Sant Vicenç de Cabdella (la Torre de Cabdella)

Situació

Petita església parroquial que corona un puig a la part alta de la població, cosa que la fa visible des de tots costats.

ECSA - A. Roig

L’església parroquial queda situada a la part més alta del poble de Cabdella, sobre un penyal de roca. (ARD)

Mapa: 33-10(214). Situació: 31TCH346045.

Història

El primer esment, indirecte, del lloc i de l’església de Cabdella és de l’any 1042, quan Sal·la, clergue de Cabdella, apareix en l’acta de consagració del monestir de Santa Maria de Senterada. Es troba un nou esment l’any 1131, quan Pere Bernat, prevere de Cabdella, i els seus germans, donaren a Santa Maria de la Seu el delme d’una masia de la seva propietat. Aquesta església no és esmentada més fins l’any 1314, que consta com a església parroquial de l’ardiaconat de Tremp. En el llibre de la dècima del bisbat d’Urgell del 1391 apareix la divisió eclesiàstica del deganat de Cabdella, que inclou únicament la parròquia de Mont-ros.

Possiblement aquesta església devia formar part d’“ipsas parrochias valle Stacione” esmentades en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.

L’any 1790, en la relació de Francisco de Zamora, es diu que l’església era en bon estat. L’any 1904, formava part de l’arxiprestat de Gerri de la Sal. Actualment depèn de l’església parroquial de Mont-ros. (MLIC)

Església

L’església de Sant Vicenç és un edifici que destaca per la seva situació dominant, però el tipus de paraments dóna també a l’edifici la imatge d’una obra sòlida i ben construïda.

L’estructura original ha estat molt modificada a causa de l’ampliació de la sagristia i per unes capelles laterals, que s’identifiquen fàcilment per la gran diferència de l’aparell amb el de l’obra romànica.

L’edifici és d’una sola nau rectangular orientada a llevant, amb un absis semicircular com a capçalera gairebé de la mateixa amplada que la nau i cobert amb volta de quart d’esfera. A la nau la coberta és de voltes d’aresta entre arcs torals.

Tot l’interior de l’església és enguixat i decorat amb pintura recent.

La porta d’entrada s’obre al mur de ponent amb dos arcs de mig punt adovellats i en degradació.

A l’absis s’obre, centrada al mur, una finestra de doble esqueixada i capçada amb un arc de mig punt. Per sota de la cornisa hi ha un fris d’arcuacions molt planes, però amb doble relleu, que evoquen els models d’Aran, la vall de Boí o la Mare de Déu de Bellero de Son, que s’identifiquen només per la diferent naturalesa i disposició de les pedres que formen el tema ornamental. Aquestes són de tosca i la resta de l’aparell és de granit.

En alguns sectors dels paraments exteriors es conserven encara mostres de les juntes dels carreus fetes amb encintats llisos de morter. Aquesta solució constructiva es pot considerar un motiu o una solució ornamental que ja s’ha pogut identificar en moltes altres construccions religioses del país, totes elles datades entre els segles X i XII. Tot i així, les juntes d’aquesta església de Sant Vicenç presenten una característica una mica especial, ja que els fragments que hi ha en els arcs de la porta d’entrada han conservat restes de la pintura vermella original que les decorava.

Tot l’edifici romànic ha estat aparellat amb blocs de pedra de granit de color molt clar, tret característic d’aquesta església. Els carreus són ben tallats i polits i han estat col·locats ordenadament, en perfectes filades horitzontals i distribuïts a trencajunt. Entre l’aparell de les construccions més modernes criden l’atenció, pel color i les mides, alguns carreus de granit que segurament es reaprofitaren d’alguna part de l’obra romànica.

Aquesta circumstància també es pot observar al parament del campanar de base quadrada que s’alça a l’extrem del mur de migdia; aquesta construcció, que s’ha datat com a obra romànica, creiem que és una refacció contemporània de totes les altres ampliacions.

L’edifici romànic és una obra força desenvolupada, tant per les formes com per les solucions estilístiques que presenta, i entra dins dels models atribuïts a la segona meitat del segle XII. (ARD)

Talla

Imatge de Crist crucificat avui conservada al MNAC.

ECSA - Rambol

El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva, amb el núm. MAC 3 936 de l’inventari, una imatge de fusta que representa Crist clavat a la creu mitjançant quatre claus. Originàriament es trobava a l’església de Sant Vicenç de Cabdella, d’on sembla que passà a formar part de la col·lecció d’Oleguer Junyent i, posteriorment, de la col·lecció Plandiura. El 18 d’octubre de 1932 fou adquirida pel museu, que la conserva encara avui. Va ser objecte d’una restauració, que li va llevar una capa de pintura d’època posterior, pel que sembla del segle XVII o XVIII. El coll és modern. Presenta un seguit de desperfectes, com la manca d’alguns dits de les mans i dels peus, a part el deteriorament produït per l’acció dels corcs. Cal assenyalar, a més, l’existència d’una escletxa en forma d’el·lipse truncada que ocupa part de l’abdomen i del perizoni, indici que aquesta zona ha estat manipulada o restaurada.

Es tracta d’una talla de caràcter monumental(*). Té un fort sentit de verticalitat, de manera que el tronc no mostra cap inclinació i, d’altra banda, les cames cauen paral·lelament. Així mateix, els peus es troben, com és més habitual entre els crucifixos romànics catalans, en paral·lel, amb els turmells en hiperextensió, una mica separats. Aquesta forta verticalitat és menys accentuada a la part superior, perquè el cap s’inclina lleugerament cap a la seva dreta. El cabell, força malmès, sembla estar enganxat a la part superior del cap en forma de casquet; tanmateix, un seguit de blens cauen damunt de les espatlles. L’existència de diversos forats són indici que anava proveït d’una corona postissa. Originàriament, però, cal pensar que aquesta imatge era descofada. La forma del cap és allargassada i les orelles, força grosses, estan situades molt amunt, com és habitual durant el romànic. Va amb barba curta i els pèls són marcats per mitjà d’un ratllat. Així mateix, un seguit de línies serveixen per a indicar el bigoti. L’arrel del nas és excessivament amunt, precisament on hauria de situar-se la glabel·la. Es troben marcats els arcs superciliars i les celles. Els ulls semblen oberts i els llavis tenen les comissures cap avall. Les extremitats superiors són perpendiculars al cos, amb les mans obertes, i la particularitat que els braços són excessivament curts en relació amb els avantbraços. Té els pectorals lleugerament arrodonits i les formes de l’abdomen assenyalades suaument, distingint-se els rectes majors. Un petit enfonsament profund indica el melic. El perizoni, que arriba fins als genolls i s’aguanta mitjançant un cíngol anusat a la part central, és recorregut per un seguit de plecs que a la zona inferior acaben en forma d’uns quants ventalls en ziga-zagues.

Al dors de la imatge (inter scapulas) hi ha una cavitat de forma rectangular que va servir per a col·locar-hi una petita capsa quadrada, dintre de la qual es dipositaren un seguit d’ossos com a relíquies. Tanmateix, no va aparèixer cap mena de documentació que donés alguna dada. Durant l’edat mitjana, el fet d’emprar-se un crucifix com a receptacle de relíquies no és pas excepcional, ja que se’n tenen diversos exemples: majestats procedents de Sant Salvador de Bellver i de les Planes d’Hostoles, ambdues al Museu Episcopal de Vic; la venerada a l’ermita de la Trinitat de Bellpuig (Rosselló); la que es troba a Sant Cristòfol de Beget; una de conservada al Museu Diocesà de Barcelona (núm. 816); tres talles de Crist del Museu Nacional d’Art de Catalunya (núms. MAC 3 928, 12 266 i 15 950); el trobat recentment en una casa d’Arles; el que forma part del Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses (in situ); el procedent de Solsona, conservat al Museu Episcopal de Vic (núm. 4 064) i el devot Crist de Perpinyà, entre d’altres.

La creu, de braços llisos, conserva restes de policromia de temàtica vegetal, sens dubte d’època posterior al romànic. Tanmateix, podria tractar-se de la creu originària, pintada amb posterioritat. Ha estat restaurada.

El Crist és hieràtic i rígid, mancat de moviment i gairebé sense palesar el dolor patit. Només les comissures dels llavis cap avall i les dues línies interciliars poden donar idea de sofriment. L’horitzontalitat dels braços no manifesta pas que el cos pengi de la creu, com succeiria en la realitat, sinó que dóna la sensació que es troba simplement superposat a ella, mostrant el triomf de Crist, encara que estigui clavat amb quatre claus.

La talla dels peus i les mans és bastant acurada i els trets facials han estat realitzats amb un cert detallisme i finor. Malgrat les desproporcions i les incorreccions que pugui presentar, es tracta d’una obra de factura bastant bona. F. Duran i Canyameres (1933, pàgs. 268-269), basant-se en la forma del cap, va emmarcar la imatge dintre d’una escola anomenada lleidatana. C. Batlle (El Arte Románico, 1961, pàg. 102) la considera una obra catalana, sense precisar més. R. Bastardes (1978, pàgs. 18, 218, 227 i 230, i 1987, pàgs. 42, 44 i 47) dóna la hipòtesi que es pot tractar d’una obra sortida de l’anomenat taller d’Urgell, com a rèplica a les majestats que enquadra dintre del suposat taller de Ripoll W.W.S. Cook i J. Gudiol ([1950] 1980, pàg. 288) relacionen ei crucifix de Cabdella amb el procedent de Sant Andreu de València d’Aneu (Museu Marès de Barcelona). Recentment J. Camps (Catàleg d’escultura i pintura medievals, 1991, pàg. 133) ha relacionat el Crist de Cabdella amb el procedent de l’església de Santa Maria de Taüll (Museu Marès de Barcelona), al qual s’ha afegit un cap d’origen desconegut, obra que, de totes maneres, és d’una qualitat molt inferior.

Cronològicament la peça es pot situar dintre de la segona meitat del segle XII. (FJRR)

Lipsanoteca

Lipsanoteca de fusta conservada al Museu Diocesà d’Urgell, a l’interior de la qual hi ha tres cavitats destinades a contenir relíquies de sants diferents.

G. Llop

El Museu Diocesà d’Urgell conserva, amb el núm. 615 de l’inventari, una lipsanoteca de fusta procedent de Sant Vicenç de Cabdella. És una capsa prismàtica força allargada (fa 34 cm de llarg × 9 cm d’ample i 2,5 cm de gruix), tallada en una sola peça i amb una tapa corredissa, que, com és freqüent, tenia la funció de contenir relíquies. Al seu interior han estat rebuidades tres concavitats també quadrangulars però de diferents mides, raó per la qual es converteix en un triple reliquiari; això n’explica, doncs, l’excessiva llargada. Aquesta compartimentació fa pensar en una voluntat clara de diferenciar les relíquies, relacionades segurament amb tres sants, que hom no havia de barrejar ni confondre. Potser l’altar d’on procedeix havia estat consagrat sota l’advocació de més d’un sant.

Contràriament al que sol succeir en aquest tipus de capses, l’interior de la lipsanoteca de Cabdella ha estat treballat amb molta cura, mentre que l’exterior sembla més un tros de fusta. No resta cap mostra de policromia o decoració tallada. El seu aspecte bast es justifica perquè no fou un objecte pensat per a estar a la vista de la gent, sinó amagat en un reconditori d’altar.

Les mides tan extraordinàries d’aquesta peça l’acosten a la lipsanoteca de Sant Martí de Puig-reig, conservada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, encara que aquesta no té tapa corredissa ni compartimentació a l’interior. Al mateix tipus que la nostra corresponen les lipsanoteques núms. 612, 614 i 616 del Museu Diocesà d’Urgell, les quals procedeixen de la Seu. El Museu Episcopal de Vic també conserva diverses capses d’aquest tipus; entre totes elles cal destacar la núm. 8 641, atès que també mostra una compartimentació a l’interior (vegeu la fotografia i l’estudi dins el vol. XXII, pàg. 253, de la present obra). (JMAL)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 242
  • ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. V (1314-1315)
  • Puig I Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III, pàg. 123
  • Bertran, 1979, vol. II, pàg. 310
  • Gavín, 1981a, vol. 8, pàg. 152
  • Baraut, 1986, doc. 2, pàgs. 52-56
  • Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 412, pàg. 226
  • Boneta, 1991.

Bibliografia sobre la talla

  • Dezarrois, s. d., làm. XII
  • Duran i Canyameres, 1933, pàgs. 265-272-
  • Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 60 (núm 29)
  • L’Art Catalan à Paris, 1937, pàg. 105 (sala IV, núm. 38) + làm. (s n V L’Art Catalan du Xe au XVe Siècle, 1937, pàg. 12 (sala III, núm. 9) del catàleg
  • Junyent, 1957, pàg. 194
  • El Arte Románico, 1961, pàg. 102
  • Ainaud, 1966, pàgs. 16 i 17
  • Barcelona, Dos Mil Años de Arte e Historia 1967, pàg. 125 (núm. 284)
  • Ainaud, 1973, pàgs. 120 i 126 i fig pàg. 129
  • Farré Sanpera, 1973, s. p. (sala 18)
  • Carbonell, 1974-75 I pàg 24, i 1976, pàg. 40
  • Bastardes, 1978, pàgs. 18, 218 i 226-231
  • Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 288
  • Junyent, [1960-61] 1980, II, pàg. 334
  • Carbonell, 1983*, pàg. 106
  • Dalmases-José, 1986, pàg. 256
  • Bastardes, 1987, pàgs. 42-44, 47 i 49 (n. 36)
  • Catàleg d’escultura i pintura medievals, 1991, pàgs. 132, 133 i 134
  • Prefiguració del Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1992, pàg. 145.

Bibliografia sobre la lipsanoteca

  • Vives, 1982, pàg. 430, núm. 7.