Fons d’art romànic del Museu Diocesà de Tarragona

El museu

L’Església ha estat a Catalunya una de les institucions que s’ha preocupat a fons per conservar el seu patrimoni. l’actual Museu Diocesà de Tarragona palesa aquesta intenció de salvaguarda i exposició de les seves col·leccions, bo i oferint als visitants i els estudiosos les peces més significatives i preuades del seu fons artístic. Des del punt de vista històric, cal remarcar que aquesta institució mostra, des dels seus orígens, tot un llarg procés fins a arribar a la formació definitiva del nou museu inaugurat recentment.

La primera notícia sobre la gestació de col·leccions amb caràcter museístic, a la diòcesi de Tarragona, fa referència al canonge Ramon Foguet i Foraster (t 1794). Aquest clergue —arqueòleg i erudit— va reunir un nombre considerable de monedes, medalles i objectes romans que llegà al desaparegut convent de Sant Francesc a Tarragona. Amb l’exclaustració de l’any 1835 les peces d’aquest incipient museu es dispersaren.

L’origen remot del Museu Diocesà s’ha de cercar en les revoltes polítiques iniciades l’any 1868. Sens dubte, la llei desamortitzadora de Ruiz de Zorrilla fou la causa que motivà que l’arquebisbe Francesc Fleix i Solanes dictés el 1869 un ofici dipositat a l’arxiu capitular (Exhibitas, 1869, núm. 24), que pretenia garantir la conservació de diferents objectes resguardats a la capella del Corpus Christi, la secretaria capitular, l’antic cementiri i d’altres dependències de la catedral. Arran de l’esmentat document, s’ajuntaren a la capella de Santa Tecla la Vella les peces artístiques que el capítol va preservar, a fi d’assegurar-ne la integritat i posarles a l’abast dels investigadors. Fou propòsit del prelat formar un petit museu a l’esmentada capella, que seria el primer dels museus diocesans fundats al país.

Lloable va ser també la determinació del prelat Tomàs Costa i Fornaguera d’establir una càtedra d’Arqueologia Sagrada al Seminari Pontifici i de crear un museu monogràfic —l’any 1900— sobre aquesta especialitat i emplaçat a l’esmentat edifici. Uns anys més tard aquest fons museístic fou traslladat a unes dependències del claustre de la catedral per tal d’integrar-lo al futur Museu Diocesà.

Les col·leccions inicials —protegides durant el pontificat dels referits arquebisbes— foren enriquides per altres donacions fetes pel seu successor, l’arquebisbe Antolí López i Pelàez, el capítol, les parròquies i els particulars, i també per mitjà d’altres adquisicions. Amb tot aquest fons artístic l’arquebisbe Antolí López i Pelàez inicià ja decididament la formació d’un museu diocesà. La junta directiva es creà el 30 de novembre de 1914, i en començar l’any següent van ser inaugurades les noves instal·lacions. En el decurs de l’acte, el prelat pronuncià un extens i acurat discurs programàtic en el qual justificà la formació del nou museu basant-se en les nombroses desamortitzacions del patrimoni eclesiàstic realitzades pels diferents governs espanyols, i també en la tradició museística de Tarragona. El seu primer director fou el canonge Jaume Bofarull i Cendra (t 1936), que desenvolupà la seva tasca fins el 1933 i fou succeït per un altre canonge, Pere Batlle i Huguet (t 1991). Els fons artístics del museu s’enriquiren al llarg de les successives prelatures, sobretot durant el pontificat del cardenal Francesc Vidal i Barraquer (1919-43).

Des de la seva inauguració el 1915 fins al 1936, el Museu Diocesà de Tarragona acomplí la seva tasca com a institució oberta al públic. Sembla que les seves col·leccions no foren gaire alterades a l’inici de la guerra civil de 1936-39, pel fet que els projectes de la Generalitat, orientats a organitzar un Museu d’Art Medieval a la nostra seu, no es van dur a terme. Només s’efectuà un intercanvi de peces entre el Museu Arqueològic i el Diocesà motivat per unes disposicions inicials de la Generalitat. Fou a l’abril del 1938 que aquella institució de govern decretà el trasllat de les millors peces del Museu Diocesà —retaules gòtics, tapissos, argenteria i indumentària litúrgica— a una finca de Montfullà, a Bescanó (Gironès), que aleshores servia com a dipòsit dels objectes artístics procedents dels museus de la província de Tarragona. El dia 6 de gener de 1939 es traslladaren alguns retaules més corresponents al gòtic tardà i al principi del renaixement, que, junt amb els altres dipositats, van passar per circumstàncies de veritable perill. Poc després els tapissos i els retaules importants es retiraren de Bescanó per ser transportats a Darnius, localitat gironina més pròxima a la frontera, on s’estava concentrant una selecció de les millors peces procedents de la zona republicana. Això va permetre que molts objectes arribessin a França i d’altres a Ginebra. En acabar la guerra civil de 1936-39 es recuperaren tots els objectes dipositats a Bescanó, que es retornaren al Museu Diocesà en diferents expedicions realitzades el mes d’abril del 1939 i al gener i el febrer del 1940. Sembla que al novembre del 1939 hom podia visitar ja el Museu Diocesà i el conjunt d’obres d’art recuperades durant la primera expedició. De llavors ençà romangué obert al públic fins als volts del 1970. A partir del 1973, per raons d’una futura reinstal·lació del Museu, s’exposà una selecció del fons museístic a la capella del Corpus Christi —antiga sala capitular—. El 3 de març de 1980 es perpetrà a l’esmentada capella un important robatori que minvà les col·leccions d’art sacre allí dipositades. Poc després, l’any 1983, malgrat el lamentable fet, s’obrí novament i s’hi exposaren fins al 1991 les obres més representatives del fons museístic diocesà.

Amb ocasió del IX Centenari de la restauració de la seu metropolitana i de la repoblació del Camp i la ciutat de Tarragona (1091-1991), s’organitzà a la catedral l’exposició —Pallium— des del 27 de juny fins al 31 d’octubre de 1992. Fou una mostra d’art i documentació que a més de commemorar l’efemèride, serví per a replantejar la possibilitat d’utilitzar part dels espais restaurats com a seu del Museu Diocesà, una vegada que s’efectués la cloenda de la referida exposició. Per dur a terme aquesta mostra s’habilitaren diferents àmbits de la seu: la part baixa del dormitori i la biblioteca dels canonges, la capella del Corpus Christi, l’actual sala capitular i l’absis de la nau central. En aquestes quatre estances s’estableix el nou Museu Diocesà de Tarragona on s’exposen obres de l’antiguitat tardana fins al segle XIX. Fou inaugurat el 6 d’abril de 1993.

El fons d'art romànic

Des del punt de vista de l’art romànic recull un reduït nombre de peces que corresponen a períodes cronològics molt avançats dins aquest estil. Són obres de qualitat variable, però prou significatives pel que fa a la seva tipologia. Llevat d’un manuscrit, totes elles s’exposen a la sala I del Museu. Es tracta d’un espai relacionat arquitectònicament amb l’antic dormitori i biblioteca canonical; mostra un pany de mur romà i un gran finestral. En aquest àmbit hi figuren peces d’època romana tardana i totes les de tradició romànica, entre les quals hom pot veure teixits, talles, escultura en pedra i objectes de metall i que sumen un total de vint-i-quatre manufactures.

Pel que fa als teixits, el Museu en mostra un fragment amb inscripció en lletres cúfiques, que pot datar-se abans de l’any 1287, procedent del sepulcre atribuït a l’arquebisbe Bernat d’Olivella i situat a la capella de Santa Tecla la Vella. Del referit prelat s’exhibeixen també la mitra teixida amb seda i fil d’or, i un guant de seda blanca fet de punt de mitja.

Respecte a l’escultura en fusta, el Museu Diocesà de Tarragona ofereix quatre talles policromades. Dues corresponen al model iconogràfic de la Mare de Déu en Majestat representada com a Sedes Sapientiae; procedeixen respectivament de les parròquies de Solivella i Forès (la Conca de Barberà). Ambdues són de tradició romànica i poden datar-se entre el final del segle XIII i el principi del XIV. Les altres dues imatges reprodueixen el tipus de la Mare de Déu de la Llet, difós a Catalunya a partir del darrer terç del segle XIII; provenen de la parròquia de Montblanquet (l’Urgellles Garrigues) i de l’ermita de l’Hospitalet, a Puigpelat (l’Alt Camp).

L’escultura en pedra és representada per vuit peces. Destaquen les làpides sepulcrals dels canonges Ramon de Milà, Guerau de Quinsac i Ramon de Conesa; totes són de marbre blanc, procedeixen de la catedral i foren realitzades vers el 1266. Del mateix material i lloc són les làpides dels canonges Berenguer de Far i Sanç de Casals, fetes l’any 1289. A més d’aquests objectes funeraris el museu guarda dos capitells de marbre: un té escut abacial i decoració de fruites, i l’altre, adornament de pinyes. Ambdós corresponen al segle XIII. La col·lecció romànica d’escultura en pedra es clou amb la pica baptismal de marbre blanc procedent de Santes Creus (l’Alt Camp) —datable cap al final del segle XII o el començament del XIII— i la pica beneitera realitzada amb pedra de la Floresta, procedent de Rocallaura (la Segarra) i datada per inscripció el 21 de març de 1260.

Els objectes de metall més significatius pertanyen tots a la catedral i foren realitzats en ferro, coure i peltre. La majoria són litúrgics, llevat d’un braser d’estructura paral·lelepipèdica, fabricat amb ferro forjat i datable al final del segle XIII (vegeu l’estudi que se li dedica en l’apartat de la catedral de Tarragona, d’on procedeix). Cal remarcar —per la seva singularitat i procedència— l’arqueta d’estany que va pertànyer a sant Pere Ermengol (1238-1304), fill del comte Arnau d’Urgell; es va trobar dins l’urna sepulcral del sant a l’abril del 1931 a la Guàrdia dels Prats (la Conca de Barberà). Pot datar-se vers l’any 1300. De l’aixovar funerari de l’arquebisbe Bernat d’Olivella provenen la voluta superior del bàcul, el calze i la patena realitzats amb planxa de peltre entre el 1272 i el 1287. De l’arquebisbe Rodrigo Tello, procedent del seu sepulcre, és l’acabament de la crossa pastoral, fet de coure i sense policromia entre el 1291 i el 1308 (vegeu el comentari a aquestes peces en els estudis dedicats a la capella de Santa Tecla la Vella i la seu de Tarragona, respectivament, d’on procedeixen).

La col·lecció d’objectes litúrgics fets de metall es complementa amb dues creus de coure procedents de la catedral (vegeu-ne l’estudi en l’apartat de la seu tarragonina). La més notable és la creu d’aram sobredaurat i burinat corresponent a l’època que la seu era l’única parròquia de la ciutat de Tarragona; pel repertori iconogràfic, sembla que cal situar la seva fabricació a la segona meitat del segle XIII. També de planxa d’aram amb el fons rebaixat i esmaltat és una altra creu que pot relacionar-se amb les produccions que vingueren de Llemotges a Catalunya ben entrat el segle XIII.

La sala II del Museu Diocesà de Tarragona es correspon amb la capella del Corpus Christi —antiga sala capitular—, construïda al començament del segle XIII. l’any 1330 el paborde Guerau de Rocabertí obrí la capçalera i construí un absis que dedicà al Corpus Christi. De la primera meitat del segle XIV són les imatges que decoren els murs. En aquesta sala s’exhibeix un conjunt de peces artístiques que pertanyen als segles XIV-XVIII. Només una permet d’ésser relacionada amb la tradició romànica: es tracta del Breviari de Sant Ruf, de Valls (l’Alt Camp), manuscrit en pergamí i caplletres miniades, copiat vers l’any 1300. (AMS)

El mihrab hispano-musulmà

L’anomenat mihrab és en realitat una llosa d’alabastre andalusí que segurament constituïa un element decoratiu d’un bany de l’antiga ciutat de Madïnat al-Zahrā’ (Còrdova).

© Museu Diocesà de Tarragona - J. Farré

  • Procedència: possiblement del bany de Ga’far (Còrdova)
  • Datació: 960
  • Mides: 129,5 × 75,5 × 6-8 cm i a la zona de l’arc el gruix és de 3 a 4 cm
  • Núm. d’inventari: 3 275
  • Data d’ingrés: 1992

Les primeres notícies sobre el mihrab del claustre de la catedral de Tarragona(*) —emplaçat en aquest indret des del final del segle XVIII o el principi del segle XIX, i actualment en el Museu Diocesà— corresponen al comentari de Laborde (1806, pàg. 160), que diu que es tracta del mihrab de la possible mesquita de Tarragona, però emfatitza la similitud decorativa amb algunes finestres egípcies. l’opinió que fos un mihrab es mantingué en altres cronistes del segle XIX (Conde, 1844, pàg. 9). En canvi, Villanueva (1851, vol. XX, pàg. 100) comenta que és un element decoratiu d’una finestra, trobada en els fonaments de la capella de Santa Tecla. Aquest criteri també fou defensat per Morera i Llauradó (Morera, 1894, pàg. 127), malgrat que en descripcions posteriors recupera l’opinió ja coneguda del mihrab, i abandona la seva idea inicial (Morera, 1905, pàg. 133, i 1917, pàgs. 229-230). Fins aquell moment no s’havia considerat la possibilitat que fos una peça importada; tanmateix Sanç Capdevila (s. d., pàgs. 105-106) opinà que fou duta probablement des de Tortosa. Tal cosa, segons Serra i Vilaró (1960, pàg. 49), era poc plausible, ja que no fou aprofitada des del punt de vista ornamental(*) mentre que Gudiol creia que provenia de Còrdova o bé d’una zona de domini musulmà (s. d., pàg. 72) i que fou fruit d’un saqueig, i per tant obtinguda com a trofeu de guerra.(*) Els últims estudis realitzats a Madïnat al-Zahrā’ oferiran unes noves perspectives pel que fa a aquesta singular peça.

El mihrab consisteix en una llosa de marbre —alabastre— de forma rectangular que té un arc de ferradura recolzat sobre unes impostes amb motllures còncaves —la dreta trencada—, que alhora descansen en dues columnes, amb capitells d’ordre compost a l’estil califal (Hernández, 1930, vol. VI, pàgs. 21-49), és a dir, amb formulació cúbica —alçada 8,5 cm— on l’àbac es perfila per la corba còncava que uneix els angles i remarcant el dau central. La cistella és decorada només per una filera de penques llises, a l’estil de les existents en el pati dels Tarongers de la mesquita de Còrdova.(*) Les columnes descansen damunt unes bases —també de tipus califal— amb els tors i l’escòcia absents de decoració; en canvi, el plint és decorat amb temes florals d’incisió molt suau. l’arc s’emmarca mitjançant un ampit amb una inscripció amb lletres cúfiques, inscrita en un fris d’uns 3 cm, que diu el següent: En el nom d’Al là! Benedicció d’Al·là al servidor d’Al·là, emir dels creients, que Al·là prolongui la seva vida! Ell, que ho va ordenar fer, sota la direcció de Ga’far, el seu oficial (fatà) i llibert, l’any 349 (960) (Lévi-Provençal, 1931, pàg. 87).(*) l’arc i el seu ampit estan envoltats per una sanefa de 7,5 cm amb retorts en doble ondulació i elements florals de cinc pètals. A la cimera, una trena de quatre ramals completa el programa decoratiu d’aquesta peça.

El repertori ornamental, com l’estil, és purament cordovès i directament relacionat amb els programes decoratius de Madïnat al-Zahrà’. Començarem l’anàlisi formal per la part superior, on trobem la trena de quatre ramals, recurs poc utilitzat —indiferentment del nombre de cintes— i que sol ser utilitzat en els tors d’algunes bases del Salón Rico —Madīnat al-Zahrā’—, però també és cert que es troba en la decoració de les sanefes cimeres d’algunes plaques de marbre pertanyents al bany del califa (Vallejo, 1987, pàgs. 158-159, làms. X, XI, XII).

Per sota es troba la sanefa que envolta tota la llosa; consisteix en una orla d’uns 7,5 cm d’amplada, decorada amb brots amb un incisiu nervi medial, aquests brots s’entrellacen i encerclen un element floral en forma de palmeta pentalobulada. Aquestes palmetes s’acomoden amb gran harmonia i dependència dins dels entrellaços.(*) Als angles, la figura geomètrica que hom hi veu és un cercle, el qual és fet a partir de l’arrodoniment d’una palmeta. l’ús d’aquest tipus de palmeta fou força utilitzat en la decoració dels principals edificis de Madïnat al-Zahrā’, per exemple, a les dovelles aparegudes a l’oratori de la mesquita (Pavón, 1964, pàg. 105, fig. 82, núm. 9 564), o bé al Salón Rico —en dovelles, carcanyols i bases— i a la porta de la façana oriental de la mesquita de Còrdova. Però tornant al tema dels entrellaços geomètrics, són desenvolupats d’una manera idèntica a les arcuacions de la casa de Ga’far, Madïnat al-Zahrā’, on els brots es distingeixen pel seu nervi medial, tal com es manifesten en el mihrab.(*)

Finalment, aquesta sanefa perimetral té un punt de convergència a la part superior (també existia a la part inferior, que ha desaparegut), on s’observen dues palmetes digitades —d’origen clàssic— nascudes de les dues bifurcacions finals, dels brots provinents de les sanefes laterals. Mentre que aquests brots, a les terminacions, originen un element floral amb —botons— (segons la nomenclatura oferta per Pavón, 1981, pàg. 101) idèntic a l’usat al fris existent entre l’ampit i la sanefa del cos superior, i al plint de les bases.

En la nostra peça hi ha un element decoratiu de combinació binària —que es troba al fris anteriorment esmentat i a la decoració de les bases— format per un element trilobulat amb calze i una fulla lanceolada amb —botons— a la part inferior. El primer component es defineix com a fulla d’acant espinós, de gran difusió en el món clàssic (Pavón, 1981, pàg. 95) i força utilitzat en capitells i cimacis durant tot el període califal. Mentre que l’altre estigué present en la decoració romana tardana, sense excloure la seva utilització en l’art sassànida i bizantí. Però fou als tallers de Madïnat al-Zahrā’ i de la mesquita de Còrdova on realment aconseguí ser una unitat decorativa representativa de l’art hispano-musulmà (Pavón, 1981, pàg. 101). Aquesta combinació fou freqüent en la decoració de les bases —tant a les escòcies com als tors i els plints— d’època califal, i en el cas del mihrab ha estat imposada en el plint.(*)

L’arc de ferradura conté una arquivolta de desenvolupament còncau i decorada amb ulls de bou de tradició romana i que tingueren una continuació en el califat de Còrdova, com en el cas de l’ornament de les escòcies, sanefes i frisos.(*)

En l’espai dels carcanyols superiors es troben sengles florons, anomenats palmetes aparellades, amb elements florals al centre. Aquest model prové del món bizantí que devia arribar a Còrdova per via directa o bé a través dels califats orientals, sense descartar la seva procedència a partir de manifestacions sassànides i coptes (Pavón, 1981, pàg. 24). Aquestes palmetes es defineixen per la seva simetria, amb dues fulles que s’enlairen i les altres dues que es cargolen. De la bifurcació de les primeres neix una fulla d’acant espinós de tipus trilobulat, mentre que dels laterals neix una fulla també espinosa. Els components enrotllats es tanquen cap a la tija, creant un espai buit, executat mitjançant la tècnica de trepà. Aquest tipus de palmeta també es desenvolupa, d’una manera més senzilla, en la decoració de les impostes.(*) Ambdós elements són el centre d’expansió dels brots que s’estendran per la resta de la superfície tant dels carcanyols com de les impostes, els quals acaben en palmetes i volutes, recurs força utilitzat en l’art cordovès.(*)

Després d’aquesta anàlisi demostrativa de l’estil cordovès que impregna la peça, cal no oblidar que encara resten dues preguntes més; la primera, com va arribar a Tarragona, i la segona, amb quina finalitat fou realitzada. Respecte a la primera qüestió, la resposta és incerta, però creiem com a més factible la idea ja expressada per Gudiol, és a dir, que arribà a Tarragona com a trofeu de guerra. En canvi, la segona ens permet treballar sobre diferents hipòtesis, de les quals caldria descartar la que defensa que es tracta del mihrab de la mesquita de Tarragona o, senzillament, d’un mihrab. La hipòtesi que plantejarem té el punt de partida en les notes escrites per Félix Hernández (Hernández, 1985, pàg. 70) sobre Madïnat al-Zahrā’, on comenta que al bany de la terrassa alta —sector de Ga’far—(*) es trobaren fragments de marbre amb inscripció, formes i dimensions semblants a la llosa de marbre de Tarragona. El nom que apareix en aquestes inscripcions és Ga’far, el mateix que llegim en la nostra peça. Aquesta notícia i els paral·lelismes estilístics amb els elements decoratius de les arcuacions de la casa de Ga’far permeten assegurar que fou executada per decorar alguna de les estances de la zona de la terrassa alta de la ciutat palatina. Posteriorment Antonio Vallejo publicà el seu estudi sobre el bany del califa ’Abd al-Rahmān III (Vallejo, 1987, pàgs. 141-165) on demostra que l’arquet trobat en aquest bany servia per a decorar les finestres o obertures de les diferents sales en què es dividia el bany, distribució similar a l’existent a les termes romanes, que permetia el pas del vapor d’aigua.(*)

Si s’observa acuradament el mihrab, es pot veure que conserva restes de policromia vermellosa en alguns punts de la superfície, especialment a la zona superior, fruit del contacte de la peça amb l’“almagra” que enlluïa els sostres dels banys, igual com succeeix en l’arquet esmentat anteriorment. A més, la part posterior de la peça no està treballada de la mateixa manera, la zona de l’ampit, l’arc i les columnes està perfectament polida i acabada, en canvi, la resta està només desbastada, com si aquesta part fos la que descansés sobre el mur, mentre que l’altra devia ser la part visible, cosa que ens permet defensar la idea que podia ser el plafó decoratiu d’una finestra, o bé d’una fornícula o armari de paret d’un bany. La primera possibilitat estaria fonamentada en la similitud de les dimensions del mihrab i de l’arquet del bany del califa, aquest de 128 cm d’alçada i el mihrab, de 129,5 cm, inclòs l’encast.

Després d’aquest comentari, podem assegurar que el conegut mihrab de Tarragona és en realitat un element decoratiu del bany del sector de Ga’far —per la inscripció i el desenvolupament dels elements decoratius—; el que no podem aventurar-nos a afirmar és en quina part del bany estava emplaçat.(*) Sí que podem intuir, però, que aquesta peça era el plafó central, i que per tant anava acompanyada de dos plafons més; en aquest sentit, la trena cimera ha tingut un paper fonamental, perquè cap dels dos extrems no fan la sensació de ser el principi i el final de la sanefa, sinó ben al contrari, semblen la continuació d’altres dues sanefes contigües.

Finalment, pel que fa a la qüestió cronològica, se sap que el bany del sector de Ga’far està datat l’any 350 (961) —any de la mort del califa ’Abd al-Rahmān III— (Vallejo, 1987, pàg. 151) i la datació del mihrab és el 349 (960). La proximitat de les dues dates refermen la tesi que acabem d’exposar. (RAA)

Làpida sepulcral de Berenguer de Castellet

  • Procedència: fossar de la seu de Tarragona, extreta de la fusteria
  • Datació: 1202
  • Mides: 33 × 27 cm
  • Núm. d’inventari: 243
  • Data d’ingrés: abans del 1914, per donació

1. ANNO M CC II V
2. KALENDIS IANUARII OBIIT
3. BERENGARIUS DE
4. CASTELLETO CA-
5. NONICUS ET SACE-
6 RDOS

La seva traducció és:

“l’any mil dos-cents dos, el dia cinc de les calendes de gener [28 de desembre], va morir Berenguer de Castellet, canonge i sacerdot.”

La làpida és una llosa de pedra calcària, en la qual hi ha dos rectangles incisos i concèntrics que emmarquen el text de la inscripció; aquesta figura és compartimentada per una creu fesa amb el centre aspat. (ICF-MJVG-NMB)

Làpida sepulcral de Pere de Tarragona

  • Procedència: fossar de la seu de Tarragona
  • Datació: 1209
  • Mides: 74,5 × 26,5 cm
  • Núm. d’inventari: 249
  • Data d’ingrés: abans del 1914, per donació

1. V KALENDIS DECEMBRIS OBIIT PETRUS DE TERRACHONE UIUS ECCLESIE
2. CANONICUS ET LEVITA PETRUS HONOR POPULI
3. GLORIA ET DECUS TERRACHONE RAPTUS AB HAC VITA IACET HIC SINE LABE LEVITA
4. MORS ERAT EBREIS ET MALLEUS ERETICORUM QUOD MONARANT (SIC) BINI
5. QUOS EDIDIT IPSE LIBELLI ANNO M CC VIIII

Que traduïda diu:

“El cinc de les calendes de desembre [27 de novembre] va morir Pere de Tarragona, canonge i levita d’aquesta església; Pere fou un honor del poble i una glòria i ornament de Tarragona. Arrabassat d’aquesta vida, jau aquí sense culpa el levita. Era la mort dels jueus i un martell pels heretges, als quals ell va fustigar amb dos llibrets que va escriure. Any mil dos-cents nou.”

Es tracta d’una llosa de marbre blanc i allargada horitzontalment, la qual és centrada per una creu llatina patent, amb la part superior encaixada dins una circumferència incisa amb el compàs.

Segons A. del Arco, fou arrencada del mur exterior de la sala capitular (1914, pàg. 17). El personatge difunt, com recull el text epigràfic, fou autor de dos opuscles contra els jueus i els heretges. Aquest personatge es podria vincular amb la noble família d’aquest cognom que es troba documentada als arxius de la ciutat; entre alguns dels seus membres, destacava Agnès, muller del difunt Robert Bordet, i els seus descendents; tot i així no es pot saber segur, a hores d’ara, el seu ascendent familiar. (ICF-MJVG-NMB)

Làpida sepulcral de Ramon de Conesa

  • Procedència: fossar de la seu de Tarragona, extreta de la fusteria
  • Datació: 1226
  • Mides: 32 × 26,5 cm
  • Núm. d’inventari: 70
  • Data d’ingrés: abans del 1914, per donació

1. † ANNO DOM[INI M]
2. CC XXVI XI KALENDAS NOVEM[BRIS OBIIT]
3. R.DE CONESIA PRESBITER ET [CANONI-]
4. CUS TERRACHONENSIS EC[CLESIE]

La traducció és:

“† l’any del Senyor mil dos-cents vint-i-sis, el dia onze de les calendes de novembre [22 d’octubre], va morir Ramon de Conesa, prevere i canonge de l’església tarragonina.”

Es tracta d’una làpida de marbre blanc, opistògrafa, que havia estat dipositada anteriorment a la capella de Santa Tecla la Vella. A la cara posterior hi ha incís l’epitafi de Joan Sagual, canonge de la seu de Tarragona, mort l’any 1375. (ICF-MJVG-NMB)

Làpida sepulcral de Guillem d’Albirells

  • Procedència: fossar de la seu de Tarragona
  • Datació: 1238
  • Mides: 23 × 22,5 cm
  • Inventari: Núm. d’inventari: 68
  • Data d’ingrés: Data d’ingrés: abans del 1914, per donació

1. ANNO M CC XXX VIII
2. OBIIT GUILELMUS DE ALBI-
3. RELS CANONICUS ET
4. OPERARIUS ISTIUS
5. ECCLESIE VI KALENDAS FEBRUARII

El text traduït diu:

“l’any mil dos-cents trenta-vuit, va morir Guillem d’Albirells, canonge i obrer d’aquesta església, el dia sis de les calendes de febrer [27 de gener].”

La làpida és una llosa de marbre blanc, que tot i pertànyer al Museu Diocesà, es conserva a la capella de Santa Tecla la Vella. El canonge Guillem d’Albirells havia estat també governador de l’hospital de pobres de Tarragona, segons consta en un document de l’any 1218. (ICF-MJVG-NMB)

Làpida del mestre Margarit

  • Procedència: Santa Tecla la Vella
  • Datació: 1262
  • Mides: 30,5 × 38 cm
  • Inventari: Núm. d’inventari: 3 231
  • Data d’ingrés: recuperada per J. Serra i Vilaró l’any 1933

1. ANNO M CC LX II IIII NONIS DECEMBER
2. HIC PANORMITA SAPIENS FUIT ARCHILEVITA
4. SOBRIUS ET RECTUS FUIT HIC PULVERE TECTUS
5. HEREDEM CHRISTUM STATUIT TESTANTE TABELLA
6. QUOD POTUIT TRIBUIT MANDANS IN GENTE MISELLA
7. SIQUID HABET TRISTE VENIAM PRESTES SIBI CHRISTE

La seva traducció és la següent:

“l’any mil dos-cents seixanta-dos, el dia quatre de les nones de desembre [2 de desembre], hi hagué aquí un savi arxilevita panormità [de Palerm], que tenia el nom preciós de Margarit; fou un home savi i recte, aquí cobert de pols va nomenar Crist hereu seu, segons ho testifica el document [testament], manant que es donés tot el que es pogués a la gent pobra. Si tingués quelcom de mal, Crist, dóna-li el teu perdó!”.

Aquesta làpida és una llosa de marbre blanc; J. Serra i Vilaró la va trobar encastada a la paret exterior de la capella de Santa Tecla la Vella durant les excavacions que efectuà l’any 1933 a la seu tarragonina i la va dur al Museu Diocesà. Actualment la làpida es troba custodiada a l’esmentada capella.

Del mestre Margarit —que, pel que sembla, era fill de Palerm—, se sap que a més d’ardiaca era rector de l’església de Reus i va mantenir sempre molt bones relacions amb l’arquebisbe Benet de Rocabertí; tant és així, que va obtenir d’ell, per un document datat a Anagni el 1260, que el seu nebot Pere fos admès com a canonge del monestir de Sant Miquel d’Escornalbou. (ICF-MJVG-NMB)

Làpida sepulcral de Guillem Vidal

  • Procedència: fossar de la seu de Tarragona
  • Datació: 1266
  • Mides: 26 × 36 cm
  • Núm. d’inventari: 239
  • Data d’ingrés: abans de 1914, per donació

1. ANNO M CC LX VI IIII NONIS IUNII OBIIT
2. G. VITALIS RECTOR ECCLESIE DE ALCOARIO
3. O DEXTERA DEI PATRIS
4. MERITUM TUE MATRIS
5. ANIMAM EIUS BENEDIC-
6. QUI TUMULATUS IACET HIC

La seva traducció és:

“l’any mil dos-cents seixanta-sis, el dia de les nones de juny [5 de juny], va morir Guillem Vidal, rector de l’església d’Alcover. Oh Dreta del Déu Pare, pels mèrits de la teva Mare, beneeix l’ànima d’aquell que aquí jau sepultat!”.

Aquesta làpida consta de dues peces de marbre blanc; a la banda superior, una peça que imita un frontó en triangle perfilat per un doble filet, que conté una Dextera Domini de modelat força delicat, sobre una creu grega inclosa dins un disc (d’11,5 cm de diàmetre); aquest és solcat per dues estries i flanquejat per una estrella de sis puntes, simbolitzant el sol i una lluna creixent. A la banda inferior, l’altra peça és la llosa que conté el text epigràfic.

La protecció sol·licitada per a l’ànima del canonge barceloní, originari de Lleida, que havia estat oficial de Tarragona i rector d’Alcover, justifica plenament el motiu triat per al relleu, que descobrim igualment al guant que es conserva de la mà dreta de l’arquebisbe Bernat Olivella, on la Dextera Domini i els astres del clipeus apareixen, però, invertits, com a la mitra de sant Ramon, de la catedral de Roda d’Isàvena. (ICF-MJVG-NMB)

Làpida sepulcral de Guerau de Quinsac

  • Procedència: fossar de la seu de Tarragona
  • Datació: 1266
  • Mides: 53 × 35 cm
  • Núm. d’inventari: 3 233
  • Data d’ingrés: no consta

1. ANNO DOMINI M CC LX VI II KALENDAS IANUARII
2. OBIIT GERALDUS DE QUINSAC CANONICUS ECCLESIA HAC
3. DIACHONUS FUIT DUM VIXIT AMICIS SEMPER VERA DIXIT
4. IN UTROQUE IURE PRUDENS FUIT QUIA METUENS VIVENS
5. STENTUS PROFERENDIS SECULUM IUS SENTENCIIS
6. REX REGUM QUI CUNCTA REGIS FAC HUNC ESSE TUI GREGIS

La traducció de la qual és:

“l’any del Senyor mil dos-cents seixanta-sis, el dia segon abans de les calendes de gener [30 de desembre], va morir Guerau de Quinsac, canonge d’aquesta església, que fou diaca mentre va viure. Sempre va dir la veritat als amics i fou prudent en ambdós drets, puix que mentre visqué fou temorós i caut en proferir sentències de dret en temes d’aquest segle. Rei de reis que ho governes tot, fes que ell formi part del teu ramat!”.

Guerau de Quinsac, diaca i canonge i expert en ambdós drets, és registrat en el capítol des del 1248 (Capdevila, 1935, pàg. 131).

La làpida, de marbre blanc, segueix la tipologia pentagonal en una sola peça, com la que s’ha descrit de Guillem Vidal. El sector triangular (20 cm) conté una creu de Tolosa amb els braços perfilats i tallats al seu centre per incisions, sobremuntada pel colom de l’Esperit Sant i tancada dins una ametlla mística (20 × 11 cm). Aquesta, que s’enllaça amb la línia inferior amb una alternança de perles i rombes —mentre que els dos vessants tenen un perfil dentat—, és agafada per dos àngels de mig cos emergint de núvols. A sota, s’arrengleren cinc escuts (de 7 cm) arrodonits: tres llisos, que devien anar pintats, i els dos intermedis amb la mateixa creu descrita. La creu de Tolosa, localitzada igualment als ulls de bou i en un cimaci del claustre, i també al cimbori de la seu i en una clau de volta de Santes Creus, evidencia, tal vegada, l’origen de la seva família, les armes de la qual serien visibles als tres blasons desproveïts de càrrega. Pel que fa al detall del colom místic, indicador del caràcter funerari de la peça, el podem relacionar amb l’elevatio animae de sant Bartomeu, de la porta occidental de l’Epístola, amb els capitells de la porta de l’església de Santes Creus o amb sarcòfags del seu recinte claustral. (ICF-MJVG-NMB)

Làpida sepulcral de Ramon de Milà

Làpida sepulcral del canonge obrer Ramon de Milà mort el 1266.

ECSA - I. Companys

  • Procedència: capella de Santa Tecla
  • Datació: 1266
  • Mides: 63 × 40 cm
  • Núm. d’inventari: 3 226
  • Data d’ingrés: no consta

1. ANNO DOMINI M CC LX VI PRIDIE KALENDAS IANUARII
2. OBIIT R. DE MILIANO OPERARIUS BEATE TECLE
3. CUI SE TOTUM REDDIDIT
4. ET DECEM VOLT AS CONDIDIT
5. ERGO TECLA CORAM DEO
6. ADVOCATA SIS PRO EO

La traducció és:

“l’any del Senyor mil dos-cents seixanta-sis, el dia abans de les calendes de gener [31 de desembre], va morir Ramon de Milà, canonge obrer de Santa Tecla, a la qual es va dedicar totalment i on va construir deu voltes. Per això, Tecla, sigues advocada per ell davant Déu!”.

La inscripció d’aquesta làpida evidencia l’avanç constructiu de les obres de la catedral durant la prelatura de Pere d’Albalat i de Benet de Rocabertí, ja que la data més reculada que es posseeix d’aquest canonge obrer correspon al 1246 (Capdevila, 1935, pàg. 8). Segons J. Puig i Cadafalch (vol. III (I), pàgs. 47 i 49, figs. 3 i 5) procedeix de la capella de Santa Tecla.

Detall de la làpida sepulcral de Ramon de Milà.

ECSA - I. Companys

Realitzada amb marbre, la part decorada presenta un frontó triangular superior, sota del qual hi ha un rectangle, separat per una ziga-zaga. El coronament, en forma de frontó triangular, es troba també en les làpides de Guillem Vidal, Guerau de Quinsac, Ramon de Barberà, Pere Sanç de Casals i Berenguer de Far; seguint la tradició clàssica, el model adoptat té precedents dins l’art visigòtic, com a la placa de cancell del MNAT, núm. 50 448. El triangle superior, perfilat per dents de serra que continuen al fris de sota, exhibeix la Maiestas Domini amb nimbe crucífer i túnica llarga, sostenint un llibre i beneint, sobre un tron amb dos coixins allargats, a l’interior d’una màndorla digitada i de vora estriada, entre els símbols del Tetramorf, portadors de llibre. Aquests darrers es distribueixen en dos nivells, damunt un fons de digitacions, separats per una línia perlejada: el bou alat i l’àguila, a dalt, el vivent d’aspecte humà i el lleó, també alats, a sota. El rectangle inferior queda compartimentat en tres espais per dues creus flordelisades sobre columnes de fust estriat i anellat. Al mig, es veu la imatge del difunt, tonsurat, pregant de genolls amb un gest molt exagerat. Als costats, sorgeixen dels núvols dos àngels que sobrevolen sengles escuts arrodonits i ales —figures també insinuades als al·ludits blasons—, amb un clar valor heràldic. Sorprèn, però, la presència del distintiu familiar aïllat damunt el fons i no al camper, d’on potser fou mig esborrat, per substituir-lo per una altra càrrega, llevat que es repetís, realçat per la policromia.

Quant a l’estil i composició, aquesta làpida s’acosta a la de Guerau de Quinsac, on es retroben les perles, les dents de serra, els escuts, els àngels i la màndorla. (ICF-MJVG-NMB)

Làpida sepulcral de Pere Sanç de Casals

  • Procedència: fossar de la seu de Tarragona
  • Datació: 1269
  • Mides: 46 × 50 cm
  • Núm. d’inventari: 3 224
  • Data d’ingrés: no consta

1. AGNUS DEI
2. ANNO DOMINI M CC LX IX VII IDUS
3 OCTOBRIS OBIIT PETRUS SANCII DE CASALS
4. CUIUS ANIMA IN PACE SINE INFERNI FORNACE
5. REQUIESCAT IN SANCTORUM CONSORCIO BEATORUM
6. TU QUI LEGIS DEUM ORA PARCAT ET SINE MORA
7. QUE COMISSIT COGITANDO LOQUENDO ET OPERANDO

El text traduït és:

“Anyell de Déu. l’any del Senyor mil dos-cents seixanta-nou, el dia setè abans dels idus d’octubre [9 d’octubre], va morir Pere Sanç de Casals, l’ànima del qual, sense passar de l’infern per la fornal, reposi en pau en el consorci dels beats sants. Oh Déu, tu que llegeixes els pensaments o paraules, perdona sense cap tardança els pecats que va cometre de pensament, paraula i obra!”.

La làpida és de marbre blanc i de forma trapezoidal, com les tres anteriorment descrites; mostra a l’espai triangular l’Anyell místic, nimbat, que sosté amb la pota davantera dreta una creu patent processional, dins un disc perlejat (de 15 cm de diàmetre), sobre un fons profundament buidat. La doble inclinació apareix vorejada per un fris dentat. El revers presenta una faixa i un bordó, la qual cosa indica que es tracta d’un element reaprofitat. La primera línia de la inscripció resta tallada pel clipeus.

El canonge Pere Sanç de Casals surt esmentat per primera vegada en la documentació l’any 1246 (Capdevila, 1935, pàg. 131).

Com succeeix en la làpida del canonge Guillem Vidal, l’Anyell místic al qual fa referència la invocació inicial de la inscripció pot relacionar-se amb l’ornament del guant de la mà esquerra de l’arquebisbe Bernat d’Olivella (MDT núm. 1 380), la mitra de sant Ramon de la seu de Roda d’Isàvena, diverses claus de volta de la catedral de Tarragona i de Santes Creus, i també amb el revers de nombroses creus de fusta i de coure. (ICF-MJVG-NMB)

Làpida sepulcral de Bartomeu Garriga

  • Procedència: fossar de la seu de Tarragona
  • Datació: 1283
  • Mides: 30,5 × 38 cm
  • Núm. d’inventari: 244
  • Data d’ingrés: recuperada per A. del Arco i cedida al Museu Diocesà, tot i que es desconeix la data

1. ANNO DOMINI M CC LXXXIII ET IIII KALENDAS SEP-
2. TEMBRIS OBIIT BARTOLOMEUS GARIGA C-
3. ANONICUS ECCLESIE TERRACHONE CUIUS ANIMA SIT
4. IN PACE AMEN

La traducció del text diu:

“l’any del Senyor mil dos-cents vuitanta-tres, i el quatre de les calendes de setembre [29 d’agost], va morir Bartomeu Garriga, canonge de l’església de Tarragona; l’ànima del qual reposi en pau. Amén”.

Es tracta d’una làpida de marbre blanc que actualment és custodiada a la capella de Santa Tecla la Vella. (ICF-MJVG-NMB)

Làpida sepulcral de Guillem Esteve

  • Procedència: fossar de la seu de Tarragona
  • Datació: 1286
  • Mides: 36 ×35 cm
  • Núm. d’inventari: 495
  • Data d’ingrés: abans del 1914, per donació

1. ANNO DOMINI M CC LXXX VI PRIDIE
2. NONAS FEBROARII OBIIT G. STEPH-
3. ANI CANONICUS ET HOSPITALA-
4. RIUS TERRACHONE CUIUS ANIMA REQUIESCA-
5. T IN PACE AMEN

La traducció és:

“l’any del Senyor mil dos-cents vuitanta-sis, el dia abans de les nones de febrer [4 de febrer], va morir Guillem Esteve, canonge i hospitaler de Tarragona; la seva ànima reposi en pau. Amén”.

Es tracta d’una placa de marbre reaprofitada, com ho demostren les imbricacions dins un rectangle del dors, corresponents a l’ornamentació d’un sarcòfag romà o d’un cancell. A la base hi ha, a l’interior d’una silueta enfondida que simula una estela discoidal amb peu de doble lòbul, un fragment de braç, amb una màniga de plecs paral·lels i una mà delicada, que sosté una creu grega flordelisada i buidada.

Citat el 1267 com a advocat i clergue de l’arquebisbe, S. Capdevila suggerí que ja podia formar part del capítol el 1275 (1935, pàg. 158), any en què fundà l’altar de la Invenció de Sant Esteve (pel seu cognom) amb la seva capellania a l’extrem meridional del transsepte (Serra i Vilaró, 1960, pàgs. 268-269). La seva activitat de canonge hospitaler, destacada a la làpida, potser expliqui la col·locació de creus al capdamunt de l’hospital vell de Santa Tecla —seguint la solució emprada al cimbori—, ja que l’única subsistent respon al mateix tipus abans descrit (Costa i altres 1995, pàg. 52). (ICF-MJVG-NMB)

Làpida sepulcral de Berenguer de Far

  • Procedència: fossar de la seu de Tarragona (trobada al Seminari Pontifici)
  • Datació: 1289
  • Mides: 30,5 × 28,5 cm
  • Núm. d’inventari: 3 232
  • Data d’ingrés: juliol del 1934, donada per P. Batlle († 1991), que fou canonge de la catedral

1. ANNO DOMINI M° CC
2. LXXX IX NONAS MA-
3. DII OBIIT BERENGARIUS DE FARO
4. CAPELLANUS ECCLESIE TERRA-
5. CHONE CUIUS ANIMA SIT IN PACE

La traducció és la següent:

“l’any del Senyor mil dos-cents vuitanta-nou, el dia de les nones de maig [7 de maig], va morir Berenguer de Far, capellà de l’església de Tarragona. La seva ànima reposi en pau”.

Treballada en una peça de marbre, capçada novament per un frontó, exhibeix una creu de Tolosa (com la de Guerau de Quinsac), entre la lluna i una mena de flor de quatre pètals, al·lusiva al sol (de forma semblant, encara que invertida, a la de Guillem Vidal). (ICF-NMB-MJVG-APF)

Capitell núm. 1 374

  • Procedència: desconeguda
  • Datació: segona meitat del segle XIII
  • Mides: 34 × 24 × 24 cm
  • Núm. d’inventari: 1 374
  • Data d’ingrés: no consta

Treballat en marbre blanc, presenta, entre un àbac llis (de 6 cm) i un collarí fistonejat (de 5 cm), un tambor recobert en tota la seva superfície per quatre pisos de fruits ovalats i proveïts de cua. Pertany a un mateix conjunt, juntament amb el núm. 1 375 i el conservat al MNAC/MAC, núm. 24 027. Per bé que se n’ignora la procedència, la informació es pot completar amb l’exemplar de Barcelona, adquirit el 1906 a Josep Pascó i Mensa, l’origen del qual se situa a la catedral de Tarragona. La hipòtesi entorn d’aquest emplaçament es basaria en la presència d’un motiu heràldic, vinculable al que apareix dues vegades al núm. 1 375. El primer és la Tau del capítol sobre un camper arrodonit. l’altre, que com s’ha assenyalat figura duplicat, correspon a la crossa amb la tovallola lligada amb un nus. Tanmateix, resulta difícil d’esbrinar l’indret exacte de la Seu d’on les tres peces haurien estat extretes. Potser es trobaven en una església que en depenia, dins la ciutat o d’alguna localitat de la diòcesi. Quant als elements vegetals esculpits, que han estat interpretats com olives, prenent-los com el distintiu de l’arquebisbe Bernat d’Olivella (Camps, 1994, pàg. 245), ens decantem més aviat per considerar-los representacions de fruites dolces(*), en aquest cas de pomes, que al·ludirien als fruits divins o del coneixement del bé, per tant amb un sentit positiu.

Capitells núm. 1 375

Dos capitells de procedència desconeguda conservats al Museu Diocesà de Tarragona.

I. Companys

  • Procedència: desconeguda
  • Datació: segle XIII
  • Mides: 33 × 24 × 24 cm
  • Inventari: Núm. d’inventari: 1 375
  • Data d’ingrés: no consta; per donació

Esculpit en un bloc de marbre blanc, sota un àbac llis, apareix decorat amb dos escuts i tres nivells de fruites piriformes alternades. Els blasons arrodonits mostren un bàcul amb una tovallola lligada amb un nus. En un dels angles superiors, una mòssa quadrada recorda algun encaix. Recordem que en un altre capitell que en comparteix la procedència (MNAC-MAC, núm. 24 027), juntament amb l’anterior, són quatre els rengles de fruits que deixen lloc a un escut similar amb la tau, que confirmaria la vinculació amb el capítol catedralici. (ICF-MJVG-NMB)

Base i fust de la columna

Base i part de fust d’una columna procedent de la catedral de Tarragona.

I. Companys

  • Procedència: catedral de Tarragona
  • Datació: segles XII-XIII
  • Mides: base 59 × 27 × 27 cm; fust 18 cm de diàmetre
  • Núm. d’inventari: 45
  • Data d’ingrés: abans del 1914

Fragment de fust cilíndric d’alabastre, sobre una base octogonal constituïda per dos bossells (el superior amb una ziga-zaga i l’altre amb quatre caps lleonins traient la llengua), que limiten un cavet sobre un dau. l’ornamentació superior consisteix en una xarxa curvilínia de cintes perlejades i estriades sobre un fons vermell. La decoració ens remet a exemplars rossellonesos. (ICF-MJVG-NMB)

Pica beneitera

Pica beneitera procedent de l’església de Rocallaura, que presenta una inusual forma quadrangular.

© Museu Diocesà de Tarragona - J. Farré

  • Procedència: església de Rocallaura
  • Datació: 21 de març de 1260
  • Mides: 57 × 38,5 × 36 cm
  • Núm. d’inventari: 1 297

La pica, tallada en un sol bloc de pedra de la Floresta, és composta per un vas de forma prismàtica amb bordons als angles, que troba suport en un peu cilíndric a manera de columna. El seu estat de conservació és bo, tot i que la part posterior està trencada, possiblement perquè es malmeté quan es retirà del seu emplaçament original, on era adossada. S’observen incisions i restes d’òxid a la part superior del vas; igualment, hi ha restes de pintura de color ocre a la zona inferior frontal i a la columna.

L’austeritat de la peça és trencada per la inusual estructura quadrangular, que assoleix uns resultats plàstics interessants en combinar a les dues cares simètriques un rectangle central amb un bossell. La cara frontal, composta per un doble rectangle seccionat transversalment per tres línies paral·leles, conté una inscripció dins un cercle de 17,5 cm de diàmetre que permet conèixer la data de la seva realització:

1 XII K(A)L(ENDIS)
2 APRILIS M CC
3 LX FUIT FA-
4 CTAE

La traducció és:

“Va ser feta el dotze de les calendes d’abril [21 de març] de l’any mil dos-cents seixanta”.

Tot i que les incripcions no són freqüents en aquest tipus de peces, ens ha estat possible de localitzar-ne a les piques baptismals de les esglésies de Sant Pau d’Ordal, Sant Pere de Lavern, Santa Maria de Puigpardines i Sant Miquel de Cruïlles. Les inscripcions de les dues primeres donen notícia del seu autor i la de la darrera permet datar-la el 1232.

És curiosa la forma en què ha estat treballat el vas, ja que es tracta d’una versió lliure, amb una accentuada tendència a l’esquematització deguda segurament a la impericia del seu autor. Estilísticament la pica es caracteritza per la rusticitat de formes que palesen les dues cares laterals, sense treballar, i el suport cilíndric, sense polir. Es tracta, segurament, d’una obra executada en algun taller local. (MJVG)

Pica de Santa Llúcia de Santes Creus

Pica de marbre procedent de l’església parroquial de Santa Llúcia de Santes Creus.

I. Companys

  • Procedència: església parroquial de Santa Llúcia de Santes Creus (Aiguamúrcia)
  • Datació: inici del segle XIII
  • Mides: 35 cm d’alçada, 70 cm de diàmetre a la boca
  • Núm. d’inventari: 1 328
  • Data d’ingrés: abans del 1915

Pica de marbre blanc semisfèrica, tendint a una secció oval. A la part inferior hi distingim una faixa llisa i lleugerament ressaltada de 9 cm d’ample, on sobresurten vuit arestes de 6 cm d’alt, similars a les mensuletes visibles a la pica de l’església de Sant Pere de Lavern (Subirats), a les barres verticals de la que pertany a l’antic temple parroquial de Santa Magdalena de Ponts o a la banda de requadres buidats de la de Sant Vicenç de Can Serdà (Font-Rubí). Després d’un sector sense decorar d’uns 9 cm, descobrim un delicat fris vegetal, d’escàs relleu, consistent en una tija ondulant de la qual arrenquen fulles de cinc lòbuls allargassats (estilitzacions de pàmpols) còncaus o de set de convexos i circells. Deixa lloc a palmetes amb aspecte de petxina, encerclades i completades amb quatre volutes. La vora superior, trencada, només té quatre senzills motius semicirculars, perfilats per un bordó, que recorden anses.

Curiosament, a l’interior d’un d’aquests elements, una protuberància estriada suggereix una mà tancada. La tècnica emprada és el baix relleu, amb traces de vermell i blau. Sorprèn en gran manera la similitud de la sanefa central amb models visigòtics, com veiem, per exemple, a les cares laterals de la pilastra núm. 66 de la col·lecció de Mèrida (Álvarez, Barrera, 1992, n. p.). La coincidència ornamental esmentada juntament amb l’ús de bisell sobre marbre potser siguin relacionables amb la presència del peu d’altar visigòtic de Santes Creus. Aquest darrera mostra implica l’existència d’una primitiva construcció religiosa a les proximitats del monestir cistercenc. La peça que estudiem, datable a l’inici del segle XIII hauria pogut així reproduir, en un taller local, ornaments observats en altres restes actualment no conservades. (ICF-MJVG-NMB)

Bibliografia

Bibliografia sobre el mihrab

  • Capdevila, s. d., pàgs. 105-106
  • Gudiol i Ricart, s. d., pàg. 72
  • Conde, 1844, pàg. 9, làm. IV
  • Villanueva, 1851, vol. XX, pàg. 100
  • Hernández i Sanahuja, 1894, pàg. 127
  • Morera, 1894, pàg. 127; 1897; 1904; 1905, pàg. 133; 1917, pàgs. 229-230
  • Hernández Giménez, 1930, pàgs. 21-49
  • Lévi-Provençal, 1931, pàgs. 85-86
  • Junyent, 1955, pàgs. 105-106
  • Serra i Vilaró, 1960, pàg. 49
  • Pavón, 1964
  • Laborde, 1971 (1806), pàg 160, Il. LXI
  • Torres Balbás, 1973
  • Pavón, 1981
  • Hernández Giménez, 1985
  • López-Cuervo, 1985
  • Liaño, 1987, pàgs. 141-149
  • Torres Balbás, 1987, vol. V, pàg. 252
  • Vallejo, 1987, pàgs. 141-165
  • Millenum, 1989, pàg. 104
  • Pavón, 1989
  • Pallium, 1992, pàg. 72.

Bibliografia sobre la làpida sepulcral de Berenguer de Far

  • Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 47-49 i figs. 3 i 5
  • Arco, 1914, pàgs. 17, 179-180 i 183; 1916a, pàgs. 10-11
  • Capdevila, 1935, pàgs. 8, 131 i 158
  • Serra i Vilaró, 1960, pàgs. 247-270 i figs. 117-119 i 121-129
  • Costa i altres, 1995, pàg. 52.

Bibliografia sobre la pica beneitera

  • Arco, 1914, pàg. 17
  • Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, vol. III (I), pàgs. 47 i 49, làm. 3 i 5
  • Capdevila, 1935, pàgs. 8 i 131
  • Serra i Vilaró, 1960, pàgs. 247-248, 258-261 i 265-269
  • Pallium, 1992, pàg. 84
  • Companys, Montardit, Virgili, 1994
  • Costa i altres, 1995, pàgs. 34-61.

Bibliografia sobre la pica de Santa Llúcia de Santes Creus

  • Álvarez-Barrera, 1992.