels braços s’han burinat les figures de la Verge Dolorosa suplicant i de sant Joan planyívol, sostenint amb la mà esquerra l’Evangeli; les referides figures es representen en bust prolongat.

Al revers —i a la part central— hom observa la figura nimbada de l’Agnus Dei passant cap a la dreta i mantenint el guió crucífer; al cimall es representa l’àguila de sant Joan, a la dreta el lleó de sant Marc, i a l’esquerra el bou i símbol de sant Lluc; a sota hi ha l’àngel de sant Mateu. Totes les figures són alades, i les zoomòrfiques subjecten el Llibre Sagrat entre les urpes. La particularitat de representar al revers de la creuera la figura de l’Anyell de Déu fa pensar novament que es tracta d’una manufactura hispànica i no pas llemosina; l’esmentat símbol cristològic no es coneix en els treballs procedents de Llemotges fets abans del segle XIV (Thoby, 1953, pàg. 30).

Tècnicament, totes les representacions iconogràfiques i la llegenda s’han resolt mitjançant un subtil burinat.

El mànec té ànima de fusta i estructura cònic-truncada; s’emmetxava al pal a fi de possibilitar la funció estacional o processional. És també d’aram i sobredaurat com la creu, a la qual s’uneix a través d’un espigó soldat, uns suports i els reblons de ferro afegits posteriorment. La magolla és esfèrica, aplanada pels pols i resolta per dos casquets engalzats pel centre.

Dins del conjunt del patrimoni artístic arxidiocesà, cal remarcar la importància històrica d’aquesta peça, sobretot si es té en compte que només resta aquesta creu i una altra de molt malmesa de quan la seu era l’única parròquia de la ciutat. Si s’analitza la seva tipologia —de moment— no es pot relacionar amb cap altra creu romànica de les existents a Catalunya. La més propera, per la seva senzillesa, material emprat i tipus de nus, és la creu conservada al Museu Marès de Barcelona (núm. inv. 4 535), la qual sortosament porta la figura del Crucificat.

Es tracta d’una peça senzilla que no sembla pas que fos destinada a portar esmalts: ben al contrari, fou daurada per amagar la sobrietat del material i dotar-la d’una aparent magnificència i més riquesa. l’anàlisi atenta d’aquesta creu i l’estudi comparatiu del repertori iconogràfic indueixen a pensar que fou feta ja avançada la segona meitat del segle XIII.

L’estat de conservació no és del tot satisfactori: manca la possible imatge del Crist, i els sobredaurats es troben força malmesos. Va desaparèixer en el robatori perpetrat a la seu el 1980. l’any 1982 fou recuperada i restaurada. (AMS)

Creu de coure esmaltat

El Museu Diocesà de Tarragona conserva, entre les peces procedents de la seu, una planxa d’aram amb el fons rebaixat i esmaltat, reproduint una creu.

La placa, que fa 20,6 × 12,1 × 0,2 cm, fou retallada en forma de creu llatina amb els pals amples, acabats en línia recta i enribetats per spicatum; a la creuera hi ha una zona circular per tal de remarcar la part principal del cos del Crucificat. No s’exclou la possibilitat que aquesta planxa anés fixada a alguna altra superfície plana com a ornament d’un determinat objecte litúrgic. Dins d’aquesta creu n’hi ha una altra, inscrita i prolongada a les expansions; tenia tot el camper daurat i com a decoració una finíssima incisió lineal vorejant tot el seu perímetre. A l’extrem superior de l’arbre d’aquesta creu interior hi ha el titulus amb les lletres IHS inscrites al rètol, on es veuen restes d’esmalt verd marí. Hi manca la figura del Crist que, pels forats que presenta la creu, probablement era formada per una imatge feta també amb material d’aram sobreposat; tot el camp anatòmic corresponent a la desapareguda representació del Crist era daurat. La silueta, però, permet suposar i descriure —de manera molt esquemàtica— el tipus iconogràfic del Crucificat del qual només resta el nimbe crucífer, burinat amb doble incisió circular i onejant, on s’inscriu una creu que simula caboixons i altres pedres, marcades a les expansions.

El Crucificat tenia el cap lleugerament inclinat cap a la seva dreta i el cos encorbat també en la mateixa direcció, i cobert per un perizoni fins als genolls; els braços eren tènuement flexionats a l’alçada del colze; el palmell de les mans obert i el dit gros molt separat dels altres; els peus, oberts en rotació externa, descansaven sobre un subpedani rectangular.

El mal estat general de la peça fa que no es pugui apreciar degudament l’ornamentació d’esmalts. Malgrat aquestes deficiències —i per analogia a d’altres—, es pot observar que tot el fons de la creu era de color blau lapislàtzuli; els espais circulars alternen concèntricament esmalt blau cel, turquesa i vermell sang, colors que es repeteixen en les rosetes i losanges grans, on s’afegeix a més el blau fosc, el groc i el verd herba. Aquestes vitrificacions pertanyen al sistema anomenat esmalt campejat que, juntament amb la varietat de colors i combinacions de fons, juxtaposats o encastats en un mateix espai i sense divisió metàl·lica de separació, foren les característiques dels tallers llemosins en apropar-se el segle XIII (Gudiol i Cunill, 1902, pàg. 263).

El tipus de decoració i les característiques tècniques que es desprenen de l’observació i l’anàlisi d’aquesta peça, ens permeten de relacionar-la amb les produccions que durant els segles XII-XIII vingueren de Llemotges a Catalunya. A més, cal dir que el tipus de creu metàl·lica sorgeix en el món de l’esmalteria romànica ja entrat el segle XIII.

A Catalunya es conserven altres creus que responen a unes característiques tipològiques i formals molt similars. Se’n poden citar tres exemples paral·lels, dos de conservats al Museu Marès (núms. inv. 690 i 691) i un altre al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 9 060). (AMS)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Bofarull, 1845-56, vol. I, pàg. 243
• Villanueva, 1851, vol. XIX, ap. XXXVIII, pàgs. 300-304
• Flórez, 1859, tom. XXV, ap. XV, pàgs. 219-221
• Morera, 1894; 1904
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 197-203, 206 i 479-498; vol. III (II), pàgs. 578, 665 i 811-812
• Kehr, 1926, doc. 65, pàgs. 336-339
• Vidal i Barraquer, 1931, pàgs. 18-30
• Capdevila, 1934, pàgs. 1-29; 1935, pàgs. 5-70
• Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 245, pàg. 258
• Font i Rius, 1969-83, vol. I, doc. 49, pàgs. 82-84
• Dalmases-José, 1985, pàgs. 99-108
• Liaño, 1987, IX, pàgs. 141-149
• Ramon, 1988, pàgs. 11-13
• Camps, 1988
• Figueres, 1992
• Pallium, 1992, pàgs. 32-33
• Ainaud de Lasarte, 1992, pàgs. 183 i segs.
• Altisent, 1993, vol. I, doc. 306, pàgs. 236-238
• Barral, 1994, pàgs. 163-185.

Bibliografia sobre les inscripcions funeràries

• Serra i Vilaró, 1960, pàgs. 223-239.

Bibliografia sobre la làpida de Ramon de Barberà

• Capdevila, 1935
• Bracons, 1983, pàg. 108.

Bibliografia sobre el paviment

• Sánchez Real, 1962-63, pàgs. 17-24
• Barral, 1979, pàgs. 101-116
• Batlle, 1979, pàgs. 143-145
• Ramon, 1984, pàgs. 37-49.

Bibliografia sobre les excavacions arqueològiques

• Capdevila, 1935
• Serra i Vilaró, 1960, pàssim
• Hauschild, 1983; 1984
• Armengual, 1984, pàgs. 5-17
• Arbeloa, 1986-87, núms. 8-9, pàgs. 125-134; 1989
• TED’A, 1989, núms. 159-160, pàgs. 141-191
• Ramon, 1990, pàgs. 37-39
• TED’A, 1990a
• Aquilué i altres, 1991
• Godoy-Gros, 1994, núm. 25, pàgs. 245-258
• Menchón, Macías, Muñoz, 1994, pàgs. 225-243.

Bibliografia sobre el jardí del claustre

• Sánchez Real, 1969, núm. 10, pàgs. 276-296
• Hauschild, 1983, pàgs. 87-129
• Sánchez Real, 1988-89, pàgs. 79-115
• TED’A, 1989, núms. 159-160, pàgs. 141-191.

Bibliografia sobre el recinte del claustre

• Ted’a, 1987, pàg. 187
• Hauschild, 1990, núm. 12, pàgs. 195-252
• Massó-Bermúdez, 1992.

Bibliografia sobre els frontals i els laterals d’altar

• Villanueva, 1851, pàgs. 269 i 311
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (II), pàgs. 541-542
• Duran i Cañameres, 1921-22, pàgs. 167-168
• Trens, 1925, pàgs. 51-54 i 85
• Sánchez Real, 1962-63, pàgs. 17-21 i là ms. I-VI
• Vicens, 1970, pàg. 42 i là ms. 142-145
• Carbonell, 1975, II, pàg. 75
• Misser, 1977, pàgs. 73-81
• Batlle, 1979, pàgs. 21-22
• Dalmases-José, 1985, pàgs. 164-165
• Camps, 1988, pàgs. 163-165, 167 i 173
• Español, 1988, pàgs. 81-103
• Ramon, 1988, pàgs. 14-15
• Barral, 1994, pàgs. 170-171.

Bibliografia sobre el braser

• Pallium, 1992, pàg. 93.

Bibliografia sobre el bàcul

• Villanueva, 1806, XX
• Blanch, 1951
• Serra i Vilaró, 1960, pàg. 135
• Millenum, 1989, pàg. 227.

Bibliografia sobre la creu amb la figura de l’Agnus Dei

• Serra i Vilaró, 1950, pàgs. 183-192
• El arte románico, 1961, pàg. 186
• Millenum, 1989, pàg. 218
• Pallium, 1992, pàg. 94, cat. 42.

Bibliografia sobre la creu de coure esmaltat

• Pallium, 1992, pàg. 95, cat. 43.