La creació
Es va constituir a Igualada el 28 de novembre de 1881. El seu objectiu era general, com és el cas de la majoria dels bancs creats durant la Febre d’Or. I també com la majoria d’ells demostrava una gran ambició en fixar un capital molt elevat: 7,5 milions de pessetes, representat per 15 000 accions de 500 pessetes. L’escriptura indica que el capital podrà ser doblat de manera immediata, si així ho acorda la Junta d’Accionistes.
L’endemà de la constitució, el dia 29 de novembre, es donarà la relació dels subscriptors, que ho fan per un total de 9 994 accions. Els promotors en subscriuen 7 090 i la resta —2 904— és conseqüència d’un severíssim prorrateig, ja que es van sol·licitar 30 658 accions. Entre els promotors hi ha accionistes residents a Barcelona i a Igualada. Els més importants són Leon i Companyia de Barcelona —1 400 accions—, Josep Ramon de Villalón, advocat —1 200—, Rossend Fàbregas, comerciant d’Igualada —1 000—, Francesc de Paula Aguilera, també comerciant, Macià Boada, fabricant i propietari —600— i Marià Regordosa, industrial —500—. A la relació hi figuren tots els noms de la burgesia emprenedora igualadina, com els Boyer, Catarineu i Riba.
El primer Consell d’Administració (1881) del Banc Regional d’Igualada:
- President – Josep Riba i Aguilera
- Vicepresident – Josep Ramon de Villalón i Echevarría
- Vocals – Josep Margenat i Palet; Josep Font i Bisbal; Rossend Fàbregas i Alier; Marià Regordosa; Joaquim Boyer i Ferrer; Macià Boada i Estradé
- Secretari – Lluís Albín i Fasson
- Director general – Lluís Ferrer
Els subscriptors desemborsaren el 5% del capital nominal en el moment de la constitució i un altre 10% al febrer del 1882. I aquí s’acabaren les aportacions, perquè la baixa de cotitzacions a Borsa va frenar sobtadament tots els moviments especulatius i va crear un greu conflicte a administradors i administrats: als primers perquè sabien que trobarien greus dificultats si demanaven nous dividends passius als accionistes, i als segons perquè molts d’ells no tenien els diners per fer-ho i arriscaven el capital invertit. El capital aportat efectivament va ser de 522 825 pessetes.
El banc només presentarà un balanç, el corresponent a l’exercici 1882 (vegeu el quadre). Va fer uns beneficis de 35 000 pessetes i repartí un dividend que suposava el 6% de la inversió feta.
El primer acord del banc va ser la compra del negoci de banca Viuda i Fill de Pere Ferrer, que actuava a Igualada. Els venedors cobraran amb accions del banc i Lluís Ferrer serà nomenat director general.
Les baralles i les discussions en el Consell començaran aviat. En bona part, com a conseqüència de la baixa de les accions del banc, que perdran aviat la plusvàlua amb la qual cotitzaven en el primer moment. És fàcil adonar-se que el banc no serà la font dels grans beneficis que es preveien alguns mesos abans. El vicepresident Ramon de Villalón presentà aviat la dimissió, i quan el mes de febrer el Consell acordà un nou dividend passiu del 10%, es va trobar amb l’oposició i la dimissió de quatre consellers més —Ezquerra, que havia substituït Villalón, Boada, Fàbregas, i Font—. El banc quedarà a les mans del president Riba, del nou vicepresident Josep Margenat i del secretari Albín, que són els qui prenen part en les deliberacions, mentre els altres hi assisteixen només de tant en tant.
Acció del Banc Regional d’Igualada, 1881.
Els clients mostren aviat un cert neguit, al qual s’afegeix la premsa local. El “Semanario de Igualada” publicà una nota —1882— en la qual el periodista es preguntava pel present i futur del banc i acabava manifestant que “no fuera extraño que dentro poco hiciera el salto de la garrocha, pero con desgraciada suerte”. Aquesta curiosa expressió va indignar el Consell d’Administració, que presentà una denúncia al Jutjat per injúries.
Les operacions d’actiu
El banc aprecia que “la imensa mayoría de los pagarés descontados en esta plaza han sido desatendidos a su vencimiento, sea por la falta de costumbre en este comercio, sea por otra causa” (gener del 1883). S’acordà que “se abstenga la Dirección de descontar pagarés en esta plaza, sea cualquiera la persona de quien procedan” (gener del 1883). Les operacions de crèdit es limiten als accionistes del banc i tenen molt poca importància.
El banc es proposava proveir Igualada dels serveis públics indispensables. El primer era el gas per a l’enllumenat. Es va tenir un primer contacte amb la Societat per a l’Enllumenat d’Espanya i Portugal —creada també el 1881 a Barcelona—, es demanà després pressupost a diverses empreses i finalment s’acordà instal·lar la fàbrica per compte propi, amb un pressupost de 82 000 pessetes. La fàbrica de gas serà l’única realització del banc.
Van tenir converses amb Manuel Girona i el seu Crédito General de Ferrocarriles per a la construcció del ferrocarril d’Igualada a Sant Sadurní d’Anoia, però les converses no reeixiren. També projectaven finançar l’arribada d’aigües a la ciutat, però els problemes generals se’ls tiraren al damunt.
Dipòsits
Pel que es desprèn del balanç tancat al final del 1882, els dipòsits de tercers van tenir una mínima importància: 100 000 pessetes entre comptes corrents, llibretes d’estalvi i dipòsits en metàl·lic.
La sucursal de Barcelona
El banc obrirà des del primer moment una sucursal a Barcelona, que es preveu dotar amb 750 000 pessetes, però que es rebaixarà immediatament a 250 000 pessetes. La delegació es posarà a les mans de Leon i Companyia, que són els primers accionistes del banc, i és evident que els administradors esperen molt de la sucursal barcelonina. Però la topada arribarà molt aviat. La delegació invertí pel seu compte la dotació rebuda en valors ferroviaris, en l’espera d’inversions més profitoses. La central igualadina no veurà amb bons ulls aquesta inversió i en forçarà la liquidació, que provocarà pèrdues, ja que continuava la baixa de cotitzacions. Leon i Companyia s’ho va prendre molt malament, va cessar en la seva delegació i va vendre’s les accions.
El procés, que portarà a la fallida
Escrit de la sindicatura referent a la fallida. El Banc Regional d’Igualada acabà en un procés de fallida.
Al juliol del 1883 el Consell es va assabentar que hi havia problemes de liquiditat a la central d’Igualada, com a conseqüència d’un retard en la tramesa de fons des de Barcelona. Primer es van atribuir a imprevisió, però una inspecció de les oficines de la sucursal posà en evidència que es tractava d’un problema de fons. L’oficina tenia una morositat alta entre els seus creditors. Destacaven entre els deutors Manuel Bertran i Fills, una empresa de Barcelona i Igualada, Joan Bagués i Fills, de Sabadell, i Pere Canals i Companyia de Manresa. Fa la impressió que l’oficina barcelonina havia arreplegat les deixalles d’un mercat en el qual una oferta elevada de crèdit havia permès que empreses que no se’l mereixien l’obtinguessin.
Al principi de novembre del 1883 el director general, Lluís Ferrer, va presentar la dimissió. “Las disidencias personales y distinto modo de apreciar ciertos hechos han creado una situación dificultosa, marcando distintas tendencias entre el Consejo, la Administración y esta Dirección”, dirà. La direcció va quedar a les mans de l’administrador Francesc de Paula Aguilera. Un dels consellers expressa aleshores el temor “de que la complicidad de negocios y cuentas que pendían en la sucursal de Barcelona podía ocasionar algunas dificultades en la marcha de la misma que trascendieran en el curso de los negocios de esta Central”. L’enrevessada expressió fa que s’acordi liquidar la sucursal i demanar un crèdit per a fer-ho (acta del 28 de novembre de 1883).
Banc Regional d’Igualada. Balanç el 31.12.1882 (en pessetes).
Joan Coma, el vocal del Consell que havia inspeccionat la sucursal de Barcelona, conjuntament amb el president Riba, presentà la dimissió el mes de desembre “por haber desatendido la sucursal algunos acuerdos del Consejo”. Aquest va pregar-li que anés a explicar quins eren aquests fets, però ell s’hi va negar, fet que fa pensar al Consell “que el verdadero motivo —de la dimissió— puede ser el de huir de responsabilidades personales”. El Consell ha quedat, de fet, reduït al president Riba, al vicepresident Margenat i al secretari Albín.
Va ser el secretari qui al començament de gener del 1884 va anar a Barcelona per motius particulars i visità la sucursal del banc. “Con grandísima sorpresa oyó del Sr. Administrador que la marcha de los negocios se hacía muy difícil, sinó imposible,... que temía no poder atender los pagos el día que por cualquier concepto se presentara una obligación imprevista.” (19 de gener de 1884.) Amb el convenciment que l’actiu era encara superior al passiu, el Consell va insistir en l’acord de liquidació, que passava per l’obtenció d’un crèdit. El Banc Universal, que ja era creditor seu, es negà a concedir-lo i el mateix passà amb el Banc Franco-Espanyol i el de Préstecs i Descomptes, als quals el sol·licitaren. En conseqüència s’acordà la convocatòria d’una Junta extraordinària d’accionistes “a fin de resolver sobre la conveniencia de proceder a la liquidación del Banco”.
La situació empitjorà al començament de febrer del 1884, quan Jover i Companyia —la futura Banca Jover— reclamarà el pagament d’una quantitat que li devia la sucursal de Barcelona. S’embolicà encara més amb una reclamacio d’un client, que no acceptava un càrrec fet per una pretesa compra d’accions del banc, que s’havia abonat a l’administrador Aguilera. Mentrestant, el comptable manifestava que es veia incapaç de tancar el balanç el 31 de desembre de 1883.
La petició de fallida per part d’un dels creditors va portar a la declaració judicial de fallida del Banc Regional d’Igualada el 4 d’abril de 1884. El procediment durà dotze anys, fins que fou aprovat el conveni amb els creditors per la Junta d’Accionistes del banc el 23 de novembre de 1896. Suposa la cessió de tot l’actiu, entre el qual figura amb especial menció la fàbrica de gas d’Igualada.