Situació
Antic hospital de la seu, davant del mur meridional de la catedral, recentment restaurat i rehabilitat com a seu del Consell Comarcal del Tarragonès.
ECSA - J. Ramos
L’antic hospital de Santa Tecla és situat al carrer de les Coques, davant per davant del mur del costat meridional de la catedral. Recentment rehabilitat, és avui dia seu del Consell Comarcal del Tarragonès. (JJMB)
Mapa: 34-18(473). Situació: 31TCF535534.
Història
La fundació d’aquest antic hospital data de l’any 1171, quan l’arquebisbe Hug de Cervelló (1163-71) va llegar, en el seu testament, entre d’altres moltes deixes, la quantitat de 100 morabatins per a la seva construcció (“hospitali, quod ipse in Tarracona inceperat C m°”). Pocs anys després, en la butlla del papa Luci III expedida el 19 de desembre de 1184 des de Verona, en favor de Ramon, prepòsit de la catedral de Tarragona, i del capítol, per la qual confirmava llurs possessions, s’expressava que les rendes i la dècima generades per l’església de Sant Miquel (del Pla) o de Sant Lleonard havien d’ésser assignades per sufragar les despeses de l’hospital de pobres (“ecclesiam Sancti Michaelis vel Sancti Leonardi hospitalis pauperum assignatam cum omnibus suis pertinentiis et decima eiusdem ecclesie”).
A l’inici del segle XIII, encara que possiblement l’obra de l’hospital no era del tot acabada, ja es devia trobar en ple funcionament. Així, probablement amb la finalitat que la institució hospitalària disposés de rendes suficients per a acomplir la seva missió, l’arquebisbe Ramon de Rocabertí, l’any 1214, li atorgà una determinada quantitat d’ordi: “Dimitto hospitali pauperum Terrachonae centum quartarias ordei, ut eos cotidie det in elemosinis pauperum”; així mateix, amplià la concessió de delmes a l’hospital que ja havia iniciat el seu predecessor, l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls.
A la darreria del segle XII no es coneix encara el nom de cap persona encarregada de dirigir la gestió de l’hospital, però en un document de donació de l’any 1220, pel qual l’arquebisbe Aspàreg de la Barca cedí al prior d’Escaladei un determinat nombre d’esclaus sarraïns, figura com a signatari de l’escriptura un tal Ramon, que era clergue hospitaler de Tarragona (“Raymundi, clerici Hospitalarii Terracone”). Pocs anys després, el 1246, consta ja explicitada la dignitat de canonge hospitaler, que en aquell moment era detinguda per Berenguer de Rubió.
L’hospital devia disposar d’una església pròpia, com era usual en aquest tipus d’institucions. Tot i que no ho afirmen rotundament, I. Companys i M.J. Virgili apunten com a hipòtesi que la capella de Santa Tecla la Vella podria haver estat l’església de l’hospital abans de tenir un caràcter cemeterial.
L’any 1346 s’enregistra una nova donació a l’hospital de Santa Tecla en el testament de l’arquebisbe Arnau Sescomes, el qual li féu un llegat de 50 sous; en la mateixa acta testamentària es consigna que l’hospital disposava de deu llits.
D’altra banda, hi ha notícia que el 1403 l’hospital fou arrendat a Joan Pallarès. En aquest mateix contracte es precisen les funcions i els serveis que aquesta institució havia de tenir, com per exemple donar refugi nocturn als pobres, acollir els nens abandonats, tenir cura dels malalts pobres, etc.
Segons J.M. Miquel i J. Sánchez Real, el funcionament de l’hospital no era precisament òptim al segle XV, car no disposava d’un finançament suficient; així, les poques descripcions que existeixen donen la imatge d’un edifici gran sense cura ni seguretat. En aquest sentit, l’any 1424 es llegeix que “es casa molt mala e desconvinent als pobrets malalts en la forma que ara està”. Posteriorment, l’hospital de Santa Tecla es va fusionar amb un altre hospital que ja existia, el de la ciutat, del qual es tornà a separar fins a la unió definitiva l’any 1464, ordenada per l’arquebisbe Pero de Urrea. Amb aquesta fusió en un únic hospital, passà a anomenar-se hospital de Santa Tecla, el qual a la darreria del segle XVI era emplaçat a l’actual Rambla Vella. (JJMB-ICF-MJVG)
Hospital
Alçat de la façana de l’hospital, a escala 1:80, amb la galeria d’arcades romànica.
P. Arroyo i J.J. Menchón
En estudiar la construcció i les utilitzacions posteriors de l’edifici de l’Hospital Vell de Santa Tecla al llarg dels segles, es presenten un seguit d’interrogants, els quals no permeten d’esbrinar d’una manera evident la realitat de l’estructura arquitectònica ni dels seus possibles usos, d’acord amb el mateix hospital. Ni la documentació arqueològicaarquitectònica —la façana—, ni la documentació escrita, no aclareixen la realitat del tipus de construcció original, com tampoc la seva relació amb la façana. Aquesta façana, a manera de porxo, que va arribar malmesa als nostres dies i que es va restaurar recentment, donava accés a uns edificis —almenys dos: el romànic i el gòtic, que no s’han conservat— i no ha aportat cap mena d’informació en realitzar-se l’excavació prèvia —que més avall es descriu— a la rehabilitació i la restauració de l’edifici com a seu del Consell Comarcal del Tarragonès. L’edifici o edificis d’aquest antic hospital han estat trinxats i solament resta aquesta emblemàtica façana. Però la seva vinculació amb una construcció que requeria un espai més o menys ampli per a l’allotjament dels malalts planteja problemes d’interpretació.
La reutilització i la parcel·lació de l’Hospital Vell de Santa Tecla a través dels segles, planteja, com ja s’ha esmentat, dificultats a l’hora de conèixer com era l’edifici dels segles XII-XIII. Tanmateix es conserven construccions d’alguns altres hospitals de pobres o de camí, documentats i edificats en els tombants d’aquests mateixos segles, la qual cosa pot donar informació de com devia ésser el que estem tractant. Aquests hospitals conservats presenten tots —menys el porxo— unes estructures semblants; una sala coberta de volta o amb arcs diafragmàtics, que comporta una teulada de doble vessant. Com a exemples es poden citar els antics hospitals d’en Colom, de Barcelona, o l’hospital de Santa Magdalena de Montblanc, ambdós convertits posteriorment en capelles, i també la capella barroca de l’hospital de Tàrrega, que amaga una sala coberta amb arcs diafragmàtics. Per consegüent, s’ha de concloure que hi ha dos moments de construcció: un primer romànic-gòtic (del segle XII al XV) en què l’hospital és una saladormitori a nivell de terra, i un segon gòtic-renaixentista (del segle XV al XVII) en què s’edificà a un doble nivell i al voltant d’un pati, com en una casa-palau.
L’Hospital Vell de Santa Tecla de Tarragona, edificat a cavall dels segles XII i XIII, devia ésser una sala coberta amb arcs diafragmàtics en la qual es podien col·locar, igual que als dormitoris monàstics, una doble filera de llits a cada costat de la sala, amb un passadís central. Aquesta distribució de l’edifici hospitalari devia ésser la que tenia el de Tarragona, semblantment als altres que s’han citat com a exemple.
Vista interior del sector occidental del porxo.
ECSA - F. Tur
Aquest àmbit hospitalari podia representar dues solucions respecte al porxo: la primera, que estigués adossat a l’atri, i la segona, que aquest atri servís d’entrada a un espai obert o tancat que fos el veritable accés a la sala de l’hospital. Tant la primera com la segona solució poden ésser vàlides. Si era adossat a la façana que es conserva, aquesta té l’amplada i l’alçada per a poder tancar la sala, on es podien instal·lar deu llits, cinc i cinc, amb una longitud d’uns 15 m i coberta amb arcs diafragmàtics. La sala de l’hospital també podia estar separada del porxo o portalada, fet que no presenta cap mena de dificultat ni arquitectònica ni de circulació. La sala no fou edificada amb la solidesa de la façana.
Posteriorment, al segle XV, l’arquebisbe Pero de Urrea va intentar organitzar un nou hospital, l’hospital de Santa Tecla, que fou la fusió de l’hospital de la seu i de l’hospital nou de la ciutat. Segons l’acta de fundació del 1464, el nou hospital s’havia de bastir en el solar de l’antic hospital de la seu. Hom creu que aquest hospital nou no correspongué en realitat a l’alçament d’un nou edifici, sinó més aviat a l’aprofitament de velles construccions existents. Va millorar-se la façana amb la decoració pròpia dels nous estils de l’època; tanmateix, les condicions dels acollits a l’hospital no degueren millorar gaire. Per aquesta causa a la darreria del segle XVI es construí un nou hospital a la Rambla Vella, sota la prelatura d’Antonio Agustín.
Com a resum es pot concloure que l’hospital de pobres de la seu i l’Hospital Vell de Santa Tecla van ocupar el mateix espai al voltant del porxo que servia d’entrada, però l’edifici pròpiament hospitalari no va reunir mai les condicions adequades a la seva finalitat. Les restes foren arrasades i es perderen totalment quan s’urbanitzà aquest sector de la terrassa superior amb l’obertura del carrer de Santa Tecla i la parcel·lació del solar, on es van edificar cases de veïns. Solament va quedar, com a record, el porxo o atri malmès, que avui ja és restaurat.
El porxo de l’hospital és constituït per cinc arcs de mig punt recolzats sobre pilars a la façana principal i dos laterals a la façana occidental. Aquests arcs tenen dues columnetes adossades en els laterals o quatre en els de la façana principal, amb el plint i la base de tipus àtic, d’alçada similar. Els arcs mostren per fora i per dintre de la galeria, a més de l’intradós, claus entre bossellets, combinació que continua fusionada entre les columnetes. El conjunt descansa sobre un basament o sòcol seguit, com els que hi ha als recintes claustrals. (JFCF-ICF-MJVG)
Claustre
Detall de l’intradós del tercer pilar, on els capitells mostren decoració vegetal amb tiges perlejades i semipalmetes.
ECSA - F. Tur
Capitell de l’intradós del pilar cantoner del sector occidental.
ECSA - F. Tur
L’ornamentació escultòrica del porxo de l’Hospital Vell de Santa Tecla se centra principalment als capitells dels pilars. Gairebé tots consten d’un cimaci de cavet, un àbac i una cistella apiramidada sobre un collarí llis. L’ornamentació, de tipus vegetal i geomètric, ofereix un escàs relleu, accentuat per l’ús del trepant i el buidat dels fons. Als cimacis (parcialment malmesos o trencats) localitzem, sota dents de serra, un entrellaçat curvilini, format per dues cintes de doble solc que es nuen i encerclen fulles palminèrvies pentalobades i estriades.
Als capitells (també amb importants escrostonaments i desaparicions) descobrim, sota un petit rengle de fulles dactilades, nervades i convexes, diferents motius de tipus vegetal. En el del primer pilar de la dreta de l’edifici es veu un entrellaçat de tiges de tres solcs i semipalmetes, amb l’ull dels nusos i els costats de la base de les fulles trepanats. En el segon pilar hi ha dos pisos de parelles de semipalmetes nervades i penjants; i dos nivells de tiges de dues estries, amb una fulla heptalobada a l’angle. En els següents (pilars tercer, cinquè i sisè) s’observen parelles de semipalmetes afrontades, estriades i perlejades o no, que n’emmarquen de senceres allargassades; en el tercer i el sisè un entrellaçat curvilini, constituït per una cadena de cercles d’ull molt acusat i d’altres que tanquen parelles de tiges acabades en semipalmetes a la base i entrecreuades amb les cintes, sobre un ompliment de digitacions; en el setè cintes corbes amb palmetes penjants i lligades a la base, damunt semipalmetes allargades, amb digitacions al fons.
A dalt, capitell exterior del tercer pilar realitzat a manera de fris calat amb entrellaços vegetals curvilinis. A baix, detall de la decoració del basament del porxo formada per un fris de claus i una petita creu llatina.
ECSA - I. Companys
L’ornamentació de claus posseeix uns paral·lels immediats amb el claustre de la seu. Els retrobem perfilant els arcs i resseguint-ne l’intradós. Tanmateix, a l’hospital s’escampen als muntants, formant un doble rengle, els que flanquegen l’accés i al llarg de l’ampit o banqueta. Aquest motiu perviurà a la ciutat, com ho demostra l’arcosoli de l’arquebisbe Olivella, que perfora el mur nord de la capella de Santa Tecla la Vella. Cal assenyalar els diversos fragments reaprofitats a la casa cantonera del carrer Major amb el de l’Abat, que pertangué al monestir de Poblet. Amb relació als cimacis i els capitells profundament calats i amb mostres freqüents de l’ús d’un trepant de diàmetre notable, les digitacions, les fulles pentalobades ensenyant alternadament l’anvers i el revers, les tiges estriades creant entrellaçats curvilinis amb semipalmetes nuades a la base, ens remeten, a més del claustre de la seu, als cimacis dels dos darrers pilars de l’Epístola, a l’ull de bou del mateix costat i a la porta de l’Evangeli de la catedral —un fragment de la imposta de la qual és conservat al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, núm. 45 488—, però sobretot ofereixen una gran semblança amb la imposta, l’arquivolta plana i la pseudoarquivolta del timpà de la portalada de l’església del Pla de Santa Maria, considerada per F. Español com una clara derivació del taller tarragoní de l’anomenat “Mestre del frontal de Santa Tecla”.
D’acord amb l’autora esmentada, creiem que la datació d’aquest conjunt escultòric s’ha d’oferir tenint en compte l’ornament escultòric de la portada de l’església del Pla de Santa Maria (Español 1988, pàg. 90) i situar-la a l’entorn del 1230.
A més, hem d’assenyalar la decoració escultòrica del sòcol dels arcs, que consisteix en un bossellet entre estries i un fris de claus, que segueixen a les rebranques de l’entrada i continuen més enllà dels arcs bessons laterals, ja que la cara oest destacava força, en direcció cap al proper palau de l’Arquebisbe. (ICF-MJVG)
Excavacions arqueològiques
L’any 1990, amb motiu de les obres de restauració i rehabilitació de l’hospital com a seu del Consell Comarcal del Tarragonès, el Taller-Escola d’Arqueologia (TED’A) va realitzar tres sondeigs al llavors núm. 7 del carrer de les Coques i dos al núm. 2 del carrer de Santa Tecla. Aquests sondeigs van permetre documentar una seqüència estratigràfica des de l’època romana fins a la moderna. El moment més antic mostra un petit canal obert a la roca, datable a l’època republicana tardana i l’inici de l’Alt Imperi. D’altra banda, es van excavar nivells constructius relacionats amb les obres del recinte de culte del Concilium provinciae Hispaniae citerioris i la fonamentació de la columnata oriental del pòrtic d’aquest recinte cultual. L’amortització de les estructures romanes vingué donada per la troballa d’un abocador del segle V.
Pel que fa a l’època medieval, es va poder estudiar la fonamentació de l’hospital i un seguit de reformes datades des de la segona meitat del segle XV (TED’A, 1990b, pàgs. 33-34).
Anteriorment, l’any 1983, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, juntament amb l’Institut Arqueològic Alemany, van realitzar una excavació a l’antic hospital de Santa Tecla, en què es van identificar els fonaments de la façana de l’edifici medieval (Dupré-Hauschild, 1983, pàgs. 194-195 i 252).
El mes d’octubre del 1990 el Centre d’Arqueologia Urbana de Tarragona (CAUT) va realitzar una excavació al soterrani meridional del carrer de les Coques núm. 7. Va consistir en un sondeig perpendicular a l’efectuat en excavacions anteriors. L’excavació va posar al descobert, per sota dels nivells moderns, un mur de maçoneria irregular, paral·lel a la façana principal de l’edifici. La seva rasa de fonamentació afectava l’esmentat abocador del segle V i, sota seu, els nivells constructius alt-imperials detectats en campanyes anteriors. Possiblement el mur de maçoneria correspon a la fonamentació de la façana interior de l’hospital, i caldria datar-lo al segle XII (Bermúdez, 1991, pàgs. 31-46). (JJMB)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’hospital
- Villanueva, 1851, vol. XIX, doc. XIX, pàgs. 267-271
- Morera, 1899, vol. II, pàg. 901
- Capdevila, 1935, pàgs. 157-158
- Recasens, 1966-75, vol. II, pàgs. 357-358
- Español, 1991, doc. 11, pàgs. 376-378
- Costa i altres, 1995.
Bibliografia sobre el claustre
- Puig i Cadafalch, Falguera i Goday, 1909-18, vol. III (II), pàgs. 595, 597 i 599
- Martinell, 1934, pàgs. 388-396
- Parellada, 1959, vol. III (II), pàgs. 23-28 i 77
- Carbonell, 1974-75, vol. II, pàg. 77
- Dalmases-José, 1985, vol. II, pàgs. 132-133
- Español, 1988, pàgs. 89-90
- Costa i altres, 1995, pàgs. 34-61.
Bibliografia sobre les excavacions arqueològiques
- Miquel-Sánchez Real, 1959
- Sánchez Real, 1969, núm. 10, pàgs. 276-296
- Dupré-Hauschild, 1984, pàgs. 194-195
- 1990, núm. 12, pàg. 252
- TED’A, 1990b
- Bermúdez, 1991, pàgs. 31-46.