L’orde dels dominics o predicadors s’establí a Tarragona vers mitjan segle XIII; hi ha, tanmateix, divergències entre alguns historiadors respecte a la data exacta del seu establiment a la ciutat. E. Morera i J. M. Recasens, seguint les dades facilitades per J. Blanch, situen la fundació del convent dels dominics l’any 1248, la qual fou feta gràcies a la mediació de l’arquebisbe Pere d’Albalat, mentre que les despeses de la construcció de l’edifici foren sufragades pel comú de la ciutat. Altres historiadors, com G. Barraquer, donen com a data fundacional l’any 1253.
A banda d’aquesta divergència en l’any de la fundació, es té coneixement cert del lloc on establiren llur primer convent. Consta, segons les fonts, que se situava extramurs de la ciutat, entre el portal del Roser, el passeig de Saavedra i el Camp de Mart.
Sembla que molt aviat els dominics tarragonins gaudiren d’una especial atenció tant entre els habitants de la mateixa ciutat com entre els del Camp. En aquest sentit són força nombroses, al llarg del segle XIV, les donacions i els llegats fets a favor del convent, com la deixa testamentària de 15 sous atorgada l’any 1333 per un veí del Pont d’Armentera, dit Berenguer de Gratapalles. Així mateix, com les menoretes de Santa Clara i els framenors, estaven sota la protecció del consell municipal i rebien cada any 15 lliures en concepte d’almoina; tanmateix, al segle XV, a causa de la crisi econòmica que patí la ciutat, aquesta quantitat fou reduïda a 100 sous, és a dir, a una tercera part.
Des de l’inici del segle XIV, el convent de Sant Domènec destinava un dels seus religiosos a llegir o predicar durant la Quaresma a la catedral i a l’església de Santa Tecla la Vella, tasca per la qual cobraven una almoina. Aquesta missió no fou exclusiva de l’orde dels predicadors, sinó que s’alternava també amb els frares franciscans.
A la darreria del segle XIV i primera meitat del XV es patiren al país llargs períodes de sequera. Aquesta situació obligà els cònsols i ciutadans tarragonins a cercar les possibles aigües subterrànies a la ciutat per tal d’obrir pous. Els treballs de recerca no donaven gaire bons resultats, i llavors, la comunitat dels dominics determinà de fer construir un pou-sínia dins el convent amb ajut de la municipalitat; a proposició del prior provincial de l’orde, la ciutat podria beneficiar-se de l’aigua del seu pou un cop assegurada la necessària per a l’ús del cenobi. Consta, d’altra banda, que, a més de la construcció del pou, en els primers decennis del segle XV es feien obres al convent, concretament al claustre i al campanar, i per tal de sufragar-les, el consell municipal havia acordat donar permís als frares perquè un dia a la setmana poguessin demanar almoina pels carrers de la ciutat.
Durant la guerra civil catalana contra Joan II, en el setge que patí la ciutat el 1462, els dominics deixaren interinament llur convent i compraren una casa dins la ciutat, dita castell d.en Terraça. En acabar la guerra, tot i que tornaren a llur cenobi, no abandonaren la seva residència de l’interior de la població; consta que hi tornaren, perquè l’any 1609 demanaren una subvenció al consell municipal per tal de bastir una capella destinada al culte de la Mare de Déu del Roser, on a més de la capella s’instal·là una confraria sota aquesta advocació.
Els predicadors tarragonins abandonaren definitivament llur estatge suburbà durant la guerra dels Segadors, i s’instal·laren en l’anomenat castell de Terraça, ja que la fàbrica havia quedat pràcticament derruïda. Posteriorment, l’any 1699 el prior provincial de l’orde, Joan Torras de Rocabertí, juntament amb el prior de Tarragona, Domènec Vilalta, demanaren permís a la municipalitat perquè se’ls deixés alçar un nou convent dins la ciutat; una vegada obtingut, s’iniciaren les obres de la nova fàbrica, situada en l’actual plaça de la Font; la nova casa religiosa dels predicadors fou inaugurada el 1693, tot i que el 1700 la voladura de la Torre Grossa, propera al convent, malmeté la coberta de l’església entre d’altres parts de l’edifici, per a la reparació del qual els frares s’hagueren de vendre alguns béns immobles.
Els dominics romangueren en aquest nou edifici fins a l’exclaustració de les comunitats regulars decretada el 1835. L’edifici es destinà temporalment a diversos usos militars, fins que, un cop enderrocat, en el seu solar es bastí la seu de l’Ajuntament de la ciutat i la Diputació Provincial. L’església conventual —ara enderrocada— fou habilitada com a seu de l’antic Museu Arqueològic Provincial.