Santa Tecla la Vella (Tarragona)

Situació

L’església de Santa Tecla la Vella és situada dins el clos del conjunt monumental que formen la catedral, el claustre i les antigues cases dels canonges a la part alta de la ciutat de Tarragona. Dins de l’illa que forma aquest conjunt, en el seu angle sud-est, a la cantonada entre el carrer del Seminari i el carrer de les Coques, hi ha l’esglesiola de Santa Tecla la Vella, la porta d’accés de la qual s’obre al jardí lateral de la catedral, antigament ocupat pel fossar vell. (JFM)

Mapa: 34-18(473). Situació: 31TCF535534.

Història

Una antiga tradició arrelada des de mitjan segle XV, segons indica J.M. Recasens, identificava la capella de Santa Tecla la Vella amb la primitiva catedral de la ciutat. Tanmateix, actualment aquesta tradició està totalment desfasada, sobretot després dels estudis documentals i arqueològics duts a terme al segle XX, deguts en gran part a J. Serra i Vilaró.

Sembla que aquest petit temple fou reformat sota la prelatura de l’arquebisbe Bernat d’Olivella sobre la capella cemeterial del fossar de la seu. Es pot apuntar com a hipòtesi, d’altra banda, que abans d’assolir el caràcter funerari hagués depès de l’Hospital Vell de Santa Tecla, tal com apunten I. Companys i M.J. Virgili (Costa I altres, 1995, pàg. 43). Des de la darreria del segle XIII es coneix amb el nom actual, és a dir com a Santa Tecla la Vella, car en alguns documents se n’ha trobat menció. Així, en el testament de l’esmentat prelat, datat el 1286, s’exposa que havia instituït unes capellanies “in cappella Sanctae Teclae quae dicitur vetus, in cimitterio Sedis Tarrachone”. Per aquesta mateixa acta testamentària, el citat prelat ordenà fer donació a l’esmentada capella del seu breviari i altres llibres litúrgics personals. Així mateix, la “capellania Sancte Tecle, iuxta ecclesiam maiorem” i la “capellania Sancte Tecle” figuren respectivament els anys 1279 i 1280 en la relació d’esglésies que contribuïren a sufragar la dècima recaptada en aquells anys a la diòcesi.

D’altra banda, hi ha referència que Bernat d’Olivella féu dedicar l’altar major de la capella a sant Bartomeu, mentre que uns altres dos altars, els de sant Nicolau i santa Caterina, eren situats dins la capelleta dels Urrea, la qual es construí adossada al mur sud de l’esglesiola. El coneixement que es té de l’existència dels altars que acabem d’esmentar es consigna en una visita pastoral datada l’any 1449.

Tot i tractar-se d’una capella cemeterial, s’hi celebrava culte i s’utilitzava també per a altres finalitats eclesiàstiques. Així, des de l’inici del segle XIV, el convent dels dominics de Tarragona destinava un dels seus religiosos a llegir o predicar cada any durant la Quaresma en aquesta capella, tasca en la qual s’alternaven amb els menorets o franciscans. A la darreria d’aquesta centúria, el 1386, la confraria dels preveres de la catedral s’hi congregà per tal de fundar-hi un benefici.

Segons J. Serra i Vilaró, no hi ha testimoni fefaent que en aquesta capella hi hagués un altar dedicat a santa Tecla, perquè, com ja s’ha esmentat, l’altar major era dedicat a sant Bartomeu; això l’inclinà a afirmar que el nom de l’església, és a dir, Santa Tecla la Vella, li fou donat popularment en contraposició a la catedral actual, que seria la basílica nova, la construcció de la qual s’inicià a la segona meitat del segle XII. (JJMB-MMFG)

Església

Planta de la capella, coberta amb voltes de creueria, amb un cos afegit al sector sud anomenat la sagristia.

J. Figuerola

L’església de Santa Tecla la Vella és un petit edifici de planta rectangular dividida en dos trams de base quadrada, coberts cadascun d’ells amb voltes de creueria, sustentades per contraforts que sobresurten del mur als quatre angles. Tres d’aquests contraforts es disposen en diagonal i el del costat esquerre de l’accés és de planta quadrada. Els tres contraforts esmentats són coronats per sengles columnes exteriors, encastades al massís del mateix contrafort i coronades per un capitell, solució molt semblant als vuit contraforts del cimbori de la catedral de Tarragona. Aquest sistema constructiu és utilitzat a les nostres terres al final del segle XII i durant el segle XIII, moment en el qual hem de situar la construcció d’aquest edifici, cap a la fi de segle.

L’arc toral que divideix els dos trams de volta nervada s’inicia amb mènsules, i a cada angle de la capella la volta és sustentada sobre pilastres acabades amb columnes i capitells semblants als existents al costat nord del claustre de la catedral. El mur de l’altar és decorat amb dos arcs cecs bessons que tenen una clara intenció ornamental. A ponent de la capella, des del seu tram nord, s’obre un altre cos de planta quadrada més alt que la resta de la capella, cobert amb arcs i nervis ogivals, anomenat capella dels Urrea o sagristia, per les inscripcions esculpides en els sepulcres que es troben en aquest espai afegit a l’obra original. Al mur de la testera hi ha una finestra de doble esqueixada, de proporcions molt allargades, i acabada amb un arc apuntat en gradació.

També al mur de l’absis s’obre una altra finestra de doble esqueixada i de factura molt semblant a la que acabem de descriure. A l’interior, prop de la porta d’entrada, hi ha, a cada costat, dues petites capelles d’arc apuntat amb nervadures que es troben encastades al mur i que contenen un sarcòfag cadascuna. L’arcada del costat esquerre es manifesta a l’exterior de la capella; està molt ben treballada i decorada i conté el sarcòfag amb les despulles de l’arquebisbe Bernat d’Olivella amb la seva figura jacent esculpida a la coberta.

A la façana de ponent de la capella s’obre la porta d’entrada, resolta amb arc de mig punt amb timpà, la qual és emmarcada per un cos sobresortint de forma rectangular, la part superior del qual té una cornisa decorada amb motius geomètrics dentats, de profundes arrels clàssiques; aquest cos és flanquejat per dues columnes adossades molt esveltes coronades per sengles capitells.

Per sobre de la porta hi ha una finestra amb arc apuntat i amb forma d’espitllera. La façana és coronada per una coberta de dos vessants i seguida d’una cornisa que uneix la cornisa dels contraforts de cada costat, amb un regruiximent de les teules per sobre de la línia d’aquesta cornisa a causa de reformes efectuades a la teulada al llarg del temps.

Exteriorment, els murs laterals de la capella també són coronats amb una cornisa i la teulada també té el regruiximent descrit anteriorment, fruit de les reformes que s’hi han fet. La cornisa de la façana de ponent és llisa, sense decoració, com també la cornisa del cos afegit —anomenat sagristia—, que té el mateix volum, encara que és més alta que la resta de la capella. La façana sud d’aquesta sagristia és coronada per una petita espadanya.

Els murs i les voltes estan construïts amb carreus de grans dimensions, regulars i ben treballats, seguint filades horitzontals i de dimensions semblants. Cal ressaltar l’elegància i la bona qualitat constructiva que tenen els elements decorats de la cornisa, la portalada, els capitells i les capelles sepulcrals de l’interior del temple. (JFM)

Escultura

La capella de Santa Tecla la Vella és un edifici amb una ornamentació escassa, car presenta una innegable austeritat d’arrel cistercenca, comprovable fins i tot en l’adopció de determinats motius.

La porta, a la façana occidental, s’estructura en una arquivolta bordonada, entorn d’un timpà monolític de granit gris, i descansa sobre una imposta de filet, completada per un bossellet, un cavet i un altre bossellet, corresponents al sector dels capitells. Les rebranques, igualment llises, s’articulen creant un angle on se situen sengles columnetes encastades. El conjunt resta emmarcat per un parell de columnes de fust esveltíssim també encastades i un arquitrau o imposta escacada, de perfil de cavet, damunt una faixa novament còncava i bordonada, que enllaça ambdós capitells. Hem de vincular aquesta solució compositiva, semblant a un arc de triomf romà o a una obertura hispanomusulmana proveïda d’arrabà, amb el grup de portades del que hom ha anomenat Escola de Lleida, de la qual constitueix una simplificació, detectable en l’absència de permòdols, en el trasllat del trencaaigües a la línia superior, en la reducció de les arquivoltes, en l’enllaç de les columnes-bossell laterals amb el cim i en la desaparició de l’ornamentació, si no és algun rastre de caràcter geomètric. Podríem establir paral·lelismes amb l’exemple de Santa María de Salas (Osca) i, fora de la tipologia apuntada, amb Sant Feliu de Canovelles (Vallès Oriental), on retrobem, per exemple, l’escacat del ràfec, que recorre igualment el perfil superior de l’absidiola meridional, el transsepte i els tres primers trams de la nau de la catedral.

A l’exterior, el perímetre superior de la coberta de doble vessant anava resseguit per un fris constituït per dues ziga-zagues, de doble fil, entrecreuades. Només es conserva el costat dret de la façana occidental, la vora superior del seu contrafort (esbiaixat com a Sant Pau del Seminari, el cimbori de la seu o els templets dels lavabos de Poblet i Santes Creus), el primer tram de la banda meridional, de disposició també angular i alguns fragments de la cara posterior. El motiu d’entrellaçat zigzaguejant es correspon amb l’esculpit a la imposta de la porta de Santa Maria de Bell-lloc, en una altra de Santa Maria de la Roqueta de Fiol (Anoia), a la de l’interior de Santa Maria del Miracle, a les dels sis capitells interiors de Sant Gil d’Albió (Conca de Barberà) (Español, 1991, pàgs. 71-77) o en capitells de Sant Benet de Bages, de l’interior de l’església d’Agramunt o en altres dos del MDL, núms. 442 i 603.1.

L’únic contrafort sencer exhibeix encara un capitell, deteriorat, amb volutes i senzilles fulles cargolades.

Pel que fa a la decoració escultòrica interior hem d’assenyalar els quatre capitells dels angles, dos culs-de-llàntia intermedis, l’arcosoli emplaçat a l’esquerra i els dos arcs cecs del fons. Els capitells que corresponen a la part oriental posseeixen un cimaci que reprèn el fris geomètric esmentat, mentre que a la cistella de la semicolumna i la pilastra que la rep se superposen, sota un àbac dentat, tres sèries de fulles de llorer de tipus cistercenc, amb el nervi central pronunciat, com en veiem també al claustre de la seu. Els de la banda occidental tenen el cimaci format per un filet amb fistonat i una sanefa vegetal, consistent en una tija ondulant de doble solc amb palmetes i semipalmetes, sobre un fons farcit de floretes i una cistella similar als anteriors, amb la substitució del dentat per un rengle de fistons. Les bases de les semicolumnes adossades als contraforts reprodueixen l’esquema àtic.

Els culs-de-llàntia, de forma troncopiramidal, són formats per un cimaci de filet amb dents de serra, bordó i mitjacanya, i deu pètals excavats que es despleguen en tres plans i s’uneixen en un botó a la base.

La paret occidental fou parcialment buidada, per tal d’imitar les arcuacions cegues que cenyeixen els absis semicirculars. Hom hi allotjà dos arcs de mig punt enllaçats per un pilar amb els caires esmorteïts per un xamfrà còncau i escacat. (ICF-MJVG-NMB)

Arcosoli obert al mur nord de la capella, que aixopluga el suposat sarcòfag de l’arquebisbe Bernat d’Olivella. Detall del muntant dret.

I. Companys

Al mur nord de la capella es construí un arcosoli de dues cares destinat a cobricelar el sepulcre de l’arquebisbe Bernat d’Olivella (1272-87). Com que es tracta d’un exemplar tardà, manifesta una perdurado del romànic, sintetitzada en unes formes i un gust ja gòtics. Es compon d’un motlluratge apuntat a base d’un bordó flanquejat per dues sèries de puntes de diamant, dos bossellets i una mitjacanya, sobre el qual descobrim ratlles obliqües negres. Sota una imposta molt baixa, proveïda també d’un bossellet, i capitells llisos entre una banda doblegada, es prolonguen les motllures descrites, actuant la de l’intradós com a fust. La decoració que acabem de comentar es repeteix al parament exterior, que originàriament devia integrarse en una estructura arquitectònica més complexa, avui desapareguda; el buit que quedà fou tapiat. En la tria dels claus, utilitzats, però, amb relació a un arc ja ogival, hom tingué en compte sens dubte els arcs del claustre i de la casa de l’Hospital, com també les arquivoltes de la porta de Sant Bartomeu de la catedral. (ICF-MJVG-NMB)

Sarcòfag

El Museu Diocesà de Tarragona serva una esplèndida escultura en marbre blanc que representa el cap d’un arquebisbe (núm. d’inv. 3 278), i que tradicionalment s’ha identificat amb Bernat d’Olivella, zelós defensor de la conservació del patrimoni eclesiàstic i propulsor de l’acabament de les naus laterals de la seu. L’escultura, que fa 40 × 21 × 23,5 cm, ha estat realitzada en pedra de llisos blau de Tarragona; forma part del seu cos i s’integra en el respectiu monument funerari conservat a la capella de Santa Tecla la Vella. Hi ha dubtes que aquest sigui realment el sepulcre de l’esmentat arquebisbe (Liaño, 1973, pàg. 139).

Es tracta d’un sarcòfag a doble vessant que reposa sobre dos lleons, situat sota un nínxol d’arc ogival i que amida 200 × 60 × 63 cm. Al vessant anterior es representa la figura jacent de l’arquebisbe revestit de pontifical i amb els seus atributs: mitra, bàcul, anell i pal·li, aquest en marbre blanc, com la figura del seu cap. Tipològicament aquest sarcòfag és un dels primers jacents a dos vessants que es conserven a Catalunya; el referit tipus assolirà durant el segle XIV un ampli desenvolupament dintre i fora del Principat. Consta que el 1792 uns picapedrers van remoure la llosa i s’adonaren que les despulles episcopals romanien íntegres; hi havia també el calze, la patena, un fragment de la mitra, els guants i les vestidures, a més de l’anell i el pectoral, malauradament desapareguts (Serra i Vilaró, 1960, pàg. 159). El 1854 la tomba encara restava intacta, i es feren altres exploracions el 1904 i el 1933, aquesta darrera realitzada pels canonges Joan Serra i Pere Batlle.

El cap en qüestió reflecteix els trets idealitzats d’un arquebisbe dignificat amb la mitra. Aquesta peça de la indumentària episcopal correspon al model anomenat mitra romana, establert a partir del segle XI (Gudiol i Cunill, 1902, pàg. 265). Presenta dues puntes o prominències, més o menys sortints i arrodonides, sobre el front la part posterior del cap; el perfil superior és vorejat per una sanefa de caboixons rodons, i l’inferior, com també l’eix de la mitra, són ornamentats amb un ample galó de pedreria, on es reprodueixen gemmes quadrades i ogivals: totes figuren en alt relleu respecte a la cinta suport, i l’encast queda remarcat mitjançant una incisió perimètrica. De sota la mitra surt un serrell de pèl que cau sobre el front, es prolonga i s’uneix amb els cabells que cauen entorxats per les temples, tot cobrint la part superior de l’orella i formant una cabellera curta, abundosa i marcada per multitud de subtils arestes que envolten el rostre i insinuen lleugers rínxols.

La faç mostra un oval allargassat: front ample i bombat, celles tènuement arquejades, ulls ametllats amb les parpelles closes, suggerides per una fina incisió lineal; pòmuls i mentó arrodonits, nas i llavis escapçats tot suggerint un tímid somriure. El conjunt dels trets facials ofereix un aspecte jovenívol, fràgil i serè. Aquests aspectes posen de manifest el domini tècnic i la capacitat d’expressió assolits per l’artífex, fent-se ressò de la calma, la placidesa i el naturalisme que caracteritza bona part de l’escultura del segle XIII. Si és evident que en tota l’escultura s’observa un cànon lleugerament estilitzat, d’un cert bizantinisme, palès també en la indumentària i els detalls de l’ornamentació mitral, la dolça expressió del rostre, la finesa i la suavitat de les faccions, juntament amb el tractament detallista dels cabells, responen a una influència de derivació classicista i anuncien ja el trànsit cap al naturalisme gòtic.

Per les seves característiques formals, l’obra és un compendi de volums en la figura corporal —propis de l’encarcarament romànic— i simplificació de formes més naturalistes en les faccions, com a particularismes protogòtics.

Bé que no consta documentalment qui fou l’autor de l’efígie que hem analitzat, darrerament hom la relaciona amb el mestre Bartomeu de Girona, pel fet que l’esmentat artífex es troba actiu i documentat a Tarragona entre el 1277 i el 1295 (Dalmases-José, 1985, pàg. 193).

Des del vessant estilístic es correspon amb les escultures executades durant la segona meitat del segle XIII, i probablement fou font d’inspiració per a l’artista que executà la figura jacent del sarcòfag de l’arquebisbe Joan d’Aragó (1327-34), situat al presbiteri de la seu de Tarragona; són evidents les concomitàncies expressives dels rostres d’ambdós personatges.

Posat que es verifiqués la identitat del conjunt funerari, l’obra podria datar-se aleshores entorn del 1287, pel fet que el 2 de maig de 1286 l’arquebisbe Bernat d’Olivella va disposar que la seva tomba fos instal·lada a Santa Tecla la Vella, i morí el 29 d’octubre de 1287. Si la sepultura no correspongués al referit prelat, podria establir-se com a datació possible el darrer terç del segle XIII. (AMS)

Orfebreria

El Museu Diocesà de Tarragona (núm. inv. 3 331) conserva des del 1933 un fragment del bàcul procedent del sarcòfag de l’arquebisbe Bernat d’Olivella, que fa 22 × 12 cm, i que hom data entre el 1272 i el 1287. L’element conservat correspon a la voluta superior d’un bàcul que anava emmanegada en un pal de fusta. Aquesta crossa és de tipus “serp”, composta originàriament per una espiral que formava tres cercles concèntrics. D’acord amb la seva estructura, el coronament s’ha resolt mitjançant els elements següents: un peu o endoll, el nus central o pom i la voluta amb ornamentació escultòrica. Tot el conjunt s’emmetxava en un bastó de fusta. Pel que fa a l’endoll —o part inferior que s’ajustava al pal—, té forma troncocònica, resolta en planxa de coure on són visibles els efectes de l’oxidació; no mostra cap element decoratiu.

El pom o nus és de secció ovalada i format per dos casquets esfèrics que s’uneixen en una anella o cinta amb buidats circulars: els sis més grans semblen aptes per a encastar-hi caboixons o pasta vítria; entre aquests s’han marcat d’altres menudes perforacions en disposició perimetral. No s’exclou la possibilitat que es tractés només de suggerir pedres fines, imitades mitjançant el buidatge. Ara bé: tenint en compte la resta de senyals que indiquen que tota la part superior del bàcul es va daurar, cal pensar aleshores en possibles encasts com a complements ornamentals, que farien l’efecte d’una peça noble i rica. Aquest pom té l’interior ple de resina i diverses perforacions en ambdós casquets.

El coronament —de peltre com el nus— és format per un tub de secció hemil·líptica que neix del pom i s’empetiteix fins a arribar al cap de serp o tarasca que decora l’interior de l’espiral. De la boca d’aquesta bèstia penja una creu grega potençada. Aquesta composició escultòrica, que representa a l’acabament del bàcul determinades bèsties malèfiques —drac, serp, llangardaix— juntament amb figures o signes sagrats, fou un recurs ornamental molt freqüent als bàculs europeus de l’època medieval. A més de simbolitzar la lluita entre el bé i el mal, la composició de signes religiosos i animals fantàstics permetia completar artísticament el buit de l’intradós de la voluta. El fet que trobem els mateixos motius ornamentals als bàculs de peltre i als de coure esmaltat procedents de Llemotges, ens fa pensar que tots plegats seguien models i patrons semblants.

L’esmentat coronament o crossa de peltre s’encastava en un bastó de fusta pintat amb bandes policromes. Així aparegué en l’exploració que els canonges Joan Serra i Pere Batlle feren, el 9 de novembre de 1933, al sepulcre arquebisbal de la capella de Santa Tecla la Vella, atribuït a Bernat d’Olivella. L’esmentat prelat fou elegit arquebisbe de Tarragona l’any 1272 i va romandre en aquesta seu fins el 29 d’octubre de 1287, data de la seva mort. Podem situar cronològicament el bàcul dins el període de temps durant el qual governà l’arxidiòcesi tarragonina, preferentment abans del 1287. (AMS)

El Museu Diocesà de Tarragona conserva des del 1933, procedent del sarcòfag de l’arquebisbe Bernat d’Olivella, un conjunt de calze i patena (núms. 3 332 i 3 333, respectivament, de l’inventari) que fan 11,5 × 10,5 cm (calze) i 13,5 cm (patena) i que hom data de l’entorn del 1287. Ambdues peces són fetes en planxa de peltre. El calze s’estructura en tres parts: la copa, el nus i el peu. El peu —molt malmès— és circular i té una base de sustentació totalment aplanada amb rebava de perfil convex; s’insinua un escalonament a partir del qual l’endinsada peanya s’aixeca i s’estreny formant un tub cilíndric que allotja el nus de secció semicircular aplanada. La copa —força ampla— és semisfèrica i ben conservada; només s’hi aprecien alguns escantells al perfil del llavi. Tècnicament ha estat resolt per l’engalzament de les successives peces que el formen.

La patena té forma de plat extremament pla. Consta de tres peces soldades entre si: el fons —més gruixut— és decorat mitjançant una incisió perimètrica en forma de ziga-zaga i una creu grega de braços triangulars units pels vèrtexs, situada al mig del plat, el qual té el cos en talús i la vora prominent.

La matèria emprada en la manufactura del calze i la patena ha estat el peltre: un aliatge de zinc, estany i plom, que es va utilitzar fins al voltant del segle XIV. Ja als segles XI i XII es troben calzes fets amb aquest material. Probablement s’utilitzà a partir del concili de Reims (803), on es prohibí l’ús dels calzes de fusta, vidre, estany, aram o llautó (Gudiol i Cunill, 1902, pàgs. 281-284).

Tipològicament, aquests dos objectes són exponents de les tendències formals pròpies del segle XIII. En els calzes que coneixem d’aquest període, s’observa la relació similar que hi ha entre les mides diametrals de la copa i el peu, com també la manca d’importància que es dóna al nus, reduït a una funció exclusivament utilitària, sense cap pretensió decorativa. D’altra banda, l’estructura circular i gairebé plana de les patenes possibilitava que s’utilitzessin com a cobertes naturals dels calzes.

Malgrat l’aspecte rústic i pobre que ofereixen aquestes peces de peltre, no pot excloure’s el seu ús en la litúrgia eucarística, a més del seu caràcter funerari. Normalment, aquesta mena de vasos i patenes han aparegut enterrats junt amb els seus propietaris, ja fossin bisbes o sacerdots. Així, quan el 1792 uns picapedrers van retirar la llosa sepulcral del sarcòfag de l’arquebisbe Bernat d’Olivella, observaren —entre d’altres atributs episcopals— el calze i la patena referits (Serra i Vilaró, 1960; Ramon, 1989, pàg. 224). El 1854 la seva tomba encara restava intacta. Altres reconeixements del sepulcre es feren el 1904 i el 1933, any en què es retiraren de les despulles el calze i la patena analitzats, un fragment de la mitra, els guants i les vestidures per ser destinades al Museu Diocesà de Tarragona. El pectoral i l’anell episcopals havien desaparegut.

A Catalunya es coneixen altres peces molt semblants i fetes del mateix material, datades al segle XIII. Semblants són el calze i la patena procedents de Sant Andreu de Llavaneres (Maresme), conservats al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 9 710), i encara més el calze i la patena trobats a la tomba de Sant Bernat Calvó, també guardats a l’esmentat museu (núms. inv. 10 614 i 10 615, vegeu el vol. XXII, pàgs. 231 i 229-230, d’aquesta col·lecció). Així mateix poden relacionar-se els dos que pertanyen al tresor de la catedral de Girona, i que hi són inventariats amb els números 91a i 91b (vol. XXIII, pàgs. 152-154, d’aquesta col·lecció).

L’estat de conservació és força deficient, sobretot el de la base del calze, la qual es troba molt afectada per la corrosió, igualment visible a la copa i la patena. (AMS)

Indumentària

El Museu Diocesà de Tarragona conserva un conjunt d’indumentària datable al segle XIII, format per tres peces (núms. inv. 3 279, 3 280 i 3 281) que procedeixen dela tomba de l’arquebisbe Bernat d’Olivella; són la mitra, un guant i un parament de la seva alba.

La mitra, de la qual se’n conserva la part davantera (34 × 25 cm), és feta en seda brodada amb fil d’or i té forma triangular. El brodat representa el martiri de sant Esteve, on tres botxins apedreguen el sant agenollat amb les mans juntes i mirant al cel; aquesta escena està flanquejada per una estrella i una branca d’arbre estilitzada. A la part alta, entre núvols resolts mitjançant cinc circumferències, apareix la mà de Déu (Dextera Dei) amb la inscripció SCS-STE-FA-NUS. A la part del darrere es veu la tela que unia les dues parts de la mitra ornamentada amb circumferències i llunetes brodades amb fil d’or. La faixa que l’envoltava és d’un teixit de fil d’or amb un joc de figures romboïdals.

El guant és de seda blanca feta de punt mitjà i fa 20 × 12 cm. Al dors hi ha aplicada una circumferència de seda vermella on, brodada en fil d’or, hi ha representada la mà de Déu entre el sol i la lluna i la inscripció DEXTERA DEI al voltant, amb una creu que separa el principi del final de la inscripció.

El tercer element d’aquest conjunt devia ser un dels paraments que ornamentava l’alba de l’arquebisbe. És una franja formada per cinc llistes, dues per banda de 2 cm d’amplada i una central emmarcada per aquelles. La central presenta una combinació d’elements vegetals estilitzats emmarcats per quadrats. Hom no pot apreciar el color original per la descomposició que ha sofert; actualment és d’un color groguenc. (SRV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Morera, 1899, vol. II, pàgs. 833-846
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, vol. III (I), pàgs. 417-418
• Capdevila, 1935
• Rius, 1946, vol. I, pàgs. 152 i 158
• Serra i Vilaró, 1960
• Recasens, 1966-75, vol. II, pàgs. 368-370
• Liaño, 1979-80, núm. 3, pàgs. 125-150
• Ramon, 1990, pàgs. 37-49
• Costa i altres, 1995, pàg. 43.

Bibliografia sobre l’escultura

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 417-418
• Serra i Vilaró, 1960
• Liaño, 1979-80, pàgs. 125-150.

Bibliografia sobre el sarcòfag

• Gudiol i Cunill, 1902
• Serra i Vilaró, 1960
• Liaño, 1979-80
• Blanch, 1985 [1951]
• Dalmases-José, 1985, vol. 2
• Pallium, 1992, pàg 80.

Bibliografia sobre l’orfebreria

• Serra i Vilaró, 1960, pàgs. 166, 168
• Thesaurus/Estudis, 1986, pàgs. 94-95
• Millenum, 1989, pàg. 224
• Pallium, 1992, pàgs. 81, 82.

Bibliografia sobre la indumentària

• Millenum, 1989, pàgs. 224-225
• Pallium, 1992, pàg. 83.