Santa Clara de Puigcremat (Graus)

Situació

Façana sud de l’església, on s’observa una esvelta finestra en forma d’espitllera; la porta és amagada per la vegetació.

ECSA - J.A. Adell

L’església de Santa Clara és al cim d’un turó que domina la carretera de la vall de la Fueva.

Mapa: 31-11 (250). Situació: 31TBG804780.

S’hi accedeix, des de la carretera C-139, de Graus a Benasc. Superat el quilòmetre 38, cal prendre la carretera que porta a Panillo. Aleshores, entre el quilòmetre 2 i 3, surt una pista, en mal estat, en direcció nord que puja fins al grup de cases de Puigcremat, centrat per l’església, perfectament visible. (JAA)

Història

Res no se sap fins a l’actualitat de la història de l’església de Santa Clara, la qual, segons M. Iglesias, servia el culte a un petit nucli de població que existia almenys des del segle XII, època de la qual data la fàbrica de l’església. Una notícia tardana, corresponent a l’any 1586, indica que la petita aldea de Puigcremat, amb tres focs, es trobava dins la senyoria dels comtes ribagorçans, als quals satisfeia diversos tributs. (MLIR)

Església

Es tracta d’un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó de perfil semicircular, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau a través d’un estret arc presbiteral. La nau conserva un interessant paviment de còdols, amb decoració geomètrica.

La porta, d’arc de mig punt i de grosses dovelles, s’obre prop de l’extrem oest de la façana sud, i pel seu aspecte, sembla correspondre a una reforma de la porta original, que estaria situada a la mateixa posició. També a la façana sud hi ha una finestra d’una sola esqueixada, molt alta i esvelta, del mateix tipus que la que hi ha a la façana oest, que és coronada amb un campanar d’espadanya de dos ulls. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada.

L’estructura paramental presenta un carreuó irregular, però ben escairat, molt ben disposat en filades uniformes i irregulars, entre les quals hi ha interposició de carreus de grans dimensions, especialment als angles de llevant de la nau, i de peces de pedra tosca en la formació de la finestra absidal.

Les façanes són totalment llises i mancades d’ornamentació, llevat de la façana absidal, on hi ha un ràfec bisellat, relacionat amb dues lesenes raconeres, que repeteixen el model decoratiu de l’absis de Sant Joan de Besians. Aquests trets permeten de situar l’església de Puigcremat en el grup de capelles com Sant Gregori de Fontova o Sant Climent de la Tovenya, datables a la plenitud del segle XII, que segueixen els models de les esglésies de la vall de l’Éssera. (JAA)

Talla

Segons referència de C. Enríquez ([1987] 1993, pàg. 110) a l’església de Puigcremat es venerava una imatge de la Mare de Déu que avui consta com a desapareguda i de la qual conservem una fotografia (Arxiu Mas, clixé núm. H- 386). El tipus iconogràfic correspon a l’habitual dins el romànic: la representació de la Sedes Sapientiae.

La imatge, de fusta, sembla que conservava una bona part de la policromia que no podem descriure perquè la reproducció fotogràfica és en blanc i negre.

La Mare es representa, tal com correspon a aquest tipus iconogràfic, asseguda sobre un seient tron del tipus derivat de la càtedra. Com a tron del seu propi Fill sosté el Nen sobre el seu genoll esquerre; la seva posició és rígida i frontal, amb la mà esquerra acull el Fill i amb l’altra sosté una petita esfera que porten, a l’igual que el mateix tipus de seient, totes les marededeus que hem esmentat com a possibles definidores d’un taller de Roda (vegeu l’estudi sobre la marededeu de Pedrui que incloem en aquest mateix volum).

La indumentària consisteix en tres peces: túnica, sobretúnica i mantell obert pel davant i ajustat per la part del coll, tipus igualment emprat en les peces assimilables o pertanyents a l’anomenat taller de Roda.

La Mare, a l’igual que el Fill, porta corona i un vel mantell que deixa entreveure part dels cabells per davant. El Nen vesteix túnica i mantell creuat per la cintura. Porta un llibre a la mà esquerra i amb la dreta, que li manca, devia fer, amb tota seguretat, el senyal de la benedicció, com correspon a la gran majoria d’imatges assimilables al tipus iconogràfic esmentat. Els peus del Nen, que manquen en part, eren descalços.

Aquesta imatge ha estat comparada estilísticament amb la procedent de Santa Liestra, població no gaire allunyada del nucli de Graus, municipi al qual pertany l’ermita de Puigcremat (Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 316). Pel tipus de tractament dels plecs de la indumentària, els mateixos autors la relacionen igualment amb les figuretes que van pertànyer a un frontal procedent de Bibils, a l’Alta Ribagorça, i conservades totes menys una al MNAC (núm. 3 931).

Aquesta talla de la Mare de Déu es pot incloure per les seves connotacions formals dins el grup d’imatges del possible taller de Roda, del qual formaven part la marededeu desapareguda de l’excatedral de Sant Vicenç de Roda, la procedent de Santa Maria de Pedrui, conservada a la Pobla de Roda, la procedent de Santa Liestra, conservada (sense el Nen) a la col·lecció Gòdia de Barcelona, i encara se n’hi podria afegir una altra procedent de Sant Miquel de Conques, al Pallars Jussà. Una altra que ja he considerat com a possible afegida al taller de Roda és la marededeu conservada a Santa Cilia de Jaca (Osca). De totes aquestes, i salvant les diferències pròpies de mà i la qualitat tècnica, és amb la marededeu de Santa Liestra amb la que aquesta peça ara estudiada és més propera, encara que aquella és indubtablement de major qualitat. La marededeu de Conques, pel seu aspecte popular, és igualment equiparable a la que ara ens ocupa.

Com per a totes les esmentades, he proposat una seqüència cronològica que es pot fixar entre la darreria del segle XII i el segle XIII. (CLIU)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 96-97

Bibliografia sobre la talla

• Cook - Gudiol, [1980] 1985, pàg. 316
• Enríquez, [1987] 1993, pàg. 110