La constitució
Estatuts del Banc Universal, 1883.
Es creà el 27 de desembre de 1881. El nom ja ho diu tot, tant pel que fa a l’objectiu social, com a les ambicions. Es tracta de “dedicar grandes capitales al auxilio del comercio y de la industria, a la construcción de obras públicas de reconocida utilidad y al mejoramiento de todas las fuerzas vivas del país”. Es proposa fer les coses “en grande escala” i per això fixa un capital de 100 milions de pessetes, representat per 200 000 accions de 500 pessetes cadascuna. Però, seguint la tradició i les exigències legals, demana el desemborsament immediat del 5% del capital.
Unes cinquanta persones atorgaren l’escriptura de constitució, tot subscrivint 100 000 accions, la meitat de les previstes i el mínim exigit per llei. El capital està força repartit, ja que la majoria subscriuen de 2 000 a 2 500 accions.
El Consell d’Administració (1881) fou el següent:
- President – Francesc López Fabra
- Vicepresident – Antoni de Barnola i Verdaguer
- Directors – Francesc de Sales Jaumar i Andreu; Eliseo de Olalde y Rodríguez; Andreu Piñol i Pereanton
- Sotsdirectors – Rafael Rabell i Patxot; Josep Bartomeu i Pratdesaba; Pere Garriga i Nogués
- Vocals – Emili Vidal i Torrens; Joaquim Alomar i Font; Joaquim de Cabirol i Pau; Jaume Brossa i Reixach; Àngel Josep Baixeras i Roig; Antonio Ortiz de Tejada; Ernest Tous i Repetti; Jaume Rius i Lladó; José Nieto Ozores; Antoni Muntañola i Portabella
Francesc López i Fabra, president del Banc Universal (Diario Oficial de la Exposición, 1888).
El president és un home que té autoritat: Francesc López Fabra. Professionalment va ser enginyer militar, i arribà a la graduació de coronel. El 1869, retirat de l’exèrcit, es quedarà a viure a Barcelona, i es vincularà a la vida comercial de la capital catalana. Serà president de l’Ateneu barceloní i comissari regi a l’Exposició Universal de Filadèlfia (1876). Més tard, tindrà el seu paper a la de Barcelona l’any 1888 com a president del jurat superior del certamen. López Fabra està acompanyat al Consell del Banc Universal per persones ben significatives de la nova burgesia industrial i comercial catalana: Ernest Tous —de La Maquinista Terrestre i Marítima—, Pere Garriga Nogués —de Garriga Nogués germans, futurs banquers—, Emili Vidal i Torrens —de la casa Vidal Ribas—. El domicili social del Banc Universal s’establirà en un pis principal del núm. 6 del carrer de la Ciutat.
Afortunadament, mínima activitat
Els promotors del banc no tenien res entre mans. O si ho tenien, no van fer cap esforç per tirar els projectes endavant. El Banc Universal és una entitat de crèdit que es proposava fer grans coses, però que en veure que el vent ha canviat de direcció, tot just quinze dies després de constituir-se s’atura en sec. Només se li coneixen dues operacions: un crèdit de 300 000 pessetes al Banc Regional d’Igualada amb la garantia solidària del seu Consell, i un altre de 90 000 pessetes a un comerciant barceloní —Taulina—.
Al final del 1883 se celebrà una junta d’accionistes per modificar els estatuts. El capital es manté en 100 milions, però es creen quatre emissions de 50 000 accions cadascuna, de les quals només n’hi ha una en circulació, amb el 20% del nominal desemborsat: 5 milions de capital real. Surten les primeres veus que demanen la dissolució de la societat i el retorn del capital aportat als accionistes, tenint en compte que el banc no fa res, no reparteix dividends ni tampoc no arrossega pèrdues.
L’acord de liquidació, impugnat
El 22 de març de 1884 el Banc Universal reuní els seus accionistes. Un cop aprovats els comptes, el Consell proposà la dissolució de la societat. El president va demanar que els qui hi estaven d’acord es posessin drets, i en veure dreta una majoria va manifestar que l’acord era unànime i que es donava per aprovada la dissolució. Algú li va fer notar que li era impossible veure els qui estaven asseguts i aleshores es repetí la votació, però a la inversa, de manera que l’únic que s’aixecà era el representant d’Àngel Baixeras, el qui representava més accions del banc. Aquest, però, finalment es va abstenir, de manera que l’acord es donà per bo.
L’acord va ser impugnat pel mateix Àngel Baixeras per defectes formals i defectes de fons en la votació. Explicarà en el seu escrit d’impugnació que el notari que va donar fe de l’acte només va veure els accionistes que es van aixecar a la sala on hi havia la presidència, sense adonar-se que n’hi havia d’altres en habitacions contigües, fora de la seva vista. Farà un recompte nominal dels vots en contra —començant pel seu, que ara era negatiu— i la conclusió era que s’havia perdut la votació de dissolució. Baixeras argumentà que estava disposat a acceptar una reducció de les tres quartes parts del capital nominal, però que considerava convenient el manteniment de la societat. D’aquesta manera no es consolidava la pèrdua de 463 000 pessetes, per les despeses fetes quan es constituí la societat, i era possible utilitzar la societat per a afers nous que es presentessin, si arribaven temps millors.
El procés de liquidació, que s’havia posat en marxa, quedà aturat en guanyar Baixeras la seva reclamació judicial.
La Reforma Interior de Barcelona i el Pla Baixeras
Àngel Baixeras, autor de la primera Reforma Interior de Barcelona, intentà que el Banc Universal es fes càrrec del seu projecte.
Àngel Baixeras fou el primer a parlar d’un pla de Reforma Interior de Barcelona. Es tractava de facilitar les comunicacions en el nucli antic de Barcelona mitjançant l’obertura de dues grans vies que anaven des de la part de muntanya, fins al mar, i una altra de transversal, al nivell de la catedral. L’avantprojecte fou presentat el 20 de gener de 1879.
L’Ajuntament de Barcelona redactarà un projecte de Reforma, d’acord amb el que s’anomenarà Pla Baixeras, que serà aprovat per Reial Ordre de 16 de juliol de 1889. Les obres van ser encarregades a Baixeras, el qual les traspassà al Banc Universal, entitat que controlava —el 22 de juny de 1891—.
Sis mesos mes tard, al desembre del 1891, Maurici Serrahima, assessor jurídic de l’Ajuntament de Barcelona, considerava caducada la concessió de les obres per incompliment del contracte, en no haver-se iniciat en el termini previst. L’oposició dels afectats per les expropiacions previstes era forta i es cancel·lava el projecte de Reforma.
Àngel Josep Baixeras morí al començament del mes de novembre del 1892. L’Ajuntament de Barcelona en dirà que “la figura del autor del proyecto de Reforma debe destacarse entre los ciudadanos ilustres... por la energía que demostró en defensa de su obra, energía que sólo podía mantenerse, fundada en dos bases: en una intención honrada y en un gran amor a la ciudad” (Reforma Interior de Barcelona, Barcelona 1907, pàg. 30).
Pocs dies després de la mort d’Àngel Baixeras, el Banc Universal convocava Junta per rescindir el contracte amb l’Ajuntament i iniciava una reducció de capital, que portarà a la seva liquidació.
La Reforma Interior de Barcelona haurà d’esperar uns anys. El 1907 l’Ajuntament la tirarà parcialment endavant. Ara tindrà el suport financer d’un altre banc, el Banc Hispano-Colonial.