La constitució
El Banc Ibèric es constituí a Barcelona el 5 de novembre de 1881. L’objectiu social era “auxiliar directamente con sus recursos a todas las clases industriales de España...; y a la vez atender también al servicio del comercio, como poderoso auxiliar que es de la industria” (art. 2 dels estatuts). Un objectiu general, per tant, però clarament més enfocat a la inversió en negocis que a les operacions comercials.
El capital subscrit és importantíssim: 50 milions de pessetes. Com era tradicional, el capital realment desemborsat en el moment de la subscripció és molt menor: el 25%, o sigui 12,5 milions. Tot i així, la xifra és de primera categoria.
La primera Junta de Govern (1881) era:
- President – Francesc de Paula Rius i Taulet, alcalde de Barcelona
- Vicepresident – Mateu Llasat i Puig
- Directors – José Gallardo i Guerrero; Ricard Roca i Molina; Jacint Aran i Serra
- Vocals – Rafael Grassot i Valldejuli; Francesc Villà i Lucena; Rafael Sabadell i Ferrand
El capital està relativament repartit, ja que hi ha tres accionistes que tenen, cadascun d’ells, el 22% del capital —el 66% en total—, mentre disset accionistes més completen el 34% restant, tots ells amb el 2%. Els tres grans accionistes són:
- Ricard Roca i Molina, comerciant de Barcelona;
- Jacint Aran i Serra, propietari, també domiciliat a Barcelona, de la casa de comerç Aran i Companyia;
- José Gallardo i Guerrero. No devia ser català, tot i que té el domicili barceloní.
Títol del Banc Ibèric, 1881.
Ells tres seran els directors executius de la societat i els primers responsables de la seva marxa. El president, Francesc Rius i Taulet, és un home representatiu i que dóna prestigi a l’empresa, ja que és l’alcalde de Barcelona. Però no tindrà cap paper executiu.
Un cop constituït el banc, s’assabentaren que a Madrid s’havia constituït un altre banc amb el mateix nom, uns dies o unes setmanes abans. Però no va passar res. El Banc Ibèric barceloní va tenir una vida curta, però no la va tenir gaire més llarga el banc madrileny, que fou liquidat, probablement, el 1908 (vegeu La Banca española en la restauración, Servicio de Estudios del Banco de España, Madrid 1974, volum segon, pàg. 222).
La Companyia dels Ferrocarrils Econòmics de Villena a Alcoi, a Iecla i a Alcúdia de Crespins
Obligació de la companyia ferroviària. La inversió del Banc Ibèric es concentrarà en la Companyia dels Ferrocarrils Econòmics de Villena a Alcoi i Iecla.
El Banc Ibèric té un primer projecte al seu davant, com la majoria dels bancs creats en aquest període. I com una part d’ells es tracta d’un negoci ferroviari: la línia que, tenint com a centre la ciutat de Villena (Alt Vinalopó), al País Valencià de parla castellana, aniria fins a Alcoi, i a la qual s’afegirien dos ramals: el que uniria Villena amb Iecla, a Múrcia, i el que ho faria amb Alcúdia de Crespins (Costera), on enllaçaria amb el ferrocarril de València a Almansa. Villena era ja una població amb enllaç ferroviari, el del ferrocarril de Madrid-Saragossa-Alacant. Són unes regions agrícoles, dedicades preferentment a la vinya i a la producció de vi. La justificació del ferrocarril es troba més en les mercaderies que hauria de transportar que en els passatgers que poden proporcionar uns nuclis de població petits (Villena: 14 450 habitants, segons el cens del 1887).
En aquests projectes ferroviaris, el protagonisme inicial correspon a la persona que tramita o té la concessió administrativa per a construir-lo. El concessionari l’ofereix a un grup financer, a canvi de diners o d’accions de la societat que s’ha de constituir. El que tramitava la concessió, quan es constituí el banc, era Ángel Calderón Martínez, enginyer, resident a Madrid. La concessió porta data del 27 de juliol de 1882.
La Companyia dels Ferrocarrils Econòmics de Villena a Alcoi, a Iecla i Alcúdia de Crespins es constituí a Barcelona el 16 d’agost de 1882, tres setmanes després de la concessió. La societat anònima tindrà un capital subscrit de 13 015 000 pessetes, del qual es desemborsarà en un primer moment el 20% o sigui 2 603 000 pessetes. El Banc Ibèric subscriví el 30,7% del capital. Altres accionistes importants —amb el 14,6% del capital cadascun— són Ángel Calderón Martínez, Josep Maria Lluís Santonja i Almella, propietari i veí de la ciutat de València, i Manuel Balbàs Carranza, advocat, resident a Madrid. El director gerent era Jacint Aran i Serra i sembla clar que ocupa el càrrec en nom del Banc Ibèric, el principal accionista. A l’escriptura de constitució, la Junta de Govern encarregà la compra de la concessió administrativa per a construir el ferrocarril a Ángel Calderón.
Uns beneficis extraordinaris i l’acord de liquidació
El primer exercici social complet del banc fou esclatant. Pocs mesos després de la seva constitució, el 1882, el banc pagà als seus accionistes un dividend a compte dels resultats de l’exercici de 2 milions de pessetes. El 15 de gener de 1883 la Junta de Govern informava als accionistes que durant l’any anterior havien tingut uns ingressos de 5 397 836 pessetes i uns beneficis nets de 4,3 milions. Es va pagar un nou milió de pessetes com a dividend complementari, de manera que la rendibilitat del títol va ser aquell any del 24%. El mateix any 1883 es pagà un tercer dividend, a compte de l’exercici.
El mes de gener del 1882, al cap de pocs dies d’haver-se constituït, l’acció del banc es cotitzava a la Borsa de Barcelona amb una forta plusvàlua. El títol, que tenia desemborsades 125 pessetes, en valia 305, o sigui amb una plusvàlua del 144%. Uns mesos més tard —al novembre del 1882—, tot i els pagaments realitzats, la plusvàlua era tan sols del 25%.
Els beneficis extraordinaris obtinguts procedeixen de la venda a la companyia ferroviària de la concessió administrativa per 3,5 milions de pessetes. Aquests ingressos són els que permetran pagar els tres dividends esmentats. Des d’aquell moment, tot són despeses, ja que és el banc el que ha de pagar totes les factures que corresponen a la construcció del ferrocarril.
El banc quedà vinculat des d’un primer moment a la marxa del Ferrocarril de Villena, de manera exclusiva. Al final del 1883 i vista ja la marxa negativa de la conjuntura econòmica, la Junta acordà retirar per compra la meitat de les accions en circulació del banc, al canvi del 27%, o sigui amb una plusvàlua de dos enters (8%). Es tractava de retirar un capital per al qual no es veia altra aplicació, tot i que en aquesta Junta d’Accionistes es parla de “realizar varios negocios que tiene en estudio”.
Un any més tard, en Junta d’Accionistes celebrada el 13 de desembre de 1884, el Banc Ibèric es declarava en liquidació i nomenava una Comissió liquidadora responsable. L’acord de liquidació no suposava en principi una acceptació de pèrdues, sinó la impossibilitat de complir amb l’objectiu social. El banc es creà per fer negocis i amb un gran capital subscrit, però quan la conjuntura indica que els negocis són impossibles i s’endevinen els problemes de l’única inversió realitzada, la societat es declara en liquidació. La resolució de liquidar no va neguitejar especialment els accionistes, que veien en tot cas com es fonia un somni de grans beneficis, però no el capital que hi havien posat. Els problemes tot just començaven.
Unes baralles inacabables
El Ferrocarril tenia el 1884 uns 54 quilòmetres de via fèrria en funcionament, sobre un total previst de 109. Els primers treballs es van fer des de Villena en direcció a Alcoi, però arribaren només fins a Bocairent. Construïren també 21 quilòmetres en direcció a Iecla, però s’aturaren a tres quilòmetres de la població. L’empresa funcionava però per sota de les expectatives. La Companyia havia demanat diferents dividends passius per fer front al seu endeutament amb el Banc Ibèric i havia emès obligacions, però el capital no era suficient.
El 19 de gener de 1885, Manuel Balbàs, advocat de Madrid, i un dels promotors del Ferrocarril, es comprometé en contracte a continuar i acabar les obres de construcció del Ferrocarril per un preu de 2,4 milions de pessetes. Però al cap de pocs mesos van esclatar conflictes laborals entre el personal de la línia —que no cobrava—, el constructor i l’empresa ferroviària.
Mentrestant, a Barcelona els accionistes del Banc Ibèric estaven a l’espera de notícies de la Comissió liquidadora, que no en donava, ja que també ella estava pendent de les notícies que li arribaven del País Valencià. La Comissió atenia algunes factures que li presentaven els de l’empresa ferroviària, amb la intenció de mantenir el seu patrimoni principal i en denegava d’altres. En conjunt, s’incrementava el deute amb el ferrocarril.
El mes de juny del 1887 el Ferrocarril de Villena es declarà en suspensió de pagaments en no poder fer front als seus deutes. S’inicià aleshores una batalla jurídica a quatre o cinc bandes, entre la Comissió liquidadora del Banc Ibèric, una comissió d’accionistes del mateix banc —oposats a la liquidadora—, la Companyia ferroviària, Manuel Balbàs —el constructor— i també altres creditors.
L’actiu del Banc Ibèric estava constituït fonamentalment per títols i crèdits del Ferrocarril. A les accions inicials, que havia subscrit, s’hi havien afegit gairebé totes les restants, ja que el banc havia concedit crèdit als accionistes del Ferrocarril amb garantia de les accions i havia hagut de quedar-se-les en ser el crèdit incobrable. Una bona part de l’emissió d’obligacions acabarà també a la seva cartera per les mateixes raons. L’any 1888 el Banc Ibèric tenia un actiu de 8 milions, dels quals 7,5 estaven relacionats amb el ferrocarril. Al final del 1887, les poques operacions sobre accions del Banc Ibèric que es van fer a Borsa, cotitzaven al canvi de 4 pessetes, o sigui amb una depreciació del 84% del seu valor nominal.
Fullet publicat el 1892. El Banc Ibèric tancarà en el marc d’unes baralles inacabables i un considerable escàndol.
L’any 1889, més de quatre anys després de l’acord de liquidació, els accionistes no havien vist ni una pesseta i es mobilitzaren contra el Consell. És l’any en què dimití Rius i Taulet, com a president. Cal afegir que era persona respectada per totes les parts i que no se li imputà cap benefici extraordinari en l’operació.
Un petit accionista del Banc Ibèric i comptable de professió, Emili Oliver i Castañer, publicarà dos fulletons entre el 1892 i el 1893. Els títols són prou explícits:
“Voz de Alarma. Cuatro palabras a los accionistas del Banco Ibérico y a los acreedores de la Compañía de los ferrocarriles económicos de Villena a Alcoy, a Yecla y Alcudia de Crespins, sobre la mala gestión y censurables propósitos de los actuales mangoneadores de ambas sociedades.” (Barcelona 1892.)
“Al Vado o a la Puente. Impresiones sobre la desastrosa liquidación del Banco Ibérico y partido que deben tomar los accionistas para salvar el resto, hoy comprometido, de sus capitales, enteramente subordinado al porvenir del Ferrocarril de Villena.” (Barcelona, gener del 1893.)
El final de la història no arribarà fins a l’inici del segle XX. Una Junta extraordinària d’accionistes, celebrada el 12 de setembre de 1901 acordà pagar 7,50 pessetes a cada acció del banc, o sigui el 30% del capital desemborsat.
El Ferrocarril es reorganitzarà el 1902 i modificarà el seu nom, reduït a les línies existents en explotació: ara serà la Companyia de Ferrocarrils Econòmics de Villena a Alcoi i Iecla. Al cap de tres anys tornarà a suspendre pagaments. Però això ja és una altra història.