Situació
Un aspecte de les ruïnes d’aquest despoblat, disposades en terrasses en el pendent del puig que li dona nom.
ECSA - A. Roig
Puiforniu o Puigforniu és en un dels contraforts de la serra Espina, que baixa cap a ponent al vessant esquerra del Flamicell. El turó de Puiforniu és una carena abrupta a la qual només es pot arribar pel costat de ponent.
Mapa: 33-10(214). Situació: 31TCG335927.
Per a accedir-hi cal anar fins a Beranui per una carretera que surt de la Plana de Mont-ros. Per una pista que hi ha a l’entrada del poble cal enfilar-se fins a l’últim prat de pastura i d’aquí s’ha de seguir, en direcció a migdia, el camí d’Envall. Després d’uns 30 minuts de camí s’ha de seguir un corriol a l’esquerra que continua ja per la carena del turó fins al mateix despoblat. (ARD)
Història
Molt probablement cal situar en aquest despoblat l’antiga parròquia de Sant Feliu de Montformit i el castell de Montformit, esmentats en els quadres d’esglésies i castells de la comarca. (APF)
Despoblat
Les característiques naturals de l’indret són prou dominants perquè l’assentament humà s’hagués d’adaptar totalment a les condicions del medi. Aquestes característiques, però, afavoriren a la vegada l’estratègia defensiva del poblat.
La carena, com ja s’ha dit, és un estrep de roca tallat per tots els costats menys pel sector de ponent, que és l’únic camí per a accedir-hi.
El poblat es va estructurar en terrasses graonades a partir de la carena superior i per tot el pendent de migdia.
L’àrea d’ocupació és d’uns 2 400 m2, en un espai amb un fort pendent però condicionat en replans artificials.
Tot l’àmbit de construccions quedava protegit per un mur de tancament, avui encara visible en moltes parts del seu perímetre. Aquest mur, d’1,5 m d’amplada, es conserva en alguns trams fins a uns 2 m d’alçada. L’aparell és de blocs grans a la base i de pedra més petita a sobre, lligat amb un morter de fang i pedra petita.
Tot el pendent és un gran munt d’enderrocs de pedra que dificulten la interpretació de l’entramat urbà, si bé entre l’amuntegament sobresurten els murs de compartimentació d’alguns dels habitatges.
La pedra emprada per a les construccions és homogènia; és calcària del país, segurament extreta d’algun indret molt proper. El treball de retoc és escàs, tot i que alguna de les cares dels carreus més grans de fonamentació i dels angles de les construccions han estat cairats.
Creiem que la importància d’aquest conjunt consisteix en el seu valor estratègic. Des d’aquest indret hi ha un domini visual de tots els altres assentaments de la vall, però possiblement és molt més rellevant el control que tenia sobre el camí carener que passava a uns 300 m del poblat i que es coneixia com a “camí de la sal”.
Aquest important vial comunicava, per les zones altes de la muntanya, la vall de la Noguera amb Gerri, centre productor de sal que proveïa tota la vall de Cabdella, precisament a través d’aquest camí.
L’únic element que de moment permet d’assenyalar una possible datació són els materials que s’han localitzat en superfície, bàsicament fragments ceràmics, anteriors a l’any 1000.
Cal tenir present també que pels voltants del poblat es van identificar materials prehistòrics, com peces de sílex i també algun fragment de ceràmica. (ARD)